Girona per Sant Pere

Tornar a Girona sempre m'emociona una mica. Feia temps que no hi anava a l'estiu, quan la calor és excessiva a la ciutat i sembla que del terra emani una feixuga escalforeta interior. Hi hem anat per escoltar Tempus fugit, un grup de polifonia corsa religiosa, de l'actuació del qual em vaig assabentar gràcies a l'amic Galderich, per cert. La darrera vegada que hi vaig anar va ser a causa del muntatge aquest de les flors, que ha esdevingut incòmode de tant massificat.

El temps fuig i Girona canvia i ha canviat. Hi anava fa molts anys, a l'estiu, amb els meus pares i el meu germà, a visitar l'oncle capellà i la tieta majordoma, que van estar un temps a Sant Feliu. A un terrat cobert de l'església, la meva tia hi criava gallines i pollastres. Una vegada una rata se li va menjar uns polls i va tenir un gran disgust. Aquells vespres d'aleshores els rius eren plens de restes industrials de la fàbrica Grober i d'altres, i escampaven unes pudors molt característiques. La Grober va ser molt famosa, fins i tot van inventar una lletra amb la música del tápame-tápame que feia: 'a la fàbrica d'en Grober, un porter hi han posat, és el porter de les betes, de seguida esta cansat, porta-li, porta-li, porta-li, porta-li una cadira, que es el porter de les betes i se'ns cansa de seguida...'

Ara, aquella rectoria que feia olor d'humitat ancestral i d'antigor profunda ha desaparegut. Restaurar un monument vol dir, sovint, eliminar molta història que s'ha anat incrustant en els seus murs, normalment es fan servir criteris d'antiguitat o de gust dels qui manen, a l'hora de decidir què es treu i què no es treu. Hi ha sovint la absurda intenció de 'deixar-ho com era', cosa impossible perquè qualsevol espai es transforma de forma constant al llarg del temps i en prioritzar els orígens, que mai no podem, tampoc, recuperar, es traeix molta petita o gran història, també. Jo crec que, si hagués de prendre decisions, em decantaria per deixar-ho com ho he trobat però amb els edificis i monuments passa com amb les llengües, s'intenten convertir en obres d'art fixes, però la realitat i la vida superen totes les gramàtiques i guies turístiques, per serioses que semblin.

L'entorn també s'ha transformat. Els barris decadents del volt, alguns d'ells aleshores amb força prostitució són ara una zona alegre plena d'establiments per al jovent. A les ribes del riu ja no hi acampen els gitanos amb carros de cavalls. M'emociona pensar que jo podia contemplar en exclusiva els sarcòfags paleocristians quan volia o les restes de Sant Narcís, encara que aleshores no era conscient del privilegi. L'església era un lloc on ens arreceràvem una estona per fugir de la calor. Ara és en obres i no l'he poguda visitar.

El meu oncle ha estat el personatge més important de la família. En una família humil, un oncle capellà era sempre una mena de referència institucional. Va tenir una llarga vida, amb trasbalsos i canvis, i va ser molt apreciat per un gran nombre de gent, a causa de la seva generositat i honradesa, malgrat que tenia un geni viu una mica cantellut. Arbúcies, on també va ser rector de més jove, li ha dedicat uns jardins a causa de la seva ajuda a tothom durant la dura postguerra. M'ha emocionat també trobar fa poc una referència biogràfica sobre ell en un escrit al Diari de Girona del Nadal de fa tres anys, article que fins ara desconeixia. Més endavant, ja retirat, l'anàvem a vistar a la residència per a capellans Bisbe Sivilla, sempre va tenir el cap molt clar; la darrera vegada el meu pare també començava a no trobarse bé i es van acomiadar molt emocionats tots dos. El meu pare era gairebé vint anys més jove que el mossèn i li tenia un gran respecte. El meu oncle capellà casava tots els familiars, també em va casar a mi, per cert.

El meu oncle, al contrari del meu pare, parlava sovint del temps de la guerra i de tot el que li havia passat, jo diria que no temia el record, vaja, encara que m'imagino que tampoc no ho explicava tot-tot-tot. Era un gran narrador de tota mena de coses: anècdotes parroquials, acudits (en sabia un munt del rector de Vallfogona), facècies, rondalles. D'acudits, en recordo uns d'encadenats d'un pagès que anava a ciutat i feia tota mena de disbarats, aleshores la gent se'n reia dels pagesos i ara queda bé riure's dels de ciutat, ara que gairebé no hi ha pagesos, ves. Quan era joveneta, les històries de la guerra civil que explicaven els grans em semblaven rondalles emocionants. Ara m'inquieta pensar en tot el que va viure i patir aquella generació, sobre tot la bona gent, rebent per totes bandes.

M'he despertat molt aviat avui, darrer dia gironí, i he posat la ràdio, ensopegant-me amb una cançó molt bonica d'Alberto Cortez, que va ser de jove aquell xicot del sucu-sucu i que després va desenvolupar una carrera musical molt més seriosa. La vellesa, Tempus Fugit, i el campanar de Sant Feliu veient passar el temps al costat de la catedral, amb els seus noranta graons i els senyals de tantes natges infantils a les pedres dels costats del primer tram, tobogan històric i modest, moltes emocions concentrades en poc temps. M'ha decebut força l'esplèndida Devesa, amb espais molt abandonats i els canalets d'aigua bruts i adients per al conreu del mosquit tigre, espero que sigui temporal i que l'estiguin arranjant. No hi havia avis jugant a les botxes, un bar on hi havia passat bones estones és ara una dependència municipal. La Plaça Álvarez de Castro també està en obres, ara és la Plaça de la Independència, nom polisèmic, adaptable a circumstàncies diverses.

Sagarra rellegit

Crec en la meva barrejada terra;

i en tot el seu passat raspós i fi,

i en tot el seu present que em fa patir,

i aquesta fe és el meu cavall de guerra

de la batalla del destí.

(Sagarra, Poema de Montserrat)

Fa referència l'amic Saragatona al documental sobre La ruta blava, emès fa poc per tv3 a hores de mínima audiència, com sol passar amb tants programes interessants. Josep Maria de Sagarra va fer un viatge a la Polinèsia, en esclatar la guerra, amb l'objectiu d'escriure un llibre sobre aquest viatge i poder-se guanyar les garrofes i el documental fa un repàs d'aquell viatge amb la col·laboració del fill de l'escriptor, Joan de Sagarra. Malgrat que el documental està prou bé, jo el vaig trobar curt i crec que el tema donaria per molt més. El viatge va esdevenir també viatge de nuvis, ja que poc temps abans s'havia casat. Va tornar aviat a Catalunya, el 1940. En la represa cultural de la postguerra, plena de dificultats, Sagarra va acabar per esdevenir un personatge incòmode.

Aquesta és la versió de wikipedia:

Després de la lluita i la col·laboració que havia dut a terme en la resistència, desanimat, decideix abandonar-la progressivament i començar un període en el qual vol tornar a viure de l'escriptura, del teatre i del periodisme. Així, doncs, per diverses raons, de tipus econòmic o literari més que no pas d'ideològic, Sagarra va començar a col·laborar amb estaments més o menys oficials com el Diario de Barcelona (fins al 1957), a Destino (de 1951 a 1961) i a La Vanguardia (de 1957 a 1961). També va acceptar el càrrec de conseller de la Societat General d'Autors a Madrid. Aquestes col·laboracions van promoure algunes campanyes negatives que desqualificaven la seva persona i la seva obra i que van acabar fent-lo sentir marginat dels cercles culturals catalans durant una bona colla d'anys.

Sagarra ha estat un escriptor immens, figura irrepetible, fins ara, en la nostra literatura, per la seva gran cultura, el seu cosmopolitisme i la seva popularitat en totes les capes socials. Curiosament, els qui més defensen en teoria les classes populars més menystenen els seus gustos suposadament xarons en art, música o literatura. Tot plegat devia generar moltes enveges en la nostra sovint mesquina cultureta catalana de prestatget limitat. Tant és així que, de joveneta, després d'escoltar suposats experts en literatura, gairebé feia vergonya admetre que t'agradava aquest autor. Aquest viatge a la Polinèsia se'ns explicava com la fugida d'estudi d'un senyor benestant que no es volia mullar, però el cert és que Sagarra va marxar aconsellat per Gassol. Gassol mateix va acabar també per haver de marxar de Catalunya, com és sabut. Fins fa quatre dies ignoraven, a nivell general, qui era en Planas i què li havia passat. Les misèries d'aquella època tràgica encara s'arrosseguen i les lectures oficials s'estimen més màrtirs i herois que no pas éssers humans normals i corrents, més aferrats a la vida seva i dels seus que no pas a les grans consignes polítiques.

