DELS VELLS EN DIREM VELLS I DE LES VELLES, VELLES

 

Parafrasejo el títol d'aquesta entrada d'una antiga frase que algú va dir durant el tardofranquisme, quan a les vagues se les titllava de tota mena de coses, conflicte laboral, conflicte col·lectiu i el que fos, amb tal de no dir huelga. Precisament va ser un polític franquista, avui força oblidat, Fernández Sordo qui, després d'haver censurat la paraula prohibida va decidir que dir les coses pel seu nom potser no era tan arriscat. En aquella època estranya vaig participar en una vaga de l'ensenyament molt llarga i distreta i, com que no existia la vaga ni estava regulada, no ens van descomptar ni un duro. Després, quan tot es va normalitzar, la gent ja no va voler fer vagues tan indefinides.

No dir les coses pel seu nom és un recurs molt utilitzat, en política, en pedagogia i en el que toqui. Neixen i creixen eufemismes a dojo i, en tot cas, sorgeixen mots en anglès, que sempre queden bé i moderns, per dir allò que ja existia i que sembli que és una cosa diferent.

Des de fa temps les paraules 'vell' i 'vella' han assolit connotacions no desitjades. Hem passat per la tercera edat, la gent gran, els avis i àvies... això d'avis, avui, està també censurat ja que no tota la gent vella és, per força, avi o àvia. Fa anys una companya de feina molt de la ceba em va amollar una teoria sobre el bon so del català, ja que vell o vellet eren paraules molt més amables que viejo o vieja. En diguem com en diguem i encara que la joventut i la maduresa s'allarguin avui més que en temps pretèrits, ens fem vells, ens agradi o no. Una de les cançons menys etèries sobre la vellesa és la del gran Cortez, que la identifica amb 'la mas dura de las dictaduras'. 

El cofoisme actual omple els prestatges mediàtics de boniques frases sobre la bellesa de la vellesa i d'altres galindaines, a la publicitat surten dames grandetes que ballen i fan el ximple, han inventat compreses per als escapaments d'orina, això sí, la publicitat tan sols hi fa referència en el cas femení, tot i que sabem que molts senyors prostàtics en fan servir. En això encara hi ha complexos, què hi farem. La cirurgia estètica ha trobat un filó en el tema d'arranjar el que es pot, que és poca cosa. 

El llenguatge sempre és trampós, les definicions no poden ser exactes ni coherents i els sinònims son aproximats. Tot i que s'ha intentat dedicar dies commemoratius a la gent gran no acaben de funcionar. A casa nostra sembla que s'ha triat el dia de Sant Joaquim i Santa Anna, però de fet ells eren, també, avis, encara que fossin uns avis una mica estranys, de la mateixa manera que fer el dia de Sant Josep dia del Pare és una raresa. Sembla que el primer intent, que encara funciona en alguns països, de dedicar un dia als vellets, va ser obra de Eva Perón, en el llunyà any 1948, en el qual també es van proclamar els Drets Humans, que encara estan per universalitzar-se del tot. Com en el cas del dia de la Mare hi ha dates i origens diferents segons l'indret. El dia primigeni, a causa d'això de la Perón, és el 28 d'agost. 

No entenc per a què serveix dedicar dies a aquestes coses però conec gent assenyada que celebra això del dia del Pare i de la Mare, els fa il·lusió. 

A un llibre terrible, Crim i càstig, es titlla la víctima, que té uns seixanta anys, de vella. Quan jo era petita moltes velletes de la meva escala, a les quals, de forma genèrica deien iaies, tenien menys de setanta anys. Duien un monyet, tenien poques dents o cap, vestien de negre i amb faldilles llargues i sabien estranyes històries del passat. Els homes vells vius eren un altre mon, encara més aleshores. En poc temps les dames d'edat avançada es van fer la permanent, es van tenyir els cabells i es van comprar batetes amb flors. Abans, millor o pitjor, sovint per causes econòmiques, la tercera edat convivia fins a la mort amb les noves generacions. Avui tot ha canviat però tampoc no cal idealitzar el passat, tot i que hi tenim una perillosa tendència.

La badoqueria respecte la vellesa, (cal dir que els homenatges a la vellesa eren habituals quan jo era petita, a les parròquies i centres diversos), s'ha mostrat un absurd quan ha arribat la pandèmia. Si els morts abandonats als centres lamentables haguessin estat criatures la cosa hauria motivat, vull pensar, molt més soroll. Ara ens afanyem en oblidar tot allò però a molts i moltes ens han passat les ganes de demanar una plaça en un centre d'aquest tipus, a banda de la pandèmia s'hi ha assassinat i violat i maltractat, per cert, i no fa tants anys vam conèixer casos horribles de residències fastigoses, privades, per cert. Hi ha de tot, suposo, però ves a saber, de vell ets fins i tot més indefens que quan ets una criatura i desvetlles menys tendresa. El gran problema de l'atenció a la gent gran és que una atenció ben feta és cara, tan sols cal veure com moltes persones, dones sobretot, que tenen cura de la gent gran, als domicilis, sovint mal pagades, o sense assegurança, son de països pobres i han de fer el que poden i troben. Hi ha poc jovent que digui que té vocació de cuidador i netejador d'avis a domicili.

Hi ha qui constata, avui, que determinades societats més tradicionals tenen cura dels vells, però això és molt matisable, de vegades és, senzillament, perquè no es pot fer una altra cosa i les famílies extenses, en un domicili, no sempre eren basses d'oli, què hi farem. Quan la dona no treballava, al menys de forma legal, oficial i remunerada, aquestes coses estaven 'arranjades', les dones, com sempre, assumien el tema, amb poques excepcions, i encara bo si es podien pagar alguna ajudeta exterior. Als rics la cosa no els afectava ni els afecta de la mateixa manera, al capdavall molts problemes, ens agradi o no, tan sols es poden solucionar amb diners.

La vida s'allarga, diuen, hi ha fins i tot qui creu que serem immortals. Mentre esperem Godot, però, tan sols cal desitjar entomar el tema amb resignació i coratge i desitjar allò que desitjaven per als parts, una horeta ben curta. Al menys han legalitzat la eutanàsia, ves. Quan dic o escric coses així hi ha qui em diu que soc pessimista, doncs, crec que no, en tot cas 'optimista ben informada'.

LA VEJEZ

Me llegará lentamente y me hallará distraído
Probablemente dormido sobre un colchón de laureles
Se instalará en el espejo, inevitable y serena
Y empezará su faena por los primeros bosquejos
Con unas hebras de plata, me pintará los cabellos
Y alguna línea en el cuello que tapará la corbata
Aumentará mi codicia, mis mañas y mis antojos
Y me dará un par de anteojos para sufrir las noticias

La vejez está a la vuelta de cualquier esquina
Allí donde uno menos se imagina
Se nos presenta por primera vez
La vejez es la más dura de las dictaduras
La grave ceremonía de clausura
De lo que fue la juventud alguna vez

Con admirable destreza, como el mejor artesano
Le ira quitando a mis manos toda su antigua firmeza

y asesorando al galeno me hará prohibir el cigarro 

porque dirán que el catarro viene ganado terreno
Me inventará un par de excusas para menguar la impotencia
Que vale más la experiencia que pretenciones ilusas
Y llegará la bufanda, las zapatillas de paño
El reuma, que año tras año aumentará su demanda

La vejez es la antesala de lo inevitable
El último camino transitable
Ante la duda que vendrá después
La vejez es todo el equipaje de una vida
Dispuesto ante la puerta de salida
Por la que no se puede ya, volver

A lo mejor más que viejo, seré un anciano honorable
Tranquilo y lo más probable grande asidor de consejos
O a lo peor, por celosa me apartará de la gente
Y cortará lentamente mis pobres últimas rosas

La vejez está a la vuelta de cualquier esquina
Allí donde uno menos se imagina
Se nos presenta por primera vez
La vejez es la más dura de las dictaduras
La grave ceremonía de clausura
De lo que fue la juventud alguna vez.

