CASTANYES I D'ALTRES EVOCACIONS ESTACIONALS

Sota del pont camina l'aigua trista
és l'aigua de la pluja de Tots Sants;
el cel és malva i rosa i ametista,
hi ha un or de fulles pels camins forans...

Girona a la tardor, Josep Maria de Sagarra (fragment)

Avui celebrem la Castanyada. La celebració d'aquest vespre, a pagès, segons narracions del meu pare, en la seva nombrosa, religiosa i modestíssima família rural consistia en el res de les tres parts del rosari.  Ço vol dir els misteris de goig, de dolor i de glòria,  cent cinquanta avemaries més lletanies i la resta, o sigui, parenostres introductoris, glòria patris finals i lletanies i oremus. Llegeixo que Joan Pau II hi va afegir els misteris de Llum, però, per sort, en aquells anys llunyans de la infantesa del pare encara no existien. Tothom badallava però, de forma estoica i esforçada, no és menjava ni una castanya ni es tastava el moscatell que no s'hagués acabat amb la pràctica obligatòria. 

Els panellets, quan jo era petita, resultaven cars i no en menjàvem gairebé mai. Tampoc menjàvem moniatos, no ens feien el pes. Per cert, durant un temps alguns dels meus alumnes petitons s'insultaven dient-se moniato frito, innocent penjament que em feia molta gràcia.

Les  castanyeres d'avui no van vestides com les que el tòpic reprodueix als murals escolars de temporada, arriben que  encara fa calor però  aviat ve el canvi de temps, pels volts de Tots Sants, si fa no fa. He repassat el blog i veig que sovint he escrit sobre costums, castanyes, castanyeres i difunts, tal dia com avui. Resulta inevitable, és clar.  Un altre tema és que tingués la pretensió d'escriure sobre la rebel·lió dels joves, com el jove Soleràs a Incerta Glòria. En un divertit fragment del llibre a la redacció de Mirador diu a l'aspirant  a escriptor, abrandat de joia juvenil i que ha aconseguit publicar un article sobre el tema:

Jove, d'articles sobre La rebel·lió dels joves només en publiquem un cada any, no s'hi faci il·lusions. Més d'un article sobre aquest tema, els lectors no ho suportarien. És un article, ¿com li diré?, com aquell altre de 'Ja s'han vist les primeres castanyeres'. Potser li diria que torni l'any que ve, quan hi hagi una altra vegada saragata a la universitat i els estudiants tornin a ser notícia; però resulta que cada any l'autor de l'article 'La rebel·lió dels joves ha de ser nou'; no és com el de les castanyeres, que el pot fer cada any el mateix redactor.

El llibre de Sales és irregular i recordo que em va agradar molt quan el vaig llegir per primera vegada. Després, amb el temps i noves lectures, ja no em va fer tant el pes. La pel·lícula té poc a veure amb l'esperit del llibre i en el trasllat s'ha perdut força càrrega irònica, la veritat, però és que possiblement Villaronga, un gran director amb el qual no connecto, no està per bromes. El seu cinema és interessant, però feixuc i cruel. Procuro no comparar llibres i pel·lícules però en moltes ocasions no hi puc fer més.

Per fer un treball, un estri d'aquests que en diuen, amb certes pretensions, llibre d'artista, havia de triar, l'any passat, una olor. El vaig fer sobre l'olor de la farigola, lligada a la primavera, tan present al llibre, quan es parla de la proclamació de la República i la Trini explica que tot el món feia aquella olor esplèndida. La farigola floreix per la primavera, la tinc associada a l'antiga celebració del dijous sant però també a l'hivern, a causa de les sopetes senzilles i aromàtiques que em feia la mare i que jo encara faig de tant en tant. 

Jo no podria escriure sobre la rebel·lió dels joves perquè un dels idiomes més difícils d'entendre és el de les  generacions diferents. Ara no pots dir que ets vella, et miren malament. Tothom vol ser jove i tenir l'esperit jove i fer com els joves. Bé, tothom potser no, però sí molta gent. O potser és que queda bé dir que tens el cor jove i d'altres ximpleries  semblants. Però la vida passa i la tardor, amb la inevitable evocació dels difunts, ens mostra l'evidència de la brevetat vital. Per molt que et sentis jove les generacions portem, cadascuna, les nostres pròpies ulleres. 

Les meves castanyades juvenils estaven molt bé, trobades al centre parroquial, ja sense haver  de  resar cap rosari, fent representacions d'aquestes tipus foc de camp kumbaia. Tot semblava millorar, malgrat la grisor. El món sembla teu, quan ets adolescent, jove. Tot fa olor, de farigola, de camamilla o de  menta fresca. Ara no sé si he perdut olfacte o que, de fet, moltes plantes són de viver, ni tan sols en aquests llocs on les venen a dojo notes l'aroma penetrant del passat botànic. Ara bé, hem perdut en aromes però hem guanyat en quantitat i presència floral i arbrada. La ciutat es plena d'arbres i de flors, durant tot l'any, gràcies al clima i als esforços municipals. Una de les flors lligades a aquesta època són els pensaments, tan bonics, que  avui compten amb un munt de varietats i colors.

Ara estic jubilada però a l'escola, haver de meditar cada any en decoracions i celebracions lligades a les festes, era una creu. Cargols, bolets, fulles seques, sortides a la muntanya per veure la tardor, car sembla que la tardor barcelonina no té pes específic, contes de por, de por moderada, i cançons com aquella estranya troballa del Marrameu. Quan comences a treballar a l'escola tot fa molta gràcia però després ja n'estàs fins al monyo, la veritat, és allò que deia el poeta: Ser en la vida romero, romero sólo que cruza siempre por caminos nuevos...  L'aprenentatge escolar de l'anglès ha  introduït això del Halloween, avui som diversos i coincidents i tot es barreja i s'ha de barrejar.

Tinc poca fe, però, per si un cas, en un vespre com aquest, recordaré allò que havia escoltat repetir a la meva gent gran, quan jo era petita: ànimes difuntes, al cel ens veiem juntes. 

EN AQUESTS TEMPS OMBRÍVOLS ES CANTARÀ TAMBÉ

No he vist encara cap dels dos llargmetratges anteriors de Carlos Vermut. Malgrat les lloances que vaig llegir a l'entorn de Magical Girl me'n vaig estar pel fet de què em va semblar que hi patiria massa. Però ahir sí que vaig anar a veure Quién te cantará, la nova pel·lícula del director, que està rebent molt bones crítiques tot i que, com sol passar, sempre hi ha qui troba més reeixida l'anterior.

Quién te cantarà és una història estranya i fascinant, estructurada en tres parts i amb un conjunt d'imatges que semblen quadres absolutament contemporanis, d'aquest fred art figuratiu amb tons surrealistes que avui torna  a  ser  respectat i valorat. Els personatges es mouen entre foscors, penombres, estructures geomètriques i atmosferes gairebé irreals. Passen coses però cada seqüència resulta tan inquietant que esperes que, fins i tot, en passin de més grosses i violentes. 