A wikipèdia, també, es pot llegir:

Potser amb la sola excepció de Verdaguer i a desgrat dels recels i dels rebuigs de determinats cercles intel·lectuals i polítics, Sagarra ha estat l'únic poeta català autènticament popular.

Sagarra ha estat molt popular, i ho és encara, i ho seria molt més si la gent jove l'hagués llegit sovint i l'hagués pogut recitar i representar. Crec que s'ha perdonat més a Pla que no pas a Sagarra, pel que fa als ambients on es pontifica sobre allò que és o no és de qualitat, i en referència a la seva postura o no-postura davant de la guerra civil i de la dictadura. El que passa és que en aquests temes i en molts d'altres sempre has de ser emmascarat per una paella bruta, que deien els grans.

Les antologies dels seixanta i setanta, dirigides per personatges que aleshores dominaven el tema literari-progre, gairebé ni mencionaven Sagarra i, si ho feien, el titllaven de populista i de poca categoria. Però el cert és que Sagarra omplia els teatres, que la gent, als centres i parròquies, representava les seves obres amb èxit, i que els seus poemes es recitaven constantment. De tant en tant s'ha recuperat alguna obra seva, en ocasions se n'ha intentat fer-ne una lectura 'moderna', cosa que acostuma a funcionar molt malament perquè el vers és vers i s'ha de dir bé i en vers. Les companyies de teatre d'aficionats, tan importants a casa nostra, no han deixar mai de representar Sagarra i sovint es redescobreix per part de gent més jove.

La veritat és que cada vegada que el rellegeixo m'agrada més i més i més. És bo en poesia, en prosa, en assaig, en article periodístic, en el que sigui. Que els arguments són, en ocasions, banals i juguen amb el sentimentalisme popular? Com moltes sèries d'avui que ens fan per la tele, al capdavall, però amb molta més categoria literària. Sagarra, avui, amb els mitjans de comunicació actuals, es faria d'or, si el deixessin. Constato que quan als alumnes jovenets se'ls llegeix Sagarra amb grapa -avui es llegeix en veu alta molt malament, en general- la seva poesia i el seu teatre continuen funcionant. Fins i tot les seves obres de teatre més carrinclones funcionen si s'interpreten bé i, a més, contenen fragments magnífics totes elles.

Tenim alguns autors bonets, però minoritaris i que han escric poquet. Escriure poquet i que sigui bo pot tenir mèrit però escriure tant, i tant bo, per a mi, en té molt més. En general, en el nostre món proper, es castiga l'eficiència, qui fa les coses bé i de pressa posa en evidència la galvana de l'entorn i no és ben rebut, se li han de buscar defectes i dir-ne penjaments. Posaria molts exemples de feines en les quals s'ha aconsellat als subordinats no destacar ni treballar massa per no fer quedar malament als altres. En el món acadèmic, sé de molts estudiants que intenten passar desapercebuts, esperant la seva oportunitat, per no fer ombra a professors d'una mesquinesa i droperia evidents. Afortunadament, també hi ha bona gent i generosa, però poca. Som un país d'oblits interessats o, encara pitjor, motivats per la ignorància o per la creença cega en dogmes intel·lectuals i lingüístics indiscutibles. Vam magnificar Espriu per amagar-lo després i manifestar que no era tan bo com semblava. Pedrolo resta al llimb dels testimonials poc llegits. Vam fer venir Carner de l'exili per no-donar-li el premi d'honor, un premi que no crec que faci falta perquè això de l'honor és relatiu, indefinible i manipulable. Verdaguer gairebé es mor de gana per convertir-se després en una mena de mite estrany de resistència al poder capitalista del moment... Encara no sé si la Rodoreda és bona o dolenta, perquè tan aviat se'n fa una mena de paradigma literari com es parla en veu baixa del fet que va tenir sort de publicar en un moment de mínims narratius. Fomentats, aquests mínims, per un cert menyspreu de les elits pel genere novel·lístic, ep. Bé, no cal dir que sóc molt filo-sagarriana.

NOTA: Després de publicar aquest post m'arriba per email una informació sobre una xerrada a l'entorn de La ruta blava i Sagarra, que es realitzarà el dilluns, 29 de juny, a la Biblioteca Jaume Fuster, a dos quarts de vuit del vespre. És un acte inclòs en el GREC d'enguany. Més informació aquí.

Per cert, anava a escriure alguna cosa a l'entorn de tot això de la no-anada als funerals de Vicente Ferrer, però en Gabriel Jaraba ja ho ha fet molt millor que no pas ho hauria fet jo, així que recomano el seu post sobre el tema.

Revetlles amb ballaruca

Jo crec que el cicle de l'any s'obre i es tanca amb el solstici d'estiu, concretament amb la revetlla, més que no pas amb el cap d'any. Les vacances escolars i les dels adults es concentren encara a l'estiu i, quan era petita, el final de les revetlles m'enfonsava en una mena de tristor existencial, materialitzada en les restes de la foguera que quedaven pels carrers el matí de Sant Joan, amb l'asfalt malmès i un silenci post-verbenero que s'escampava per damunt de la ciutat com un núvol calitjós. De fet, em sembla que no sóc l'única persona amb aquests sentiments nostàlgics i ambivalents pel que fa a la revetlla. Imagino que per a la població privilegiada que podia anar a estiuejar ni que fos al poble d'origen, la cosa era molt diferent.

Enguany les quaresmes són molt menys austeres i les revetlles menys sorolloses i petarderes. L'estiu tenia i té la seva música i durant les revetlles es feien i desfeien parelles i parelletes al ritme de la cançó de moda. Era de les poques nits en les quals les reprimides noies d'abans teníem permís de sortida fins a hores dilatades, sempre i quan se sabés on anàvem i comptéssim amb acompanyants fiables per al retorn. Per la revetlla de Sant Joan deien que sortia la gent xarona i per la de Sant Pere, la fina. Després hi havia una mena de torna, la de Sant Jaume, però no va arribar a tenir mai tanta volada com les altres dues. Avui el pobre Sant Pere ja no compta amb festa obligatòria i tot ha canviat molt.

Recordo moltes revetlles, és clar. En una d'elles, fa molts anys, a la parròquia on jo hi tenia la colla ens van deixar els jardins de l'Escola del Bosc per a la celebració. La cançó de moda era aquella del Downtown de la Pètula Clark, que, com tantes altres, va merèixer una versió castellana que feia: vuelvo a la playa donde te conocí y el mar me canta así, chao, chao... No sé anglès, però m'imagino que no tenia massa a veure amb la versió original, ni falta que ens feia, la veritat. Les cançons de l'estiu està molt bé que parlin de platges i retrobaments, d'amors efímers i records dolorosos lligats a les ones i al sapore di sale, títol d'un altre clàssic estival d'allò més eròtico-filarmònic.

L'endemà vam anar a netejar el recinte i recordo també que vam anar a veure unes escoles parroquials de les barraques en les quals, durant la revetlla, amb gran desesperació del mossèn havien entrat i havien robat tots els bancs, perquè de gambirots sempre n'hi ha hagut, així és el món. Poc temps després van ampliar l'Escola del Bosc, va desaparèixer aquell bonic pavelló arabitzant i els jardins van minvar per tal d'ampliar les aules, com ha passat a tantes escoles i institucions diverses. No he oblidat aquella revetlla, aleshores verbena, sobre tot, pel lloc, tan bonic.

