KUBRICK AL CARRER MONTALEGRE

Al CCCB del carrer Montalegre es pot veure, fins a finals de març, l'exposició dedicada a Stanley Kubrick. És una exposició extraordinària, de llarg recorregut. Es va inaugurar l'any 2004 i ha passat per Berlín, Mèxic, Los Angeles, Seúl, París i Amsterdam. Després de Barcelona anirà a parar a Londres.  

A cada lloc ha patit variants que l'han adaptat a l'indret, el moment i les circumstàncies. Jordi Costa, crític cultural especialitzat en cinema, n'ha estat el responsable. Aquestes exposicions del CCCB, com d'altres que es munten en l'actualitat, compten, pel meu gust, amb dos problemes: l'excés d'informació i la manca d'un espai còmode on, sense pressa, puguis gaudir dels molt muntatges audiovisuals que t'ofereixen. En aquest cas, per exemple, un munt de petites pantalles ens ofereixen moltes dades sobre el director, en un conjunt obra de Manuel Huerga, que has d'assaborir a peu dret.

Com que l'exposició s'allargarà força en el temps sempre s'hi pot tornar, però malgrat que hi tornen en més ocasions crec que sempre ens quedarà aquesta sensació de no haver arribat al fons del tema, en aquest cas la trajectòria d'un creador inclassificable, tot un mite, ja, de la nostra època, pel que fa al món del cinema. I un gran treballador, també. 

El seu cunyat, Jan Harlan, col·laborador seu i encarregat de la producció de moltes de les seves pel·lícules, ha manifestat en més d'una ocasió que darrera de Kubrick hi ha un deu per cent de grapa personal i d'inspiració i un noranta per cent de feina i dedicació. Ahir mateix, a la mostra, vaig escoltar comentaris de gent jove sobre el molts esforços que s'aplegaven en una pel·lícula, tot observant el material que s'aplega a l'exposició, com ara algunes magnífiques storyboards que ja son tota una obra d'art, o els llibres inclosos en el darrer  espai de la mostra, amb llibres que Kubrick consultava per la seva pel·lícula, no realitzada, sobre Napoleó.

No sé si estic del tot d'acord amb la famosa frase del director sobre allò de què tot el que pot ser pensat o escrit pot ser filmat. És una afirmació molt general, que no admet matisos. Ni tan sols allò que penses pots expressar-ho bé del tot parlant o escrivint, per exemple. Una professora de pintura em deia, fa un temps, que sovint tens la idea del que vols fer al cap però no ho pots realitzar com ho penses, de la mateixa manera que tenir una música al cervell no vol dir pas que la puguis cantar, ni tan sols taral·lejar. En tot cas, literatura i cinema són camps diferents i això queda palès en les adaptacions literàries de Kubrick, entre les quals la del Resplendor, que no va agradar a l'autor del llibre, Stephen King.

L'exposició segueix un rigorós ordre cronològic, és innovadora i ordenada, al mateix temps. Hi trobem càmeres, quaderns, guions, fotografies, dibuixos, vestuari, dissenys i un munt de coses curioses i interessants. També hi trobem fragments rellevants de les seves pel·lícules, en aquests espais han tingut l'amabilitat de posar tres o quadre coixins grans on pots seure, si tens paciència i esperes que s'aixequi algú. El jovent no té problema per seure a terra però per la gent gran això resulta ja incòmode, la veritat. 

El passeig per la tasca ingent de Kubrick qui, per cert, malgrat ser nominat de forma constant no va rebre cap més óscar que el de 2001. Una odissea de l'espai, i encara crec que pels efectes especials, ens passeja per les nostres pròpies vides i per la història contemporània. L'obra del director conforma una reflexió profunda sobre la violència en totes les seves  formes i en les relacions de parella, en les quals, sovint, també hi té un pes la violència, exercida en diferents modalitats, des de la brutalitat a la manipulació afectiva. 

De tota la seva obra encara em quedo amb els Camins de glòria, una meravella que va estar prohibida a tot arreu i no pas per motius de caire sexual sinó perquè va inquietar els poders vigents. A França no es va poder veure fins el 1975 i a casa nostra fins a mitjans dels vuitanta. Era un títol habitual en els darrers anys d'aquells festivals que es muntaven en el sud de França, per a gaudi de cinèfils amb possibilitat de passar la frontera. Tan sols hi vaig poder anar un parell de vegades. Després d'aquella pel·lícula crec que ja no podem entomar el tema militar i bèl·lic amb cap tipus de glorificació heroica, tot i que les pàtries, les religions i l'ideari polític encara resulten un bon motiu per enviar la gent al sacrifici i aconseguir que, fins i tot, hi vaig de gust. O potser és que ens fan falta motius eteris per poder-nos barallar amb alguna excusa simbòlica, qui sap.

No nego el gran interès de La taronja mecànica però no en suporto la violència, el mateix que em passa amb el bel·licisme de La jaqueta metàl·lica. Eyes Wid Shut, que tanta expectació va desvetllar en el seu moment, em va avorrir una mica amb tanta màscara i tanta  sofisticació eròtica i em va semblar tramposa, tot i que té un munt d'imatges i situacions hipnòtiques i impagables. 

Lolita encara m'inquieta avui i tot i que la versió de Lyne em sembla força correcta i crec que es va criticar en excés, no pot fer oblidar la de Kubrick ni Irons supera Mason, en el paper d'aquest home estrany i dominat per l'atracció vers una joveneta la qual, per motius de moral vigent, en totes dues cintes van fer una mica més grandeta del que ens explica Nabokov. Barry Lindon és encara tot un referent artístic, tot i que crec que resulta excessivament llarga. I d'Espartac poca cosa es pot afegir al molt que s'ha escrit sobre ella, com sobre la majoria del cinema del director. Douglas té un llibre encisador sobre el tema, Yo soy Espartaco, on recull moltes anècdotes sobre la història de la pel·lícula, rodada a Espanya en gran part, entre les quals això de què Franco va manifestar que no volia que es  veiessin morir soldats espanyols, per un tema de prestigi patriòtic, no pas per pietat històrica. 

Kubrick es mostra, en els vídeos que es poden contemplar al CCCB, com un home molt més proper del que n'expliquen els tòpics vigents. Va viure un munt d'anys amb la seva tercera dona, la noia que cantava al final de Paths of Glory, Christianne, remarcable pintora en actiu. Però no és fàcil reeixir amb un pes pesat al costat, és clar. 

Algú ha escrit que Kubrick era un humanista pessimista. Em pregunto si qualsevol persona interessada en la història del passat i en els esdeveniments del present, o sigui, qualsevol humanista, pot ser massa optimista sobre les característiques i dèries de la nostra espècie. Per molt que el cinema i la literatura denunciïn la violència i inquietin, més o menys, els poders que ens manipulen o, fins i tot, les nostres pròpies consciències d'estar per casa, el món està molt lluny de ser, encara, un lloc agradable i pacífic per a tothom. Kubrick és sempre genial, fins i tot en les pel·lícules que no ens acaben de fer el pes. 2001, avui, m'avorreix una mica. És clar que cal contemplar-la en un cinema amb cara i ulls i no pas a les pantalletes domèstiques. En tot cas va protagonitzar moltes de les nostres converses joves i pedants, amarades d'interpretacions i suposicions sobre el seu contingut, tan interpretable. Tot és història, individual i col·lectiva.