La història juga amb un tema que frega el vampirisme, el doble, l'emulació, la simbologia dels objectes i les mirades perdudes. Amb l'admiració per algú irreal i la devoció que frega el fanatisme per aquest personatge llunyà i mitificat que ens consola de la nostra mediocritat. Hi ha molt de cinema contemplat i estimat al darrere, Bergman sobretot, però també molts altres. No hi ha res inventat del tot i les síntesis creatives beuen de moltes fons, de totes les quals, com en aquest cas, en surt una nova visió dels grans temes.

Les protagonistes són quatre dones i el director ha insistit en què no ha volgut fer una pel·lícula de dones en el sentit més tòpic de la paraula. Però alguna cosa hi ha, per exemple, quan s'incideix en la maternitat com a dependència indefugible, per ambdues parts. Els pares són inexistents, oblidats, no se sap ni tan sols si van existir. Les dones no  tenen parelles, ni amants i s'evita cap referència de to lesbià, cosa que era un risc, donades les circumstàncies. La protagonista és una diva pop en hores baixes i la música té un paper fonamental en la història.  El títol mateix està manllevat d'una cançó de Mocedades i el final s'embolcalla amb noves  versions d'un clàssic, el Procuro olvidarte, de Manuel Alejandro. 

Els homes són els grans absents en aquest conjunt. Hi ha alguna intervenció puntual, com de passada, d'algun xicot esvaït  i poc rellevant. Les quatre dones són Carme Elies, qui, potser sense acabar d'assolir el reconeixement merescut va treballant de forma constant en papers interessants, en els quals sempre excel·leix, Natalia de  Molina,  una  actriu en alça, aquí en un paper que desvetlla rebuig i tendresa a la vegada i, sobretot, és clar, aquestes dues cares d'un mateix personatge,  Najwa Nimri i Eva Llorach. Llorach esdevé la gran troballa de la història, creix al llarg de la pel·lícula i roba els plans a Nimri sense dir  res, tan sols amb una mirada que passa del conformisme i la resignació a la determinació conscient. Nimri sempre està bé, a més a més és cantant, cosa  que el director ha sabut aprofitar.

L'argument frega molts temes i tot i que el passat té un pes no es recorre a  la fàcil solució de mostrar-lo en diferit. Elies, Nimri i Llorach tenen noms relacionats amb el cromatisme, Blanca, Lila, Violeta. Blanca ha renunciat a tenir una vida pròpia en dedicar-la a la diva  de la qual, però, en sap poca cosa, al capdavall. Lila i Violeta són el fruit  de l'atzar. La relació materna, en un sentit o un altre,  ha condicionat les seves vides. La història té moments desconcertants en els quals el director juga amb nosaltres de forma intencionada i aconsegueix un final amarat d'ambigüitats però esplèndid. 

Sense tenir res a veure, per aquestes estranyes i inexplicables associacions que fem els humans, em venien al cap dues coses, després de veure Quién te cantarà. Una era la pel·lícula que comentava fa poc, La buena esposa, que jo crec que va molt més enllà del tema de la dona no reconeguda i explotada per incidir en aquesta relació entre dues persones entre simbiòtica i parasitària, més enllà del tema sexual, i en la qual un es allò que es veu i l'altre, el que hi ha al darrera, el veritable  creador amagat, en moltes ocasions, fins i tot, per pròpia voluntat. Un cas singular seria el de Gala Dalí, reivindicada darrerament al MNAC. 

L'altra era una entrevista crepuscular que feia a Montserrat Caballé  la periodista Mari Cruz Soriano. Caballé es mostrava humana, trista, em va impressionar pel fet que la cantant acostumava a fer molt de teatre, també, quan la entrevistaven i aquí  em va semblar feble i propera, amb una mirada entre distant i tràgica, que feia commoure. Per molt que triomfis sempre et queden coses pendents i Caballé es planyia de no haver estat una mare amb més dedicació. Va parlar de Callas, qui no va poder comptar amb el suport familiar que ella havia aconseguit. 

Callas i Caballé em van semblar, en aquella evocació periodística, dues cares d'una mateixa  realitat, la del gran triomf professional merescut però amb les seves inevitables servituds. La figura de Callas, a causa del físic i de la seva vida tràgica, ha aconseguit una mitificació que Caballé, sovint parodiada per aquests imitadors que fan tanta gràcia fent gracietes potser no aconseguirà, tot i que la relació amb Mercury i la devoció del cantant per la diva ens en va donar una nova dimensió. Tenir una vida familiar més o menys convencional, curiosament, més aviat resta, a l'hora d'estructurar mites.

Tornant a Quién te cantarà, és tot un festival de bon cinema, Carlos Vermut es mostra com un director de gran volada, capaç de treure el bo i millor dels actors, en aquest cas, de les actrius, i evidencia que Magical Girl no va ser una casualitat. Trasbalsa i no deixa indiferent, més enllà dels inevitables gustos personals i fins i tot del moment en el qual l'anem a veure, en el meu cas una tarda plujosa, fosca, l'inici real d'una tardor que sempre arriba, encara que trigui. 

ÀNGELS A AMÈRICA, UN CLÀSSIC CONTEMPORANI RECUPERAT

El Teatre Lliure, sota la direcció de David Selvas, recupera una de les obres contemporànies més importants i amb més ressò de finals del segle XX, Àngels a Amèrica. L’original ha complert vint-i-cinc anys i ha esdevingut un clàssic contemporani tot i que el temps no passa en debades i moltes de les situacions  que se’ns mostren avui ja no ens trasbalsen ni ens provoquen de la mateixa manera. L’obra està configurada com un díptic, en dues parts, S’acosta el mil·lenni i Perestroika. Es poden veure de forma separada, malgrat que resulta molt més interessant accedir a l’obra sencera. Es representen en dies alterns, llevat del dissabte, en el qual es pot seguir l’obra completa, la qual, això sí, ha estat reduïda en extensió per tal de resultar més assequible.

Tony Kushner, dramaturg i guionista, va aconseguir el Pulitzer amb aquesta obra de teatre, sorprenent i innovadora. Ell mateix va fer el guió per a una famosa minisèrie televisiva, de sis capítols, amb actors com Al Pacino i Meryl Streep que s’ha pogut veure tan sols un dia, i sencera, a la Filmoteca. Seria interessant poder-la recuperar de forma més pausada i  fragmentada, tal com va ser pensada per l’autor, ja que entomar tres-cents seixanta minuts de cinema és una mica excessiu. I estaria molt bé que algun canal de televisió ens l’oferís en el format triat per l’autor. De la mateixa obra n’existeix una versió operística. I, encara més, a casa nostra Àngels a Amèrica compta amb la seva mitologia particular, lligada a la posada en escena que va fer Josep Maria Flotats i que va inaugurar el Teatre Nacional, que encara no estava acabat, motiu pel qual el muntatge es va fer a la Sala Tallers.