Petula Clark va fer també alguna cosa en cinema. La recordo, sobre tot, a Adios Mr Chips, fent d'esposa glamourosa de professor tímid, en aquell cas Peter O'Toole. D'aquella bonica i sentimental història n'hi ha una versió més antiga, de 1939, amb Robert Donat i Greer Garson. I també he vist que n'han fet algunes sèries televisives posteriors. Vaig plorar molt quan el pobre Chips es queda vidu, la veritat, tant amb la versió acolorida com amb l'antiga, que he contemplat alguna vegada per televisió. Aquestes històries sempre es tornaran a explicar, ja que tenen grapa i ens toquen els sentiments romàntics.

Aquí penjo una versió de la cançó, amb una coreografia d'allò més artística i uns boys and girls entregats i coordinats, d'estil entre retro i yeyé.

'L'inici del capvespre', ara a Batea

En el marc de la Setmana Cultural presentaré L'inici del capvespre a Batea, el dia 4 de juliol. Si per casualitat sou de la comarca o d'altres comarques i us trobeu fent turisme per la Terra Alta, ja ho sabeu...

Penjo també l'entrevista que em van fer per Sant Jordi a la llibreria ONA i que m'han enviat. Així podreu esbrinar, si encara no ho sabeu, de què va la novel·la.

Camins urbans

Un dels avantatges de viure al Poble-sec és que es pot anar passejant fins al centre de Barcelona en poc temps. Quan no existia el metro, la línia 3, anar a peu a la Rambla era encara més habitual. En arribar a la Plaça del Padró, que encara conserva el regust dels temps dels meus besavis, es pot optar per agafar el carrer del Carme o el de l'Hospital. Al carrer del Carme un establiment emblemàtic que fa temps que és tancat és Can Planas, botiga de principis del segle XIX, que havia estat dedicada a vendre ganivets i eines de tall en general. De petita recordo haver-hi anat amb la meva mare i haver estat ateses per un senyor molt simpàtic i molt excursionista. No sé com acabarà, de moment el bonic rètol de l'entrada es troba del tot descolorit. Per no parlar d'aquesta plaga de les pintades, que no hi ha manera de controlar. M'encantaven els seus aparadors de fusta, no entenc com aquests darrers anys s'han deixat perdre tants aparadors històrics, entenc que els establiments canviïn d'orientació comercial però aquests elements s'haurien de respectar.

Un altra botiga històrica és El Indio, que encara funciona i que havia tingut, en els seus temps de glòria, davants i darreres. Una meva tieta-àvia conservava un cap d'indi promocional, de propaganda, que no sé on devia anar a parar amb els anys. Roser Caminals a La petita mort inventa un personatge que dissenya la botiga, no sé si està inspirat en algú real. És una botiga majestuosa, l'interior resulta una mica decadent, però sembla que va venent. Sempre que hi he anat m'han atès meravellosament. Els aparadors són també immensos i suggerents.

Un altre establiment emblemàtic era aquesta Fábrica de Naipes de España, amb un interior avui dedicat a vendre de tot una mica, però força respectat, encara que fa temps que no hi entro, la veritat. Les fàbriques de cartes eren prou nombroses fa anys. I a totes les cases teníem el nostre joc de cartes, una mica esgrogueït pels anys, que feia una olor molt especial. La marca de prestigi d'aquells jocs que duraven anys i panys era l'Heraclio Fournier.

En arribar a prop de la Rambla ja no ens podem pesar a la bàscula del Regulador. Podem encara admirar l'església de Betlem on vaig fer acabar la meva primera novel·la Enmig d'orats i savis, que encara podeu repescar en alguna biblioteca. L'església de Betlem sempre em porta el record del Verdaguer vençut, que en èpoques millors havia fet un poema al Jesuset de la Creu que hi ha en els seus barrocs murs, inspirant-se des del palau del davant, com és ben sabut. Al carrer del Carme hi ha molts més indrets històrics i artístics, un altre dia en tornaré a parlar (a escriure, en aquest cas).

Pecats (perdonats) contra el setè manament

Acabo de llegir al diari que el famós Dioni, avui agent immobiliari, va organitzar una festa, va llogar discoteca, va promocionar-la amb cartells per tota la contrada, i allà és van repartir un saborós pastís de cent quilos que reproduïa la camioneta famosa. La festa era gratuïta, hi podia anar qui volia i era per celebrar els vint anys del robatori.

Com recordareu els més grandets, en aquell robatori es van mangar 298 milions de les pessetes d'aleshores, de l'any 1989. D'aquests diners se'n van recuperar 175 milions, la resta, segons l'heroi de la gesta, l'havia repartit a uns amics i no es va trobar enlloc. El senyor aquest, detingut al Brasil, on estava envoltat de boniques senyores i gresques diverses, va anar a la garjola, però en va sortir el 1995 en llibertat condicional. Va fer algunes aparicions mediàtiques per la tele i de tant en tant, com el Guadiana, torna a sortir als mitjans de comunicació contractat per algun programa educatiu dels nostres temps. No era un lladre ben plantat a l'estil Cary Grant o Louis Jourdan, com els de les pelis, no vull ni pensar el que hauria passat ni les passions que hauria desvetllat si arriba a ser un dandi formós, en lloc d'un xicot de físic una mica singular. Però sí que podria ser un personatge de peli espanyola de paròdia, com els d'aquell magnífic Atraco a las tres, dirigida per Forqué, on Gracita Morales compartia banda amb López Vázquez i Cassen i es vestia de atracadora. A la peli espanyola, per cert, l'atracament se n'anava en orris pel fet que uns lladres de veritat s'emportaven el botí.

Em comenta el meu espòs si això de la festa amb promoció no és fer una mena de 'apologia del delicte'. No ho sé, però tot plegat resulta berlanguià al màxim, i d'allò d'odiar el delicte i compadir el delinqüent, en aquests casos es passa a admirar el delicte i envejar el delinqüent, gairebé. Llàstima que sóc a Batea i la festeta es feia massa lluny, la propera vegada, potser quan faci els trenta anys de l'esdeveniment, a veure si l'imserso fa un tracte amb el protagonista d'aventura tan sensacional i ens paguen als jubilats una estada per aquells verals andalusos. Fins i tot es podria muntar un itinerari temàtic en furgoneta (i vaixell) que ens portés fins al Brasil i acabés a la discoteca festera, passant breument per la garjola a fer un esmorzar, posats a fer.

El ball de l'Estatut i d'altres festes majors

Aquests dies s'han destacat molt les declaracions del doctor Jordi Nadal sobre això dels catalans i el pa. De fet l'aspiració funcionarial s'ha multiplicat aquests darrers anys i jo mateixa, que sóc contrària a aquests vitalicis laborals, sóc funcionària retirada i aconsello sovint als meus fills -sense èxit, cal dir-ho- que facin oposicions al que sigui. Perquè a la vida una cosa és la teoria i l'altra la pràctica i és fàcil caure en contradiccions, incoherències, inconstàncies i inconsciències, sobre tot a l'hora de protegir el nostre propi clan i per això s'han de prendre mides antinepòtiques.

Un dels altres temes que va comentar el doctor Nadal, fa uns dies, als emblemàtics matins del senyor Cuní, accessibles a jubilats, però no a persones en actiu (com els desdejunis de la primera i d'altres espais interessants) va ser la necessitat d'una mobilització unitària davant del culebrot de l'estatut. Malauradament, va dir, més o menys, més aviat es donava la situació contrària, tothom intentava escombrar cap a casa i cap a caseta, aprofitant el tema i fent-ne lectures interessades. Es va declarar decebut de la política en general i de la catalana en particular, tal i com va en l'actualitat. No és l'únic, com sabeu i percebeu.

Els qui som grandets i grandetes vam viure alguns temps, breus però gloriosos, d'unitat, demanant allò de l'estatut, l'amnistia, llegint sobre l'Assemblea de Catalunya i assistint a actes massius d'agermanament multipolític, o votant aquells senadors d'humana categoria que van generar una gran devoció inter-ideològica. Després, en un espai molt breu de temps, tot es va esberlar, com, potser, havia de ser, és clar, perquè una cosa són les consignes i les parrafades i l'altra, la realitat i el possibilisme. De tant en tant aniria bé una mogudeta unitària per coses de casa i no per guerres selectives, que també, però em temo que no serà així... al menys de moment. Ens forniria autoestima i ens retornaria, ni que fos temporalment, la il·lusió i potser, fins i tot, els ideals.