Alberto Cortez

DONES DEL PRESENT, VALENTES PER NECESSITAT VITAL

 

Malgrat tots els problemes que puguem viure en la nostra societat propera, en moltes ocasions tinc la impressió de què moltes de les nostres queixes responen a una mena de mentalitat de nou rics, sobretot quan no podem defugir el fet de què som en una part del mon en la qual, de moment, gaudim, homes i dones, d’uns drets i d’un grau important de llibertat personal. Per això resulta imprescindible llegir llibres com aquest, que no parteixen d’etèries teories sinó d’una realitat incòmoda, violenta i que afecta moltíssima gent, sobretot, dones.

He llegit aquest llibre amb atenció i crec que Txell Feixas excel·leix quan explica històries personals com les que aquí recull de forma directa. La periodista veu el que passa perquè té interès en situacions que, tot sovint, entomem de passada a través dels noticiaris o, fins i tot, de programes una mica més aprofundits. La realitat quotidiana corre el perill de diluir-se en explicacions globals sobre geopolítica, en la impotència de no poder-hi fer res, en la inquietant i absurda sensació de culpa, gairebé de pecat original, quan ens adonem de la comoditat, ni que sigui relativa, que ens acomboia.

Txell Feixas explica casos concrets, reals, dones de Beirut, de Gaza, del Kurdistan iraquià, de Síria, indrets que més aviat han empitjorat en molts aspectes i en els quals, si la dona ja estava discriminada en temps més amables, ara l’han reduït a una víctima constant i a una persona de segona categoria o sense cap valor, més enllà del reproductiu o el d’objecte sexual. Viure, resistir, intentar canviar alguna cosa, rebel·lar-se, sobreviure, son, en aquests casos, una veritable revolució, la de les dones, tan diferent de les grans revolucions propiciades per homes, mitificades al llarg de la història. La dona ha de lluitar moltes vegades per la supervivència i poca cosa més, per drets que aquí ens semblen bàsics, tot i que no s’han assolit en quatre dies. Feixas ens explica coses que passen i que sabem que passen i la seva mirada, sensible, directa i professional, és ben fiable, ja que porta quatre anys a l’Orient Mitjà i sap de què parla. Defuig la temptació de fer literatura, en el sentit més eteri de la paraula, tot i que el bon periodisme és, també, literatura seriosa.

Pel que llegit sobre el llibre i l’autora sembla que el text va partir d’un encàrrec editorial i que l’autora no veia del tot clar l’encàrrec. Incideix en el tema personal, familiar, en la vida quotidiana, i no intenta explicar-nos a fons conflictes llargs i complicats, difícils d’entendre perquè hi convergeixen problemes diversos i interessos de tota mena. El que s’evidencia és que les dones son, en tots casos, les víctimes més evidents d’aquestes situacions, immergides en un mon patriarcal que, si aquí ha tingut un pes feixuc, en aquests indrets amara la tradició, el costum, això que, de forma enganyosa, en ocasions titllem de cultura. No sé si això de dones valentes és, però, prou clar, perquè determinada valentia, en situacions tan extremes, no és una opció lligada al tarannà sinó una necessitat. L’autora ha precisat, en algunes entrevistes, que el concepte de valentia no respon al que havíem entès durant anys a casa nostra, en aquests casos.

Avui no podem dir que no sabem què passa, pel mon. La tasca d’aquest tipus de periodistes és difícil, hi ha uns límits que no s’han de sobrepassar, de vegades, tant en els textos com, sobre tot, en el cas de la fotografia, sembla que determinades imatges o reportatges han servit en ocasions més aviat per augmentar el prestigi dels professionals. Per molt que ens sensibilitzin, les denúncies serveixen moltes vegades de poca cosa per a les persones concretes sobre les quals llegim o vèiem reflectides en imatges i filmacions. I malgrat els riscos, dels quals els mateixos periodistes sovint son conscients, saber sempre és millor que ignorar o fer veure que ignorem.

Els llibres com aquest son imprescindibles en una època en la qual s’estén una mena d’estranya por al futur, com si vinguéssim de passats millors, que no han existit mai. La nostra seguretat i el nostre benestar son fràgils però hi ha societats, avui no tan llunyanes, on les coses son molt pitjors. Encara més per a les dones però, al capdavall, la discriminació de la dona és, també, un perill i un risc per a tota la societat, en general. És aquest un llibre per a adults, absolutament recomanable, però, per a la gent jove que sovint no troba en les informacions convencionals descripcions serioses sobre les moltes injustícies que acull el nostre present. Tot i que hi ha homes periodistes molt brillants i compromesos la mirada d’una dona, que també topa amb grans dificultats per moure’s en aquestes societats, té un gran valor afegit.

MEDITACIONS DE FINAL D'AGOST

 

Leibniz, crec, va definir la política com l'art d'allò possible. Anys després un polític francès d'idees, avui, políticament incorrectes, però inspirador de molts altres polítics de pes va dir o escriure que era més aviat l'art de fer possible allò necessari. I un pensador alternatiu, Groucho Marx, va dir, amb la seva genial ironia que era l'art de cercar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar remeis equivocats.  Segurament que podria trobar moltes més definicions, serioses o sarcàstiques, sobre l'art de la política, si és que la política és un art. De fet no sabem ben bé que és l'art i, encara menys, que és, exactament, la política.

Sovint llegeixo crítiques diverses sobre la política i els polítics, quan més propers i més de casa nostra més exaltades son les crítiques però, també, més absurdes les lloances indiscriminades quan el polític o la senyora política son dels nostres. Jo tinc una certa admiració, potser poc justificada, per aquelles feines que no seria capaç de fer, la política n'és una. No crec que tots els polítics es dediquin al tema per fer calaix, en aquesta professió, com en totes, hi ha de tot, a tots nivells. Potser més que afany de lucre hi ha vanitat, en molts casos, el mateix Napoleó deia que les guerres es feien per vanitat, va portar Europa al desastre però té molts monuments pel seu país i tot, perquè ens agraden de forma inconscient les grandeses, les vanitats i els senyors d'aquesta mena.

Sovint la gent que critica no aporta solucions, solucions possibles, és clar, les crítiques son generalment protestes, tan comprensibles com es vulgui, però que no expliquen com han de ser les coses ni justifiquen a fons com hauria de ser una societat sense polítics o com s'haurien de triar els polítics per tal que tot rutllés com cal. Les utopies, a la pràctica, no han funcionat gaire bé, en ocasions han complicat les coses i han produït desastres i malvestats que els ideòlegs que les van conformar no es podien imaginar.