ESCOPINADES MÍSTIQUES

Algú em va comentar en alguna ocasió que no és pas que els grans siguem, en ocasions, com infants, sinó que més aviat són els infants els qui són com adults, en molts aspectes.  En una classe de primària, àdhuc d'educació infantil, se solen reproduir les mateixes misèries i dèries que en el món dels grans, lideratges, dependències, crueltats encobertes, traïdories... No sempre els mestres ens adonem del que passa, la veritat. No és tan senzill. La literatura i el cinema són plens de nens i nenes rarets, capaços de fer-ne de molt grosses,  inquieten però sembla que tenen un cert atractiu morbós, què hi farem. 

Durant la meva infantesa estaven de mode les estampetes religioses, fins i tot en fèiem col·lecció. N'hi havia de boniques, algunes reproduïen quadres famosos i interessants, d'altres eren una mica kitsch pero ens encantaven. Una imatge molt coneguda era aquella que reproduïa el Jesús tòpic envoltat de criatures, en general molts nens i poques nenes, si és que n'hi havia alguna. Tot perquè en una ocasió expliquen que Nostre Senyor va dir allò de què deixessin que els nens se li acostessin ja que d'ells era el regne dels cels. 

La relació amb els infants ha canviat i evolucionat però, de fet, és un reflex, de vegades estrafet, de com van les coses en el món dels adults. Avui, per cert, en el món modern, un Jesús  envoltat de xicotets, alguna dona de mal viure i criatures, potser seria mal vist i desvetllaria inquietud als políticament correctes, qui sap. I, de fet, des de temps ancestrals que s'han fet acudits grollers i irreverents a l'entorn del context evangèlic.

Pel que fa a les criatures actuals, malgrat que en més d'una ocasió s'ha dit que se suprimiria la publicitat dirigida als infants, això no ha anat així. Encara més, els nens i nenes no tan sols anuncien joguines i llaminadures sinó també productes dirigits als adults, com ara aquest brou de pollastre envasat o les pizzes nostrades. El cinema, ho entenc, en ocasions necessita infants però això també seria qüestionable, el mateix que la utilització dels infants en la televisió o en l'espectacle, en general. La publicitat amb nens i per als nens -i nenes- arriba en aquests temps pre-nadalencs a cotes inquietants.

Els infants no poden treballar però, evidentment, hi ha grans excepcions, segons convé. Se'ls ha de protegir dels riscos però sembla acceptable, per exemple, que participin en els castells nostrats fent d'enxanetes. Jo tremolo quan els veig enfilar-se allà dalt, o en mig del foc dels diables festeros, però sembla que a la gran majoria li fa molta gràcia la seva participació, suposadament positiva i desitjable. En general, avui, els enxanetes són nenes i una amiga fins i tot em va comentar que eren nenes valentes. 

L'excusa, en molts casos i en moltes circumstàncies, és dir que les criatures ho volen fer. Però com deia un vell refrany català: què fan els infants? el que veuen fer als grans. De petit depens per a tot dels adults i vols que aquests estiguin contents i orgullosos de tu. Aprens aviat a manipular-los i en copses les contradiccions amb facilitat, tot i que no n'ets conscient. Et diuen que s'ha de ser sincer i els grans menteixen a tort i a dret. Però t'alimenten, et vesteixen i, si són normals, t'estimen, et protegeixen i tot això, encara que hi hagi terribles excepcions en el món mundial.

Fa temps que el camp polític s'està convertint en una mena d'escola disbauxada. La presidenta del Congrés de Diputats hispànic va manifestar que ha escoltat insults masclistes, referits a la seva persona, i mofes dient-li institutriz. Això no sembla un insult però com que tot està relacionat amb el context la referència anava lligada, és clar, a evocacions de personatges antipàtics, com ara la mítica Rottenmeier. 

A mi em cau molt bé Pastor, pateixo quan vol fer callar la gent i no li fan cas, per deformació professional m'hi identifico i constato que el Parlament és com una aula difícil, en la qual costa que la gent calli i escolti. Els qui ens hem dedicat a l'ensenyament obligatori sabem com va, encara que molts no vulguin reconèixer el que han arribat a patir. Jo tinc un malson recurrent, em passa en diferents llocs i amb gent diferent, i és això d'entrar en una aula, voler fer classe i que ningú no t'escolti i que la gresca no minvi, ans al contrari.

El súmmum del tema político-escolar va arribar ahir, amb això de l'escopinada, real o no, al senyor Borrell, i l'expulsió de l'alumne descarat, el graciós de la classe, que la va precedir. Des del túnel del temps professional em van arribar ressons evidents: senyo, m'ha escopit... Escopir és lleig i fastigós però les criatures es fan crueltats més terribles, en moltes ocasions. 

Vaig fer les pràctiques de magisteri a l'Escola Annexa a la Normal de Sants. Aleshores era tan sols, de nenes, i vaig retornar a l'antigor, ja que, amb algunes excepcions, les mestres actuaven com en temps pretèrits, encara que fóssim ja a principis dels setanta. La directora, quan vam acabar les pràctiques, aquestes pràctiques llargues que avui es volen recuperar, talment com si s'hagués descobert la sopa d'all, ens va regalar a cadascuna de nosaltres, estudiants en pràctiques, uns  evangelis en castellà. 

Tot era en castellà, és clar. Com que érem estudiants del nocturn ens van permetre fer aquelles pràctiques per la tarda, per tal de poder-ho combinar amb la feina, i fins i tot ens les van pagar, amb algun endarreriment. He de dir que, en general, m'ho vaig passar força bé però també vaig patir, la majoria de professores que ens havien de tenir d'ajudantes m'inspiraven temor, unes més que les altres.  Tot era molt seriós.

Un dels grans calvaris del sistema eren les pujades i baixades a les aules. Hi havia una mestra gran, de l'equip directiu, que controlava el tema i aquell ritual s'havia de fer en silenci absolut i en un ordre inalterable. Si se sentia soroll o xerrameca, la dama aturava el descens fins que tothom feia moixoni. Una tarda, durant el procés de sortida, una nena es va acostar, empipada, a aquella professora i li va dir, molt enrabiada:

-¡¡¡Fulanita me ha escupido!!!!

La mestra va aturar la marxa i va dirigir una filípica a la suposada culpable, molt contundent:

-¡Escupido! Eso hacían los judíos con Jesús, ¿no lo sabes?

Crec que la cosa no va passar de l'esbroncada. Aquella mestra era parenta propera d'un cardenal  franquista, tot un pes pesat. Tot i aquelles filiacions i aquelles idees he de dir que eren bona gent i que, a la seva manera, ens van tractar bé. 

En aquella escola encara funcionava la llei vigent, es veu que, por decreto, als centres públics no podies dir ni un mot que no fos en espanyol ortodox. Jo em trobava a l'autobús una altra mestra de l'escola, també grandeta, i em parlava en català fins que no travessàvem la porta de l'escola, era ben bé com si li haguessin canviat el xip, que diuen ara. No se li escapava ni un bon dia, allà dins. 