Vanitats blogaires

Malgrat que sabem que els premis no responen a res concret, més enllà del fet de guanyar-los i de cobrar algun centimet, si són remunerats, en general desvetllen moltes expectatives i a tots ens agrada rebre honors, per petits que siguin. Ahir mateix vaig anar a la tele de L'Hospitalet a parlar del meu llibre i una de les coses que em va comentar l'entrevistadora va ser: tu has guanyat molts premis i has estat finalista d'altres... Els premis literaris fan currículum, però sabem de sobres que hi ha moltes obres mediocres i dolentes premiades i d'altres boníssimes que mai no han guanyat res de res. Tampoc diré pas que totes les obres premiades són mediocres, els premis literaris en ocasions han donat oportunitats a gent desconeguda (cada vegada menys, la veritat, sobre tot els 'grossos') i han donat a conèixer obres interessants.

La convocatória dels premis Catalunya a blocs cada any fa que m'arribin a la bústia uns quants emails demanant-me el vot per als seus blocs, tots ells remarcables, no diré que no. Però el cas és que jo, molt esportivament, cada anys també m'hi apunto. En una ocasió fins i tot vaig caure en el parany de fer aquesta propaganda personalitzada i he de dir que La panxa del bou va aconseguir un nombre respectable de vots per aquest sistema rudimentari de propaganda electoral.

També sé que la picaresca ha motivat, per exemple, que la gent voti a través de diferents ordinadors i que la gent votés més d'una vegada. Això sembla que ho han controlat una mica, ara el vot ha d'anar acompanyat de l'email, però també pot ser que hi hagi qui compti amb molts emails diferents. Vaja, que sempre hi ha maneres i picaresques per fer calaix. Enguany només he votat un blog al premi Lletra, no diré quin, no és cap dels que m'han demanat el vot, per cert. Tothom ha de tenir una oportunitat i alguns dels qui m'han escrit són gent més o menys famosa i ja tenen molts recursos humans, la veritat.

Fa anys hi havia pocs blogs i en una de les primeres ocasions va guanyar un bloc sobri, auster i seriós, el del Llibreter. Ara, amb tanta varietat i amb tants recursos de disseny, la cosa s'ha complicat força. Abans, en haver-n'hi menys, això del premi et feia descobrir blogs que no coneixies. Ara n'hi ha més de sis-cents inscrits i aquest factor de descoberta, per a mi un dels més interessants, ja no compta tant. Aquest premi popular que rau en el nombre de votants ve acompanyat per la qualificació dels experts, paraula tant polisèmica actualment que costa molt d'explicar-la de forma seriosa. Cal dir que, llevat del premi al Llibreter i algun altre, la concessió dels premis, com passa en tots els premis (llevat d'aquests que ens donem els blogaires entre nosaltres, de forma generosa) sempre genera una mica de polèmica, cosa que està molt bé.

Qualificar un blog és difícil, crec que hauria de comptar molt la constància en la publicació, fins i tot l'antiguitat. Molts premis, ai, depenen dels coneguts que tens i de per on es belluguen, així és la vida. I també depenen de la subjectivitat dels qualificadors i dels seus gustos i preferències, tot és relatiu, ves.

Olors pudentes i pudors aromàtiques

Crec recordar que fa molts anys les olors i les pudors eren molt més evidents. Imagino que, de la mateixa manera que es perd la vista, l’oïda o l’agilitat, també es deu perdre olfacte, amb el temps. A més, ens hem anat tornant una societat inodora, amb els avenços de la higiene, que sovint fins i tot ens fan caure en ridícules exageracions asèptiques.

A La bíblia de l’arbre del verí, de Kingsolver, uns dels protagonistes, que habiten a l’Àfrica, se sorprenen, en retornar al món civilitzat de la manca d’olors. D’olors i també de pudors, és clar. La contundència inicial d’aquest llibre hiperfamós que és El perfum ens atrapa, sobretot, perquè fa referència a la pudor ambiental i una de les característiques de l’estrany protagonista és la seva manca d’olor.

Les olors corporals que abans semblaven normals, si no traspassaven uns certs límits assumits, ara ens semblen molt desagradables i les relacionem amb la brutícia. De molt petita, jo olorava de vegades els vestits de la meva mare penjats a l’armari, i recordo que una vegada em va comentar que ella també ho havia fet, perquè li semblava que feien olor de mare. De fet, aquella olor era també una percepció lleugera de suor humana i familiar, en aquells anys en els quals la roba no es rentava tan sovint, ni nosaltres mateixos, tampoc.

Em ve al cap tot això quan fa aquests dies xafogosos i barcelonins, de calor feixuga i humida. A la gent, fins i tot a la gent ben peixada i ben arreglada, els retorna, de forma traïdora, l’olor humana de suor, que avui sobta perquè no és freqüent i això es percep amb certa facilitat. De la mateixa manera, de tant en tant, en dies com aquests, el mar, les clavegueres, els racons urbans on algú ha orinat de forma discreta, desprenen pudors oblidades que en d’altres temps eren molt familiars.

No puc dir que m’agradin les pudors, però de tant en tant, aquestes fuetades imprevistes em produeixen una tendra sensació d’enyorament. L’olor de les flors pansides, de les pells de fruita, de les escombraries orgàniques, s’escampen de forma molt més ràpida per la ciutat quan fa aquest temps estrany i molest. Hi ha olors o pudors que de vegades em recorden un indret molt concret, una situació gairebé oblidada.

L’olor de cafè a la nit, quan fa humitat, és molt diferent de l’olor que fa de dia, o quan el temps és més sec, i em porta el record dels primers veïns que van tenir televisió a l'escala, a casa dels quals anàvem a veure aquells antics programes en blanc i negre. Eren una família una mica d’allò que en deien quiero y no puedo i les dones cosien camises per fer-se un sobresou a la nit, mentre miraven la televisió i prenien cafè, un cafè aromàtic i molt especial. Van prosperar, com era la seva intenció, i van deixar el Poble-sec per anar a viure a l’avinguda que aleshores portava el nom d’Infanta Carlota i que, crec, no ha arribat a ser mai el barri fatxenda i emergent que pretenia. En una obra de Benet i Jornet, Quan la ràdio parlava de Franco, uns veïns que prosperen també deixen el vell pis del Raval per anar… a Infanta Carlota! Es veu que Infanta Carlota era Eldorado de la gent humil de l'època del plan de desarrollo, ves.

Fa molts anys la ciutat aplegava moltes olors i pudors, els mercats, l’antic Born, per més que es netegessin sempre barrejaven les olors de fruita fresca i llegum amb les de pells de plàtans massa madurs, peix una mica passat i fems de les cavalleries que feien el transport. Els pobles feien olor d’excrements de vaques i rucs, de garrofes i de porcs, però també d’herba fresca i de flors primaverals. Encara quan arriba la primavera s’escampen les noves olors vegetals per ciutats i pobles. El port vell feia olor de combustible dissolt, de petroli, d’aigua estancada. Avui, de tant en tant, ens arriba l’olor de la soja o d’altres productes descarregats vora mar, també.

Les cases de la gent tenien, cadascuna, la seva pròpia olor: coliflor, fum, blauet de la roba, colònia barata, lleixiu, ddt, sofregit… Ara no percebo tanta diferència entre unes cases i les altres, potser has de ser un infant per copsar aquestes sensacions. De vegades, per casualitat, m’arriba una vella, coneguda olor (com deia el títol d’aquella altra obra d’un Benet i Jornet encara en estat de gràcia) i sé que és l’olor de casa de la meva tia Angelina, de la senyora Anita de l’escala o de la carboneria de la cantonada. Les olors són sovint més vives i evocadores que les imatges o les paraules. Com que les olors se saturen, i arriba un moment en el qual no les notem, no sabem ben bé quina olor o pudor feia la nostra llar. Avui es poden produir químicament olors i pudors, i en alguns espais museístics s’hi ha incorporat una olor que, se suposa, és la que feia aquell espai quan era real. Els desodorants i els nous productes higiènics han creat un nou imaginari olfactiu. Hi ha una olor que per a mi és molt estimada, la del sabó Heno de Pràvia, que era en la meva infantesa un sabó car que només es comprava molt de tant en tant, ja que habitualment en fèiem servir un de coco, més baratet. Els fabricants han aconseguit retornar-nos olors perdudes com la del sabó de Marsella, avui present a molts detergents. En canvi, una colònia clàssica com era la Lavanda Puig, pel meu gust, ha perdut pistonada, no és el que havia estat, s’hi assembla però no acaba de tenir aquella olor d’espígol antiga i evocadora. Ep, que no tinc comissió!