Quan ens fem grans tenim una mena de tirada a considerar que venen temps pitjors, és un consol davant de les xacres de la vellesa i la brevetat de la vida. Amb totes les mancances i problemes vivim, en general, ara i aquí, molt millor que els nostres avantpassats i els joves son joves i se'n sortiran. O, més aviat, uns se'n sortiran i uns altres, potser no, o no del tot. I és que tot té molt a veure amb les aspiracions i ambicions de cadascú, és clar, amb unes expectatives que sovint hem fomentat els adults. Abans et deien, des d'un punt de vista religiós, que veníem al mon a patir, que aterràvem en una vall de llàgrimes, però fa temps que, et diuen que vens, se suposa, a ser feliç, passar-ho bé, trobar una feina que t'abelleixi, viure el millor possible i morir de forma indolora i ràpida, com en aquell poema de La terra de Xauxa. 

No entenc tanta futurofòbia quan, en general, no s'aporten solucions possibles i viables, no es fomenta la participació política ni sindical, i es generalitza sobre tot, des d'un punt de vista negatiu i exagerat. El futur és imprevisible, ho ha estat sempre, no sabem què pot passar, les prediccions, vegis la història, en general han estat sempre errònies. Quan jo era jove era gairebé segur que viuríem una Tercera Guerra Mundial, cada generació, deien, havia de viure la seva guerra, així, en general. Hi ha gent pel mon que ha viscut sempre enmig de guerres però quan parlem de situacions pitjors parlem per nosaltres mateixos, i comparem amb les nostres pròpies vides i poca cosa més. Treballar a l'escola i a barris modestos m'ha ofert una perspectiva polièdrica sobre el munt de realitats existents, ja que avui, i des de fa anys, millor o pitjor, tothom està escolaritzat, cosa que potser no valorem com caldria.

Sense caure en allò del happy flowers i farem un mon millor tampoc cal caure en el contrari, tot empitjora i pobretes generacions futures, les quals hem portat al mon alegrament i irresponsable, és clar. Coses tan banals com que s'hagi apujat el preu dels melons son objecte de notícies de telediari mentre la realitat d'un mon difícil, més enllà dels nostres melics, gairebé se'ns amaga, sort d'internet i les xarxes, tan bescantades, que son finestres a un mon més gran que casa nostre, si és que es vol treure el nas per aquestes finestres, sense prejudicis, és clar.

Per sort no tothom és pessimista irreversible, hi ha de tot, però sembla que queda bé dir que estem molt malament i que l'espècie està en perill. De morir, tots morirem, i l'espècie humana, si fem un repàs per la història seriosa, no és gran cosa, si mai desapareix, doncs mira, què hi farem, creure que hi podem fer alguna cosa és vanitat humana passada de rosca, em sembla. Jo, mirant en perspectiva la història propera viscuda i com està el panorama universal, estic contenta d'haver caigut on he caigut, la situació de la dona ha donat un tomb extraordinari, tenim escoles i hospitals, tot i que res no sigui perfecte, mengem cada dia i, probablemente, podrem morir de forma eutanàsica i tot. 

INTEL·LIGÈNCIES PERILLOSES I SERVITUDS BIOGRÀFIQUES: FERRATER I EL SEU TEMPS

 

Aquesta magnífica biografia de Gabriel Ferrater va ser la primera publicada, trenta anys després de la seva mort. L’autora l’ha revisat i n’ha corregit alguns detalls, poca cosa, de fet. Enguany ja en fa cinquanta, d’aquell suïcidi que va contribuir a mitificar, vulguem o no, la figura d’un personatge que encara desvetlla interès i curiositat. Potser pel fet de què és una biografia escrita en castellà no ha rebut, en l’actualitat, la difusió que mereix i en algunes ressenyes es qualifica la recent, la de Jordi Amat, de ser la primera. Al llibre d’Amat crec que l’autor, en algun moment, admet que no l’ha llegit, per motius diversos.

Cabré (Barcelona, 1968) és novel·lista, crítica literària, assagista, traductora. Ha traduït al català tota l’obra poètica de Ferrater i ha publicat interessants antologies sobre autors i autores diversos, catalans i castellans. Aquesta biografia, en el seu moment, va rebre lloances però també va comptar amb reticències diverses, cosa habitual, ja que el gènere biogràfic, encara més quan fa referència a personatges contemporanis, és complex i controvertit. Es tracta d’una biografia més aparentment convencional que la de Jordi Amat i crec que resulta interessant acostar-se a tots dos llibres en aquest any de commemoracions ferratianes. Considerant, és clar, que tenen un enfocament diferent i vint anys de diferència. Compta amb una bona bibliografia. A banda de les biografies hi ha un munt d’articles i publicacions diverses sobre Ferrater, avui etiquetat ja més aviat com a poeta de culte, quan, de fet, alguns dels seus contemporanis el valoraven més aviat com a crític d’art i lingüista.

Es considera Ferrater molt innovador en el tema poètic, i no seré jo qui contradigui determinats dogmes acadèmics, però en aquests darrers temps he llegit i escoltat coses poc fonamentades sobre si és o no és el millor poeta català contemporani. En això de la poesia, com en el mon de la literatura, en general, compten les modes i tendències, les lectures prèvies, el moment vital i els gustos personals. Espriu, que no era del gust de Ferrater, va ser el poeta català oficial indiscutible de la meva joventut, però avui la seva valoració ha anat de baixa.

El títol del llibre, això de l’excés de ser intel·ligent, té un sentit però avui hem descobert que hi ha molts tipus d’intel·ligència, i en el tema de la pràctica i l' emocional, Ferrater no va reeixir. Els personatges autodestructius, diferents, brillants però complexos, bevedors o lligats a addiccions diverses, encara més si tenen un final prematur, lligat a un suïcidi, no poden evitar la mitificació que n’acompanya el record. 

Cabré encapçala els capítols amb frases de Pavese, un altre suïcida brillantíssim, mitificat per la generació intel·lectual de Ferrater. Veu, entre tots dos, uns lligams evidents, en molts aspectes, i la relació té per a l’autora un component subjectiu. Fa alguns anys, el 2010, TV3 va oferir un documental molt interessant, Metrònom Ferrater, sobre aquest intel·lectual inclassificable que em resisteixo a etiquetar com a poeta i prou, encara que moltes persones coneguem més aviat, sobretot, la seva poesia.

Al documental hi surt molta gent que avui ja no és entre nosaltres, Carme Balcells, que tocava força de peus a terra, en algun moment, manifesta que si ets poeta i intel·ligent has de ser ric. I és que malgrat l’admiració que en tants aspectes ens desvetlla Ferrater, contemplant en perspectiva la seva vida i la seva tasca, no es poden deixar de banda les moltes ombres  vitals que l'acomboien, la impossibilitat d’estabilitat amorosa i professional, el llarg camí de bevedor excessiu, que és ja un intent de suïcidi a terminis, de fet.

Tant en aquesta biografia com en la d’Amat, de forma inevitable, hi ha especulacions i suposicions. I en el recull de testimonis del documental mencionat, opinions diverses, que convergeixen en el fet de què es tractava d’una persona atractiva i diferent però amb moltes febleses. Les biografies sempre seran limitades perquè recollir la vida d’algú, famós o no, en un volum o en un documental, és com voler agafar aigua amb un cistell. I el biografiat no té veu ni vot, és clar, quan ja no es troba entre nosaltres.

