JARDINS SOLITARIS PER A SOMNIS I FANTASMES

Al Museu del Modernisme es pot veure, fins al 9 de juliol, una exposició sobre els jardins pintats per Santiago Rusiñol. Com que l'exposició ha estat de llarga durada vaig trigar en anar-hi, fins que em vaig adonar de què ja quedava poc temps per gaudir-ne. El Museu és un indret misteriós i tranquil, on mai no hi trobat un excés de gent, un lloc per tornar-hi amb qualsevol excusa. En aquest cas no era excusa sinó devoció, la polifacètica figura del pintor i tantes coses més creix amb el pas del temps, tot i que em temo que no tant ni de forma tan majoritària com caldria. 

Així mateix s'ha reeditat una nova edició facsímil del recull d'articles, acompanyats amb dibuixos de Casas, que Rusiñol va enviar a La Vanguardia el 1890, explicant facècies parisenques. A la xarxa podem trobar, digitalitzada, una gran part de l'obra escrita de l'artista, tasca ingent en la qual hi té una gran part de culpa Vinyet Panyella. 

La personalitat de Rusiñol és tan polièdrica que incomoda els ganduls. Potser el personatge i el seu anecdotari es va empassar l'artista, l'escriptor, el periodista. La gent del temps del meu avi l'havia vist i escoltat i n'explicava de tots colors. Fa uns anys vam anar a visitar una cosina de la meva mare, molt gran, el seu pare havia anat a classes de dibuix i pintura amb ell i havia pintat un retrat del mestre força acceptable, que la meva parenta conservava amb devoció.

Rusiñol ha tingut la sort d'estar lligat a un poble, Sitges. Aquestes circumstàncies locals afavoreixen les devocions i la memporia. Barcelona és molt gran i tot queda diluït i embolcallat en el conjunt. A Barcelona els barris tenen un pes i això també ajuda, em va emocionar que algú, en presentar-me a una amiga, li digués que jo era l'escriptora del Poble-sec. 

Rusiñol incomoda perquè qualsevol consideració sobre la persona i la seva obra, diversa i eclèctica, s'escapa del tòpic com aigua en un cistell. Havia escoltat molts penjaments a l'entorn de la seva vida i de la seva activitat, fa anys. De vegades te'l pintaven com una mena de bon vivant de casa bona, casat amb una dama de casa bona una mica dominant, dedicat sobre tot a gaudir de la vida. En canvi, va ser un gran treballador que va guanyar molts diners treballant, va tenir temps per a tot.

Rusiñol té, s'ha dit en ocasions, un costat tràgic, melangiós, més enllà del seu humor enlluernador i incisiu, allò de l'alegria que passa, vaja. Molts dels seus textos, una part del seu teatre, són ben actuals ja que mostren, sense massa concessions però amb tendresa, el millor i el pitjor de l'ànima humana universal, però situant-la a tocar de casa. La idea que s'intentava escampar quan jo era jove i escoltava progres de pa sucat amb oli els quals, no obstant, tenien les seves trones per predicar modernitats, era que havia fet massa coses. Treballar massa sempre ha estat mal vist, per aquests verals. 

Sobre la seva pintura, tot just fa, com qui diu, quatre dies, que aquesta pintura, etiquetada com a modernista per raons de marca, ha revifat. Fins i tot, amb timidesa, es comencen a reivindicar alguns realistes nostrats. Els quadres dels jardins de Rusiñol van rebre molts pals. En va fer tants que, de forma inevitable, n'hi ha que t'agraden molt i d'altres que potser no tant. Però situats en un conjunt important, com és el de l'exposició, en la qual es poden veure pintures que fa gairebé cent anys que no s'havien pogut contemplar de forma pública, en aquella penombra acollidora de l'edifici, impressionen.

Als jardins de Rusiñol no hi ha persones, el temps s'escola sense fer soroll, hi trobem el faune mutilat i sortidors íntims, flors acolorides i verdors tardorenques, versions del mateix indret fetes a diferents hores del dia i des de diferents angles. Molts grans poetes, catalans i castellans, va dedicar poemes a aquells jardins. Rusiñol es va relacionar amb el bo i millor del seu temps però va ser popular i accessible per a la gent normaleta. Rusiñol va ser, a la seva manera, catalanista i espanyolista, va reivindicar i promocionar El Greco, va recórrer una Espanya tòpica i romàntica, viva i popular. Es va disfressar de moro i es va retratar als jardins de l'Alhambra, que aleshores no eren plens de turistes, com ara. 

Va ser apreciat, admirat i estimat per gent molt diferent. Va morir a Aranjuez, pintant jardins, i expliquen que els treballadors humils dels jardins van tallar totes les flors que hi havia en aquell moment com homenatge a l'artista, per guarnir el seu llit de mort. Fa uns anys algú va intentar, com amb d'altres personatges, catalanitzar-li ortogràficament el cognom però la família, per sort, va reaccionar davant d'aquell Rossinyol i ens vam quedar amb el Rusiñol de sempre, amb 'enya' i tot, per a més inri.  Rusiñol, a més a més, sempre es va dir Don Santiago. 

He escrit en diferents ocasions sobre Rusiñol però l'evocació de Capri i el Pobre Vidu, així com la visita al Museu, m'hi ha fet tornar a pensar. De vegades, no saps com, una sèrie d'anècdotes vitals convergeixen en un punt concret. El Pobre Vidu i Gente Bien són dues de les obres estrella del  teatre humorístic del Rusiñol escriptor. Al Pobre Vidu un home, en morir la dona, comença a rebre propostes de dames diverses, les quals va incorporant a la seva vida fins que el metge li recomana que es moderi o acabarà malament. La història, aparentment senzilla, comporta que per l'obra hi desfili tota una caterva de personatges divertidíssims, els diners en crien, de parents, senten l'olor, diu el fidel criat del protagonista. Gente Bien, tan maltractada en la darrera versió, musical, de La Cubana, és una altra joia a l'entorn de la fatxenderia i la vanitat provocada pels calerons, crec que el protagonista té punts de contacte evidents amb el de La Febre d'Or.

Deixo per a la propera entrada una nova referència sobre Sagarra, a la primera obra que va estrenar, al Romea, de molt jove, hi van assistir Guimerà i Rusiñol. Ara he sabut, gràcies a un article del seu fill, el qual ho ha sabut gràcies a una jove estudiant que en fa una tesina, que d'aquella estrena farà ben aviat cent anys. Ho celebrarem d'alguna manera? Al Romea? No ho crec pas. 

EVOCACIÓ PERSONAL DE JOAN CAPRI I EL SEU TEMPS

En un comentari, fa alguns dies, la Glòria em preguntava si mai havia escrit sobre Capri i si ho faria. He repassat aquest blog i he comprovat que en moltes ocasions he mencionat Joan Capri, he parafrasejat Joan Capri i n'he evocat anècdotes lligades al meu imaginari personal. Però es pot dir que, fins avui, no li havia dedicat  una entrada sencera, diguem que especialitzada.

Vaig riure molt amb Capri però vaig passar per aquestes èpoques juvenils en les quals deixes de creure en tot, sobretot en allò que creuen els teus pares. I és que Capri va ser molt present a casa meva durant anys, compràvem tots els discos dels monòlegs i comptàvem amb un tocadiscos rudimentari, mono. Els diumenges pel matí el pare, que tenia molt poc temps de lleure, posava aquells discos, també sardanes i xalava d'allò més. 

El meu germà, quan era petit, se sabia de memòria i sencers alguns dels monòlegs i tenia molta gràcia quan els repetia, en concret, el seu èxit més reeixit era De Madrid a Barcelona en tercera. Una meva tieta política explicava amb nostàlgia que de joveneta havia conegut l'actor i fins i tot havien passejat en alguna ocasió plegats. A casa teníem un disco amb la gravació d'una obra de teatre del gran Rusiñol, El pobre vidu, protagonitzada per l'actor, i en repetíem fragments a cada moment.

Capri tenia fama de mal caràcter, de ser depressiu. Molts personatges famosos no són, en la seva vida privada, el que semblen, però això és el de menys. Capri va aconseguir reflectir un tipus de personatge català senzill, que ja no era el pagerol dels antics acudits sinó aquest home que es començava a guanyar la vida amb esforços, es comprava un sis-cents, feia algun viatget i vivia en un món on la mediocritat era poesia. Una altra cosa era quan Capri intervenia en obres de teatre amb més actors, no sempre la cosa funcionava car sembla que ell anava molt a la seva. Recordo un molt fluixet Bon Nadal, Mr Scrooge, per exemple.