De tota manera, tots som diferents en això de la percepció d’olors i pudors i tot plegat també depèn del nostre estat d’ànim, de la nostra sensibilitat temporal, fins i tot de l’estat del nostre fetge. Hi ha perfums que poden resultar agradables a segons qui i que a d’altres els poden produir fàstic, literalment parlant. Una vegada em van regalar una colònia cara, no en diré la marca, que m’agradava quan me la posava, però que m’anava produint una mena d’angoixa desagradable, fins al punt que m’havia de rentar a fons de nou per eliminar-ne l’olor, al cap d’una estona. Una vegada em vaig posar unes pòlvores que eren de la històrica casa Myrurgia i algú em va dir que feia olor de vella. Les olors també, com la borsa, pugen i baixen en la valoració segons modes i costums.

Una de les formes escolars de fer assetjament era dir a algun company o companya que feia pudor o que es tirava pets i llufes. Moltes vegades no era cert, s’exagerava, o la víctima no era, ni de bon tros, l’autor dels efluvis percebuts. Hi ha formes molt subtils de crueltat, entre infants i joves. Les escoles també tenen la seva olor-pudor, molt característica. Com les oficines, per molts ambientadors que hi apleguem. Ara, amb els aires condicionats i els ambientadors, la situació de vegades és angoixosa, sobre tot a l’estiu, al menys per a mi, que no suporto veure aquests indrets tancats hermèticament. En ocasions baixar de l’autobús condicionat, congelat i amb una mena de pudor amoniacal, i respirar una certa ferum de claveguera estiuenca resulta, fins i tot, reconfortant.

Cinema de barri (de veritat)

Ahir, com que feia calor i no podia dormir, em vaig ensopegar amb l'espai de cinema Versión española, sempre interessant, encara que li retreuria la publicitat excessiva i també l'horari, una mica massa tard pel meu gust. Passaven Flores de luna, un interessant documental estrenat el passat hivern. Ignoro si a Barcelona s'ha projectat en algun cinema. Malauradament el gènere documental no es promociona massa, em sembla. En tot cas, si s'ha projectat, admeto que m'havia passat desapercebut.

Flores de luna parla de Madrid, però podria parlar de Barcelona i de molts altres llocs a prop de les ciutats grans, en els quals s'aplegaven els immigrants espanyols, que fugien de les depauperades zones rurals amb maletes de cartró, que s'amuntegaven on podien i que s'havien d'autoconstruir els habitatges de nit, per tal que les autoritats no els enderroquessin. Parla, sobre tot, d'un personatge emblemàtic de l'època, el Padre Llanos, jesuïta de família benestant, falangista, franquista i moralista, que als cinquanta anys va canviar radicalment per anar a ajudar la gent a una barriada suburbial, el Pozo del tío Raimundo.

Aquest tipus de persones i de canvis van ser molt habituals durant aquells anys, quan la realitat social va topar amb els tòpics morals vigents i moltes persones van començar a ampliar els seus horitzons doctrinals. Llanos havia estat d'aquells joves capellans moralistes, que havien anat a tapar les vergonyes de Gilda als cartells dels cinemes amb grups de joves irats del règim i que havien lluitat, convençuts, en el bàndol franquisme. Ell mateix s'autoinculpava de tot això, cosa que té molt de mèrit, ja que el més habitual és maquillar aquests passats quan esdevenen políticament incorrectes. No és fàcil bandejar la nostra educació i la nostra situació i contemplar la realitat des de prismes diversos, cal un llarg camí de maduració personal.

A ell, com a d'altres, no li va ser fàcil. Més admirat que estimat, amb la perillosa fe del convers, va esdevenir, sent d'esquerres, gairebé tan dogmàtic com quan havia estat de dretes. De tota manera, va ajudar molt la gent del barri, encara que admetia que havia tingut molts protegits però cap amic, en aquell indret on una placa recorda la seva dedicació a la gent. Un altre tema curiós és com molts d'aquells capellans, durant un temps, van tenir molta preocupació social però encara des d'un punt de vista força purità, pel que feia, per exemple, als temes sexuals i al paper de les dones. Jo recordo, per exemple, la inquietud de Mossèn Ribot, el poeta de Riells, per tal que els nois i les noies no es barregessin a les seves acollidores pallisses. Durant anys vaig anar a reunions progres de parròquia, exclusivament femenines, llevat del consiliari corresponent, és clar. Després, com és sabut, molts d'ells van penjar les sotanes i es van casar, normalment amb noies d'idees abrandades i generoses, habituals del seu entorn. He conegut unes quantes mestres casades amb ex-capellans, per cert. D'altres han esdevingut iconoclastes militants, com el senyor Flavià.

Durant el franquisme i la transició molts nois i noies de casa bona, insatisfets, van col·laborar en accions socials i parròquies de barriada pobra. Per a alguns va ser una cosa transitòria, fins i tot van arribar a intentar viure en aquells barris, però van retornar al seu context, potser decebuts, fins i tot. La realitat sempre és molt més dura que la idealització, pel que fa a la caritat, paraula avui molt malmesa. Com diu una senyora caritativa a la fràgil Jacinta galdosiana, quan aquesta l'acompanya a fer beneficència pels indrets més sòrdids de la ciutat, para eso hay que tener mucho estómago. La caritat, deien, s'havia de rebutjar i substituir per la justícia social, però encara sembla que calen col·lectes, maratons i recaptes diversos, per poder atendre les mancances dels més desafavorits.

En el debat posterior hi havia Luis Pastor, el cantant. Ahir parlava de les escoles d'estiu i recordo que en una ocasió el vaig veure actuar en una dels setanta, era la primera vegada que l'escoltava. I també una senyora, antropòloga, sento no recordar-ne el nom, que de joveneta va viure un temps en aquell barri i que va tenir força relació amb el Padre Llanos. Amb el seu títol universitari nou de trinca i les seves idees preconcebudes es va trobar que no sabia encendre el foc per cuinar amb carbó i una veïna amb la qual va establir després una gran amistat li va dir, en ajudar-la: pero niña, ¿a ti, qué te han enseñado? Precisament fa poc parlava jo de la relativitat dels títols, ves.

Un dels problemes de l'esquerra de l'època va ser la diferència social entre persones de sectors de classes altes i mitjanes, intel·lectuals, professionals liberals, i la base obrera real, dura i cantelluda. Jo crec que en la desaparició del nostre psuc hi van pesar molt, aquestes diferències. Avui tot ha canviat molt perquè també l'educació universitària s'ha massificat i ja no és -o no sembla- tan elitista.

Un documental molt interessant, doncs, potser excessivament llarg i amb alguns problemes de muntatge, però imprescindible per al jovent d'avui i per al d'ahir ja que ens estem tornant uns vells i velles molt desmemoriats.

¿Què va ser d'aquells barris? Molts d'ells van millorar molt, com ara el de Can Serra de L'Hospitalet, paradigma de lluita veïnal de l'època. D'altres van desaparèixer, com els de barraques, avui massa poc recordats. D'altres, com el mateix Pozo, malauradament, han empitjorat. Almudena Grandes, en un interessant article amb motiu de l'estrena del documental constatava al diari El País, desembre passat, la trista realitat actual:

Ahora, el Pozo destaca por su índice de fracaso escolar, el segundo de España. Siete de cada diez nietos de aquellos luchadores que se apuntaban a la escuela con 40 años, para aprender a leer y a escribir después del trabajo, la abandonan hoy antes de tiempo.

Ignorantes, arrogantes, pródigos en tintes y escarificaciones, miran a la cámara y dicen que el trabajo español es para los españoles, que los inmigrantes ecuatorianos huelen mal y que estudiar es de pringados. Ajenos a la cultura del esfuerzo y la recompensa, que identifican con la pobreza, se sienten cómodos en una sociedad desmemoriada, insolidaria y autocomplaciente, que desconfía de la enseñanza pública y fomenta la admiración por la riqueza privada. Han despreciado oportunidades que nadie de su familia ha tenido antes que ellos, pero no dan sólo rabia. También dan pena. Porque, si es verdad que la crisis todavía no ha tocado fondo, no van a valer ni para poner un ladrillo encima de otro en una noche de luna llena.