Més enllà de Ferrater el llibre ens passeja per una època de molts canvis, innovadora, reprimida però amb certa esperança, i, també, elitista, en aquella universitat minoritària, masclista, encara que fos aquell un masclisme en evolució i algunes dones joves s’anessin espavilant. Sembla que molta d’aquella gent brillant visqués en un mon diferent del de la gran majoria. En algun moment, l’any 1969, Ferrater explica que amb trenta mil pessetes al mes en té prou per viure de forma modesta. Si indaguem una mica com eren els salaris majoritaris dels treballadors, en aquella època, un sou com aquest em sembla un luxe. Aquell poema tan aplaudit, que Ferrater va recitar de forma magistral al Price, Gosa poder, a mi em produeix una mena d’angoixa, tot i que no en nego l’excel·lència.

Avui la cultura s’ha massificat i democratitzat, afortunadamen, tot i que les classes privilegiades encara ho tinguin més fàcil. Han passat molts anys. Per molts problemes polítics que ens sacsegin no son comparables als del temps de la dictadura. Una de les virtuts, segons la meva opinió, després de llegir la seva biografia i alguna cosa més, de Ferrater, és que no se’l pot encasellar, va escriure els seus poemes en català però els seus textos i les seves traduccions, i fins i tot les seves converses amb els coneguts, podien ser en castellà, en català o en molts altres idiomes, tot i que jo crec que, malgrat la seva innegable facilitat per les llengües, el tema poliglota s’ha exagerat en alguns aspectes.

Tant aquesta biografia com la d’Amat han de comptar amb una certa complicitat lectora, son llibres per aquells que ja sabem alguna cosa de l’autor i la seva obra, ni que sigui aspectes poc rellevants però significatius. Avui algunes gracietes i ximpleries de Ferrater, com ara això de grapejar senyores quan se’n va el llum, les veiem ben bé d’una altra manera. El futur no ha estat ben bé com s’esperava en els seixanta, en els setanta, però moltes coses han canviat, també la ideologia, el paper de la dona, relativament absent, intel·lectualment parlant, en aquella societat, amb poques excepcions.  Possiblement d’haver tingut la sort de poder estudiar a l’Autònoma en aquells anys, en els quals molta gent jove no havia assolit ni tan sols uns estudis primaris en condicions, Ferrater m’hauria resultat atractiu. Avui soc una iaia i el carisma intel·lectual acadèmic no m’afecta gaire. Afortunadament.

https://www.llegir.cat/2022/06/critica-vencer-la-por-vida-de-gabriel-ferrater-jordi-amat/

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-documental/metronom-ferrater/video/2621459/

UN WESTERN CREPUSCULAR ENTRE PAISATGES PROPERS

 

Ahir, diumenge, la Sala Polivalent de Batea, que acull les sessions de cinema dels caps de setmana, era plena a vessar. M'agrada anar al cinema, els diumenges per la tarda d'estiu, quan soc aquí, sempre, és clar, que la pel·lícula em cridi l'atenció, cosa que passa en moltes ocasions. És una sala moderna, agradable i còmoda, i els diumenges per la tarda hi acostuma a anar poca gent, més dones que homes, i d'una edat, cosa que també passa a Barcelona, en general. 

Ahir, però, la sala era plena a vessar. S'estrenava, a Europa, una pel·lícula rodada en escenaris propers, el poble abandonat de Pinyeres, que pertany a Batea, i el Poble Vell de Corbera, que ha quedat en runes com a mostra resistent dels desastres de la Guerra Civil, que van sacsejar aquestes terres de forma dramàtica. També s'hi poden veure paisatges dels Monegros. Tot plegat indrets polsegosos i evocadors, amb poca gent i molta poesia èpica damunt les seves pedres i la seva sequera. La coratjosa gent del Patronat bateà, que tant treballa per la memòria històrica del poble i l'entorn, va col·laborar en alguns aspectes amb l'equip de rodatge fent, en aquest cas, història contemporània ja, avui, convertida en història i prou.

La pel·lícula està dirigida per un senyor anglès que es diu Daniel Simpson i que va explicar, amb l'ajuda d'una traductora, el seu interès pel western i com li van agradar els paisatges en els quals se situa l'acció de la pel·lícula, és una història convencional, situada en un Mèxic pobríssim i en una època indefinida, finals del segle XIX, si fem cas de la data que posen a la tomba d'un dels personatges en morir, 1888. 

No entraré a valorar a fons la pel·lícula des d'un punt de vista cinematogràfic. Sovint penso que el que grinyola, de vegades, és el guió, en aquest cas poc original. Paradoxalment, donades les circumstàncies, el nom de la història és Riu Sec, ja que en el poble on passa tot fa temps que no plou, com ens passa ara i aquí. Fa uns dies comentava amb algú el gran nombre de rius que es diuen 'sec' o 'seco', a Catalunya, a l'estat espanyol i potser a tot el mon. 

Al poble hi han arribat, des de fa algun temps, males persones, una matriarca estil Mare Dalton, amb tres fills, i aquesta família té atemorits els pocs habitants de l'indret. Tan sols hi ha aigua en un pou i aquesta gent controla el tema de forma abusiva i dictatorial, la pobra gent del poble no disposa d'armes de foc, com els dolents de la pel·lícula. Al poble arriba un jove, fill de la família que va construir el pou, disposat a recuperar la casa, ara gairebé enrunada, del seu pare, assassinat i venjat per ell mateix, segons ens explicarà. L'arribada de la família tòxica ve condicionada per un suposat or amagat en algun lloc.

Al poble, és clar, hi ha d'haver una noia bonica, una jove que viu amb el seu pare, cec. Com és de preveure, i sense que s'entri en massa detalls, la gent pacífica s'acabarà defensant i, malgrat no voler matar ningú, hauran d'acabar amb els dolents, sigui com sigui. Malgrat els tòpics recurrents, al capdavall moltes narracions i pel·lícules acaben per ser recreacions d'històries que ja coneixem des de temps ancestrals, el conjunt té la seva poesia, lligada als paisatges plens de pols que ens transformen indrets tan propers en exòtics i oblidats racons del Mèxic profund.

També compten, en el conjunt, les actuacions dels actors i les actrius, aquestes tan sols son dues, la noia jove i la mare dels pistolers, la jove és una actriu molt expressiva que pràcticament s'estrena amb aquesta pel·lícula, Isabella Walker, i la gran i perversa mare, Ann Mitchell, una actriu amb rodatge, que hem vist en ocasions a sèries de televisió o en papers secundaris importants. D'actors, d'homes, bons i dolents, n'hi ha uns quants amb un currículum actoral important al darrere, tot i que no siguin, per a nosaltres, massa coneguts. Un dels més rellevants és Michael Moriarty, el pare cec de la xicota. El noi jove que arriba de fora és un actor que es diu Joshua Dickinson, i el qual, en la ficció, han batejat amb el cognom Murrieta, que tantes reminiscències èpiques i mítiques té en la mitologia mexicana. 

Més enllà de la temàtica i de la pel·lícula en concret, l'atracció del públic la va generar el fet de poder contemplar, reconvertits, uns llocs tan coneguts i tan fotogènics i cinematogràfics. En molts casos el millor que queda de moltes pel·lícules, amb el pas del temps, son els paisatges, urbans o rurals, que canvien i es transformen i que a través del miracle del cinema els recuperem amb nostàlgia, anys després. No hi surt, a la història, cap actor o actriu d'aquests que, per ells mateixos, generen curiositat col·lectiva i forneixen turisme per a la posteritat, com en el cas d'Ava Gardner a Tossa. Però Clint Eastwood era molt poc conegut quan el vèiem en aquells westerns rodats a Almeria o Esplugues, dels quals, quan jo era jove, ens fumíem força i avui son ja objecte de culte i Eastwood, avui, un gran home de cinema, molt reconegut. L'èxit és atzarós, la sort també compta, en el mon del cinema com a tots els mons professionals. 