El gran Ricard Salvat, a la universitat, havia evocat sovint els temps millors, segons la seva opinió i crec que també la de l'actor, per a Joan Capri, aquells en els quals va comptar amb la col·laboració del gran Josep Maria de Sagarra. Salvat ens va fer veure la importància d'aquestes persones que s'identifiquen amb la gent normal i corrent, humil però amb possibilitats de tirar endavant, com Cantinflas a Mèxic i que floreixen en totes les cultures, sovint menystinguts per les elits fins que aquestes no se'ls fan seus i els donen una lectura tirant a intel·lectual, cosa que és un perill per a la memòria  objectiva.

Capri va ressuscitar en diferents ocasions, com ara amb la sèrie del Doctor Caparrós, amb la gran Maria Matilde Almendros i d'altres actors, entre els quals Joan Pera. Pera semblava voler imitar Capri però jo crec que no era ben bé així tot i que sentia admiració per ell i no fa gaire anys li va dedicar un bon homenatge al Teatre Condal. Pera s'ha enquistat durant molt de temps en un tipus de teatre de consum però quan ha volgut i pogut ha demostrat que té molts registres i que pot fer coses molt diferents, el que passa és que en el món teatral d'avui no és senzill viure de l'ofici sense fer concessions o adaptar-te a les possibilitats del mercat. 

Capri, Pera i gent d'abans, com el gran Rusiñol, feien riure, però crec que tenen un rerefons una mica tràgic, allò del sentiment tràgic de la vida, vaja, amagat rere una façana que no és falsa sinó que forma part del conjunt. Potser tots som una mica així. Ja se sap que no tan sols es fa teatre al teatre sinó també a la vida i que vida i teatre es confonen sovint. TV3 no va saber aprofitar ni Capri ni Pera, amb Capri va fer un intent tardà, però els temps havien canviat i la cosa no va acabar de reeixir. 

Capri va rebre molts reconeixements i homenatges de gran, certament. Aquelles elits que n'abominaven i criticaven el poble que l'aplaudia al Romea van intentar fer-se perdonar la miopia, sense sortir-se'n. Moltes frases dels monòlegs de Capri formen part del nostre imaginari i del nostre vocabulari, algunes situacions que ell reflectia encara són prou vigents, aquest afany per la fatxenderia, pel consum de poca volada... 

L'humor de Capri era innocent, aparentment innocent, blanc, que diuen. Fregava el surrealisme en moltes ocasions, com en allò del desmemoriat, que ho va barrejant tot i no sap per on navega. Capri en general i els seus monòlegs en particular ens expliquen, com una gran part del cinema hispànic de l'època menys valorat pels experts, una realitat que va ser molt viva i que avui pot semblar llunyana, incomprensible per als joves.

En una ocasió, quan encara treballava, un nen de l'escola se'm va acostar, a l'hora del pati, i em va dir si volia que em recités monòlegs del Buenafuente. Em va venir al cap el meu germanet i els seus èxits infantils amb els monòlegs caprians. Comparats amb els del Capri els del Buenafuente van semblar amb poca gràcia, i això que l'alumne tenia grapa, potser més i tot que l'imitat. És clar que l'edat i l'experiència compten molt. Aquells discos de vinil de Capri es van reeditar en cassette, després d'un temps d'oblit, gràcies a Salvador Escamilla, un altre personatge irrepetible i inoblidable que avui ja no és, tampoc, entre nosaltres.

Fa pocs dies vaig tornar a veure En Baldiri de la costa. Crec que la versió en teatre que va fer Garsaball, un dels grans actorassos inoblidables de casa nostra, era superior, però això és igual. A la pel·lícula Capri fa de Capri, el vaig veure molt jove, tan gran com el veia aleshores!!! Garsaball era un actor tot terreny, una altra cosa. Capri era un actor característic. Va esdevenir un mirall estrafet de la realitat, una realitat popular que també van copsar els actors de La Cubana al principi, però res no dura per sempre. 

De vegades m'he adonat de què frases fetes o expressions que formaven part de l'imaginari familiar procedien d'obretes de teatre, de revistes, de sarsueles. De la mateixa manera, gent jove que em coneix potser algun dia s'adonarà que expressions meves pertanyen a aquells monòlegs inoblidables. Capri va ser un fenomen sociològic teatral que feia esgarrifar els moderns esquerranosos de l'època. Avui el jovent té el seu propi argot i potser li fan gràcia coses diferents que desconec o que no entenc, cadascú és fill de la seva època i de la seva cultura cronològica.

Capri va tenir èxit perquè ens hi reconeixíem. Hi reconeixíem els coneguts, les anècdotes, les circumstàncies, les aspiracions, la mediocritat, l'humor català més ranci però també el més viu i inspirat. Molt rebuig cap a Capri venia dels qui no volien admetre que es veien reflectits en aquells personatges que eren i no eren el mateix actor.  L'humor de Capri, malgrat l'homenatge de Pera, és irrepetible, no es pot imitar a fons i, en tot cas, hem canviat força i això també té un pes. 

No soc capaç de fer  un judici objectiu sobre l'actor, forma part de la meva història sentimental, de la mitologia familiar, de la meva parla personalitzada, feta de tants pedaços diversos i eclèctics. Potser per tot això anar al Romea, facin el que facin i malgrat que no és el que havia d'haver estat, encara m'emociona d'alguna manera. No crec que hi hagi per allà el fantasma de la Xirgu, que hi va treballar molt poc i va guillar aviat cap a Madrid i després cap a les Amèriques. Potser sí que hi podrem trobar, però, l'esperit de Maria Vila, de Joan Capri, del mateix Sagarra, qui sap. 

Sobre Sagarra, Rusiñol i alguns altres heteorodoxos, o sobre el teatre Romea, volia explicar unes quantes coses més però en desviaria del tema central i ho deixaré per a un altre dia.

AUTORETRATS DEL NOSTRE TEMPS

Estem en un temps en el qual sovint es culpa tot de manca de pressupost i d'ajudes. Fa anys es feien moltes coses, a les escoles, a la tele o als teatres, amb una sabata i una espardenya. I amb dinerons, sobretot públics, s'han endegat moltes bírries i disbarats. Talleyrand, home lúcid i espavilat, deia que moltes bestieses polítiques s'havien evitat gràcies a la manca de diners. Jo diria que no tan sols bestieses lligades al món polític sinó també al món quotidià de cadascú. 

Quan es tenen quatre rals, en general, entrem en una estranya espiral destinada a fer-nos estirar més el braç que la màniga, canvis de pis, obres innecessàries a casa, consum inútil, viatges prescindibles i coses així. Fins i tot a nivell modestíssim, si surts de casa i portes diners -avui, amb les targes, això encara s'ha simplificat més- és fàcil que acabis per fer alguna despesa evitable, petita o gran.

Tota aquesta parrafada inicial ve a tomb pel fet que ahir vaig anar a veure Selfie, una curiositat cinematogràfica endegada amb la sabata i l'espardenya que mencionava, sense ajudes, amb mitjans precaris i actors desconeguts per a la gran majoria. El seu director és un home jove, Víctor Garcia León, jove de quaranta anys, però és que avui tot s'ha endarrerit molt i fins i tot sembla que la joventut no té un límit temporal precís. 

Selfie no és una obra mestra, no és rodona, però té molts valors de tota mena que fan que et resulti interessant i simpàtica. Un nen de casa bona es troba de cop i volta amb què el seu pare, ministre del govern, és empresonat a causa d'un munt d'embolics i corrupteles. Li embarguen la casa, la mare se'n desvincula, la germana guilla, la nòvia el planta, la minyona se'l treu del damunt i també se'l treuen del damunt els de la seva corda i el seu cercle habitual d'amics. I ell acaba a Lavapiés, entre gent d'esquerra, immigrants pintorescos, escoles de discapacitats i vivint de gorra a casa de l'amic d'una noia cega a la qual es lliga o, més aviat, és ella qui se li llença al damunt.

Posats a cercar simbolismes, tot i que, de fet, n'hi ha molts en aquesta història, tot plegat és una mena de faula sense moralina final. Espanya podria ser aquesta cega que no s'adona de la realitat i veu el que vol veure, mentre dreta i esquerra resulten inoperants i es miren el melic, sense aconseguir res més que repetir consignes tronades i enlairar pancartes i globets. La pel·lícula està rodada de forma artesanal, com aquesta selfie que li dóna títol. El seu protagonista, un perfecte carallot, però amb grapa i no pas més ximple i gandul que la resta, ens va explicant, a la seva manera, la situació en la qual es troba.