Era el temps del pujolisme, encara ens escandalitzava, més o menys, veure imatges amoroses entre homosexuals i el tema de la SIDA inquietava perquè  no se sabia quin abast arribaria a assolir. La malaltia va afectar molta gent, entre la qual una bona part de persones relacionades amb el món del teatre català. Ja d’entrada es va criticar, per  exemple, no haver inaugurat el Nacional amb l’obra d’un autor català. Flotats va tenir diferents problemes amb la gent de la professió i amb la Conselleria de Cultura i va durar poc al Nacional, per això tan sols es va poder veure, en aquella ocasió, la primera part de l’obra teatral. El cas de Lluis Pascual ha revifat els condicionants i servituds del nostre teatre. Tot plegat seria, ben bé, doncs, una altra història digna d’escriure’s i representar-se. L’obra es va dur, fins i tot, a Madrid, en català i amb subtítols, cosa que avui potser seria complexa i més difícil.

El nou muntatge és molt diferent del de Flotats, compta amb els mitjans tècnics actuals però compta també, com en aquella ocasió, amb un planter de magnífics actors i actrius. Pere Arquillué, qui en aquella ocasió feia el paper de Louis ara broda el personatge barroer, però ple de matisos, de Roy Cohn, un personatge real, tot un símbol de l’Amèrica més rebutjable i hipòcrita. L’obra és força coral, malgrat que tot gira a l’entorn del jove malalt de SIDA Prior Walker, interpretat de forma excel·lent per Joan Amargós. Una bona part dels actors i actrius fa diferents personatges, fins i tot de sexes diferents, aquesta va ser, de fet, la proposta de l’autor. Tot i que l’equip és de gruix, l’experiència i la grapa d’Arquillué, i l’atractiu pervers del seu personatge, fan que esdevingui el centre d’atenció en totes les escenes on apareix.

L’obra, dramàtica, compta amb trets fantàstics i d’humor intel·ligent i pot sorprendre a qui no la conegui o no en tingui referències. Més enllà del seu contingut ha assolit un valor simbòlic, gairebé mític, i no és estrany que es recuperi avui, quan la presidència de Trump, qui va comptar, de jove, amb l’assessoria de Cohn, ens torna a neguitejar i gairebé ha esdevingut  fins i tot una caricatura perillosa de gent com Reagan o Bush. El VIH s’ha controlat, més o menys, i l’homosexualitat, a les societats occidentals, gaudeix d’una acceptació social que fa vint anys encara  estava a les beceroles. Però així com l’esclat d’aquella epidèmia imprevista va mostrar-nos a tots l’abast de la fragilitat humana avui ens trobem de nou en un moment inquietant, amb el ressorgiment de idees totalitàries i un retorn a un conservadorisme que es manifesta, també, en la vida quotidiana. Les epidèmies poden ser de caire molt divers, també morals o ideològiques.

David  Selvas és un més dels actors i actrius de casa nostra que han entomat amb coratge i grapa el repte de la direcció escènica. Hi ha detalls de la posada en escena que poden resultar discutibles, com ara alguna servitud relativa a l’efectisme de determinats fragments, algunes opcions millorables en la traducció  del text o l’excés dels recursos audiovisuals.  No és una obra gens fàcil de muntar i permet lectures i escenografies diferents. En tot cas  es tracta d’una obra que cal veure i conèixer, no fos cas que haguéssim d’esperar vint anys més a tenir-ne una nova versió. El conjunt d’actors i, en general, tot l’equip que ha fet possible el muntatge, més enllà de gustos personals sobre el conjunt i el resultat, mostren el bon moment del teatre fet a casa nostra, malgrat les crisis i els problemes puntuals o conjunturals. Imprescindible, vaja.

 Publicat a 'Llegir en cas d'incendi'

L'ART IMPOSSIBLE DE SINTETITZAR EN CINC MINUTS

Un dels espais més seguits i divulgats del diari La Vanguardia és la contraportada, amb les seves diverses entrevistes a personatges d'allò més variats i distrets. L'espai té virtuts i defectes, un dels quals el perill de posar al mateix nivell gent important i curiositats pintoresques. Els entrevistadors tenen grapa i aquesta darrera pàgina dels diaris sempre ha tingut el seu què. Una de les contraportades més rellevants va ser la de l'Avui d'ahir, en la qual s'aplegaven gent com Pons, Espinàs o Montserrat Roig.

En una ocasió vaig gosar criticar en una tertúlia improvisada de feisbuc alguns aspectes d'aquestes entrevistes i vaig veure que era un tema espinós, car compta amb seguidors devots i incondicionals. Jo mateixa acostumo a llegir La Contra gairebé cada dia. Admeto que gràcies a La Contra he conegut gent interessant i he llegit llibres els quals, altrament, m'haurien passat desapercebuts. Avui Amela entrevista Elisabeth Roudinesco, historiadora i psicoanalista francesa. Insisteix el periodista en què la dama, que suposo que està promocionant el seu llibre sobre Freud, expliqui coses de gruix en quatre paraules. La senyora deu tenir caràcter, reprodueixo un fragment de l'entrevista: 

-¿Qué idea de Lacan me reseñaría?

-Llevo escritos montones de libros sobre Lacan, su biografía incluida, como también la de Freud, para reducirlo todo en una línea.

-Insisto, se lo pido por mis lectores.

-Ya veo que es usted un periodista ignorante que me entrevista sin saber qué he escrito...

-Ignorante soy: ¡ilústreme! Ayúdeme usted a divulgar ahora su visión de Lacan.

-¡Qué idiotez! No banalizaré aquí a Lacan, monsieur: ¡para conocerle, hay que leerle!

Potser tot es pot sintetitzar, no diré que no, però aquest tipus d'entrevista simplificada és, avui, habitual. Tot ha de ser breu i s'ha d'anar per feina. Un periodista que entrevista un munt de gent no pot haver llegit tots els llibres dels entrevistats ni haver-se preparat a fons cada personatge, ho entenc. Ja han passat a la història aquelles entrevistes tipus Soler Serrano, en les quals, i sense google,   el periodista semblava conèixer a fons el que havia escrit o fet el famós o famosa corresponent. Eren d'un altre estil, alguna cosa en queda però no tant com caldria, ni de la mateixa extensió i, en tot cas, les has de buscar amb pinces, sovint a canals minoritaris i modestos.

Fa anys recordo haver escoltat a Espriu, sorprès de què haguessin enviat a entrevistar-lo una jove periodista que no sabia pràcticament res sobre la seva obra ni, per extensió, sobre poesia catalana en general. Això ha passat sempre però avui crec que ha anat a més.  Tot es mou per audiències i a gent que voldries escoltar a fons els apressen a acabar ràpid. Fa poc un periodista amb aspiracions mediàtiques, a la seva tertúlia de capvespre, va dir, sense complexos: vinga, vinga, que vull anar a un altre tema. La decadència blogaire, en comparació amb la proliferació dels tuits és un exemple més de com la brevetat s'ha convertit en dogma. Menys és més, diuen, i en ocasions és veritat i tot, però no pas sempre ni en tot moment.