En tot cas va ser ahir una gran tarda, tinc molt de respecte per la gent emprenedora que gosa fer cinema i que se'n surt, amb millor o pitjor sort i grapa. El cinema té encara la seva màgia persistent, encara més si aconseguim veure pel·lícules 'com abans', en una bona sala i en pantalla gran. No entro en detalls sobre tots els actors, a internet, avui, és pot trobar informació a l'abast, la majoria compten amb un rodatge important, amb un ofici assolit, i amb una formació polifacètica i impressionant, encara que no siguin populars, al menys en el nostre context cultural actual. Els dolents, els tres germans manipulats per la mare fanàtica, mostren, cadascú d'ells, un tarannà diferent, amb molts matisos, per exemple. Son evidentment, persones 'amb ofici'. Al final, quan moren tots els dolents, plou a dojo, però no sé si amb una pluja puntual n'hi haurà prou per arranjar la situació deplorable de la comunitat en decadència.

Quan vaig sortir del cinema feia, per aquí, molta calor, però em van dir que a Barcelona havia plogut, sempre em ve al cap aquella antiga cançó de la meva infantesa, francesa però que jo vaig sentir sovint en versió castellana: Le jour oú la pluie viendrà. I és que tot torna, també la pluja, encara que costi i que l'aigua esperada porti en ocasions, també, pedregada afegida. 

https://www.imdb.com/title/tt9168164/

https://ca.wikipedia.org/wiki/La_Transfiguraci%C3%B3_de_Pinyeres

AMORS TARDANS A L'ESCÒCIA PROFUNDA

 

Un amor a Escòcia és una coproducció franco-belga-anglesa, dirigida per Bouli Lanners, que també n’és el guionista i el protagonista. La direcció la comparteix Lanners, amb Tim Mielants i Michelle Farley, la protagonista femenina. Un planter de professionals relativament poc coneguts, però excel·lents, i un títol d’aquells que en cada llengua sembla tota una altra cosa: Nobody has to know, en anglès, o L’ombre d’une mensonge, en francès, que més aviat semblen títols de cinema negre. Un amor a Escòcia va rebre els premis a la millor actriu i el millor actor al Festival de cinema de Chicago i és una història romàntica, d’amors tardans, i segones, tot i que breus, oportunitats.

Un home d’origen belga ha anat a parar, no en sabem ben bé els motius, a un racó d’una petita illa escocesa, aquests indrets on la modernitat té uns límits lligats als costums i les obligacions gairebé indefugibles. Pateix un vessament cerebral que li provoca una amnèsia temporal. La filla de l’home pel qual treballa, una dona d’uns cinquanta anys, com ell, a qui en d’altres èpoques menys respectuoses haurien titllat de conca, li diu que eren amants, en secret. El tema de la pèrdua de memòria és força recurrent al cinema i la literatura i, malgrat que la situació es veu a venir d’un tros lluny, tot plegat està muntat amb tanta sensibilitat i la parella protagonista resulta tan creïble, que la història se segueix amb emoció i atenció.

Els escenaris naturals son una meravella, la grisor, la pluja, el mar d’aquelles verals, els espadats oberts a l’infinit... Més enllà de l’amor entre els protagonistes, al volt del nucli central de la narració hi suren d’altres temes, els silencies, les relacions familiars, la solitud, la brevetat de la vida. Mostrar amor sense complexos ni exhibicionismes innecessaris entre gent gran, d’una forma madura, planera i natural, no és tampoc una cosa massa habitual en els nostres temps. I tot plegat embolcalla la història d’una pàtina intemporal, lligada a sentiments diversos que acomboien l’existència, malgrat les ensopegades i els trasbalsos. També ens veiem venir que la cosa no pot acabar bé del tot, al capdavall el protagonista té problemes seriosos de salut. La vida, però, sempre acaba malament, més  tard o més aviat. O, senzillament, s'acaba. 

ARQUEOLOGIA SUBAQUÀTICA, ELS MISTERIS DEL FONS SUBMARÍ I LA RECERCA ACTUAL

 

Hi ha temps fins el proper Nadal per veure, si pot ser més d'una vegada, l'exposició sobre naufragis, al Museu Arqueològic de Montjuïc. Des que era molt joveneta aquest museu, que ha patit alts i baixos, m'ha inspirat una atracció molt especial. En general no hi trobareu massa gent, té una mida assequible i peces inspiradores, com ara la magnífica col·lecció de petits objectes de vidre, i s'hi respira una mena de pau que ja justifica la visita, ni que sigui per fer-hi un volt improvisat.

Darrerament ha ofert exposicions temporals molt interessants, aparentment sense grans pretensions ni excessiva espectacularitat, i que no s'han de deixar perdre. L'actual està dedicada als naufragis però amb una visió allunyada de grandeses i mitologies mediàtiques i incidint en el valor de l'arqueologia submarina i d'allò que ens aporta, per al coneixement de la història d'èpoques diverses, el conjunt d'objectes que resten en el fons del mar.

La Mediterrània ha estat un pont, un nexe d'unió entre pobles diversos. Rius que avui son modests però que en d'altres èpoques no ho eren tant, maresmes i estuaris, servien de camí i d'entrada vers l'interior del país. Les mostres de l'activitat humana tenen un referent important en les restes d'antics ports i de vaixells enfonsats, per motius diversos.

Els avenços de les darreres dècades i les noves orientacions metodològiques han fet evolucionar l'arqueologia subaquàtica i el procés pedagògic amb el qual es transmet a la gent la informació i, també, la denúncia de la destrucció que la pressió humana ha exercit sobre les platges i els fons marins. És aquest un patrimoni fràgil, que cal protegir amb molta cura. 

El Centre d'Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC) és una unitat d'investigació del Museu d'Arqueologia de Catalunya i pertany a l'Agència Catalana del Patrimoni Cultural. Es va crear l'any 1992 i té com a objectius protegir, conservar i difondre el patrimoni arqueològic català, ja sigui submergit en aigües costeres o interiors. 

Aquesta exposició dona a conèixer els resultats de la tasca del CASC, des de la seva creació, presentant els jaciments i vaixells estudiats més emblemàtics, des dels seus inicis. Està comissariada per Rut Geli, responsable del CASC, i per Xavier Nieto i Gustau Vivar. 

L'exposició s'estructura en quatre àmbits:

-Exploradors del mar,  sobre els precedents i la història de l'arqueologia subaquàtica, a Catalunya i la resta del mon. Des de la simple immersió a pulmó, fins als sofisticats equips d’immersió actuals, l’evolució i perfeccionament dels instruments i materials de busseig ha estat una constant a partir del segle XIX. Avui és encara un repte poder-se endinsar en un ambient al qual els humans no estem adaptats. L'exposició ens presenta i explica alguns invents i personatges que han fet possible, al llarg del temps, l'arqueologia subaquàtica i el seu desenvolupament.