Napoleó deia que la revolució s'havia fet per vanitat, que la llibertat només havia estat una excusa. Veient com va la nostra esquerra en aquests darrers temps, em temo que en aquells plantejaments hi va haver, per part de molts líders, més vanitat que no pas preocupació seriosa i sincera per la societat que volien regenerar. La política social, crec, potser va ser en moltes ocasions una excusa. Així ens ha anat, som avui (malgrat la crisi) més rics, més lletrats, però no pas més savis ni més generosos.

Final de curs

Deixaré de moment el tema educatiu obligatori i post-obligatori, ja que sembla que la cosa està excessivament calenta a tots els nivells (educatius). A més, caram, que ja m'he jubilat, i el tema no hauria d'afectar-me tant!!!

Incidiré avui en l'educació des d'una altra perspectiva, la de l'educació permanent no oficial. Amb els anys i els estudis, que vaig haver de fer, a la nit i treballant moltes hores, (no sé què passarà amb això del batxillerat nocturn, un altre tema problemàtic) no em va quedar temps per conrear una de les meves aficions que, potser en unes altres circumstàncies, hagués pogut esdevenir també professió: el dibuix, la pintura, l'art en general.

Aquest curs m'he matriculat a l'Escola de la Dona, una institució amb 125 anys d'història que ha aconseguit mantenir una filosofia que em resulta molt estimada, la de no convertir-se en un establiment més d'expedició de títols oficials. No et demanen, per entrar, cap requisit i per tant et trobes amb persones de procedència molt diversa, d'edats també diverses i, des de fa uns anys, també amb senyors, car en principi era una escola només per a les dones.

En aquest context, i considerant la diversitat qualitativa que et trobes pel món en cursos i cursets formals i informals, cal dir que la seriositat i rigor que hi he trobat resulta admirable. No sé si és que he tingut sort, però m'he ensopegat amb un professorat excel·lent, que ja havia oblidat que existia. No crec que sigui casualitat, tinc amigues i amics fent cursos diversos per l'Escola, de matèries diverses, i la satisfacció és força general.

Recordo que fa molts anys una de les banderes de la institució Rosa Sensat era no donar títols ni titolets, una vegada la Marta Mata explicava això en una sessió a la sala d'actes de la Normal al director d'aleshores, que insistia en què havia de donar títols si volia tenir èxit. Doncs bé, van acabar donant títols i certificats, ves. De fet, gairebé tot s'ha academitzat i oficialitzat, no sé si això és bo o dolent. En general, no em refio massa de títols, hores d'ara. Moltes vegades no garanteixen la saviesa, ni la pràctica professional, ni la qualitat humana.

Pel que fa a Rosa Sensat, aquests dies no puc evitar recordar aquelles Escoles d'Estiu sense certificats, el seu ambient i el seu nivell i com vaig tenir professors com Cirici Pellicer, Jordi Carbonell, Cassassas, Oriol Martorell, Pilar Benejam, Frederic Boix i d'altres de semblant categoria. Encara més, t'apuntaves als cursos per la persona que els donava i no pas pels continguts. Això s'ha perdut i ja fa anys que, a molts cursos i cursets de mestres, o fins i tot d'altres àmbits, t'hi apuntes 'a cegues' i per aplegar crèdits per als sexennis o perquè fa falta el paperet. Sembla mentida que la cosa vagi tan malament amb el munt de vegades que els poders educatius ens han estat reciclant...

No em vaig poder apuntar als cursos de dibuix i pintura de més durada, enguany; ho podré fer el curs vinent, ben segur, que ja constaré com a antiga alumna. El dia 8 hi havia la presentació d'un llibre commemoratiu d'aquest 125 aniversari que s'ha celebrat durant tot el curs amb diferents actes. No vaig poder arribar aviat i no vaig poder entrar a l'acte, pleníssim, encara que el dia 15 repetiran teatre i cantata de la coral del centre. A la coral hi canta una amiga meva, una persona immensa que admiro molt i que em va comentar, emocionada, que a l'exposició del vestíbul havien inclòs un text seu. Aquesta persona d'esperit entusiasta i optimista, a fregar de les quatre vintenes, va tenir una infantesa i joventut difícils, no va poder estudiar, i l'Escola li ha obert portes i finestres damunt de l'ampli i divers camp de la cultura.

Vaig intentar fotografiar el seu text, però em va sortir il·legible, així que reprodueixo les seves paraules, de les quals està, amb raó, molt orgullosa:

Dins de les teves aules, quantes dones i també homes deuen haver après aquelles coses que tenien necessitat o il·lusió de saber. Per a mí, anys enrere, hauria estat una quimera de poder-m'ho plantejar.

La vida és un camí. Aquest camí de vegades és planer i d'altres s'embolica. El meu camí es va torçar a la infantesa, quan era l'hora d'aprendre.

Ha passat el temps, m'he fet gran, però he pogut reemprendre aquell camí estroncat. Perquè quan ja no pensava que fos possible enllaçar amb aquell temps perdut he pogut entrar a l'Escola de la Dona. Ara ja fa dotze anys que segueixo els estudis i ha estat meravellós tot el que he trobat i après. Ara sóc feliç.

El meu camí ja és més a prop del cim. Espero acabar-lo caminant amb l'Escola de la Dona.

Montserrat

Amb l'ou ballador no es poden fer truites

Suposo que un cert component corporativista subconscient, perquè la professió, com els sagraments, acaba imprimint caràcter, va fer que el darrer post es pugués interpretar com una crítica a la secundària en front de la primària. Per tal d'incidir en el tema seriosament caldria un estudi molt ampli del qual no disposo, parlo (escric) a través d'opinions recollides a través de gent que treballa o ha treballat a secundària. Crec que en general es pot admetre que qui fa magisteri ja sap que es dedicarà a l'ensenyament i és allò el que vol fer, mentre que a professor de secundària s'hi accedeix per motius molt diversos. També, ho admeto, parlo de l'àmbit geogràfic que conec més, barris perifèrics propers a Barcelona o a grans poblacions de l'àrea metropolitana, que quedi clar. La veritat és que conec moltes persones que treballen o han treballat a secundària i són precisament elles qui m'han explicat fets i usos molt preocupants, no me'ls he inventat pas.

Un altre tema és la primària i les seves mancances evidents, malgrat les moltes hores que el professorat dedica a l'escola, en general. Ara precisament vinc de casa del senyor cafeter on es comenta el galdós resultat de les proves de sisè d'enguany, que anaven destinades a demostrar que no hi ha fracàs o que n'hi ha molt poc. Resulta que una quarta part de l'alumnat suspèn, literalment parlant. Això també vol dir, és clar, que tres quartes parts aproven. Ara vindrà el ball de bastons i potser una nova revisió del sistema. Però poca autocrítica, com la Clídice constata, i poc debat seriós que porti, si cal, a un retorn als orígens i no pas a anar fent nous plans i estadístiques. Quan la cosa és ben senzilla, revisem els plans educatius de la República i fem el que no es va poder acabar de fer. No volem memòria històrica? Doncs la memòria històrica educativa també compta. Això pel que fa a l'escola però també a la formació de mestres i professors, és clar.

Per cert, els informes han descobert, com sempre, la sopa d'all, com ara que els resultats difereixen segons l'origen sòcio-econòmic de l'alumnat! La veritat, en la situació actual, amb escoles públiques amb un noranta per cent de població d'origen estranger molt divers, que la cosa no sigui molt pitjor em sembla fins i tot un miracle... En aquest tema de l'acolliment i la socialització, malgrat totes les bestieses que fem i hem fet a l'escola, crec que la primària mereix una medalla, la veritat. Una altra cosa és que haguem convertit els centres una mica en una 'escola de donya Ramoneta', com deia una companya meva, una escola poc exigent i massa ludotecària. Cal recordar que l'objectiu primordial de l'escola bàsica o primària és, encara (o hauria de ser) ensenyar a llegir, escriure, pensar i comptar i no pas fer volar coloms, ni celebrar carnestoltes, ni anar de colònies... per exemple.