La pel·lícula ens deixa endevinar relacions que no s'expliquen a fons, com ara les familiars del protagonista, Santiago Alverú, una troballa. En ocasions sembla experimental però sense pretensions de nouvelle vague a la madrilenya, desvetlla simpatia i complicitats. També pot desvetllar inquietuds a la gent a qui allò políticament incorrecte fa repelús, no hi ha pietat ni lectures etèries a l'hora de mostrar el món berlanguià (hi ha ressons d'aquell cinema evidents en aquest mirall estrafet del present) de l'escola -o el que sigui- dels discapacitats, ni en algunes bromes a l'entorn de la ceguesa de Macarena. Una ceguesa tan física com espiritual, concentrada en els seus comentaris finals i que ho vol veure tot de color de rosa malgrat la realitat sigui gris o, directament, negra.  

Per sort, entre aquests dos móns que se'ns mostren i que sovint hem vist i patit, existeix, com sempre, gent normaleta i amb iniciativa, com ara aquest director de cinema i el seu equip, que vol fer coses innovadores sense lligar-se a clientelismes i subvencions i acaben per fer-les. El perill és que l'èxit els abdueixi i malmeti, que també passa i ha passat. 

Estaria bé que pels nostres verals hi hagués algú amb tanta iniciativa cinematogràfica, la veritat, potser per allò unamunià de què ens perd l'estètica no ens n'acabem de sortir. Molt de cinema nostrat no s'escapa encara del papà, mamà i patates sense oli. La història, si és que hi ha història, ens passeja per escenaris reals, com ara mítings peperos i de Podemos, amb la presència de polítics coneguts satisfets d'haver-se conegut i en la seva salsa, del signe que sigui. Inspirar-se en l'ara i explicar realitats que no grinyolin ni voler fer discursos de mentalització xarona, no és fàcil, la veritat. És clar que la cosa ve de lluny, si fins i tot la Trini d'Incerta Glòria tenia minyona!

SANT JOAN, SOLSTICI, FLAMES, REVETLLES I TONADES

El dia de Sant Joan i la nit que el precedeix estan farcits de mites, literatura, poesia i records. Els de les celebracions dels solsticis, que acaben per ser tan dogmàtics com els altres, ens recorden sovint que la festa té un origen pagà, ancestral, lligat, com la de Nadal, a una cosa tan evident com la durada de les hores de llum.

El matí de Sant Joan, quan era petita, em produïa una profunda tristor de durada relativa, ja que de petit tot és breu i intens. Aquella tristor anava lligada a la contemplació de les restes de les moltes fogueres que, de forma imprudent, s'encenien a la gran majoria de cantonades del barri. També anava tot plegat relacionat amb el final de l'any escolar. Encara tinc aquesta sensació de pena inevitable quan acabo, en aquests dies, cursets o activitats diverses.

L'estiu passa i la tardor inevitable porta, de nou, un sentiment de melangia, el mateix que els dies que segueixen a les festes del cicle nadalenc. Quan a partir dels deu o onze anys t'adones del pas de la vida i de l'atzar de l'esdevenidor és gairebé impossible no sentir en algun moment, per bé que et vagin les coses, un sentiment de pèrdua. Tot passa, envellim, morim. Les grans fogueres acaben en cendra i la cendra, en no res.

Les revetlles del meu temps jove tenien el valor afegit de ser un dels pocs dies en els quals podies sortir de nit, el mateix que per Cap d'Any. No tenir revetlla on anar, de jove, era molt dolorós però sempre trobaves una cosa o una altra. Encara hi ha gent de la meva edat que se sent incòmoda si en aquestes nits es queda a casa i, en tingui ganes o no, ha de fer alguna cosa.

La coneguda cançó del Serrat sobre Sant Joan i les fogueres evoca el temps en el qual els nois, ja que generalment allò era cosa d'homes, com tantes altres, recollien fusta, se la robaven els uns als altres i endegaven focs inquietants i perillosos però bonics, ja que el foc té la facultat de provocar-nos una mena d'hipnosi estranya. 

Avui hi ha menys fogueres, menys petards, menys coets, per sort, encara que tot plegat sigui menys lluït que abans. Hi havia hagut molts accidents relacionats amb la pirotècnia, però en aquells anys del passat de moltes coses ni te n'assabentaves si no és que s'esdevenien al costat de casa.

De vegades, quan la foguera era a punt, passava gent de l'ajuntament a arreplegar llenya, per tal que la cosa no fos excessiva i se'ls esbroncava de forma sorollosa. També s'esbroncava les persones que, des dels seus balcons que gairebé tocaven al foc, llançaven aigua per tal de fer minvar els efectes de les flames. Hi ha un gran component surrealista en el comportament humà, la veritat. Tan aviat som d'una prudència castradora com juguem amb els riscos de tota mena sense manies. 

Hi havia, en aquells anys pretèrits, moltes revetlles casolanes, a terrats i patis. Eren boniques i divertides malgrat que les  noies havíem d'esperar que ens traguessin a ballar i si aquell dia no tenies sortida la cosa esdevenia una mica lamentable. Totes les èpoques tenen llums i ombres, com la vida i com les persones, en ocasions les ombres són molt aclaparadores però la llum excessiva pot enlluernar i falsejar la realitat, fins i tot deixar-te cec.

Ahir al barri van fer això de la Flama del Canigó, es va llegir un manifest, es van ballar algunes sardanes. No hi havia molta gent, érem els de sempre, vaig pensar en algun moment que semblàvem de la reserva índia, la veritat. Pel barri vaig contemplar una mena de processó festiva de gent llatina, portaven un Sant Joan una mica exòtic i feien molta gresca. 

A la nit hi havia revetlla però jo no hi vaig anar, suposo que hi devia haver força gent. Una de les coses que em frena a l'hora d'anar a badar a llocs on es toca música balladora popular és el volum dels decibel·lis del nostre temps, horrible i excessiu, insuportable pel meu gust que no deu pas ser el majoritari, és clar. En això sí que enyoro el passat de les meves àvies, que anaven al ball a tafanejar i seien al darrere de tot, contemplant les parelles mentre garlaven sobre tota mena de coses i escoltaven la música de les antigues orquestres convencionals.

Quan era jove els més noctàmbuls verbeneros anaven a veure sortir el sol a la platja, activitat que aleshores era el súmmum de l'agosarament arrauxat. Jo no hi vaig anar mai ja que, en general, tenia son, sempre he estat poc amant de la vida nocturna, la veritat. Si he vist sortir el sol a la platja ha estat perquè hi he anat de bon matí, acabada de llevar.

Abans es deia que la gent xarona sortia per Sant Joan i la fina, per Sant Pere. Avui per Sant Pere ja no és ni festa. També per Sant Jaume es feia alguna coseta. Però malgrat aquestes opinions la nit de Sant Joan era l'estrella de les revetlles i una nit molt adient per trobar parella, ni que fos una parella efímera i adolescent. S'anava a la festa mudada com calia i s'estrenava roba d'estiu, si era possible. Els xicots anaven fins i tot amb americana i això que alguns eren unes criatures. 

Sempre sonava també alguna cançó de moda, romàntica, en castellà, en francès, en italià. Cançons sobre amors perduts, enamoraments abrandats i coses així. Després van arribar els Beatles, els temes en anglès i l'anglès, els berridos anglosajones com deia un company de feina espanyolista d'abans de la Transició, ja es van quedar per sempre.

La temàtica de fons no ha variat gaire, la veritat. També hi havia la música patxanguera inevitable, amb uns arguments més diversificats. Tan sols que abans els amors es quedaven a mitges i des de fa anys ja es va molt més enllà des de l'edat tendra, que hi farem. L'intent d'endegar algun tema de l'estiu en català, malgrat algun èxit puntual, no ha acabat de reeixir. I això que aquells valsos jota i aquelles Ai Maria, ai Maria que ets formosa, haurien d'haver creat escola.

Al menys és una sort que l'auge de la música llatina faci que ens puguem aprendre les lletres, això els qui no sabem prou anglès, que ja potser som quatre iaios. Diuen que aquesta cançó del Despasito i el manuscrito eròtic és la de l'estiu. Angunieja pensar en els records que atiarà en els jovenets d'avui d'aquí trenta, quaranta, cinquanta anys.