-De vaixells i mariners, una visió general sobre les temàtiques principals d'investigació. El fons submarí conserva objectes que ens expliquen la història dels éssers humans a partir de les restes conservades als vaixells que van navegar i naufragar, almenys, des de fa 12.000 anys. La recerca arqueològica subaquàtica contribueix decisivament al coneixement i comprensió de la cultura marítima. El patrimoni estudiat permet conèixer la tecnologia i els sistemes vinculats a la navegació i també aspectes de la vida quotidiana, de les creences i els mites vinculats a la navegació.

-Excavant sota l'aigua, a l'entorn dels mètodes de treball propis de l'arqueologia subaquàtica. En aquest àmbit es presenten tres de les excavacions més destacades del CASC, les corresponents als delerictes Culip IV (Alt Empordà), Deltebre I (Baix Ebre) i Illes Formigues II (Baix Empordà), amb informació sobre les tècniques i els mètodes de treball dels professionals. 

(S'anomena delericte les restes d'un artefacte o una nau, elements fabricats per l'ésser humà, enfonsats total o parcialment en una massa d'aigua, que pot ser el mar, un riu, un llac o un embassament).

-Un patrimoni a protegir, sobre la riquesa i diversitat del patrimoni subaquàtic català i les problemàtiques que comporta la seva conservació i transmissió a les futures generacions. L'exposició cerca sensibilitzar sobre la rellevància i diversitat del nostre patrimoni subaquàtic i la necessitat de protegir-lo. 

L'exposició presenta una interessant i variada selecció d'objectes i materials, que ens informen sobre una cultura marinera molt antiga i sobre l'evolució del busseig. Els materials es troben ben explicats, amb diversos recursos audiovisuals, que contribueixen a la comprensió d'un mon que no sempre ens és prou conegut. 

L'exposició se situa en l'efemèride dels trenta anys del CASC i és també un homenatge a les persones que impulsen l'arqueologia subaquàtica i s'hi dediquen professionalment.

A aquest museu, posats a demanar, tot i que no sé si seria possible amb l'espai actual, hi trobo a faltar una petita cafeteria còmoda i una llibreria on es pugui tafanejar, amb un fons lligat al contingut del Museu i de tots els Museus de la xarxa. Es troba en un lloc excel·lent, tot i que discret i una mica amagat. Al volt de l'exposició també s'han organitzat diferents activitats que es poden conèixer consultant la seva web.

AQUELLES GRANS DAMES DEL CINEMA I LES SEVES COMPLICADES VIDES REALS

 

Tinc alguns llibres més o menys seriosos començats i, amb la calor que fa aquests dies a ciutat, avanço poc. Em feia falta una lectura distreta i, de forma providencial, a la llibreria de CaixaFòrum, em vaig ensopegar amb la versió de butxaca d'aquest llibre, que he llegit d'una tirada, malgrat que passa de les cinc-centes pàgines i que una gran part del contingut ja m'era conegut.

Cristina Morató (Barcelona, 1961), periodista, reportera, escriptora i directora de programes televisius, és molt coneguda del públic lector, majoritàriament femení, pels seus llibres sobre dones singulars i extraordinàries. Son llibres adients per a qualsevol tipus de lectora, des de la més exigent a aquella que tan sols de tant en tant, i potser, sobretot, en època de vacances, dedica una estona a la lectura. Els seus llibres estan molt ben escrits, son distrets i ben documentats, i tot i que no ofereixen unes biografies exhaustives dels seus personatges, ens aproximen a ells, a elles, més aviat, desvetllant l’interès per a saber-ne més coses i ens situen en èpoques i llocs diversos, d’una forma més interessant, en molts casos, que volums suposadament de més gruix i ambició.

En aquest cas Morató ens acosta a quatre grans actrius de l’època daurada del cinema, és una tria que pot semblar atzarosa però resulta molt significativa. A les qui ja som grans ens apropa a un temps en el qual les revistes mal anomenades femenines, però també la ràdio i la incipient televisió, ens oferien molta informació, sempre amb un cert control moral, eren altres temps, sobre les grans dames del cinema i els actors d’èxit, americans, la majoria dels més famosos.

Les quatre dones triades son Ava Gardner, Rita Hayworth, Grace Kelly i Elizabeth Taylor, totes elles belles, sensuals, atractives i intel·ligents però molt diferents pel que fa a la seguretat en una mateixa, en les característiques de les seves infanteses o en el desenvolupament sentimental de les seves complexes vides. Les seves biografies ens transporten a un mon de somnis impossibles, ple de glamour, inabastable però viu a les sales dels cinemes de barri. No van tenir unes vides fàcils, malgrat el seu ofici i els seus guanys econòmics es van ensopegar sovint amb homes de molta menys categoria, sobretot contemplant-los avui, en perspectiva. Van restar limitades pel poder dels estudis de cinema, pels excessos autoritaris dels directors, pel pes, potser afalagador però sovint feixuc, de desvetllar el desig en molts senyors de tota mena.

La situació de la dona, ni que fos actriu i tingués fama i diners, no era la d’ara. La hipocresia era més alta que en el present, l’adulteri, l’homosexualitat, les relacions poc convencionals, no eren ben vistes i es miraven d’explicar amb eufemismes diversos o silenciant els aspectes espinosos. Malgrat que, per exemple, Ava Gardner o Elizabeth Taylor mostren geni i coratge, van rebre maltractaments per part de les seves parelles, en alguns casos, tot i que, al menys, sembla que s’hi tornaven. En el cas d’Ava Gardner recordo molt bé el soroll que va fer el seu pas per Tossa i la història amb Mario Cabré. No es parla, al llibre, de l’estada de Taylor a Begur, amb Fisher i els fills, en la filmació de De repente, el último verano, que va provocar molta tafaneria local i, més endavant, protestes de la gent del poble quan es van adonar de què a la pel·lícula els identificaven, ni que fos de forma fictícia, amb una mena de caníbals salvatges.

El cas de Rita Hayworth és el més trist de tots quatre, un pare abusador, físicament i sexual, absència d’infantesa, obligació de treballar des de molt petita en el mon de l’espectacle, i la recerca d’una estabilitat que no assoliria, amb un Alzheimer prematur tot i que, al menys, amb la cura, companyia i ajuda que li fa procurar la seva filla Yasmin, qui, encara avui, dona suport a una fundació sobre aquesta malaltia, aleshores molt poc coneguda. Sobre Hayworth, quan jo era petita i els carques de torn del règim anaven a estripar els cartells de cinema amb la seva famosa imatge icònica, es remarcava el seu origen mig hispànic. Gilda sempre m’ha semblat una pel·lícula molt trista, el protagonista masculí és un maltractador psicològic de manual. Ser una Gilda va restar com a frase feta i una revista nostrada de finals dels quaranta es va dir La Gilda del Paralelo.

Ava Gardner i Elizabeth Taylor, malgrat les seves ombres, tenen bons moments, amors apassionats i disbauxats, diners, amics... Taylor va tenir al seu costat els fills, va guanyar molts diners, els seus descendents, néts i besnets, continuen amb la seva fundació sobre la SIDA, un tema en el qual ella, que tants amics gais tenia, va ser pionera. Malgrat la beguda -totes aquestes dames bevien a dojo-, les seves moltes malalties, tres cesàries, problemes diversos de salut. i els seus mals moments amorosos, va reeixir, va arribar a fregar els vuitanta anys i va sobreviure a cinc dels seus marits.