Sobre el paper de les famílies, ja he dit en algun comentari que em sembla erroni i ingenu comptar amb elles. Si col·laboren, millor. Una bona família ja no tindria necessitat ni tan sols d'escola, encara que sembla que això de l'educació en les famílies, prescindint de les institucions, encara desvetlla moltes inquietuds, i que revisar filosòficament la necessitat de les mateixes institucions (tema habitual en publicacions alternatives dels setanta) ara no toca. Però la realitat és diversa i complexa. Els nostres avantpassats sovint havien de treballar molt i no tenien estudis, no anaven a reunions d'aula ni a festetes escolars, però confiaven més o menys en l'escola i vam sortir gent molt llegidora de famílies normaletes. He tingut alumnes amb famílies impresentables que se n'han sortit molt bé i alumnes de famílies excel·lents que han sortit uns carallots, així és la vida, però això es veu sovint amb la perspectiva dels anys i de l'experiència. De jove creus que si fas les coses bé et sortirà tot bé, que si eduques els fills i els alumnes bé, et sortiran molt bé, i que si et cuides no et moriràs de càncer, però la realitat desmunta totes les teories. Ahir mateix vaig veure a la tele una xicota a qui havia tocat un pis d'aquests de protecció oficial i deia, convençuda, que era perquè ho havia demanat a Déu amb una gran devoció. Quan les coses surten bé la relació causa-efecte sembla evident, i això és perillós, perquè qui fracassa, a sobre, se sent com un moc, ple de culpes, ves.

No cal incidir en culpes però sí que cal autocrítica professional i corporativa, debat social i fins i tot regeneració moral, en l'educació, i en tot, perquè durant les èpoques de vaques grosses s'acostuma a estirar molt més el braç que la màniga i després no es pot pagar la hipoteca i s'ha de demanar ajuda a les institucions diverses. La tele és molt educativa, ahir em vaig ensopegar amb una jove parella amb un pis que ja el voldria jo per a mi, queixant-se dels deutes que tenen, en un programa sobre la crisi.

Pel que fa al tema ortogràfic, en cap moment volia dir que no calen normes. Calen, és clar, i jo les compleixo de forma devota. Els semàfors han de tenir uns colors concrets per tal que el trànsit funcioni i creuar en vermell és una temeritat absurda. Malgrat això si un dia creiem que el color blau és millor que el verd, la cosa es pot canviar, a través d'un consens general, no és cap dogma, això. Ni això, ni res, vaja. No sé si hi ha estudis, estadístiques o informes d'experts sobre el poc valor dels estudis, les estadístiques i els informes d'experts, però serien molt interessants.

Per cert, en un comentari a l'altre post el Xiruquero incideix en un tema cantellut, el vitalici que representa el funcionariat en el camp educatiu -i en d'altres-, una qüestió que tampoc es vol entrar a debatre ni a considerar i que aixeca molta polseguera, només cal veure què va passar a França! La denominació d'origen del mestre de base, per cert, ha patit les ensulsiades semàntiques dels nostres temps i hem passat per ser professors d'egb, tècnics de l'ensenyament, especialistes, treballadors de l'ensenyament i mil coses més, segons bufava el vent social i polític del moment.

Ous balladors, poesia carneriana i usos acadèmics

Avui és Corpus i, per tant, caldrà anar a veure l'ou com balla, aquest ou que sembla gairebé una metàfora de la humanitat, que cau i es torna a aixecar i és capaç de dansar, això sí, al so que toca el brollador i sempre que hi hagi aigua a punt.

Com que som cap a final de curs, toca selectivitat i que per la tele ens atabalin una mica amb els problemes dels pobres estudiants, les seves angoixes, les notes de tall i d'altres aspectes culturals del nostre temps que mostren que qui no té feina el gat pentina.

Ara resulta que els van posar un poema de Carner i la cosa ha propiciat la polèmica. Desconec el funcionament de la secundària obligatòria i del batxillerat. D'aquí a poc temps ja no sabré res ni tan sols de la primària, ja que els temps canvien i els plans d'estudi, com es sabut, els canvien també tot sovint atenent a criteris, si més no, dubtosos i força arbitraris, segons la meva primària opinió, ja que m'ha arribat la brama que els països on excel·leix l'educació compten amb plans sòlids i solidificats.

Em sobta llegir opinions de professorat de secundària sobre el no interès del jovent per la poesia. Això ho comenten al diari senyors i senyores que són professors de català i a qui crec, doncs, el tema hauria de preocupar fins el punt que ja haurien d'haver cercat solucions per a motivar l'alumnat sobre el tema. Vaja, que els hauria de fer vergonya afirmar tan alegrement allò que afirmen, per la part que els toca, que és molt gruixuda. Crec que quan ets jovenet o joveneta l'interès ve sovint motivat per l'entusiasme del professor que t'ensenya alguna cosa. Precisament la joventut és un temps molt adient per a llegir poemes i escriure'n. He estat en algun jurat de poesia i de poemes de gent jove no en faltaven, la veritat. Moltes lletres de cançons que canta el jovent són també poemes, més o menys bons, ep.

Una altra cosa és si la tria que s'ofereix a la gent jove resulta adient, pel que fa al català. En el camp del català ens movem entre la generalització d'uns ensenyaments de baratillo, per tal que no hi hagi fracàs a l'ensenyament obligatori, sobre tot, i una llengua acadèmica i elaborada, excessivament literària, amb una ortografia a l'entorn de la qual no s'ha generat cap debat profund, en el sentit de fer-la més planera i actualitzada, i amb un professorat encotillat en normatives inqüestionables. Coses com els pronoms febles canònics o la ela geminada em semblen obsoletes, una mena d'obstacles evitables que no hi ha manera d'eliminar, la veritat. El mateix, en general, pel que fa als accents, cosa que faig extensiva al castellà, no acabo d'entendre per a què serveixen a la pràctica, i idiomes més agosarats com l'anglès els han bandejat fa temps del context. Però tocar cosas com la geminada o, en castellà, la 'enya' sembla que representi tocar les essències pàtries més genuïnes. Hem de recordar que l'ortografia és arbitrària, una convenció humana per facilitar la comunicació escrita, vaja, i no pas per complicar-la.

Perdre tant de temps des de primària darrere dels accents i de l'existència de la síl·laba tònica fa que no en quedi prou per escriure i llegir seriosament poemes, contes i el que calgui. Encara menys per recitar, activitat habitual durant la meva infantesa i que feia treballar la memòria, l'enteniment i la voluntant, facultats de l'ànima, quan en teníem. Pel que fa al poema objecte del menyspreu examinador de l'alumnat, sembla que ja l'havien d'haver llegit i comentat, però no ho devien fer massa bé a escola, si l'han trobat excessiu a l'hora de la veritat. No trec mèrit al senyor Carner, però no ha estat mai entre els meus poetes preferits, llevat d'alguns poemes concrets, encara que em va saber molt de greu quan el van fer venir per allò del premi d'honor i després no li van donar perquè repapiejava, una d'aquelles històries lamentables de la nostra cultureta. La poesia, al meu entendre, ha d'estar ben escrita i tocar els sentiments. La poesia carneriana està molt ben escrit però resulta una mica encarcarada, pel meu gust subjectiu i tendenciós.

Fa un temps em va sorprendre una joveneta recitant-me allò tan bonic de Sagarra 'No sents amor, quina pluja més fina?' Havia llegit el poema a l'institut, li havia agradat i se l'havia après. No sóc jove, ja, però sé que quan ho era m'agradaven els poemes de Sagarra, de Salvat Papasseit, de Maragall. I també els de Bori i Fontestà del Trobador Català, llibre que havia llegit el meu avi a escola, poemes emotius i ploricons sobre orfanets i mares tristes, un tipus de poesia avui menystinguda però molt efectista i adient per a recitar i aprendre, censurant del llibre, això sí, aquella d'anar a matar jueus, que després diran que no eren antisemites, els nostres avantpassats.