MÉS EVOCACIONS RADIOFÒNIQUES ECLÈCTIQUES

M'ha enviat un email l'amiga, arxivera, historiadora i poeta Laura Coll en el qual em rectifica o, més aviat m'aclareix, una suposició que vaig fer en un comentari a l'entrada dedicada a Maria Matilde Almendros. Era sobre l'autoria dels contes del Cascabel que jo pensava que podien ser, també, d'Armand Matias Guiu. La Laura és neboda de Matias Guiu i m'explica que el seu oncle va arribar a escriure disset mil contes, a més a més de molts guions diversos d'altre tipus, entre els quals els inoblidables Diálogos para besugos.  A l'arxiu de la ràdio no es conserven totes les gravacions la majoria de guions dels contes es poden recuperar a la Biblioteca de Catalunya. Els contes del Tambor tenien un matís ecologista que avui resultaria molt actual, fins i tot podrien generar una sèrie infantil de dibuixos que passaria la mà per la cara a l'Abella Maia, la veritat.

El cas és que els contes de Cascabel eren d'un altre guionista, Emilio Costa Ugeda, de qui he trobat poca cosa per la xarxa, de moment. D'aquell món de la ràdio de la nostra infantesa se'n poden esbrinar moltes coses gràcies als supervivents i als mitòmans de l'època, però, de forma inevitable, hi ha forats negres importants. Les enciclopèdies virtuals parlen d'uns sí i d'uns altres no, i també depèn, en ocasions, de si els descendents han tingut interès i possibilitats per reivindicar la tasca d'aquella gent, tan treballadora i genial però poc valorada en molts casos, per desgràcia.

Quan jo era petita Radio España, emissora que estava situada a la Rambla, em semblava una mena de segona marca radiofònica. Un dels motius principals era que s'escoltava, en el nostre aparell, que ja era antic, molt pitjor que les ràdios estrella, Barcelona i Nacional. De fet molts programes de Ràdio Barcelona tenien els seus paral·lels a Ràdio España, Tambor-Cascabel, Elena Francis-Montserrat Fortuny, Taxi Key-Inspector Nicols...

L'Inspector Nícols i el programa En busca del culpable, devien la seva fama als guions de Jorge Carranza Gesa, un altre crack del mitjà. Ara m'he assabentat, gràcies a internet, de què Nícols era més veterà que Taxi Key. Taxi Key estava patrocinat per la Letona i el Cacaolat i Nicols pels perfums Júper, un dels seus productes estrella era la colònia Napoleón. La fama i la mitologia sobre Napoleó encara em sorprèn, va portar Europa al desastre i va generar guerres horribles però se'l jutja amb molta indulgència i fins i tot amb admiració. Coses de la posteritat històrica. 

Els mateixos francesos van enyorar aquelles grandeses i van propiciar el retorn d'un seu parent, col·lateral, Napoleó III. Van empènyer aquell senyor a anar a una guerra que ell no desitjava i després se'l van treure de sobre. Napoleó III va transformar París en el que ha estat després però s'ha estat molt ingrat amb la seva memòria. Al menys va poder envellir a l'exili, amb l'Eugenia de Montijo, que pena pena, tot i que van viure el tràngol horrible de la mort tràgica del seu únic fill,un xicot intel·ligent i coratjós que no sabem on podia haver arribat, amb el pas del temps. Jo li tinc simpatia, a aquest personatge, potser perquè he pogut llegir algunes biografies molt interessants sobre ell, tot i que la més antiga que tenia la vaig deixar a algú que no me la devia tornar.

Tornant al tema de l'inici i deixant els napolions que descansin en pau, Radio España va organitzar, durant un temps, uns festivals de música els diumenges pel matí, al Palau dels Esports, aquest espai avui tan malmès i que no se sap com acabarà. A l'emissora et canviaven etiquetes de llet d'ametlla per entrades, la meva mare s'empipava ja que no ens agradava aquella llet i després ningú no se la bevia, però la veritat és que en comprava per fer-me contenta. 

En una ocasió a l'emissora, quan vam anar a canviar les etiquetes, hi havia el cantant Santi, el que es va casar amb la Gelu, retirava lleugerament a Tony Perkins o així ens ho semblava. Ens va firmar uns autògrafs que no sé pas on deuen parar. L'única cosa que no ens va fer el pes era que duia lacat els cabells. En aquells festivals vaig començar a escoltar algun cantautor català i també recordo a Billy Caffaro, el de la Marcianita, i alguns altres. Així com l'altra parella de culte musical, Luisita Tenor i Francisco Heredero, en alguna ocasió han sortit per la tele en reportatges actuals, la Gelu i el Santi es van retirar de forma molt discreta i no hem sabut gran cosa d'ells. 

La ràdio va decandir-se quan la televisió va arribar a les nostres llars o a les dels veïns privilegiats que ens permetien anar a passar l'estona davant de la pantalleta. Malauradament va passar com després, amb la tele, els bons programes van desaparèixer més aviat que no pas les bestieses. Fa vint-i-molts anys vam voltar per Gran Bretanya i em va sobtar veure com es venien gravacions en cassette d'obres de teatre emeses per la ràdio, amb la veu de grans actors i molt ben realitzades. Aquí de seguida estripem els papers una mica esgrogueïts.

El meu germà em va recordar també, ahir, un d'aquells programes del Tomb per la Vida, de l'època Puyal, dedicat a Maria Matilde Almendros, en el qual van intervenir alguns dels grans de l'època bona de la ràdio, com ara Lasaosa, el rei dels efectes especials artesanals. Aquells programes, de moment, no es poden consultar per internet, amb poquíssimes excepcions, una llàstima. Els perfums Júper tampoc no existeixen, al Museu del Perfum es poden veure algunes de les seves ampolletes. La propaganda sobre la colònia Napoleón, una colònia que m'imagino que devia anar dirigida als senyors, explica que l'emperador es feia fer fregues amb aigua de colònia després de les batalles, una bona referència publicitària, la veritat.

Fa temps vaig proposar, sense trobar ressò, que el Poble-sec dediqués una nova i gran biblioteca, que ja s'està fent imprescindible, a l'escriptor González Ledesma, ell encara era viu aleshores. Una biblioteca amb un gran fons especialitzat en literatura popular, tebeos, novel·les barates, com les que aquest autor va publicar, amb pseudònims diferents. En aquella modalitat de quiosc s'editaven històries de Taxi Key, còmics amb els contes de Cascabel i moltes coses més, a l'abast de la gran majoria i crec que no es compta, encara, amb un espai adient on recuperar, de forma popular i accessible, una literatura menystinguda per les elits tot i que aquestes elits, ai, en algun moment la recuperen i se la fan pròpia i ja hem begut oli. 

En el conjunt a preservar hi inclouria l'actualitat, com ara aquests tebeos del nostre temps dedicats a la Peppa Pig, la Patrulla Canina o Perico de los Palotes. O les inefables fotonovel·les de fa anys. I un fons sonor i audiovisual important, és clar, hi ha un munt de discos amb contes, obretes de teatre i la resta desperdigolats per aquí i per allà. Per cert, parlant del passat més recent i considerant la moda una mica aclaparadora de la negror literària, què s'ha fet de programes com Qui? o Les claus de vidre?

OLEGUER JUNYENT, HOME POLIFACÈTIC

A Barcelona, des de tres vessants, s'ha recuperat el record i la petja d'Oleguer Junyent, un d'aquests personatges inclassificables i polifacètics d'abans de la guerra, però també de després, de fet va morir el 1956, que semblen incomodar les memòries ortodoxes d'un munt de persones de totes les bandes de l'espectre polític.

Avui, amb una visita concertada prèviament, es pot visitar la casa de Junyent i el seu estudi, un indret dels pocs que es conserven tal qual, més o menys. És una casa particular i la visita la comenta una persona de la família. Així mateix a l'Arxiu Fotogràfic de la ciutat es poden contemplar les fotografies que va fer Junyent en el seu viatge pel món, i que va propiciar un best séller de l'època, Roda el món i torna al Born. 

També al Museu Marès hi ha una exposició, petita i delicada, parafrasejant Ministral Masià, a la qual, si no sou experts en l'obra, fets i relacions de Junyent, cal anar-hi en la modalitat de visita concertada. Per completar-la es pot comprar el catàleg, un d'aquests catàlegs tan bonics que edita el Museu, molt barats i assequibles considerant el que s'hi pot trobar.