Campo Vidal, que ja té anys i aquest seny que es consolida amb l'experiència, fa uns dies escrivia sobre el tema i deia coses com ara que quan algú entrevistat balbucejava o trigava en respondre s'havia de tenir paciència, car després explicaria, segurament, coses rellevants. Però la paciència, avui, més enllà dels  oficis en els quals resulta imprescindible, com ara el de mestre de primària, no és una virtut cardinal de moda i gaire vigent. 

No tot es pot resumir estil Reader's Digest. Moltes coses són complexes i no corren bons temps per a la complexitat excessiva. Potser sí que encara ens hem de fer psicoanalitzar tots plegats, a nivell individual i col·lectiu.

El periodista increpat per la psicoanalista de culte afegeix un breu comentari al marge, sobre l'anècdota: 

Mis preguntas le disgustan por elementales, se enfada porque le pido que resuma a Lacan en una frase. Yo creo que todo es sintetizable (véase E=mc2), pero ella no puede.

És clar que tots som contradictoris, si cal promocionar un llibre, una exposició, el que sigui, sovint cal passar per aquesta mena d'entrevistes, en paper o a la tele i la ràdio, on les presses encara són més evidents. Encara més, en els diaris sovint es treu de context algun aspecte per fer el titular i no sempre el titular té massa a veure amb el conjunt. Són les servituds del món modern que té també moltes virtuts evidents. Avui, per exemple, els periodistes tenen a l'abast molta informació. I, encara més, aquesta informació està a l'abast de tots els tafaners i tafaneres, cosa que en ocasions destarota els sectors corporativistes dels professionals del tema, tot s'ha de dir.  

Un dia em vaig queixar a una jove periodista sobre la seva feina -cosa que no hauria d'haver fet, a mi tampoc no m'agrada que es diguin penjaments poc fonamentats sobre els mestres- i em va explicar, amb dades fefaents, que és una feina en la qual hi ha un gruix immens de contractes-escombraries i que de vegades passes pel que sigui amb tal que et facin un contractet de tant en tant. Què hi farem, tot és complicat.

MEDITACIONS POC FILOSÒFIQUES SOBRE TEMES EDUCATIUS I LES SEVES DERIVACIONS

La senyora Tejerina ha amollat això de què els nens andalusos saben menys que els de la Castella profunda. Fa alguns anys Ana Mato els va titllar d'analfabets. En general, com que no estan tan mentalitzats com determinats polítics esquerranosos, acostumen, aquests personatges, a referir-se a 'nens', o sigui que les nenes no entren en el garbell. Aquí no som gaire millors, alguns polítics catalans en més d'una ocasió han fet comentaris d'aquest  tipus, sobre criatures d'altres verals, molt desafortunats. Com que alguns d'aquests de casa nostra ja la passen prou magre hores d'ara val més no dir noms i qui vulgui, que busqui per la xarxa. Tot i que si cerques la veritat ja saps que, fins i tot, la pots trobar en algun moment.

Fa uns dies un periodista català, en una tertúlia d'aquestes on tothom opina sobre tot i més, va afirmar que la immersió, als pobles del cinturó no s'impartia amb la mateixa intensitat que a comarques. Això del cinturó és tan ampli i eteri que caldria analitzar escola per escola i barri per barri però la meva experiència personal desmenteix aquesta agosarada afirmació. Un altre tema és el context social, el nombre d'infants de tot arreu que s'ha acollit a moltes escoles i el pes de la llengua familiar. Un altre tema és la secundària  on això de la catalanització encara té molts  serrells pendents, tot i que, com en el cas de la primària, caldria analitzar cada centre en particular.

D'educació tothom hi entén i tothom opina i sap, per exemple, que l'ensenyament finlandès és d'allò més reeixit tot i que, com passa sempre, ara el seu èxit ja no resulta tan clar. El pitjor és que les opinions fan forat, a tots nivells, i s'acaben fent afirmacions que perjudiquen, sobretot, l'escola pública. Però també la concertada de barri. I és que un altre tòpic, fins i tot vigent entre els de la professió, és això de la privada i la pública, ficant-ho tot al mateix sac. Ahir mateix tornava a llegir a les xarxes que a l'escola  s'ha d'ensenyar Urbanitat! Qualsevol mala praxis social s'arranja ensenyant nosequè a l'escola, se suposa que a l'escola ensenyem coses dolentes o no ensenyem res seriós, vaja. 

En l'actualitat tinc poca relació amb la soferta i difícil feina que vaig fer durant tants anys. Tinc una neboda que és mestra a l'escola pública, a la seva hi ha un nombre molt limitat d'immigració però, per exemple, sí que hi ha força famílies de parla castellana. I contacto en directe amb l'escola a través de la de la meva néta, on la diversitat existent és remarcable i que crec que funciona prou bé. Els infants, nens i nenes, avui aprenen castellà, sobretot, a través dels dibuixos que poden veure a les tablets i telèfons mòbils i que jo crec (és una opinió no comprovada) que han guanyat lloc als dibuixos de la tevetrès tot i que això dels súpers encara belluga i cada dia em semblen més xarons els festivals anuals que endeguen, crec que aquest cap de setmana toca.

El que em resulta preocupant és que cada dia trobo que la gent escriu i parla més aviat d'allò que pensa i creu que no pas d'allò que sap. Això ho puc fer jo, a la tertúlia del centre excursionista o, fins i tot, al blog. No tinc responsabilitats professionals ni socials ni cobro. I és que això de cobrar és el més inquietant i allò que fa que a segons qui els puguis exigir coherència i base informativa contrastada. 

Una de les poques periodistes actuals que acostuma a escriure del que sap i no del que li sembla és la Lola Garcia. Estic llegint El naufragio, un gran llibre, molt recomanable, sobre això del procés i d'on ve tot plegat. Quan l'acabi ja el comentaré més a fons al blog. Estaria bé que els nens i nenes, més aviat els adolescents, el llegissin i comentessin a l'institut en lloc de determinades literatures complexes i obligatòries, llegides abans del moment adient i per currículum. 

Sobre això de la filosofia recuperada hi hauria moltes coses a debatre, em sembla bé que la recuperin però no que la frivolitzin. I, al capdavall, siguem sincers, en llegim gaire, de filosofia, en les nostres hores lliures, els adults? Quan veig aquell fragment tan repetit a les promocions en el qual el Merlí diu que farà trempar l'alumnat amb els seus ensenyaments falusòfics  ja tremolo. Ja ho saben, que les dones no trempen, a la tele? El Merlí és com els Castellers i el Lluís Llach, no el pots criticar de forma distesa, compta amb devocions contrastades i intocables.