A Gardner i Taylor les magnifica, des de la perspectiva del present, el seu esperit lliure i rebel. Un altre cas és el de Grace Kelly que, en el millor moment de la seva carrera, assolida una certa llibertat, ja que provenia d’una família benestant però molt controladora, ho deixa tot per esdevenir princesa d’un regne d’opereta, ple d’ambigüitats i estranyes relacions en el mon d’una economia lligada al joc i a personatges com Onassis. Vam trigar a saber que Kelly era una dona enamoradissa, que havia tingut molts amants, des de molt jove. El seu casament va ser un esdeveniment mediàtic, que encara no vam poder veure per televisió, sinó a l’inefable NODO que acompanyava els programes dobles dels cinemes populars. Els seus fills, bells com ella, van començar ben aviat a donar-li maldecaps. Moriria de forma prematura, en un accident que, com sol passar amb aquests fets, va provocar moltes brames. Deien que volia tornar a fer cinema. No sabrem mai què hauria passat, de viure molts més anys.

Aquest llibre és d’aquells que es llegeixen de pressa i amb molt d’interès, que es pot recomanar a molta gent diferent, de generacions diverses, i que resulta molt adient per a aquest temps d’estiu calorós, una època que aplega, malgrat la platja i les vacances, nostàlgies, records i evocacions dels estius passats. El glamour cinematogràfic, avui, ja no és el que havia estat, i el cinema també és una altra cosa, tot i que els famosos desvetllin, encara, curiositat, tafaneria i seguicis de fans,

El volum, de Plaza@Janés, es pot trobar en tapa dura, en versió econòmica i en e-book.

FAMÍLIES REALS, NI FELICES NI DESGRACIADES

 

Gràcies a aquest miracle del present que és la supervivència d'un cinema tan emblemàtic com el Maldà, ahir vaig poder veure Cinco lobitos, primer llargmetratge de la directora i guionista basca Alauda Ruiz de Azúa (Baracaldo, 1978). L'accés de les dones a la direcció cinematogràfica, en aquests darrers anys, ha estat impressionant, i es tracta d'un fenomen pràcticament mundial. Malauradament, si no hi ha premis pel mig, i encara així, de vegades la difussió no és la que caldria. 

Cinco lobitos es va estrenar a la secció Panoramas del Festival Internacional de cinema de Berlín, i a Màlaga, aquest any 2022, va obtenir diferents premis, com ara la prestigiosa Biznaga. La directora, autora també del guió, va partir de la seva pròpia experiència amb la maternitat, un tema que havia estat embolcallat de tòpics diversos, en el passat, des de la mirada masculina, i no tan sols en el cinema, també en la literatura, per exemple.

La pel·lícula compta amb un repartiment excel·lent: Laia Costa, Susi Sánchez, Ramon Barea i Mikel Bustamante. Barea i Sánchez pertanyen a una elit encara poc reconeguda d'actors i actrius grans, intel·ligents i eficaços, amb un rodatge impressionant. La pel·lícula es va endegar en cinc setmanes, l'any passat, al País Basc. El tema de l'euskera, tot i que la versió sigui en castellà, està molt present al llarg de la història, de forma natural i planera. 

Les històries familiars van canviant amb el temps però continuen tenint una força extraordinària, al capdavall, millor o pitjor, gairebé tothom té una família, ni que sigui poc convencional, i els llaços familiars, en molts casos, tenen el seu pes, sobretot en moments difícils. La pel·lícula comença amb l'angoixa de la protagonista jove davant de la seva recent maternitat, l'absència, més o menys justificada de la parella, i la seva necessitat de retrobar l'ajuda i la companyia dels pares. 

La pel·lícula, però, no es queda aquí, una malaltia de l'àvia, encara jove, invertirà els papers, la mare recent haurà d'assumir noves responsabilitats, que entomarà amb una progressiva maduresa i comprensió vers unes persones que coneix molt poc, de fet. La història és plena de detalls, de comentaris subtils, de coses que s'entenen sense explicar-se del tot. Pot semblar aquesta una història ja coneguda però els matisos la fan molt diferent, ja que, al capdavall, tothom és, també, diferent, i ha de viure la vida que li ha tocat, com recorda aquesta àvia recent a la seva filla. I la vida real és sovint plena d'insatisfaccions diverses, personals, professionals, de parella. La comunicació no és senzilla, per la pel·lícula hi planen els silencis, les coses dites a mitges, les indirectes amb les quals, en ocasions, ens ferim mútuament, però també l'afecte que sura, malgrat tot, quan les coses van mal dades. 

Els quatre actors estan molt bé però Laia Costa i Susi Sánchez broden els seus papers, a base de mirades, insinuacions, moments de tensió i moments de comprensió absoluta. El paper dels homes pot semblar secundari, fins i tot, des d'un punt de vista conservador, ens poden semblar, en algun moment, víctimes gairebé innocents de la situació, si no fos que entenem que han optat sovint per l'absència, com a defensa davant de la responsabilitat. 

El pes i l'angoixa que produeix el naixement d'una criatura que demana tota l'atenció, un pes que, en general, encara recau més aviat sobre la mare, tot i que aquesta sigui jove i moderna, va evolucionant amb el pas del temps, ja que seguim aquesta família al llarg d'uns quants mesos. I, al capdavall, arriba la presència de la mort, de la qual no es vol parlar, malgrat que sigui una realitat indefugible.

Tant si la relació ens ve donada, com passa amb la família d'origen, com si l'hem triat, en el cas de la parella, o d'una maternitat assumida amb il·lusió fins que no mostra les seves inevitables servituds, res no és senzill, ens equivoquem i ens ferim però som capaços de recompondre els plats trencats, en moltes ocasions. I, potser, al capdavall, les persones, com ara aquest pare silenciós que sabem que va superar, més o menys, una antiga infidelitat o el perill d'una possible separació, un tema que també afectarà el pare novell, fan el que poden i cadascú està lligat al seu tarannà. De vegades, senzillament, no en sabem més.

Hi ha el recurs evident d'invertir els papers, la filla haurà de fer mare, establint una mena de paral·lelisme que, gràcies a les bondats del guió, no sembla mai introduït amb calçador sinó que flueix de forma gairebé natural. La vida ens pot donar moltes sorpreses inesperades, doloroses, que situen en un context de menys importància els ressentiments, els oblits, els silencis incòmodes o els desenganys assumits. La vida segueix, malgrat la mort, i aquesta mare que sembla haver madurat amb l'experiència i el trasbals de la pèrdua, tornarà al lloc on ha triat com a llar pròpia, si no més feliç, si més sàvia i capaç, potser, d'adaptar-se millor al que vingui. 

ELVIS, 2020

 

Després de molts dies sense anar al cine, ahir vaig anar a veure l'Elvis de Baz Luhrmann. Luhrmann, salvant les distàncies infinites, em fa pensar en Ken Russell, té un estil molt personal, barroc i acumulatiu, fàcil de reconèixer, i això crec que és un mèrit, encara que pugui resultar un mèrit atabalador. Pel que fa a aquest Elvis, admeto que quan un personatge forma part del teu imaginari juvenil d'una forma tan contundent, qualsevol aproximació de ficció pot resultar poc convincent. 

Sobre la pel·lícula he llegit opinions per a tots els gustos i no m'estranya. Té un inici aclaparador i impressionant, després la cosa va de baixa, i la història l'explica, més o menys, el personatge que interpreta un Tom Hanks, molt bé per cert, segons la meva opinió, malgrat l'excés de caracterització que li han aplegat al damunt. Hanks, reconverit en un maliciós dimoni temptador, se'ns presenta com el dolent de la pel·lícula, tot i que és un dolent pervers d'aquells que cauen, fins i tot, simpàtics.