Aquests personatges i el seu entorn han estat amarats de prejudicis diversos. Marés incomoda, per a uns sembla ser una mena de rapinyaire que va fer estàtues franquistes, avui vivim en temps de simplificacions absurdes. Tan sols cal veure i llegir com s'explica el tema del Marquès de Comillas, el qual, per a satisfacció dels convençuts i radicals ben aviat es veurà expulsat del seu escambell i del seu lloc a la ciutat. 

Per tal d'evitar segons quins prejudicis sovint les webs biogràfiques passen de puntetes, o, senzillament, no passen, pel període de la guerra civil relacionada amb aquesta gent que tant de pes va tenir en el món cultural, àdhuc en el de la primera postguerra. En això s'esdevé una mica com en els llibres de batxillerat del meu temps, les biografies, en aquell cas dels intel·lectuals i artistes republicans, morts o exiliats, els quals era impossible esborrar del mapa cultural, obviaven tots aquells detalls que no tocava mencionar. 

Hi ha molts fets paradoxals en aquests temes i encara es desvetllen un munt de visceralitats. Per sort la gent ja no interromp les explicacions sobre artistes i escriptors preguntant a l'explicador què va fer durant la guerra, és clar que això depèn del tipus de públic i del context. En tot cas ahir vaig poder gaudir, a l'entranyable Museu Marés, d'una explicació acurada i evocadora i d'un públic respectuós, tot dones, per cert.

La figura d'Oleguer Junyent n'evoca moltes altres, Cambó, el mateix Marés, Feliu Elies, Gaspar Homar, Maurici Vilumara... Tot homes, és clar, tot i que les dones col·laboraven i ajudaven i pintaven i restauraven, com la mateixa neboda de Junyent. I a més a més feien bonic, com ara, tan sols cal veure aquestes boniques aquarel·les de les dames que van compartir el Catalònia amb senyors tan importants. 

Gràcies a aquells col·leccionistes disposats a fer despeses elevades per comprar de tot tenim avui museus, tot i que hores d'ara no sé si això és bo o dolent, la veritat. Fa uns dies rellegia El Marge i l'opinió del seu protagonista sobre el tema és molt sucosa i fa pensar. Al capdavall els museus són una mica com els zoològics de l'art i avui, com aquests, han anat desenvolupant més aviat tasques de recuperació, cura i emmagatzemament inevitable. Sobre el consum cultural i el calaix que fomenta, en l'actualitat, podria estar escrivint deu dies seguits.

En aquell passat recent les restauracions estaven també lliures de prejudicis, si a una Mare de Déu li mancava el cap se n'hi podia afegir un altre, els edificis es podien reinventar. Avui és moda posar horribles pegots d'un altre material per tal que es vegi el vell i el nou, tot són tendències i sempre ens sembla que allò que ens han dit darrerament és el que val, com en medicina i en pedagogia. Unes tendències, aquestes, les quals, evidentment, no apliquem a les nostres llars en cap moment i cal pensar que un pis del present, d'aquí cinc-cents anys, pot haver esdevingut material museogràfic de primera categoria. Tot és relatiu.

Sobre les dèries dels col·leccionistes, recomano el llibre de Blom que veieu aquí, ahir, quan escoltava com ens parlaven de Junyent i, encara més, de Marés, pensava en què és una figura que Blom, d'haver-la conegut en profunditat, hauria inclòs en aquest volum. Algú va dir durant la visita que avui no es col·lecciona d'aquesta manera, jo en discrepo, una cosa és que el que es col·lecciona no tingui, en el present, un gran valor material, malgrat que hi ha de tot. Però els col·leccionistes de nivell diferent existeixen, les trobades d'aquests malalts de l'amuntegament, especialitzat o no, em sorprenen d'allò més. Cal pensar que Marés col·leccionava de tot, des de capsetes de llumins i postals a escultura de categoria.

Ser col·leccionista o tenir un parent col·leccionista té un valor afegit, saps què comprar quan tens diners sobrers i la gent sap què regalar-te per l'aniversari i en d'altres ocasions. 

Avui ho deixo aquí, el tema continuarà que hi ha molta teca.

LOCUTORA, LOCUTORA...

En l'entrada anterior comentava, una mica de passada, En Baldiri de la Costa. Un paper tant o més pintoresc que el del protagonista és el de la seva germana, una catalana casada amb un andalús integrat, d'aquells que com feia la cançó de La Trinca prehistòrica, ja li diu xarnego en els que han vingut després. Avui molts comentaris i situacions d'aquella història delirant, procedent d'una obra de teatre escrita pel gran Muntañola, serien políticament incorrectes ja que filem molt prim. Però, vaja, no entraré en detalls.

De qui volia parlar era de l'actriu que interpretava la germana, era la gran Maria Matilde Almendros. Algunes persones, avui, la relacionen amb un d'aquests jardinets interiors recuperats, de l'Eixample Barceloní, als quals, en un intent ben intencionat de reivindicació feminista se'ls ha anat batejant amb noms de dames il·lustres de la nostra història. Maria Matilde Almendros forma part del meu imaginari sentimental visual i auditiu, va morir, de forma una mica prematura i dolorosa, amb poc més de setanta anys, encara podia haver fet moltes coses, tot i que en va fer un munt.

Almendros va viure moltes vides professionals. Va començar a treballar molt jove, al teatre i a la ràdio. Era molt maca i elegant, se l'havia arribar a titllar de Grace Kelly catalana, va fer obretes d'entreteniment però també grans clàssics, com un inoblidable Mar i Cel amb Mario Cabré, un altre gran polifacètic de l'època. També van fer junts Terra Baixa, el Tenorio...

La ràdio, aleshores, era el mitjà estrella, al costat del cinema de barri i un dels programes emblemàtics del cap de setmana, compartit per tota la  família, va ser Fantasia, amb Federico Gallo, Jorge Arandes i l'Almendros presentant aquell magazine entretingut i emblemàtic.

L'actriu i locutora es va casar molt jove i, de moment, com solia passar, es va retirar. Però no va tenir fills i potser per això o també per això va retornar als mitjans on va continuar fent moltes coses, a més a més de doblatge, ja que tenia una dicció magnífica, tant en català com en castellà.

Una altra de les èpoques més conegudes d'Almendros va ser la d'aquell programa entendridor, dirigit als espanyols que treballaven a l'estranger, De España para los españoles. El programa, en mans d'una altra mena de presentadora, podia haver derivat vers els sentimentalisme més ranci però no va ser res d'això. La gent demanava música, escrivia cartes, en aquella època Maria Matilde Almendros va ser molt apreciada a tot l'estat espanyol, el programa va tenir una gran audiència, també a Catalunya. 

El Niño de Baena, a causa d'aquell programa, li va dedicar un tema entendridor, Locutora. Jo, aleshores, era joveneta i criticona i el trobava ranci, i és que la ignorància dels pocs anys és molt agosarada. Al despatx on aleshores treballava sovint fèiem broma dels temes musicals que la gent demanava, molta cobla flamenca i pasdoble, però també coses gallegues, sardanes, cançons mallorquines... Mig estat espanyol estava per aquests móns de Déu guanyant-se les garrofes com podia.

Una de les darreres tandes de popularitat li va donar la participació a les sèries del Doctor Caparrós, al costat, també, de Joan Capri, actor amb el qual, per cert, no era fàcil treballar. La sèrie era amable, divertida, d'humor blanc, que diuen. Agradava a tothom, a la gent gran, molt més. Per ella van desfilar tot un munt d'actors i actrius de totes les edats. Recordo la gran Glòria Roig fent de marquesa o una cosa així, feia riure molt. 

L'actriu va participar en la posada en marxa de Ràdio 4, va ser una de les pioneres en la recuperació del català a la ràdio i els escenaris, en moments complexos. Va rebre molts premis al llarg del temps, potser la varietat de registres va fer que no arribés a ser la gran actriu de teatre que podia haver estat, que ja va ser, de fet. En això també hi juga la sort, l'atzar. De vegades, tot i que les veus s'esborren de la memòria si no les pots recuperar, encara em ve al cap la seva, tenia un vessant de comedianta molt remarcable.