Es bescanta molt, de forma general, l'escola religiosa, però jo, de petita, en els anys cinquanta i a les Monges del Sortidor mai no m'havia trobat amb aquells dogmatismes, les monges catalanes en ocasions et parlaven en català i cantàvem nadales catalanes i tot això, fins i tot, per les festes, acostumava a llogar una cobla sardanística, al pati. Un penjament habitual  que m'amollava una monja catalana, l'entranya Sor Crescència, molt rondinaire, era bunyolera, ja que ensenyava labors i jo, en labors i gimnàstica sempre he estat molt maldestra.

No sé si el senyor Borrell es va sentir tan ofès pel fet que potser de petit havia escoltat que  això d'escopir era cosa dels jueus malèvols, aquells que matàvem per Setmana Santa a toc de xerraca, sense saber ben bé el que fèiem i que Déu ens perdoni. Hi ha un estrany antisemitisme polític esquerranós encara, tan sols cal veure això que es va muntar fa quatre dies quan va venir un equip de noietes d'Israel a participar en un campionat de natació. Gairebé van haver  de competir d'amagat. 

Si filéssim prim i es rebutgessin els oriunds de països pecadors no es podria fer res i les Olimpíades perdrien sentit, si és que en tenen cap. Jesús diuen que va dir que qui fos lliure de pecat llencés la primera pedra a la dona adúltera. Jesús, que crec que també era jueu, cosa que ja, també en temps infantils, ens va fer veure un capellà comprensiu quan algú va sortir amb allò de si els jueus eren dolents i Déu els havia castigat. -Pero si él también era judío-, recordo que ens va fer entendre el mossèn. Aquell capellà també ens va dir que allò del limbo, on anaven els no batejats, era una bestiesa. Bé, ho va dir d'una forma més retòrica, ho admeto.

Que el Congrés de Diputats funcioni, en ocasions, com una aula de primària o de secundària obligatòria no és dolent, ans al contrari. Mostra que els adults som com infants i que, per tant, hi ha esperança. Després de les escopinades i els insults es pot anar a més però també es pot retornar a la convivència pacífica i fins i tot, en algunes ocasions, els enemics d'ahir poden ser bons camarades i anar a menjar un suquet de peix a la Camargue, si és que allà en fan, que no ho sé. 

A mi em fa gràcia quan s'exigeix que els qui manen demanin perdó per nosequè, moltes vegades per fets del passat en els quals no van participar de forma directa. Un dels elements manipuladors que molts infants espavilats aprenen aviat és que si demanen perdó seran perdonats, i fins i tot admirats pels adults badocs i bonistes. 

La gent de la tele, de tant en tant porta criatures per tal que opinin de tot i més, suposo que en aquestes ocasions ja es fa un càsting previ i, si fem cas del que ens diuen els infants quan surten a la pantalleta o parlen pel ràdio, el món hauria de ser una bassa d'oli, cosa que evidencia que l'escola elemental funciona prou bé, hores d'ara. Però els infants  creixen i es manifesten com són en realitat, complexos, contradictoris, egoistes, ambiciosos, covards, humans, tanmateix.  Deixen de navegar amb Puff, el drac màgic, i fan la seva.

TAFANERIES, BRAMES I FALSEDATS ESCAMPADES

Homo sum: humani nihil a me alienum puto (Terenci)

Fa anys es van fer molts estudis a l'entorn del masclisme que existia en el llenguatge corrent i en els diccionaris canònics. Recordo a Montserrat Roig llegint exemples discriminadors en el Fabra, un dels quals era 'dona tafanera'. Avui els diccionaris s'han reformat una mica però les imatges que fan referència a la tafaneria, en castellà cotilleo, continuen mostrant dones tafaneres a dojo. Precisament ara s'han tornat a criticar els manuals escolars i les imatges que s'hi ofereixen, un tema antic. En la meva època en actiu més d'una vegada havíem manifestat a algunes editorials crítiques d'aquest tipus. El tema del llenguatge va fer que s'endeguessin directrius raonables per tal de millorar la discriminació evident però, com sol passar, la cosa va derivar fins a l'hilarant absurd actual, en el qual són especialistes els polítics, sobretot els polítics progres: ciutadans i ciutadanes, militants i militantes, membres i membresses... 

Tornant a la tafaneria és una característica humana. La famosa frase d'una obra de Terenci la pronuncia un home, en un context absolutament domèstic i humorístic, però treta del seu lloc ha esdevingut una cita recurrent en tota mena de contextos eteris i filosòfics. Això passa sovint quan gent poc llegida, una gran majoria avui, vol quedar bé citant coses profundes, com ara allò unamunià del vencereu però no convencereu. Algunes frases famoses s'han convertit en una mena de dogmes, com ara allò de perdre els orígens i perdre identitat, sense que sapiguem ben bé de què va això dels orígens i, encara menys, el tema de la identitat. De vegades les frases provenen de cançons o de textos literaris passats per la música moderna, no sempre, ni de bon tros, són literàries. Les frases sí, que perden els orígens. Amb el temps m'he adonat de què moltes dites familiars recurrents provenien d'obretes de teatre, de sarsueles populars...

Les xarxes socials han estimulat la tafaneria però també han saturat la nostra capacitat tafanera. Ja fa temps de què sóc conscient del fet que penjar alguna cosa al mur o al blog vol dir que, d'alguna manera, admets que allò és utilitzable. Un detall és que si algú fa servir un text teu t'ho comuniqui o que, al menys, citi l'autoria, però això no sempre és així. Abans ja es copiava i plagiava, sense tants mitjans, i fins i tot resultava molt més difícil descobrir el fet. Ara els buscadors i les hemeroteques en xarxa són molt útils i costa més fer la viu-viu encara que també costi menys  escampar brames. 

Fa uns dies una persona que conec va escriure al  mur una valoració negativa sobre l'actuació d'un jove esportista nostrat, en relació amb el tema dels  presos polítics. L'escrit es va reproduir en un diari virtual, citaven l'origen però no havien demanar permís a l'autora, la qual es va queixar i va aconseguir que el despengessin del mitjà en qüestió. Però el text, de forma epistolar, ja corria per tot arreu, ahir em va arribar al watshap un parell de vegades, i em temo que continua rodant. Ens movem entre la necessitat de donar a conèixer allò que pensem i una inútil exigència de discreció i responsabilitat generalitzada. Hi ha gent la qual, al  contrari del que explico, se sent satisfeta  quan algun diari canònic, virtual o en paper, cita la seva opinió. 

Jo tinc força clar que les xarxes són un món obert, altrament tindrien poc sentit, tot i que, s'hi vols, pots fer que allò que escrius arribi a quatre coneguts i prou. Un altre tema és què faran els coneguts amb les teves informacions. L'eficàcia de les xarxes és relativa. Mentre unes coses s'escampen i fan fortuna d'altres, per més que s'escampin, serveixen per a poca cosa. La setmana passada havia de participar en una taula rodona, en un centre cívic del barri, amb tres persones més, a l'entorn del tema de la dona i els moviments veïnals. Va venir una persona, de públic, i, com és lògic, ho vam deixar córrer. La directora del centre estava amoïnada i ens va insistir en què havia penjat l'esdeveniment a tot arreu, en paper i de forma virtual. Són coses que passen, vaja. 