Sobre afirmacions raretes acabo d'escoltar un noi periodista, per la tele, que deia que Boris Vian no es conegut, potser ara no, però fins i tot Pi de la Serra cantava allò de coneixes en Boris Vian? Per a mi és l'escriptor de l'any... És una cançó de 1973,  el 2007 el cantant en va fer una nova versió on va substituir Boris Vian per Vázquez Montalbán, una llàstima, i li va canviar el títol (Fills de Buda) per Tot. Sóc por partidària d'aquestes  actualitzacions oportunistes, Javier Krahe, en pau descansi, també va canviar la rentadora pel rentaplats en una nova versió que va fer de l'esgarrifosa Dónde se habrá metido esta mujer.

Ara estan reinventant això de què els alumnes de de magisteri facin més pràctiques, un any si pot ser, ignoro si pensen pagar-los alguna cosa, no he llegit gaire sobre el tema, de moment. Això ja estava inventat en el temps de la República (la del 1931, que era legal i espanyola).  I es va recuperar, a mitges, malament, i durant pocs  anys, amb el meu pla, el del 1967. Uf, com passa el temps i com s'oblida i es reinventa tot. És el que té de dolent fer-te vella i tenir una mica de memòria, que, com deia el poeta me sé todos los cuentos. 

ESPOSES SACRIFICADES, PERÒ POTSER NO TANT

Cada vegada intento més acostar-me a llibres, pel·lícules i el que sigui sense prejudicis ni lectures prèvies, cosa, avui, gairebé impossible. Sobre La buena esposa he llegit de tot, bo, dolent i normalet, però he de dir que a mi m'ha agradat i citant Txékhov diré que no conec cap altre criteri que el gust personal. És clar que una gran part de mèrit és de la protagonista, Glenn Close, tot i que a mi la resta del repartiment també m'ha fet el pes, àdhuc aquest carallot insegur el qual de jove, no sé si fet expressament, retira a Jim Carey, i, és que, de fet, això dels Nobel sembla una mica allò del Show de Truman. I que de vell fa, fins i tot, una mica de pena. Jo crec que Pryce està prou bé en el seu paper.

La història se situa en l'any 1992, en fa, doncs, vint-i-cinc. Moltes coses han canviat des d'aleshores però, pel que fa al paper de la dona, no tant com caldria, ni de bon tros. La nòmina dels premis grossos de tota mena, aquí i a les antípodes, compta encara amb una abassegadora majoria de senyors. De tant en tant sabem que determinada troballa, àdhuc en el camp científic, va ser obra, al menys en part, de dames oblidades. En la meva vida quotidiana, fins i tot en el camp de la pedagogia i en temes poc rellevants, he comprovat com l'apropiació d'idees i treballs per part dels senyors i nois és força habitual, fins i tot a l'escola primària. Moltes d'aquestes coses són difícils de demostrar.

És clar que això dels plagis i els aprofitaments no és una qüestió, tan sols, d'homes i dones, es dona en les relacions de tota mena on existeix un desnivell de poder. Tampoc no em sembla inversemblant això del menysteniment de la tasca del fill, aquest tipus de gelosia professional és una constant. Pot ser també un clixé, un tòpic, no ho negaré, però amb els anys vas acumulant informacions i t'adones que els clixés tenen la seva base estadística, em temo.

Hi ha un altre tema, en el qual potser la història no aprofundeix tot el que caldria, i és el fet de què ser brillant i treballador, en aquest cas treballadora, no vol dir que puguis ser una bona venedora dels teus productes. Joan, de jove, se n'adona, de la seva manca de carisma. Hi havia en aquells anys unes quantes dones escriptores, evidentment, però eren d'un altre tarannà o comptaven amb suports explícits. D'alguna manera aquest escriptor aprofitat té bones idees argumentals, que no és capaç de desenvolupar amb prou grapa. 

I hi ha alguna cosa més, en el rerefons dels inicis de la relació, la badoqueria femenina davant dels homes suposadament brillants, aquesta colla de noietes contemplant embadalides com el profe de bon veure els recita Joyce fa angúnia perquè, en certa manera, moltes dones ens hi podem identificar. Això de l'alumna i el professor és molt més que un clixé, després es madura i els ídols sovint no són el que semblen. 

Fa poc he llegit alguns llibres de Zweig, un home brillant, intel·ligent però, en el fons, un pobre home, incapaç d'entomar la realitat. Et preguntes com la seva primera dona el va aguantar i li va donar suport. No li escrivia els llibres però feia molta feina de tot tipus, el mateix que la dona de Tolstoi qui potser va, fins i tot, escriure o refer parts importants de les seves grans novel·les, no ho podrem saber mai del cert. L'amor té un pes, durant la joventut, encara que tingui un fort component d'autoengany. He recordat d'altres històries semblants de ficció, en concret Blau, de Kiéslowsky, on la dona (Juliette Binoche) era l'autora d'una gran part de l'obra del seu marit, un músic de renom i que tan sols es desperta de l'encanteri en morir ell i comprovar les seves traïdories. 

Potser és que l'expressivitat magistral de Close m'ha suggerit molts més temes dels que es poden percebre d'entrada. Que les coses quedin, de portes enfora, com estan, no vol dir que Joan no entomi la seva llibertat i un possible futur diferent. Hi ha detalls que no necessiten gaires explicacions, en aquesta història. La parella protagonista, per exemple, malgrat la injustícia soterrada i les infidelitats maritals, no sembla desgraciada, ha viscut materialment molt bé, cosa que l'home recorda en el moment de la discussió, i té els seus bons moments, que es manifesten, per exemple, quan s'assabenten del naixement del nét. Donen una imatge de relació amable i sòlida, cosa que copsa l'hostessa de l'avió, per cert. Pot ser teatre, la relació entre tots dos, però no del tot, crec. 

O és que de la mateixa manera que ell s'ha cregut el paper d'escriptor de culte ella també s'ha cregut el d'esposa fidel, sacrificada i feliç? A la vida qui més qui menys en fa, de teatre, en alguna ocasió, i quan la intenció es no fer sacsejar la tranquil·litat i la convivència, encara més. No ens basem pas en la sinceritat absoluta sinó en convencionalismes i en una certa hipocresia imprescindible en tota mena de relacions humanes.

La relació entre pare i fill és espinosa però té una certa solidesa evident. De fet, el matrimoni ha permès a Joan escriure a dojo, encara que fos d'una forma tan inquietant i amagada, cosa que potser amb un altre tipus de parella no hauria estat així. És clar que era d'esperar que, a més de les ensabonades de rigor, el seu home, en algun moment, es mostrés més agraït. Però de desagraïts l'infern n'és ple i quan algú es creu el seu personatge costa fer-lo baixar de l'escambell. Totes aquestes apreciacions, ho admeto, són personals i subjectives.