La darrera vegada que la vaig veure va ser pel carrer, feia molt de goig tot i que ja era una mica grandeta, i sortia de la seu de la ràdio, al començament del Passeig de Gràcia. Després vaig saber que havia mort i em va saber greu. Era l'any 1995 i tot tornava a canviar molt de pressa, com sol passar quan envelleixes. Les Olimpíades van marcar un abans i un després del país en molts aspectes, uns quants de bons i uns altres de qüestionables. 

TV3 no la va saber aprofitar, per motius diversos en els quals algun dia potser s'hi entrarà a fons alguns personatges interessants van quedar al marge  de l'operació televisiva nostrada i d'emissores com Catalunyà Ràdio.  Joan Pera feia broma sovint amb allò de què l'havien cridat per la inauguració i ja no el van cridar mai més. Amb pocs mitjans, però, i amb temporades crítiques i alts i baixos, Ràdio 4 ha continuat en actiu i per a mi sempre serà la primera en català.

Maria Matilde Almendros, la seva vida i la seva activitat professional, són un reflex de la complexitat cultural catalana, que sovint es vol encotillar amb consignes unidireccionals molt restrictives.

DIVAGACIONS I MEMÒRIA ORAL PERSONAL I INTRANSFERIBLE

Quan et fas grandeta i tens una memòria acceptable, cosa la qual, segons com es miri, de vegades representa ben bé un llast, pots optar per dos camins interpretatius de la realitat, tot i que com que escric a nivell personal i subjectiu potser n'hi ha molts més. O bé et sembla que tot ja ha passat o que avui passen coses que no han passat mai. Les dues conclusions segurament són errònies, és clar.

Ahir vaig ser, pel matí, a unes jornades que aplegaven la gent dels Centres d'Estudi relacionats amb la història local. En algun moment es va plantejar el tema de la memòria oral i de les seves servituds i limitacions. Avui tots anem apressats i el debat va quedar en res. Els veritables debats seriosos han de ser llargs i han de comptar amb el fet de què potser no s'arribi a cap conclusió, però avui es va per feina a tot arreu. Té cinc minuts, els repetien, als participants en una taula rodona, tots homes, per cert.

Per la ràdio, fa poc, vaig escoltar una gravació en la qual Soler Serrano, en un d'aquells enyorats A fondo, presentava la persona que anava a entrevistar, Octavio Paz, i comentava que tenien una hora i mitja per parlar en profunditat de literatura i del que fos. Avui això seria impossible, una hora i mitja d'entrevista algú de categoria, sense anuncis i amb un nombre de públic acceptable. 

Avui, en canvi, sembla que ens empassem sense manies aquests llargs programes i comentaris sobre el temps que fa i que farà. El temps sembla, avui, una epidèmia, una malaltia. Sempre fa alguna cosa que fa anys que no ha fet. Aquests dies ens han marejat amb la calor i els pobres nens i nenes que suen a les escoles i els pobres avis i àvies que poden tenir cops de calor. I et diuen que beguis aigua, que passis per l'ombra, coses així d'imaginatives. Encara recordo aquell temps de la sequera, ens van censurar fins i tot l'ou del Corpus, per no gastar aigua, quina demagògia que rumbegen, els polítics de torn!

Una solució a l'abast seria començar l'horari escolar a les set del matí, a les vuit. No entenc que no es plantegin solucions tan senzilles, la veritat. A Andalusia, que sempre ha fet calor en aquesta època de l'any, van permetre a les escoles fer horari intensiu per això de la calor. Jo havia passat a escola calor i fred però era el que tocava i t'adaptaves a les circumstàncies. Avui qualsevol petita molèstia sembla indignar molta gent però, de fet, són els de les teles els qui provoquen inquietud. Quan entrevisten gent del poble pel carrer aquesta sembla prou assenyada, diu que cal tenir paciència, no sortir de casa, beure aigua, coses així.

Una plaga del nostre temps són els aires condicionats, en més d'una ocasió he hagut de baixar d'un autobús congelat. Al cinema i on sigui  ja hi vaig amb jaqueta. En canvi, a l'hivern, pots anar amb màniga curta pels interiors escaldufats. Pel que fa al temps i a les seves originalitats del present, puc recordar revetlles de Sant Joan fresquetes, fins i tot plujoses i d'altres molt càlides i sufocants, el mateix pel que fa al Corpus, a l'antiga Fira de Mostres. 

Cada època vital i històrica té la seva dosi de surrealisme local i general, si no arriba a nivells dramàtics, encara bo. Fa uns dies escrivia sobre les pors que ens provoquen els informatius però sembla que són més perillosos els incendis per deixadesa institucional que no pas els atacs externs dels fanàtics de cada moment. Tenim por dels desconeguts però moltes tragèdies, abusos i crims diversos provenen de l'entorn proper, vet-ho aquí. 

Unes altres informacions absurdes i recurrents són les estacionals, per exemple, això de quantes coques s'han venut aquest any o quants torrons consumeixen els consumidors. Una informació estacional inevitable és la referida a la selectivitat i als nervis que tenen els pobres joves que s'han d'examinar quan la veritable por els la provocarà la incertesa laboral de després d'acabar la carrera, si l'acaben i no tenen un endoll aquí o allà.

Les modes en el consum d'oci propicien també els viatges en temps de calor. Aquest any conec molta gent que va o ha anat als fiords, alguna persona sincera m'ha explicat que ha quedat tipa de mar, de creuer, d'onades, d'avions i de la resta, i això sense entrar en preus i despeses.  Però sembla que si no viatges a les antípodes no ets ningú i si dius que no t'agrada viatjar, una esnob. Hem de viatjar, hem de veure món, deia Capri en un monòleg. 

Fa uns dies vaig tenir ocasió de veure la peli del Baldiri de la Costa, és una pel·lícula dolenta i rància però divertida en algun moment i que ens mostra com érem i com parlàvem. Tot i que té un final ben exemplar, en Baldiri i la dona acaben per marxar del poble envaït pels estrangers i plantar un hort en una mena d'illot perillosament assetjat per les immobiliàries. Quan dic que tot ja ha passat o es veia venir... Ara ja seria En Baldiri de Barcelona, el protagonista.

PREMONICIONS POLÍTIQUES

Fa uns dies, en aquest espai exhaustiu de la segona cadena a l'entorn del cinema hispànic, van passar El disputado voto del señor Cayo. Hi ha gent que no segueix amb atenció aquest llarg cicle i aleshores,  un dia, per casualitat, sense saber de què va la cosa, s'ensopega amb alguna història rància i posa al crit al cel, com va passar amb l'emissió de Raza. Cal dir que abans de les projeccions es fa un debat, malauradament massa breu, però que informa sobre les característiques, intenció i contingut del que vindrà després. La visió de moltes d'aquestes pel·lícules ens explica molt més sobre el país i els costums que qualsevol manual d'història, la veritat.

Veure avui aquesta pel·lícula pot sorprendre els més joves que pensen que el desencant polític és fill del present, quan ja a mitjans dels vuitanta la cosa anava a mal borràs. Potser, tot s'ha de dir, pel fet que havíem posat unes grans expectatives en un canvi que va ser com va poder ser i que no es va esdevenir fins que el dictador no va fer moixoni, que ja va costar. Quatre dies abans, com qui diu, aquella pressió popular, tan magnificada en el record, no va poder aturar unes darreres penes de mort, per cert. 

La pel·lícula segueix de forma força fidel  una novel·la breu de Delibes, autor sobre el qual ja he escrit en moltes ocasions. Que Delibes no aconseguís el Nobel i Cela sí ja diu molt de com van les coses pel món intel·lectual. Delibes va ser un home del seu temps, coherent, amant de la cacera, una activitat avui mal vista però que ell entenia d'una forma molt diferent, lligada a la natura i als seus paisatges castellans, com una activitat ancestral de subsistència dels humans. 

Delibes, que a partir de la mort de las seva dona va ser un home trist, era una persona recta i honesta, escrivia de meravella, en aquell castellà que avui sembla pertànyer a d'altres temps, el mateix que el català literari del passat. Tot evoluciona, potser ha de ser així. Quan jo estudiava magisteri algun bon professor jove de literatura ja trobava que Delibes era com d'una altra època. Crec que la valoració era injusta i parcial, la veritat. 

Del que sí que sempre es va mostrar satisfet Delibes, amb raó, va ser del tractament que el cinema i la televisió van donar als seus llibres,  sempre van ser tractats amb respecte, sense afegitons inútils, conservant l'esperit de l'autor. Explicava l'escriptor que aquest llibret li va inspirar la visió, gairebé carnavalesca, de les campanyes electorals de l'època, allunyades, ja aleshores, del món real, i que repetien tòpics diversos sense manies. 