Una varietat negativa de la tafaneria és la calúmnia. Moltes proclames enceses dels polítics actuals d'extrema dreta són calúmnies, pures i dures. La calúmnia era un pecat molt gros, o això deien, tot i que es feia servir a tort i a dret. La calúmnia, quan s'escampa, ja no es pot fer enrere, sempre deixa dubtes al seu entorn, per això és tan perversa i perillosa.  

Quan jo era petita escoltava un programa per la ràdio en el qual narraven llegendes diverses. Una que recordo, per la por que em va fer, era el cas remot d'un jove que calumniava una noia que no li feia cas. Malgrat els eufemismes ja ens podem fer el càrrec de que el xicot, el que volia, era sucar. El noi escampava calúmnies sobre la noia, se suposa que també estaven relacionades amb el tema sexual, i tothom la rebutjava, fins al punt de què moria de pena.  El noi, penedit, tornava i es confessava i el capellà, com a penitència, el feia anar a vetllar el cadàver de la noia, a l'església. A la nit la difunta s'aixecava del taüt i encalçava el noi, li arrencava la llengua i aquesta es transformava en una serp. Aquella llegenda no l'he sabut trobar a cap llibre, crec que la situaven en algun poble català, per cert.

La tafaneria afecta homes i dones. Les dones ens situem més en el context de la premsa rosa i els homes en l'esport, sobretot en el tema futbolístic, malgrat que hi ha excepcions i cada dia més. Una gran pel·lícula antiga es deia La calúmnia, tenia el seu origen en el teatre i incidia en el tema del lesbianisme, en una època en la qual allò semblava molt escandalós i havia provocat drames personals seriosos. No tothom tenia l'empenta de Colette, vaja. Les calúmnies, encara avui, semblen de més gruix en el camp del sexe, tot i que hem anat canviat, però,  per exemple, si a algú l'etiqueten de pederasta, sense proves, ho té pelut i aquest és un tema que el cinema ha tractat en diferents ocasions. Les calúmnies polítiques, titllant de nazi a qualsevol, potser escandalitzen els afectats però no tenen, de moment, grans conseqüències efectives.

MORANTE, UNA ALTRA DONA AMB GAT

He aprofitat la tarda plujosa d'ahir per acabar la biografia d'Elsa Morante, escrita per Lily Tuck i que m'havia passat la meva amiga Montserrat Galícia. Gràcies a Galícia, també escriptora, m'he acostat amb més interès i curiositat a autores les quals, per algun motiu inconscient i estrany, creia que no em farien el pes, com ara Virginia Woolf, Ginzburg, Mc Carthy o la mateixa Morante. 

Diuen que ha baixat  el nombre de lectors a molts països d'Europa, Itàlia inclosa. Aquí encara no havíem arribat als mínims previstos i sembla que ha baixat més. Però crec que les dones lletraferides, al menys algunes, com la Montserrat, fins i tot fan pujar la mitjana de forma exponencial.  Els clubs de lectura, les visites culturals i moltes més activitats compten amb un nombre molt més alt de dones que no pas d'homes, cosa que es pot comprovar fàcilment, per observació directa i sense necessitat de fer estudis ni enquestes.

No crec que sigui tan important llegir, és una activitat més de tantes com es poden fer, a la vida i es poden llegir moltes bestieses. Jo llegeixo força però, per exemple, no he fet mai ni esport ni patchwork. El llegir et fa perdre l'escriure i moltes altres possibilitats, les coses com siguin. Fa un parell de dies algú em va enviar un vídeo  on parla una senyora velleta a la qual li diuen la abuelita mochilera, i que després de jubilar-se ha donat la volta al món i ha estat per tot arreu. 

Avui el viatge sembla un valor en alça, tothom parla dels viatges que ha fet i jo, que sóc poc viatgera, no puc ficar cullerada. Cosa que per a les dones, la majoria de les quals excel·lim en expressió verbal, és un handicap. Això de córrer món o fer esport de competició a edats avançades provoca admiració però si dic que, per exemple, des que em vaig jubilar he llegit mil cinc-cents llibres (o he vist mil pel·lícules), per posar un número hiperbòlic, més aviat molta gent creurà que estic guillada o que no toco vores. Amb això del viatge, amb tot els respectes, sempre em ve al cap un monòleg del Capri (El nàufrag), i allò que una sogra diu al gendre: hem de viatjar, hem de veure món, que no tenim conversa...

Aquesta biografia de Morante és molt interessant i seriosa. Incideix més aviat en l'obra literària que no pas en la vida personal de l'escriptora. Morante era una dona d'una gran personalitat, contradictòria en ocasions, una mica estranya a voltes. El seu nom resta lligat al de Moravia, és clar, i diria que tot just fa poc, amb la reedició de llibres seus com La Història, que, per cert, va estar prohibit durant un temps per les espanyes transicionals, s'ha l'ha posat en valor. Tot i que fa molts anys ja una companya de feina, a mitjans dels seixanta, em va passar La meva illa, la versió en català de L'isola d'Arturo, aleshores pràcticament una novetat, i recordo que em va dir que l'havia escrit la dona del Moravia. 

Morante, com Colette, a qui evocava ahir, va ser una altra dona amb gat. El tema dels gats de gent famosa podria fornir material per a una tesi doctoral, potser n'hi ha alguna i tot, i jo no ho sé. Morante, diuen, hauria volgut tenir fills i és possible que transferís al gat el seu afecte maternal frustrat però Colette va tenir una filla, ja una mica grandeta, i va fer més cabal del gat que de la nena, pel que he llegit. La filla de Colette. Colette de Jouvenel va ser una dona intel·ligent i interessant, feminista, però l'ombra materna era molt gruixuda i no se'n va acaba de desfer mai. 

La biografia ens situa en el context de l'època, aquella Roma del temps de la guerra i de després, plena de gent rellevant i entusiasta, complexa i inoblidable, com el mateix Passolini, amic seu, o Moravia, un autor que crec més comentat que no pas llegit i que sembla que en els darrers temps ha anat una mica de baixa. En uns cursos sobre literatura que vaig fer a mitjans dels vuitanta recordo que un dels professors va comentar que això dels autors era com la borsa, pujava i baixava, tot anava a tendències i modes. Constato que és ben cert. Moravia, a les fotografies amb Morante, sempre està seriós, absent, com ella mateixa. És clar que tot plegat pot ser ficció, teatre, els escriptors i la gent famosa, en general, es creen el seu propi personatge i a l'hora de retratar-se intenten reflectir allò que volen semblar. Hi ha poques fotografies on Moravia rigui de forma espontània, en concret n'he trobat una amb Gina Lollobrigida, per cert, de quan l'actriu va protagonitzar La romana. 

Moravia va tenir dues parelles més, la tercera espanyola i jove, Carmen Llera, manifestava no haver estat mai enamorat a fons de Morante i, a més a més, va tenir el mal gust de dir-ho en diferents ocasions, quan les dones, i potser també alguns homes, preferim allò de digues que m'estimes encara que sigui mentida. No va tenir fills amb cap de les tres. D'alguna manera amb Elsa es tenien afecte i ell era allà quan calia i l'ajudava econòmicament si feia falta. Les relacions humanes són complexes i contradictòries i cap biografia, per bona que sigui, pot arribar al fons de l'ànima de la gent.