Austin Butler ho fa molt i molt bé, una altra cosa és que perdem de vista l'original, cosa que no passa en cap moment, malgrat els lloables esforços de l'actor. La pel·lícula no és un musical ni una biografia convencional, és tota una altra cosa, i el cantant se'ns presenta de forma una mica erràtica, com un personatge feble i, sovint, incoherent. La història està esquitxada d'esdeveniments diversos que van sacsejar aquells anys els Estats Units, magnicidis, inestabilitat política, els discursos encesos dels segregacionistes...

Però tot passa una mica de puntetes, sense que s'aprofundeixi en res en concret, i potser aquesta és la intenció del guió. Els aspectes més conflictius del personatge, les seves addiccions, que li van provocar la mort, o la relació amb la seva dona, s'expliquen de forma breu i sense fer gaire sang, tot just cap al final de la pel·lícula ens adonem de com li van les coses i com que, de fet, ja sabem com va acabar tot, de forma prematura i generant una mitologia que ha anat en augment, no tenim grans sorpreses sobre el desenllaç.

Expliquen que el mànager interpretat per Hanks, anys després de la mort del cantant, admetia que ell se n'havia aprofitat però que els seus hereus encara se n'aprofitaven molt més, després de mort. En tot cas un mite és un mite i morir jove mitifica molt més que no pas morir vell, com es pot comprovar amb facilitat, i dona diners: merchandising, llibres, sèries, subhastes d'objectes... Ves'te'n Ton, que el que queda ja es compon, diu un refrany català, i encara es compon més si la mort comporta benefici econòmic als supervivents. 

Elvis és una pel·lícula interessant, té tants elements dignes d'elogi com d'altres que no mereixen un gran reconeixement. Penso que, pel que fa al factor humà, la vida de Presley podia haver generat un altre tipus de pel·lícula, però aleshores ja serien tota una altre història i un altre director. Hi ha fragments inoblidables, molt ben ambientats, com ara el context del barri negre en el qual el jovenet Elvis descobreix la música dels seus veïns i gairebé embogeix. O alguns primers plans de Hanks, amb la seva mirada maliciosa, que ho diu tot i no diu res, i que sura per damunt de la papada que li han endinyat. Butler, amb el seu posat de nen perdut al mon de la fama i els diners, desvetlla gairebé l'instint maternal i una gran tendresa, però ja sabem que la relació d'Elvis amb la seva mare va ser molt intensa. El problema de la narració és que del personatge principal, de la seva manera de pensar i de ser i de les seves dèries i els seus patiments reals n'acabem per saber poca cosa, enmig de tant de soroll visual. Un bon planter de secundaris acompanya els protagonistes. 

Sobre Luhmann,  recordo que Moulin Rouge, amb tantes lloances, em va decebre força però, en canvi, la seva versió del Gatsby, que va rebre molts pals de la crítica, a mi em va agradar molt, era una història molt adient per al director. En tot cas és un director que no deixa indiferent, les coses com siguin. O així m'ho sembla, al capdavall tot és subjectiu i temporal. 

CINEMA, MODA, SOCIETAT I HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

 

Des del 12 de juliol i fins al 22 d’octubre es pot veure a CaixaForum la mostra Cinema i moda, ideada per Jean Paul Gaultier, un dels comissaris i director artístic de l’exposició. S’hi pot trobar un conjunt força heterogeni de peces, vestits i complements, cartells, fotografies i breus fragments de pel·lícules, tot plegat enfocat des de la relació entre el cinema i la moda.

De forma aparentment lliure i que pot semblar desordenada, l’exposició incideix en el tema de la creació i a la relació de cinema i moda amb la modernitat, el futurisme, els moviments feministes o l’erotisme. La gran majoria de peces provenen de La Cinémathèque française, que compta amb una col·lecció rellevant sobre aquesta temàtica.

Hi podem trobar obres de dissenyadors importants, com Chanel, Saint Laurent o Pierre Cardin, això com vestits que vam veure lluir a gent rellevant del cinema com ara Audrey Hepburn, Sharon Stone i d’altres, però també els vestits de Superman o la màscara del Zorro, així com cartells de cinema i breus projeccions audiovisuals. La mostra ha passat recentment per Madrid, i Gaultier ofereix també referents al context espanyol, amb figures com Almodóvar, Balenciaga, Sara Montiel...

Tot plegat compta amb la visió eclèctica i subjectiva de Jean Paul Gaultier que cerca, més aviat, sorprendre i emocionar que no pas un passeig convencional o educatiu per una temàtica amb tants aspectes i tantes variables. HI ha, això sí, una reflexió sobre el paper de la moda i el cinema com a activitats industrials, però contemplant aquesta activitat inserida en una determinada mitologia.

L’exposició s’inicia amb una referència important a una pel·lícula relativament oblidada a casa nostra, Falbalas (Jacques Becker, 1945), ambientada en una casa de costura, que Gaultier va descobrir d’adolescent. Una altre pel·lícula de referència és Qui ets tu, Polly Maggoo? (William Klein, 1966), que ofereix una mirada incisiva sobre el mon de l’època, aquells anys seixanta del segle passat, creatius, agosarats i extravagants. En aquella època es van oferir imatges iròniques sobre les models, el glamour o la clientela burgesa del mon de l’alta costura.

L’exposició no és exhaustiva, malgrat l’acumulació de material, sinó més aviat immersiva i emocional. També la figura masculina esdevé en determinats moments icònica, hi ha un trencament en els costums i en la forma de vestir amb la generació anterior. Més endavant la moda passarà per damunt dels estereotips masculí-femení, amb la presència exponencial del mon homoeròtic o queer en el cinema.

L’exposició es divideix en cinc àmbits, podrien ser uns altres o molts més, parteixen de la mencionada Falbalas, passen pel mon transgressor exemplificat en una determinada androgínia, per la influència de la carrera de l’espai i l’underground en el cinema i per les desfilades, una mena de celebració de la moda, que té molta relació amb la ficció i el cinema. Les referències al mon hispànic evidencien l’interès de Gaultier pel nostre país, el seu cinema i els seus dissenyadors.

L’exposició està dedicada a una amiga de Gaultier, la cineasta Tonie Marshall (1951-2020), filla de l’actriu Michelin Presle, que Gaultier va descobrir a Falbalas.

En general, com s’esdevé en un gran nombre d’aquest tipus d’exposicions, l’excés de material s’empassa una mica la intenció de fons. Els fragments de cinema s’han de gaudir de forma incòmoda, encara més si en aquell moment a l’exposició hi ha un excés de gent i a causa de les limitacions de l’espai, tot plegat conforma un cert sentiment d’amuntegament. O potser sigui aquesta la intenció de la mostra, que, per altra banda, exerceix una certa fascinació inevitable als visitants. En tot cas és una bona proposta per a aquests dies d’estiu, sempre que no se cerqui una excessiva placidesa contemplativa. Una exposició, a més a més, per visitar més d’una vegada, si pot ser, perquè, més enllà del seu interessant contingut, ofereix un munt de temes de reflexió sobre la nostra història recent i els miratges i les fantasies que han conformat el nostre tarannà, de forma inevitable.