De jove et creus que els grans premis son justos, sobretot els Nobel, amb el seu prestigi universal, però la realitat és que estan subjectes a polítiques i misèries diverses, malgrat la parafernàlia que els envolta. Els de literatura i els de la pau, com que són els més assequibles al coneixement de la minoria, resulten una bona mostra de com va el tema, però també amb els de la part científica hi ha hagut controvèrsies i denúncies diverses. La pel·lícula té, fins i tot, moments d'humor evident, com quan el candidat del ram de la física presenta als seus fills,  l'assaig de la cerimònia o la absurda irrupció folklòrica en el dormitori de la parella.

De Close, fa alguns anys, hauria dit el mateix que es deia de Bette Davis: quan més dolenta és Glenn més bona és la pel·lícula. Però malgrat que el seu físic l'ha condicionat força, Close ha fet papers diversos i en la gran majoria ha excel·lit i fins i tot ha donat brillantor a produccions mediocres, com ara aquesta darrera adaptació de Christie. Del director, Björn Runge, suec,  poca cosa en sé, de moment, si és que ens n'ha arribat alguna altra cosa. La distribució actual és lamentable. La història està basada en una novel·la de l'escriptora Meg Wolitzer i com que no l'he llegida, de moment, tot i que hi ha una traducció al castellà, no puc entrar en aquest debats una mica bizantins sobre si és millor el llibre o la peli.

Potser la pel·lícula no arrisca en excés ni aprofundeix gaire en alguns aspectes de la situació, però a mi no m'ha avorrit gens. Sobre la relativitat dels premis, tan sols cal pensar en què Close no té cap óscar, i, en canvi, n'hi ha uns quants que no t'expliques com els van atorgar, la veritat. 

QUI CERCA, A INTERNET, TROBA I COMPROVA

 

Searching, de moment, tan sols es pot veure, a Barcelona, als Mélies. Es tracta del primer llargmetratge d'Aneesh Chaganty, que també és l'autor del guió. John Cho, el protagonista, és un actor d'origen coreà relativament conegut. Es tracta d'una història de misteri, d'enjòlit, com havíem dit en d'altres temps, la gràcia de la qual rau en el fet de què se'ns explica, exclusivament, a través dels estris digitals del nostre temps. Pot semblar original però sembla que ja existeixen algunes iniciatives semblants, anteriors,  sense massa ressò, de tota manera.

La història és convencional, l'hem vist en moltes ocasions. Un pare trasbalsat per la mort de la seva jove i estimada esposa té una filla adolescent la qual desapareix en estranyes circumstàncies. L'home ha de recórrer a les xarxes socials i als buscadors per tal de poder esbrinar el que ha passat, cosa que farà que descobreixi coses que desconeixia sobre la noia.

La trama, com tantes altres de misteri, utilitza girs de guió, casualitats i fa algunes de les trampes habituals en el gènere. La veritat és que es podia haver teixit una xarxa més consistent, pel que fa a l'argument de fons. Si sou tafaners però no us agrada que us expliquin els finals millor que passeu de la wiki, en la qual s'explica tota la pel·lícula sense complexos. 

Un element curiós és que tots els missatges de les xarxes socials que surten a la pel·lícula  s'han passat al castellà, cosa que sobta sí, com és el cas, veus la pel·lícula en versió original. Els personatges parlen en anglès i llegeixen en castellà, vaja. Els subtítols en castellà, per cert, costen de llegir, car sovint estan sobre impressionats damunt del color blanc.

Més enllà d'aquests elements que poden semblar negatius he de dir que Searching m'ha agradat força per motius que van molt més enllà del guió. Mostra un món globalitzat amb gent de tot arreu integrada en la societat americana de forma normal i convencional, fa pensar sobre la mena de safareig  en el qual s'ha convertit el món mundial i, malgrat ser una pel·lícula de gènere no hi ha violència explícita ni es passen de rosca amb la sang i el  fetge. 

Els comentaris absurds que la gent escampa darrere les notícies morboses no són tan diferents dels comentaris ximplets que es feien -i es fan- als barris o als pobles sobre tot el que passava i passa. La recerca de la noia i les informacions que escampen els mitjans tampoc estan tan allunyats dels que feia la ràdio, en el seu bon temps, recordeu allò de la pel·lícula d'Allen amb la nena caiguda en un pou.

Searching mostra com ens assemblem tots plegats, els humans, en això de les  tendències. Tenim fotografies i vídeos a l'ordinador, passegem pel facebook i per altres indrets diversos i fem el que molta gent fa avui a tot arreu, amb algunes excepcions, que també hi ha els qui rebutgen el tema de forma contundent. Aquests repatanis potser trobaran a Searching elements per condemnar internet i l'afició a fer servir els recursos a l'abast, sobretot de forma exhibicionista. Però també es pot fer una lectura a la inversa, gràcies a la facilitat per informar-nos, ni que sigui de forma absolutament frívola, podem saber coses interessants sobre la gent i no deixar-nos enredar amb facilitat, al menys, els adults. Tot i que això de deixar-se enredar deu anar amb l'espècie, em temo.

M'agradaria poder veure el futur per un forat per tal de comprovar com molts dels aparells i imatges que incideixen en el desenvolupament d'aquesta pel·lícula han passat a ser una mena d'arqueologia digital,  d'aquí cinquanta, o menys anys.

HISTÒRIES DE LLIBRES ANTICS I DE POLÈMIQUES TERGIVERSADES

Existeix això que avui en diuen un relat sobre el primer premi Sant Jordi, el d'aquell llunyà 1960, hereu del Joanot Martorell, que s'havia començat a lliurar el 1947. En aquells anys tot allò era minoritari i més ranci que no pas ara. Les biografies dels intel·lectuals de l'època, en l'àmbit català, donen moltes pistes sobre les misèries i envegetes d'un món lligat a l'inevitable mecenatge privat dels empresaris rics.

El relat ens diu que Rodoreda va presentar La plaça del Diamant amb el folklòric títol de Colometa, cosa que explica el fet que, d'entrada, allò ja fes caure d'esquena alguns heterodoxos com Pla. Pla va ser el dolent de la pel·lícula, no va saber veure l'excel·lència del text però Fuster, tan poc llegit avui, va veure la llum, va recomanar el llibre i, amb el pas del temps, com es sabut, La plaça del Diamant, nom comercial de Colometa va ser un mite i va convertir en mite la seva autora.

La víctima de tot plegat va ser l'autor premiat, no tant sols amb el vot de Pla sinó amb uns quants més. Del pobre Massó, que va estar anys sense publicar, se n'han dit molts injustos penjaments, la majoria els ha amollat gent que no va llegir mai el seu llibre. Per sort, com que tenia vincles amb Riudoms, en aquella vila l'han recuperat i reivindicat en diferents ocasions i fins i tot han creat, gran paradoxa, un premi literari que porta el seu nom. 