COLETTE AL CINEMA

S'ha estrenat la pel·lícula Colette, sobre la vida d'aquesta escriptora inclassificable, protagonitzada per Keira Knightley i Domínic West, i dirigida per Wash Westmoreland. No es pot negar que Knightley no sigui una bona actriu però té alguna cosa que fa que mai no m'acabi de convèncer, tampoc en aquesta recreació dels primers anys del personatge. Una mena de fredor, no sé com explicar-ho. La pel·lícula és una biografia parcial, acotada en el temps, amb una bona recreació de l'ambient d'aquells anys i d'aquell París tan mitificat.

La vida de l'escriptora va ser llarga, complexa  i apassionada. En alguna promoció s'ha fet referència a que Colette és una dona oblidada, doncs ho deu ser per aquí i per segons qui, a França és tot un mite de referència. No fa pas molts anys que ens van oferir una nova versió d'una de les seves novel·les més populars, Chérie, en una versió, com en aquest cas, una mica massa americana. Colette, ara i aquí, parla en anglès i escriu en francès, per cert.

Domínic West em va resultar més convincent en el paper d'aquest Willy vividor i espavilat, que no tan sols explotava la seva dona en el tema literari sinó que havia muntat una petita empresa de negres a sou. No era pas l'únic i avui potser també en trobaríem algun altre. Colette era una autora desaconsellable per la moral vigent, durant la meva joventut, tot i que algun llibre d'ella es podia trobar, fins i tot en edició barata mentre que els suposadament escandalosos corrien sota mà, fins i tot per les casernes dels reclutes. Colette encara era viva quan  jo era petita, recordo haver-ne vist alguna fotografia a les revistes, va morir el 1954.

 

Per la xarxa he trobat una imatge de la coberta d'una edició de Chéri que a la web on es troba, de venda de llibres de segona mà, titllen de vintage. Algú em va passar aquesta novel·la, quan ja era vella, i recordo que unes companyes de feina es reien de mi ja que pensaven que era una mena d'obreta tipus Corín Tellado, a causa de la coberta. Quan van fer la nova versió del llibre, el 2009, em vaig tornar mico pel fet que no trobava cap referència a alguna versió protagonitzada pel gran Jean Marais, que és el noi de la coberta. I és que, de fet, la fotografia pertany a una versió teatral francesa, de 1949. També tinc molt present la versió en cinema de Gigí, amb Leslie Caron, molt promocionada i que em va decebre, m'esperava una altra cosa, no havia llegit el llibre, aleshores. 

Colette ha estat força present en el cinema, ja el 1913 es va fer una versió muda de Claudine, dirigida per Henri Pouctal, i el 1918 una versió de La vagabonde. Marc Allégret va portar a la pantalla una novel·la de Vicki Baum, una autora que va tenir el seu moment, Lac  aux  dames. Era l'any 1934 i Colette va treballar a fons en el guió. L'escriptora també va intervenir en el guió de Divine, el 1935, d'Ophuls. Claudine à l'école va passar al cinema el 1937, dirigida per Serge de Poligny, amb Blanchette Brunoy en el paper de protagonista. Jaqueline Audry va dirigir una primera Gigi, amb Danièle Delorme. 1950 va veure estrenar tres versions de Colette, Julie de Carneilhan, Minne, la ingenua libertina, també amb Delorme i una primera adaptació de Chéri, dirigida per Pierre Billon. 

El 1952 Rosellini es va basar en un relat de Colette per al seu episodi en una pel·lícula dedicada als pecats capitals, en el seu cas, l'enveja. El cinema d'episodis, dirigits per directors diferents, va ser una moda relativa durant uns anys. Le ble en herbe, del 1954, una història sobre dos adolescents, amics de petits, que es converteixen en amants, va ser dirigida per Autant-Lara. Rosellini es va tornar a inspirar en Colette per Viaggio en Italia, del 1954, amb Bergman i Sanders en el paper d'un matrimoni en crisi. 

L'any 1958 va arribar la Gigi de Minnelli, un musical molt esperat i promocionat, que havia estat ja musical teatral i que potser no va respondre del tot a les expectatives. La pel·lícula va abaltir l'amoralitat picant del text primigeni per fer l'argument més convencional i Audrey Hepburn, que l'havia representat al teatre, amb èxit, va estar a punt de fer el paper principal però sembla que al final el va refusar.

I ja, fins al 2009, no tornem a retrobar les seves novel·les, al cinema, amb el Chéri de Stephen Frears.  Pel que fa als aspectes biogràfics, el 1991 es va estrenar Becoming Colette, dirigida per Danny Huston, amb Mathilda May i Brandauer en el paper de Willy. La televisió francesa ha endegat documentals sobre l'escriptora i unes quantes sèries televisives sobre llibres seus, de  forma constant i devota, sense oblits remarcables i amb constància patriòtica. I segur que em deixo coses al tinter.

De tot plegat, a casa nostra segurament n'hem vist una part molt petita. Els seus llibres s'han reeditat aquí de forma parcial i una mica erràtica, no sé si hi ha alguna coseta en català i tot. La vida de Colette va ser tan intensa i apassionada que caldria una sèrie llarga i ben feta per esbrinar tan sols una part relativa del seu pes específic, literari i humà.  Va relacionar-se amb un munt de gent interessant d'èpoques diverses i es va adaptar a la modernitat, col·laborant amb el cinema i la televisió. 

Per això, tot i que amb aspectes positius i admetent que la pel·lícula actual passa prou bé i es pot veure, sembla que sigui, de fet, el primer capítol de la sèrie hipotètica i possible. Pionera, trencadora, intel·ligent, polifacètica, prolífica i contradictòria, aquesta dona va ser tot un volcà en erupció, més enllà fins i tot del tema sexual, al qual no li trec importància. Els qui no l'han llegit o no en saben res, amb aquesta pel·lícula es quedaran una mica in albis. 

Els anys passen molt de pressa, en el cinema, gràcies al conegut i pràctic recurs de posar-nos cartellets amb la data i mostrar com la moda, la il·luminació i els carruatges evolucionen. Pel que fa a la posteritat, al final ens ofereixen un cert resum de la seva trajectòria vital, amb algunes fotografies reals. Poca cosa. però sempre ens quedarà internet, per sort i gaudi dels tafaners contemporanis.

PASSIONS I MÚSICA

Sílvia Marsó ha aterrat, tot i que durant tres setmanes justetes, al Condal, a tocar del barri on va créixer i ho ha fet amb un musical de petit format però molt ambiciós, basat en la coneguda obra de Zweig, 24 hores de la vida d'una dona. El muntatge ha passat per Madrid, al teatre de l'Abadia, amb força èxit, i ha rebut el premi Broadway World Spain al millor espectacle musical de l'any.

Marsó és una actriu esplèndida, que ha madurat de forma intel·ligent i eficaç i que sap i pot fer de tot. Balla, canta, parla, riu i plora i sempre resulta convincent. El muntatge ha estat una idea seva i al Condal l'acompanyen els actors Marc Parejo i German Torres, correctes sense estridències i al servei de la protagonista. La direcció és d'Ignacio García, un molt bon professional. La música, bonica i evocadora, és de Sergei Dreznin i Roser Batalla, una altra gran actriu i moltes coses més, n'ha fet l'adaptació al català. L'escenografia és austera, potser excessivament minimalista, però evocadora. 