Cayo és un paradigma excessivament idealitzat del pagès típic i, suposadament, pur, però això seria discutible quan sabem que no es parla ni amb l'únic veí que té. Es va lloar, aleshores, l'ambientació, les preses aèries, molt boniques, però a la pel·lícula hi ha algun recurs d'atrezzo una mica barat, com quan el senyor Cayo assenyala unes flors dient que són malves quan, en realitat, són floretes de test posades allà com un bolet.

Algunes crítiques actuals diuen que Bosch i Marimon, que van ser parelleta durant un temps, estan encartonats. Jo no els hi trobo pas, la veritat. És clar que Galiardo i Rabal estan tan bé en els seus papers que potser desdibuixen la resta. També sembla que al Rabal li hagin fet aprofitar el vestit i la gorra de pagès de Los santos inocentes, la veritat. 

Pel que fa a Galiardo, crec que mai no va estar tan guapo o tan interessant com aquí, ni abans ni després. El seu paper l'hauria pogut fer el Rabal ben plantat d'anys enrere, per cert. Galiardo va produir la pel·lícula, va ser un home amb una vida mogudeta i complexa, un vitalista apassionat i una mica turmentat en alguns moments de la seva existència. I un grandíssim actor en molts casos, sobretot a partir de la maduresa.

Amb les seves limitacions, El disputado voto del señor Cayo mostra la davallada de la política de partit convencional, ja aleshores. Les imatges de les primeres eleccions són en colors, les d'aquell present dels anys vuitanta, en blanc i negre. Tot ha perdut brillantor, els joves ardits s'han col·locat i els antics i sincers lluitadors moren gairebé en l'ostracisme, incomoden.  Fa angúnia comprovar com, tan aviat, van canviar les coses i com es va fer de la política un modus vivendi sucós i ple de possibilitats, amb algunes excepcions personals, que sempre n'hi ha. 

L'interès actual per temes a l'entorn de la Guerra Civil i la primera postguerra contrasta amb el poc que s'estudia a fons aquell passat recent i les seves misèries, potser es que encara queden molts testimonis en actiu, qui sap.

El poble, Cureña, és en realitat Cortiguera, un dels espais mítics de Delibes, avui revitalitzat, en part, gràcies a alguns joves que aprecien els valors d'aquells espais, tan poc coneguts per una gran part dels espanyols, catalans inclosos, de moment. Espanya, ens agradi o no, és molt més que  determinats polítics o que la historia dels Reis Catòlics passada per Franco o pels redactors de textos escolars normalitzats. 

Cayo no se sent pobre i no té res, per això no entén el missatge que li porten els tres visitants del poble, els quals acabaran per ensopegar-se, també en aquelles solituds, amb els altres, molt més inquietants. Hi plana per tota la història i per la seva lectura cinematogràfica un cert maniqueisme però veient el que veiem avui i llegint el que llegim això és peccata minuta.

SOBRE CICLISTES, VIANANTS I CAMPI QUI PUGUI

Fa temps recordo que alguna persona em va comentar que votaria Trias com alcalde de Barcelona ja que segurament posaria ordre a tema dels ciclistes, tal i com havia assegurat el candidat. Però no va ser així, potser per impotència. Els socialistes, que tants anys havien manat a la ciutat, i que en els darrers temps havien aplegat moltes crítiques i alguns escàndols van retirar-se, més aviat enretirar-se, ja que al capdavall han tornat a entrar d'alguna manera, cosa ben surrealista, si s'hi pensa a fons.

El tema del desgavell ciclista no fa res més que augmentar, com que les bicicletes no porten matrícula els seus usuaris compte amb una immunitat efectiva i persistent. Com que n'hi ha tants, és evident que molta gent fa el que ha de fer, és clar, però el campi qui pugui, agreujat per patinets i tota mena d'estris rodants amb els quals t'ensopegues, és escandalós. El pitjor és que al volt de la qüestió hi ha un gran dogmatisme militant i posicions enceses que no admeten matisos. 

Dues dones conegudes, Muriel Casals i la poeta Josefina Peraire van morir a causa d'un accident provocat per bicicletes però ni tan sols això va fer que el tema es replantegés en profunditat i sense tòpics. Més d'un et diu que va ser culpa d'elles, fa poc sembla que hi va haver una discussió molt desagradable al twitter sobre l'accident de Casals, per cert, fins al punt que una militant de les dues rodes va haver, fins i tot, de demanar excuses, excuses de mal pagador, que deia el meu avi.

Moltes vegades, pel matí, vaig a peu per Barcelona i passo per moltes zones de vianants on tan sols entren cotxes per carregar i descarregar o netejar, aquests cotxes i camions són molt prudents. Però en canvi, per aquestes mateixes zones de la ciutat els ciclistes van que volen i els has d'anar esquivant, són una mena de plaga. Te'ls trobes per damunt de les voreres, amples o estretes, si no t'apartes et xiulen o t'escridassen o et passen fregant. El pitjor de tot plegat és que percebo que augmenta una certa inevitable violència per totes bandes.

Fa algun temps estava esperant per entrar al Teatre Romea i vaig ser testimoni de com un grup de gent es van aplegar amenaçadorament al volt d'una noia que pedalejava per damunt de la vorera, la noia va aconseguir fugir a tota velocitat, espantada. 

Fa pocs dies, a l'hora de la sortida de les escoles, un munt de gent amb criatures travessàvem el Paral·lel quan un ciclista arrauxat, a tota pastilla, cosa freqüent, ens va esquivar de forma perillosa. La majoria de la gent es va posar a escridassar-lo i un home vell, sense pensar, va fins i tot tocar la bicicleta, empipat. El xicot va tenir por de perdre l'equilibri, va aturar el vehicle, va baixar i es va dirigir al pobre avi amb la mà alçada, disposat a pegar-li. Tota la gent, que érem molts, ens vam posar a cridar i envoltar-los i aleshores el noi es va espantar de veritat, devia pensar que el linxaríem. Va acabar per demanar excuses i perdó a tothom, dient-nos, encara, però, que ell hauria pogut caure i que no se'ls havia de tocar.

Són dues de les moltes anècdotes que he viscut a l'entorn de ciclistes incívics, que són molts. He de dir que n'hi ha d'altres que s'aturen sempre en els semàfors o que, fins i tot, si veuen que t'han passat massa a prop, et demanen excuses, però la meva percepció fa que cregui que són minoria. En tot cas, la darrera víctima de tots els incivismes és el vianant, que ja no té espai propi i no pot badar ni un moment ja que s'han dibuixat carrils bici a llocs surrealistes,  a més a més moltes vegades es transita en dues direccions i si bades, sovint t'escridassen sense manies.

El problema no són les bicis, ni els  cotxes, ni les motos, ni el que sigui, sinó la gent, que és com és, som com som, i al capdavall moltes vegades paguen justos per pecadors, com sol passar. Evidentment, en tots aquests casos que explico no hem tingut la sort de veure cap guàrdia urbà o mosso a prop, per desgràcia. Tot està molt bé si es fa de forma ordenada i raonada però com que sembla que som un país de desgavell i campi qui pugui qualsevol dia en passarà una de grossa i tot plegat es complicarà molt més, em temo. 

SOBRE PORS I VIOLÈNCIES, REALS O IMAGINÀRIES

La por, individual o col·lectiva, permet fer molts disbarats a tots nivells i, als qui tenen poder, poc o molt, els facilita el control de la resta. Avui potser hem evolucionat una mica, ara i aquí, però als infants se'ls educava amb i en la por, no fa pas gaire. No vull treure importància al tema dels atemptats terroristes actuals però crec que hi ha un excés de pressió mediàtica i política destinada a inquietar-nos de forma insistent. Hi ha gent que mor cada dia a molts llocs, no la coneixem, no hi podem fer res, la seva desgràcia ha generat negocis molt més bruts i condemnables que el dels likes falsos. No podem dir que no sabem què passa, més aviat que sovint no ho volem saber ni veure, quan la nostra impotència és tan evident.