Avui s'admet que Rodoreda és el millor del millor, però això no ha estat sempre així. Durant molt de temps es va lloar molt més la seva narrativa curta que no pas les novel·les i fins i tot no fa gaire escoltava algú de la cultureta, amb anys i seny, explicant com la necessitat de novel·les en català va fer que algunes,  com La plaça del Diamant, assolissin un èxit poc ponderat. Rodoreda va tenir la grapa de crear un estil propi, no li nego. Personalment admeto de forma subjectiva que La plaça del Diamant té un gran encant. D'altres coses d'ella no m'han fet el pes, però sembla que això, avui, no es pot dir. Hi ha gent que sé que també ho pensa tot i que hores d'ara no gosarà comentar-ho ni escriure-ho, és clar.

No havia llegit el llibre premiat, un premi amb verí, fins fa poc, però la lectura de la correspondència entre Gaziel i Pla ha tornat a estimular la meva curiositat sobre tot plegat. Se'n poden trobar molts exemplars de segona mà, a bon preu. Hi ha poques ressenyes serioses escrites sobre el llibre, una de les més rellevants, tot i que relativament breu, és la que va publicar Helena Bonals als seus anticanons.  Podríem entrar en un debat inútil sobre si és millor o pitjor que la novel·la de Rodoreda però, al capdavall, els premis literaris sempre tenen un punt d'oportunisme i subjectivitat. En aquella època es presentava molt poca gent, un altre del saló dels refusats va ser Pedrolo, amb Cendra per Martina.

En uns cursets de català prehistòrics recordo que la professora ens va parlar del llibre de Rodoreda  i del de Pedrolo  i ens en va llegir alguns fragments. Del de Massó no en vaig sentir parlar mai, als acadèmics experts. Aquestes promocions des de les tarimes i les aules fan forat, entre la gent jove i els no-iniciats. Anys després em van lloar també a bastament Monzó, aleshores poc conegut, en un altre curs sobre literatura. 

Viure no és fàcil era ja, o ho semblava, quan jo assistia a aquells cursets, un cadàver literari castigat amb silenci eficaç. Però Viure no és fàcil és un molt bon llibre que avui té, a més a més, el valor afegit de reflectir una època gris i una societat corrupta a  tots nivells, com passa amb aquestes pel·lícules en blanc i negre que ja són tot un document de l'època. I Massó era un molt bon escriptor. 

L'ambient d'una Barcelona grisa i sense perspectives connecta amb tota la bona literatura castellana dels cinquanta i, fins i tot amb les limitacions inevitables a causa de la censura d'aquells anys, el  llibre incideix en l'amoralitat d'uns joves de bona casa que no arriben a ser dolents però que no tenen ni aspiracions, ni ideals, ni caràcter. I en la situació de la dona pobra i jove, sense més horitzó que un matrimoni miserable, la fàbrica, el servei domèstic o la prostitució més o menys encoberta, l'objectiu de la qual es trobar algú que les mantingui i les lliuri de preocupacions econòmiques durant un  temps. Hi ha un cert feminisme avant la lettre, en aquestes dones de la  novel·la de Massó. 

Enric Massó i Urgellés (1914-1986) va néixer a Barcelona, però la família era de Riudoms. Va col·laborar des dels anys  vint en l'edició de diferents revistes catalanes, amb gent tan rellevant com Janés o Andreu Roselló. Va militar al Partit Nacionalista Català, va ser oficial de la República, es va exiliar, va retornar al país i va estar empresonat durant tres anys. Més endavant va recuperar la tasca literària, va escriure narrativa, articles periodístics i teatre. La seva novel·la Els dos miralls es va publicar el 1956. El 1960 ja sabem què va passar. A causa de la polèmica molts llibres de Massó, militant d'ERC,  no es van publicar fins després de la seva mort, tot i que va col·laborar en diferents mitjans periodístics. La seva trajectòria vital és molt interessant i cal saber-la, ja que a causa d'allò del premi va semblar, per desgràcia, que es tractava d'una mena de mindundi literari injustament premiat.

L'any 1985 Massó, dos anys abans de morir, va escriure un breu article al diari La Vanguardia on es planyia de tot plegat i explicava la realitat d'uns fets tergiversats  de forma interessada durant anys, a causa d'unes informacions aparegudes aleshores en aquest diari, que donaven una versió molt poc objectiva d'aquell premi i les seves circumstàncies. Per exemple, Massó explica que Rodoreda no va ser la finalista, en aquell premi, sinó la tercera, el finalista va ser l'escriptor Miquel M. Cuspinera, un altre autor injustament silenciat i oblidat. 

El no-triomf de Rodoreda es va repetir l'any següent, va quedar darrere de L'ultim replà, d'Espinàs, un llibre senzillet, per cert. Fuster no va defensar el llibre de Rodoreda, el 1960,  fins a la darrera votació. El llibre de Massó va tenir molt bones crítiques quan es va publicar,  però així que es va estendre el relat rodoredià se'l va menystenir sense manies. Entrevistes fetes a Massó per gent com el periodista Sempronio no es van publicar o es van reduir a quatre ratlles. 

Un dels grans piconadors de l'obra de Massó, a més a més de Fuster, va ser Ignasi Riera, qui durant un temps va exercir un cert mandarinatge cultural en alguns sectors de l'esquerra. Massó no entra en valoracions qualitatives, que poden ser discutibles, sinó en el menyspreu a la seva persona i la seva obra, motivada per les capelletes literàries de l'època, i a les brames escampades per diferents persones i mitjans de comunicació. Fins i tot en manuals sobre literatura catalana hi havia oblits i informacions errònies o, senzillament mentides, sobre tot plegat. 

Quan ets jove et creus els experts en el que sigui. Amb els anys et tornes més escèptica i, per sort, avui tenim accés a informacions diverses i contrastades i podem fer valoracions més objectives de segons què. Malauradament les capelletes literàries i acadèmiques continuen funcionant a dojo,  avui la promoció efectiva ha passat a les revistes literàries virtuals de prestigi, i, fins i tot, a les recomanacions llibreteres de culte. El que passa és que avui les polèmiques resten molt allunyades del gran públic, es publica a gavadals, als premis s'hi presenta un munt de gent, Planeta es va empassant grups editorials, i tot ha canviat molt. 

De la mateixa  manera que un  dia et lloen i divinitzen al cap d'un temps et poden dir que estaves sobrevalorat. O, el que és pitjor, fer això que en castellà en diuen ningunearte i que escric en aquesta llengua perquè em sembla més contundent i definitiu que en els seus equivalents catalans. En el món literari, com en els altres, tot és relatiu, temporal i discutible. De fet, en els jurats dels premis literaris de gruix hi ha poques persones que siguin molt expertes en literatura, a nivell acadèmic. A Rodoreda li van donar el Premi uns anys després, el mateix que a Pedrolo, qui també va ser oblidat i menystingut durant anys, fins que darrerament, amb motiu del centenari, se n'ha fet una tímida recuperació. 

Sales i Rodoreda van ser molt perversos en les seves opinions sobre Pedrolo o sobre la novel·la de Massó, com que avui es publiquen correspondències personals sabem com n'és, de cruel, el mon de la literatura de culte.

LA TRANSICIÓ FELIÇ TORNADA A VISITAR

La transición sangrienta

Una historia violenta del proceso democrático en España (1975-1983).