Zweig és avui un autor recuperat però jo ja he expressat en diferents ocasions la meva opinió sobre la seva literatura de ficció. Crec que l'autor excel·leix en la temàtica històrica, en la biografia, però en les seves novel·les es percep avui el pas del temps i les dèries recurrents de l'escriptor. 

Moltes figures femenines de l'autor responen a una mena de fantasia eròtico-romàntica, són dones que mostren una mena de devoció incondicional vers el gran amor de les seves vides i que ja no poden ser el mateix després d'haver-se enamorat d'algú a qui no poden oblidar. Encara més, aquests personatges una mica sòmines que han inspirat la devoció femenina no la mereixen de cap manera i ni tan sols no s'han assabentat del trasbals vital provocat ni n'han arribat mai a valorar les conseqüències. 

Un altre tema és la dèria de convertir en musicals les obres literàries. Crec que el text de Zweig hauria ofert més possibilitats en un format teatral no cantat, com es va fer amb L'última trobada de Sándor Marai, fa uns anys. Marsó és una gran actriu dramàtica, ho ha demostrat a bastament, en muntatges com la inoblidable Yerma que va passar fa temps pel Tívoli. Però el muntatge té valors evidents, un dels quals, és clar, la interpretació apassionada de la protagonista, esplèndida i plena de matisos. 

La passió ludòpata de l'objecte de desig de la protagonista ens pot semblar avui una mica estrany però el fet és que la literatura ha incidit molt en aquest tema, el mateix que en el del suïcidi juvenil i en les pulsions que porten a l'autodestrucció. Els personatges de Zweig pertanyen a classes socials privilegiades, ho tenen tot per reeixir i gaudir de la vida, enmig d'un món fràgil i a punt d'estavellar-se contra la història. Era el món que l'autor havia conegut a fons, és clar. Per altra banda la vida passa i per molt que ens trasbalsi un fet concret, una relació important, la majoria de la gent normaleta, afortunadament,  troba noves oportunitats i oblida, més o menys. 

Però Zweig ens parla d'un altre temps i d'uns altres costums, de la situació de les dones, encara que fossin privilegiades i tinguessin diners, privades de llibertat i amb prejudicis respecte a allò de l'honor o pel que fa a les relacions asimètriques de dones grans amb homes joves. I és que aquesta dona del passat pateix per l'amor perdut, impossible i breu, però també per la culpa que l'aclapara a causa d'haver-se deixat arrossegar per la passió i haver estat víctima de la passió pel joc del seu amant d'una nit. És vídua però se sent una adúltera avergonyida, quan la lucidesa la fa retornar al seu món habitual.

L'obra que podem veu al Condal compta amb un bon equip i té molts punts positius. Marsó es consolida com una actriu en plenitud i amb grapa, d'aquestes a les quals vas a veure facin el que facin, vaja. L'obra ens parla també del pas del temps, dels convencionalismes i de l'arribada, inevitable, de la vellesa, que abalteix records i passions. Avui podem fer noves lectures de tot, en clau feminista, sobretot. I el passat i els textos clàssics i coneguts assoleixen una nova dimensió i en podem fer noves valoracions, molt més crítiques. 

Un tema al marge és el garbuix que existeix en les ofertes a l'entorn dels preus de les entrades teatrals, un aspecte que caldria unificar i simplificar. I un altre, la breu durada d'obres interessants en el seu pas pels teatres de Barcelona.

ESPLENDOR I MISÈRIA DEL MONTMARTRE MITIC

Fins al 20 de gener podem gaudir de l’exposició de CaixaForum que porta el nom de Toulouse-Lautrec i l’esperit de Montmartre.  El títol de la mostra pot induir a un error de percepció ja que tot gira a l’entorn d’aquest esperit de Montmartre i Toulouse-Lautrec, tot i la seva gran rellevància i personalitat, no deixa de ser un personatge més en el conjunt i fins i tot hi ha relativament poca obra del pintor.  La mostra consta de més de 350 obres diverses i de diferents procedències, publiques i privades. És possible que fem molts descobriments, en visitar-la, sobre artistes com ara Théophile Alexandre Steinlen, amb una obra colpidora, força crítica amb la societat, i no tant coneguda, per exemple.

No es pot negar la importància d’aquell moviment eclèctic i renovador, però cal destriar allò que hi ha de mitificació en la lectura actual d’un temps i d’un espai. París va ser, en aquells anys, un pol d’atracció per a molta gent, la majoria, com els nostres Casas i Rusiñol, de procedència burgesa i benestant. L’any 1880 Montmartre, que havia estat municipi independent, va ser absorbit per la gran ciutat, una tendència habitual en l’època. Era una zona marginal, fins i tot inquietant i perillosa, i  resultava excitant per a un munt de gent jove amb aspiracions diverses i ganes de viure al marge de l’ortodòxia. Però aquell món, suposadament integrador, acollia diferències de preus i de públic, la Galette era per a les classes populars i el Moulin Rouge per als qui disposaven d’una bona situació econòmica.

De Montmartre van sorgir moltes novetats i estètiques renovadores, un públic actiu que s’aplegava als cabarets, teatres i circs. Els personatges de procedència benestant, com el mateix Toulouse-Lautrec, van relacionar-se amb vagabunds, prostitutes o models i van reflectir aquell món en quadres, cartells, poemes i música, un factor que no va existir de forma tan evident en el nostre Paral·lel barceloní, una part del qual, el mateix que un sector del Poble-sec, es va  batejar durant un temps com a Montmartre barceloní.

Aquell món parisenc va esdevenir una gran font d’inspiració tot i que no cal oblidar que tenia un costat molt fosc, relacionat amb la misèria i amb la lamentable situació de la dona pobra. L’alcoholisme, lligat a la popular absenta, i la sífilis, inevitable i letal, van contribuir a la mort prematura de molts d’aquells personatges, alguns de coneguts i altres d’anònims o que tan sols podem reconèixer en quadres i cartells.  L’exposició està molt ben muntada i ambientada i no defuig el tema crític, tot i que no hi entra a fons.

A l’inici es pot veure un quadre impressionant i realista de Steinlen, autor també del famós Chat Noir del cartell i, a la darrera part, ens situa en el rerefons tràgic de la situació de la dona, amb alguna llum estantissa, com ara la figura de Suzanne Valadon. L’exposició ha organitzat, com és habitual, tot un seguit d’actes diversos a l’entorn de l’època i els seus personatges, per si es vol aprofundir en algun aspecte d’aquell moment de suposada alegria vital, amb un París reformat a fons urbanísticament gràcies, cal recordar-ho, a Haussmann i a la política del després exiliat i mig oblidat Napoleó III, i sobre el qual planaven encara els ressons de la guerra franco-prusiana que va acabar amb el Segon Imperi. Potser a la mostra li manca una mica més de contextualització política, de fet.