Avui sembla que tot s'hauria de poder controlar, en les nostres societats, ben peixades malgrat la crisi. La mort sembla una malaltia més que cal combatre i a l'entorn de les malalties greus s'ha estès tot un vocabulari eteri sobre lluites i batalles, ja que el bel·licisme encara manté el seu camp semàntic vigent, i un excés de fe en una ciència que sembla que ho podrà fer tot. Però a unes hores d'avió d'aquí encara mor un munt de gent de coses com ara el còlera, els parts o la malària. 

Per altra banda, si algun dia s'acaba amb aquest terrorisme en vindrà un altre, tan sols cal repassar hemeroteques o llibres d'història una mica seriosos. Qualsevol excusa, ideològica, religiosa, patriòtica, serveix per manipular consciències i fer arribar qui sigui a la perversa conclusió de què tot s'arregla estossinant a gran o petita escala. Ja va escriure aquell observador bonhomiós però lúcid de la societat, que va ser Txekhov, que el món era bonic però que el problema érem nosaltres. 

El món dels perills reals  i freqüents poques vegades es tracta en profunditat i de forma seriosa, no ho podríem suportar. Avui escoltava per la ràdio el cantant Ramoncín, qui, per cert, després d'unes reflexions acurades em va sorprendre amb la síndrome de la maduresa tòpica sobre limitacions i defectes del jovent actual, relacionades amb mòbils i xarxes socials. Com si abans dels mòbils i les xarxes socials els joves haguessin estat uns angelets i la humanitat,  una bassa d'oli. 

Explicava el cantant com en una estada a Barcelona, per actuar a Studio 54, en els anys vuitanta, va poder comprovar com l'heroïna es regalava als cantants i els seus seguicis sense manies. Dels culpables d'aquell negoci se n'ha parlat poc però en aquells anys va coincidir el repunt de la droga dura amb una economia sanejada i amb l'increment de moltes fortunetes. També, ai, amb el repunt del desencant polític, no era això, companys, no era això, cantava en Llach.

Crec que encara no s'ha escrit una història seriosa i completa sobre el drama que va representar per a tanta gent, de diferents classes socials, allò de la droga, que després es va agreujar amb la SIDA. Malgrat que el tema va afectar persones de diferents nivells socials, els rics i benestants tenen més recursos per atendre els seus joves i no és el mateix patir en l'abundància que en la misèria, la veritat. 

Com que no es van posar de seguida mitjans mèdics a l'abast dels addictes, el problema de la droga dura es va convertir en un problema de seguretat ciutadana. Van proliferar els atracaments per aconseguir droga i les presons eren plenes de gent a causa d'aquest tema. Fa poc, de forma discreta, un jove esforçat ha aconseguit editar un llibre sobre la història d'una de les víctimes de l'època, l'actor José Luis Manzano.  

Al meu barri hi va haver el cas conegut d'Andrea Albani/ Lali Espinet.  Però n'hi va haver molts més a tot arreu, xicots anònims que venien de matinada a colpejar la porta de la casa familiar, que havien agredit pares i mares, que havien robat tot el que podien als familiars propers. S'ha de dir que els autors de llibres que incideixen en el tema i en l'època es troben amb moltes dificultats a l'hora d'investigar a fons procedències i complicitats. Em penso que una gran majoria de gent de la meva edat podria explicar moltes històries relacionades amb veïns, parents, coneguts i saludats, en les quals la droga dura dels vuitanta va provocar morts i tragèdies.

En una ocasió una jove perruquera m'explicava que havia conegut a l'escola un noi que després, a causa de la droga, va matar la seva àvia. Era un nen intel·ligent, simpàtic, aquests casos colpeixen molt i ens esforcem en no pensar-hi. Alguna vegada havíem anat a dinar a casa d'un conserge jubilat de l'escola i en un pis de la mateixa escala vam poder sentir, en una ocasió i amb el cor encongit, com un ionqui jove escridassava i agredia la seva mare. El nostre conserge i la seva dona coneixien d'anys la família, havia estat també un nen normal i corrent, aquell. Al  meu barri teníem un cas a l'escala i un davant de casa, tot dos nois han mort, els recordo cridant, a la nit, demanant que la família, atemorida i que feia el que podia, els obrís la porta. 

Encara els famosos, fills de famosos o relacionats amb famosos, són una mica recordats de tant en tant però de molta gent jove que va acabar per morir de forma prematura i causant el gran i llarg patiment de les seves families humils i modestes, poca gent n'escriurà la biografia. Una forma de fer que m'angunieja és voler mitificar aquelles morts i aquelles circumstàncies, cosa que és malauradament habitual quan es fa referència a cantants o actors coneguts i ben valorats. El cantant mencionat recordava com molts artistes que admirava ja eren morts, en aquells anys, Joplin i la resta. 

Els anys vuitanta són força incòmodes de recordar i diria  que poc coneguts per les noves generacions. Segurament encara hi ha moltes famílies amb casos dramàtics d'aquest tipus en el present però no és el mateix, ni té el mateix abast, ni la mateixa visibilitat, ni les mateixes conseqüències generalitzades i fins i tot l'atenció mèdica ha millorat molt. Dels responsables d'aquell negoci tan sucós, com de tants altres, poques coses en sabem ni en sabrem. 

En tot cas, passarà com amb això de l'esclavisme, que enderrocant l'estàtua del Comillas ja hem complert, quan tants altres van fer fortunes i fortunetes gràcies a un tema que, al menys, tot s'ha de dir, era fins i tot legal en l'època, no com la droga, la legalització possible de la qual, el mateix que amb el tema de la prostitució, forma part d'un debat interessat, bonista, hipòcrita i sense resultats  previsibles. Les festes modernistes o dels indians, en canvi, són tan boniques i divertides!!!

Per altra banda, aquells que són capaços de denunciar corrupcions i corrupteles, en general, acaben malament i amb molts problemes. Nedar i guardar la roba no és fàcil. Un altre 30 minuts tocava el tema dels qui han denunciat amb coratge coses estranyes i inquietava força veure la reacció d'algunes persones, entre les quals una alcaldessa nostrada, davant  d'uns fets irrefutables als quals ens hem acostumat, de grat o per força. El pitjor és que molts problemes no tenen solució i hem de viure amb això. Encara ahir una persona amiga m'insistia, a l'entorn del tema del terrorisme actual, en què els governs han de fer alguna cosa i això s'ha d'acabar. La nostra ingenuïtat humana, en ocasions, és admirable. 

Els telefims més habituals que passen per la televisió són plens de crims, corrupció i crueltat, amb poques excepcions. Fa anys algú pedagògicament ben intencionat es va entretenir en fer un recompte sobre les violències que criatures i joves podien empassar-se en un dia, avui les xifres s'han disparat i la tele ja és una cosa més, ja no es fiquen tant amb ella. El jovent més aviat es mira sèries diverses, la majoria també són plenes de crims, traïcions, violacions i coses semblants. 

A més a més hi ha aquests espais que incideixen en casos reals, fa poc una botiguera del barri m'explicava que es mira una cosa que es diu crímenes en la red o una cosa així, relacionant el tema de les xarxes socials amb un munt de perills i perversions. No és estrany que la novel·la negra, cada vegada més crua i violenta, tingui l'èxit que té tot i que diria que ja va una mica de baixa, a causa de l'excés. Autors de novel·les convencionals, des de ja fa temps, han escrit novel·la negra però avui hi ha autors de novel·la negra que ja intenten fer una altra cosa, menys negra i més generalista. La fascinació morbosa pels  contes de por potser ens ve d'origen, no ho sé. Resulta  preocupant, la veritat.

Crec que, en això de la violència, passa com amb els gossos, n'hi ha que borden molt i no mosseguen i també n'hi ha que mosseguen amb traïdoria i semblaven bonhomiosos. Tot i que algunes consignes que es manifesten en pintades diverses i en comentaris arrauxats resulten altament inquietants. En un indret proper del barri on, previsiblement, s'hi faran pisos cars, vaig poder llegir fa poc crides a la violència, l'odi i la ràbia, i coses així com ara deixem les paraules i passem a la destrucció. La gent evoca de tant en tant guillotines i paredons de forma gratuïta i preocupant, el pacifisme sembla una vulgaritat i cremar material urbà, sense massa conseqüències, una gracieta. Així mateix, tot i fer volar tants coloms sobre democràcia, és menysté el valor de les urnes i de les votacions quan no surt allò que voldríem. Una periodista manifestava ahir, per televisió, que l'important és la força de la gent, més enllà de les votacions, com si les votacions no fossin, també, cosa de la gent. No anem bé, potser no hi hem anat mai, de bé.