Mariano Sánchez Soler

Península, 2018

Aquest interessant i documentat llibre es va publicar per primera vegada l’any 2010 i resulta avui molt oportuna la seva reedició. El mite de la transició modèlica revifa de tant en tant i el desconeixement aprofundit del context real d’aquells anys fa que, per una banda es valori d’una forma excessivament positiva aquella època, o que, per l’altra, un gran nombre de gent més jove condemni aquells pactes polítics  i els consideri covards i vergonyosos, en no conèixer el rerefons dels acords i les dificultats que van comportar. 

Un factor afegit és que la gent gran érem joves més o menys ardits aleshores i hi ha una tendència a magnificar les heroïcitats dels avis Cebolleta, un fet molt humà. La meva filla, quan feia el batxillerat, havia entomat discursos d'aquest tipus per part d'alguna professora grandeta, amanits amb les crides a la revolta dels joves com ella, de les noves generacions, atontolinats, segons la dama. De fet, sovint els qui menys van fer més en presumeixen. 

 

La realitat evident, que no ens agrada i resulta incòmoda, és que Franco va morir al llit i de vell i que poc abans de la seva mort no es van poder ni tan sols aturar unes quantes arbitràries penes de mort. I que sembla que el franquisme no ha mort mai, de fet. Malauradament, fins i tot els llibres de text expliquen aquells fets del passat com una mena d’evolució màgica a la recerca de la pau social. Molts rebrots violents del present o la revifalla d'inquietants grups d’extrema dreta no s’expliquen sense conèixer una realitat que encara compta amb molts aspectes ombrívols. 

L’estadística seriosa i documentada ens demostra que un espai d’anys relativament breu van morir unes sis-centes persones i que moltes més van rebre ferides i violència per diferents bandes, es compten uns dos mil ferits a causa de la situació i la repressió. D’aquestes sis-centes, -cinc-centes noranta-una, segons les fiables dades que aporta el llibre-, cent vuitanta-vuit van ser provocades des del poder vigent, tot i que unes quantes, com sol passar al llarg de la història, es van atribuir a incontrolats. Pel damunt d’aquells fets es va estendre una capa de boira i d'impunitat. 

Amb la relativa consolidació de la democràcia vam pensar que grups clarament feixistes havien desaparegut o quedat reduïts a poca cosa però en aquests darrers anys  els hem recuperat, mentre ens assabentàvem de la bona vida i dels reconeixements institucionals dels quals anaven gaudint, fins i tot, alguns torturadors inqüestionables.

 

Calia garantir, aleshores, els pactes entre contraris, fins i tot entre contraris situats en els extrems del panorama polític. Les lleis d’amnistia van garantir impunitats diverses.  La conflictivitat social, a causa de la crisi econòmica dels setanta, va contribuir a repressions amarades de brutalitat en contra d’uns obrers organitzats, que amenaçaven amb fer trontollar el sistema. L’esquerra va acceptar la situació i tot va semblar abaltir-se, més o menys, malgrat que ETA no ha renunciat a la violència fins no fa, com qui diu, quatre dies. La nostra suposadament modèlica transició va tenir més víctimes que les que es van produir a països com Portugal o Grècia.

 

Mariano Sánchez Soler (Alacant,1954) és periodista, poeta, guionista i narrador. Un gran treballador i el gruix del que ha fet i escrit impressiona, tot i que ja he comentat en més d'una ocasió que pels nostres verals més aviat fan bitlles els ganduls. En els darrers anys s’han publicat diferents llibres sobre el tema de la violència durant els anys de la transició, alguns dels quals incideixen més a fons en determinats fets, en algunes de les víctimes o en els culpables directes dels crims, atemptats i tortures, però el de Sánchez Soler continua sent una mena de manual clàssic i documentat, amb un munt de dades i bibliografia, del qual han begut molts altres. Inclou un interessant annex documental, una llista nominal de totes les víctimes i una relació de les diferents sigles, entre les quals sovint és fàcil perdre’s.

Es tracta d’un llibre imprescindible que cal tenir, per consultar quan calgui. Malauradament molts aspectes de la història hispànica contemporània no s’han acabat de tancar mai i tenim l’obligació de no oblidar i de recordar les víctimes, siguin del bàndol que siguin i, és clar, aquelles que potser no eren de cap bàndol, les víctimes col·laterals, que també n’hi ha unes quantes. No hi cap vacuna efectiva contra la violència i la repressió i la  cultura seriosa a l’entorn de la pau i el diàleg efectiu no semblar avançar com caldria i sovint no passa de ser un cúmul de boniques paraules que la realitat, de tant en tant, desmenteix.

Hi ha un inquietant component d'atzar pel que fa al destí de víctimes i botxins. La repressió sovint és arbitrària, com també ho va ser, en alguns casos, la tria que ETA i d'altres grups que van optar per la lluita armada feien de les víctimes. La sort també compta. I les coneixences i les relacions, en alguns casos. Quan jo encara feia el batxillerat als vespres, a l'empresa on treballava hi havia alguns joves que ja estudiaven a la incipient universitat nocturna. Els joves de classe modesta i sense padrins, si anaven mal dades a causa de les protestes diverses, eren unes víctimes propiciatòries. Els de classe benestant, la majoria aleshores, que estudiaven en horari convencional, solien tirar de coneguts de la família, quan les coses anaven malament. Fa algun temps vaig llegir unes declaracions d'algú d'allò que en van dir gauche divina que ho admetia sense manies. 

També l'oblit és arbitrari i es manipula segons convé. Hi ha víctimes incòmodes per a l'esquerra, un cas flagrant, fins fa quatre dies, va ser el de l'atemptat a la caserna de Vic. La  memòria de la transició, fins i tot la més crítica, sovint respon a interessos polítics. Per això llibres seriosos i objectius com aquest són absolutament necessaris. Fins i tot a l'hora d'incidir amb realisme amb el present i conèixer les característiques vigents d'un poder que, si cal, pot prendre decisions que ens poden semblar d'altres temps. Poca broma, ja ho hem comprovat.

I, de tota manera, crec que tampoc no ens hem d'autoflagelar amb allò de què tenim el que mereixem, frase mítica del cínic Churchill, que ajudava Franco de sotamà mentre beneïa els brigadistes, i de què a Espanya tot es va fer malament perquè som un desastre, en comparació amb d'altres països europeus. Als altres països les dretes i les extremes dretes també han revifat i tenen problemes diversos. En general, a tot arreu es fa el que es pot i el que et deixen fer els qui manen per damunt dels poders estatals locals. En això de la sort, ja ho veieu, la Pell de Brau no va recuperar, ni el recuperarà, per ara, el poder legal republicà, mentre Itàlia, Alemanya i França, dos països feixistes i un de col·laboracionista,  recuperaven després de la segona guerra les seves democràcies i comptaven amb Plans Marshall. Franco també va estar de sort, vaja.