El recorregut de l’exposició comença amb una visió del paisatge de Montmartre, acull una secció sobre el famós cabaret Le Chat Noir, una altra sobre el popular teatre d’ombres xineses, recorda el grup dels Incoherents i com foren precursors de les avantguardes posteriors, incideix en el tema de la modernització dels sistemes de reproducció gràfica i ens passeja per la vida nocturna del moment, pels diferents espectacles, alguns dels quals considerats parateatrals, com el circ, i acaba amb l’esmentada reflexió sobre la dona i la seva imatge, una reflexió que podria ser motiu de tota una exposició específica, per cert.  Els nous corrents feministes fan que en l’actualitat siguem capaços d’escampar mirades noves per damunt d’imatges del passat, com ara les d’aquestes boniques ballarines de Can Can o aquestes dames del carrer, decadents, amb una copa d’absenta a la mà.

 Publicat a 'Llegir en cas d'incendi'

UNA ENTREVISTA NO HAURIA DE SER UN DEBAT

Admeto que no vaig veure l'entrevista que va fer el senyor Sanchís a la senyora Arrimadas però he llegit molt sobre el tema. De fet veig poques entrevistes en l'actualitat, i no pas a causa de crides al boicot, com va ser el cas, sinó perquè la majoria de periodistes entrevistadors, amb poques excepcions, em posen nerviosa.

En aquest cas, però en podria citar molts altres, sembla que l'entrevistador va endegar un debat, més que no pas una entrevista. No  m'agrada que aquestes entrevistes generin mal rotllo i tensió. Un bon periodista ha de treure el que cal amb una certa subtilesa, sense crispar el tema i, sobretot, sense que se li vegi a ell mateix el llautó, o sigui, la ideologia. Però, això, avui, sembla molt difícil. Si el periodista vol fer un debat amb la seva víctima cal que porti un moderador, al menys.

Això ja fa temps que dura i també passa a la ràdio, fins i tot amb temes banals, més enllà de la política. Els qui menen els mitjans es veuen capacitats, sembla, per esmenar la plana a tothom. Recordo alguna ocasió, quan es feia aquell programa del senyor Cuní als vespres, com aquest contradeia el propi expert en cinema que col·laborava amb l'espai. Quan determinats periodistes assoleixen un cert renom ja pontifiquen i acaben per creure que són ells, els importants, i no pas l'entrevistat o els possibles col·laboradors. Malauradament aquest procés esdevé força general, avui. 

Hi ha una certa moda mediàtica lligada al periodisme agressiu, es manifesta, sobretot, en el camp de la política, però afecta molts altres sectors. Les entrevistes semblen sovint poc o mal preparades, el cas és fer soroll. Si l'entrevistat és un gat vell, en ocasions, es menja l'entrevistador. Tot i que els periodistes de la modalitat llisquen cap al debat, de vegades s'empipen si l'entrevistat els pregunta directament, a ells, alguna cosa. Recordo alguns casos concrets en els quals el o la periodista tallava a l'agosarat dient que qui preguntava era ella. I dic ella perquè era la senyora Terribas, en aquell cas.

El pitjor és que sembla que els i les periodistes amb agressivitat visceral tenen el seu públic. Al capdavall una entrevista a una persona del camp de la política hauria de fer-nos replantejar coses i fins i tot portar-nos a pensar que, per molt errada que estigui, potser té les seves raons en determinats temes. És clar que els polítics també són, sovint, lamentables, pel que fa al poder de convicció i al nivell de raonament. Altrament no caurien en paranys absurds i se'n sortirien amb ironia o, fins i tot, amb sarcasme fi. De polítics n'hi ha dels que s'empipen i dels que no responen a allò que es pregunta sinó que se'n van pels cerros de Úbeda i esgoten la paciència del periodistes, gràcies al cansament que provoquen. I hi ha els hàbils, que crispen perquè el periodista no pot amb ells.

Això passava amb un profe que vaig tenir a la Normal, un capellà amb una gran capacitat dialèctica, que no s'alterava quan algun alumne progre de pa sucat amb oli el volia provocar amb preguntes fora de to. És clar que aquelles eren relacions asimètriques i les entrevistes de la tele se suposa que són entre gent adulta i amb una certa experiència. O  no?

En el cas concret de la senyora Arrimadas i el senyor Sanchís era previsible el resultat. Arrimadas és una dama amb pocs recursos, que sovint repeteix la sonsònia prevista sense sortir-se del guió partidista i Sanchís un periodista controvertit en molts aspectes, el nomenament del qual ja va generar protestes diverses. Però és que, de fet, els directors dels canals, públics i privats, responen a directrius polítiques concretes i són uns manats, tot i que de vegades alguns d'ells ens han sorprès ja que, més enllà de la seva ideologia, han sabut entomar una certa pluralitat. Són excepcions i acostumen a durar poc en el càrrecs.

Malgrat  el que dic, admeto que en determinades circumstàncies el  periodisme pot ser una professió de risc. La seva importància, avui, en els països democràtics, és, però, molt relativa. El periodisme de denuncia no acostuma a fer caure governs ni a fer canviar tendències de vot, ens movem en d'altres paràmetres. Una periodista joveneta, a més a més, em va explicar en una ocasió el gran nombre de contractes escombraries, de precarietat i d'explotació que hi ha en el sector. No és l'únic sector on passa això, és clar. I molta gent de les noves fornades han de fer moixoni si no es volen tancar portes, és la vella història de la lluita per la supervivència, vaja. I al darrera dels periodistes hi ha, sempre, els qui manen de veritat, les empreses grans i els qui remenen les virolles, no tant del poder polític com de l'econòmic.

PÀTRIES I PÀRIES

Segons el senyor Macron, el nacionalisme és tot el contrari del patriotisme, la seva traïció. Sembla que el patriotisme és generós i el nacionalisme, egoista. Tant una paraula com l'altra poden voler dir moltes coses, bones i dolentes, i poden provocar rebuig o devoció. Tot plegat en el marc de la faramalla, absurda, excessiva i prescindible, organitzada per commemorar una carnisseria col·lectiva fomentada, precisament, pel patriotisme mal entès, el militarisme salvatge i la guilladura generalitzada. Fa angúnia, la veritat. És clar que jo no sóc ni patriota ni nacionalista, sinó tot el contrari, vaja.

Aquests dies, per tal que no ens amarguem massa la vida, es magnifiquen gestos com aquell dels soldats dels dos bàndols els quals, per Nadal, van fer barrila junts. D'iniciatives d'aquestes, espontànies, n'hi sol haver a moltes guerres, els qui maneguen el desastres s'afanyen a prohibir-les i amagar-les però després, amb el pas del temps, s'expliquen per constatar que un altre món és possible... si et deixen. Tan sols cal veure aquella terrible pel·lícula, Camins de glòria, per copsar una petita part d'aquella tragèdia, de la qual en van venir moltes més. Enviar gent jove a guerres on no volen anar és tractar-los com esclaus, la veritat. O pitjor i tot, ben mirat.

Una bona amiga em deia, en una ocasió, que de jove pensava que una de les pitjors desgràcies era tenir un fill o una filla deficient, però que amb el temps -i ho pot dir amb coneixement de causa, s'ha dedicat professionalment a l'educació especial, precisament- s'adonava de què el pitjor era viure una guerra. La guerra és fins i tot pitjor que una situació dictatorial, en la qual hi ha una cotilla definida, per galdosa i rebutjable que sigui. La guerra és una situació absurda de manca de govern sòlid, depens de l'atzar, dels coneguts, de la casualitat, i, a sobre, va acompanyada de fam i d'altres malvestats. I es presta a què els més arrauxats, cruels i violents arribin a fer bitlles i a manar, a nivell general o local.

A França, però, els agrada molt, als governants, el patriotisme. Han esquitxat el país, sobretot el país profund, de monuments amb llistes dels morts de la pàtria, curiosament molt nombrosos als indrets on podien sorgir els maleïts nacionalismes dolents. El país té devoció per algú com Napoleó, que va portar Europa al desastre i la misèria i al qual vam vèncer, fins i tot, que ja és gros, els espanyols. I no sap què fer per reivindicar gent patriota, com Petain, de poc ha anat que no ens el santifiquen. 

Tot és absurd i tot es pot explicar al gust del consumidor, malauradament l'admiracio per les guerres compta amb molts afeccionats a seguir rutes bèl·liques, museus de la violència i coses d'aquest tipus. La lluita encara té el seu component suposadament heroic, de sacrifici i tot això. Jo no vull que ningú no es sacrifiqui per mi, ni per la meva llibertat ni pel futur de la meva descendència. Admiro més l'home -en això hi ha sempre més homes que dones- que es queda a casa cuidant els fills petits i fent bullir l'olla familiar, la veritat, no sé si m'explico, avui s'ha d'anar amb compte, tot es pot interpretar a la tremenda.

A la tertúlia d'història de la qual formo part vam llegir Ében. Havia llegit el llibre fa anys, quan al seu autor el van passejar per aquí amb allò del premi Astúries, un premi, com tants altres, lliurat fins ara a molts homes i poques dones. En els darrers anys s'han criticat alguns aspectes de l'obra de Kapuscinski i de la seva personalitat, cosa inevitable quan un assoleix fama i calerons, però sigui com sigui el llibre continua sent dels millors d'ell i les situacions que explica, en alguns llocs d'Àfrica, fins i tot s'han agreujat. Les guerres no s'acaben mai, si no són aquí seran allà. I els patriotismes i els nacionalismes i els tribalismes, dolents, -perquè potser n'hi ha de bons, com passa amb el colesterol-, segueixen fent de les seves en les mentalitats excessivament febles i influenciables dels éssers humans. 

L'ENCÍS DE LA NUMISMÀTICA RECREATIVA

Gitana que tú serás

como la falsa monea

que de mano en mano va

i ninguno se la quea...

(Copla de Perelló, Mostazo i Cantabrana)

Ahir vaig anar a una visita al MNAC, al seu Gabinet Numismàtic. És aquest un tema que sempre m'ha semblat llunyà, més llunyà encara que la filatèlia i les col·leccions de segells. Però m'ho vaig passar d'allò més bé i això té molt a veure, crec jo, amb les persones que menaven la visita, Eva Garcia Lleixà, historiadora de l'art, i Albert Estrada-Rius, historiador i conservador del Gabinet Numismàtic del MNAC.

La mostra que ofereix el MNAC, molt didàctica, és relativament petita i molt ben muntada. García Lleixà, a més a més, ens va explicar un munt d'anècdotes monetàries amb un humor impagable i l'accent encisador i viu de les Terres de l'Ebre. La gran majoria de gent, quan visitem el museu, passem de llarg d'aquest espai, ja que, en general, anem a veure d'altres coses. Recordo quan les col·leccions estaven a la Ciutadella, també passava de llarg. Més endavant van anar a la Virreina i em semblava un sector d'allò més avorrit, el de la Numismàtica. El relacionava amb aquells matins de la Plaça Real i tot d'aficionats al tema, una mica obsessius,  cercant tresors a les paradetes. De fet, per a ser col·leccionista del que sigui s'ha de tenir una mena de vocació acumulativa.

La història de la moneda, dels diners, en general, és la història del poder i de la gent, fins i tot de la picaresca popular. Les imatges dels emperadors romans eren conegudes gràcies a les monedes, aquestes es van convertir en un instrument eficaç de propaganda. I des del principi es van falsificar, com toca, i per això es van fer tan paradigmàtics els duros sevillanos en el llenguatge popular. Hi havia dissenys ben fets i dissenys barroers, com passa sempre. 

La primera pesseta espanyola va copiar la matrona romana de les monedes de Trajà, per exemple. En l'original romà la dama amb la branca d'olivera tenia un conillet als peus, símbol d'Hispània, terra de conills, al capdavall. Sembla que després d'algun encuny pioner es va refusar el conill perquè semblava poc seriós o qui sap per quines connotacions subliminals. Aleshores van posar la dama repenjada als Pirineus i amb els peus a Gibraltar, un aspecte de reivindicació territorial evident.

El ministre que va tenir cura de la unificació de la moneda hispànica va ser Laureà Figuerola, català, ves, per variar, i es van inventar l'escut agermanador de les terres d'Espanya que coneixem, per tal de no fer discriminacions. Figuerola era  de Girona però va viure i morir a Madrid, per qüestions professionals, tot i que va voler ser enterrat a la seva ciutat natal. Era republicà, totalment contrari a la restauració borbònica. Per cert, un dels elements clau de la pesseta original era el fet de mostrar una dama simbòlica i defugir qualsevol connotació lligada a dinasties reials. 

Malauradament ja sabem com va anar després i a les pessetes hi vam tenir un dictador durant anys i panys i, després borbons i borbonets. Figuerola va ser apartat de la Universitat a causa dels avatars polítics però va tenir càrrecs de prestigi, com ara el de director de la Institución Libre de Enseñanza, de caràcter laic i privat.  

Avui la pesseta ja és un record, com tantes coses, i per un miracle de consens d'aquells que els humans propiciem de tant en tant, ni que sigui per interessos econòmics i polítics, hem passat a l'euro i quan anem a França ja no cal que canviem res si volem consumir com cal. Els diners convencionals, monedes i bitllets, van de baixa i possiblement acabaran per desaparèixer. Possiblement també ho faran les targes de crèdit amb suport físic, anirem amb el mòbil o potser amb res, car en algun país europeu hi ha gent que s'implanta un xip a la mà que li serveix d'eina de pagament i de moltes coses més.

Una de les plagues que amenacen la investigació sobre monedes i d'altres objectes és la dels espavilats amb detectors de metalls que malmeten l'entorn i fan negoci amb tot plegat. És una activitat il·legal però massa freqüent, sobre la qual també ens van comentar diferents aspectes durant la visita. El pitjor és que una moneda fora del lloc on es troba perd tot el valor arqueològic i fa desaparèixer pistes imprescindibles sobre l'indret i la seva història.

Em va agradar molt, així mateix, la història de les pellofes, peces fetes amb llautó que servien per pagar i controlar l'assistència de la gent de les comunitats religioses als actes diversos, una mena de pagament intern i de sistema de control. El gabinet organitza cada any cursos per a gent no iniciada i s'havien fet, en èpoques de més alegries econòmiques, exposicions temporals interessants sobre  aspectes numismàtics concrets. Per això podem trobar, avui, catàlegs imprescindibles i molt ben fets a l'entorn de la moneda i les seves grandeses i servituds.