Ara m'agradarien també els de Marçal, Martí Pol... Potser també m'agradarien els de Cassassas o els de la Dolors Miquel, tan agosarats. Segur que un bon raig de poesia eròtica aniria d'allò més bé per tal d'estimular aquest català acadèmic i destil·lat, sense grolleries ni renecs, que ensenyem els profes. Quan a l'escola teníem segona etapa, bons temps aquells de l'EGB, recordo que m'havia ensopegat en els primers llibres de català amb poemes temibles, críptics, i amb proses cultíssimes, per fer avorrir la llengua, vaja. Era una mica com quan en castellà em feien llegir Platero y yo, amb metàfores que no entenia; però hi sortien nens i rucs i se suposava que el text era adient per a infants de nou o deu anys. Durant la transició fins i tot va sortir algun llibre amb lectures en les quatre llengües de l'estat, cosa que no s'ha fet massa després, llevat de Manuel Rivas amb la seva darrera publicació, intent lloable que tant de bo no sigui un bolet solitari.

Recordo encara que quan em vaig examinar no sé si de revàlida de batxillerat superior o de preu, em va sortir aquest sonet i em va encantar, crec que em va sortir bé, la prova:

Cual si de pronto se entreabriera el día
despidiendo una intensa llamarada,
por el acero fúlgido rasgada
mostró su carne roja la sandía.

Carmín incandescente parecía
la larga y deslumbrante cuchillada,
como boca encendida y desatada
en frescos borbotones de alegría.

Tajada tras tajada, señalando
las fue el hábil cuchillo separando,
vivas a la ilusión como ningunas.

Las separó la mano de repente,
y de improviso decoró la fuente
un círculo de rojas medias lunas.

Salvador Rueda (1857-1933)

Les síndries, des d'aleshores, ja no van ser per a mi tan sols síndries, sinó també objectes poètics. Vegis el poema selectivitzat enguany:


BÈLGICA
Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmuls,
tota desig d’emmirallar els estels.
M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.
Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.
Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.

Josep CARNER, Obres completes, Ed. Selecta, Barcelona, 1968.

És bonic, no diré que no, encara que no és dels meus preferits, per ara, i no sé si respon als interessos adolescents i juvenils. Quan estudiava a la Normal, la magnífica manera de fer del professor Tuson, que va caure allà per casualitat, va propiciar que ens interesséssim per la poesia de Quevedo i vam treballar sobre aquell text que fa 'Cerrar podrá mis ojos la postrera...' Un bon professor fa miracles. Però n'hi ha pocs, de bons.

En tot cas, pel que fa a la motivació, recordo que un professor de la Normal en una ocasió, parlant del tema motivador, ens va comentar, rient, el que deia una pobra monja per tal de motivar l'alumnat:
-Vamos a hablar de una cosa muy bonita, muy bonita... vamos a hablar de los polígonos cuadrilongos...

La síndrome dels polígonos cuadrilongos encara cueja, per les nostres aules.

Un altre tema és l'ús del català a secundària. No entenc que alumnat que ha sortit de primària utilitzant força el català i amb una bona disposició vers la llengua te'l trobis pel carrer al cap d'uns anys talment com si li haguessin fet una reeducació cultural castellanitzant accelerada. He conegut gent que ha fet assessoraments per diferents ies, tant en el temps del sedec com en el més recent de les aules d'acollida i suport, i m'ha admès que l'ús del català degenera a secundària, llevat del cas de les assignatures de llengua. Però és un tema que no es toca massa i en el qual no s'entra a fons. No crec massa en obligacions sinó més aviat en seduccions, però de vegades també cal recordar les lleis que tenim i allò que es pot fer amb elles. Amb molt menys es feia molt més. S'ha criticat el senyor Montilla per parlar malament el català, tema en el qual ha millorat molt, aquest senyor, ho admeto. Però he escoltat professors de secundària (també de primària, però he de dir que estan més ben reciclats, en general), llicenciats, amb un nivell lamentable de català, àdhuc de castellà en alguns casos i amb una cultureta general i pedagògica absolutament deficitària. També m'he trobat amb professors de llengua molt poc interessats per la literatura del present. De vegades som molt exigents amb els treballadors més humils i ningú gosa ficar-se amb les classes mitjanes i altes del món acadèmic.

Una altra cosa és l'ús social i en els mitjans de comunicació. Avui escoltava el programa de música de Jaume Escales a la com; deia, i li dono la raó, encara que matisaria les seves afirmacions, deia que el català s'aprèn però no se sent. I parlava, sobre tot, de la música en català i de la seva no-presència en ràdios i teles, lamentable al meu entendre. Crec que caldria una mena de ràdio taxi pel que fa al català, una ràdio o tele desacomplexada que ens oferís música catalana d'ara i del passat, en exclusiva, des de la més lleugera i carrinclona a la més culta i elevada. I també ràdio-teatre, poemes llegits, certàmens literaris, concursos i concursets de rapsodes i cantants que fornissin oportunitats al jovent, a l'estil de radio-scope. Sortiria molta palla, segur, però també alguna perla, com va passar fa temps, en circumstàncies molt més difícils.

L'ou encara balla, tot un símbol. Però no canta... Els qui canten són els galls.

Costums morals

Estic escoltant la ràdio i comenten que els joves, en general, haurien de guanyar tres o quatre vegades més per tal de poder-se comprar un pis. Crec que la informació s'hauria de donar just a l'inrevés, els pisos haurien de costar la tercera o quarta part del que costen, més aviat. Amb una senzilla regla de tres es pot calcular quant hauria de costar un pis normalet considerant el que costaven en la meva joventut, per exemple, quan comprar un pis era una pràctica habitual de les joves parelles casadores. Cal dir que la situació no era igual, la gent es casava sempre i, d'entrada, imaginava que la cosa duraria. El pis era aleshores una inversió compartida, un negoci a mitges. Això, en casos de separació, ha portat també molts problemes. A la meva època adolescent la gent era feliç si es podia comprar un piset de cinquanta o seixanta metres, però després ens vam tornar ricatxos i si el pis tenia menys de cent metres quadrats o només un bany, era una bírria.

Segons com s'explica la història de la vida quotidiana recent, sembla que abans lligàvem els gossos amb llangonisses. El fet és que comprar un pis comportava esmerçar gairebé un dels dos sous de la parella en el seu pagament. Això al principi, és clar, perquè després tot es va desbordar i el que era car va resultar barat, amb el temps. Per altra banda, hi havia coses, bens de consum, que fa anys eren molt més cars que no pas ara, en proporció amb els sous: aliments, mobles, cotxes, electrodomèstics, roba, sabates. Durant molt de temps els pobres van treballar per la vida, que volia dir per la teca, i encara gràcies. Fa uns dies per ràdio escoltava també un anunci sobre canvi de mobles, si has canviat de cotxe, de mascota i de no sé què més, i tens els mobles de fa deu anys, ja cal que els canviïs. El mateix amb un element com el matalàs, per exemple, que abans era per a tota la vida i ara, pobre matalàs, resulta que si té més de deu anys ja és dolent per a la salut.

Un dels valors antics era l'estalvi, que ara es troba gairebé desprestigiat i que no s'estimula gens, ja que es considera que per cobrar el poc rendiment que donen les entitats bancàries val més patejar-se els calés en passar-ho bé. El fet és que si estalviéssim més els bars, restaurants, avions i trens no estarien plens un dia sí i un altre també. Una de les despeses que més condemnaven els grans del meu temps eren les que es feien a bars i restaurants quan a casa podies fer el mateix i resultava molt més barat. Però és clar, si no anem al bar, el bar haurà de tancar.

Els joves, si volen, es poden independitzar, generalment, i molts ho fan, fins i tot amb sous una mica precaris, aplegant-se uns quants i llogant un habitatge i el fet és que hi ha molta gent coratjosa que no admet el fet de trobar-se als trenta anys vivint a casa el papa i la mama i que assaja solucions diverses. Tampoc el lloguer s'ha estimulat ni protegit, quan és una molt bona solució, però ens van ficar al cap que havíem de ser propietaris i que tenir propietats era el millor estalvi, cosa que durant un temps va ser certa, a la pràctica. Ningú sap què passarà en el futur, hem d'anar fent segons el present, les coses canvien tant i tant de pressa!

Si no consumim, els qui fabriquen bens de consum no venen. Tot ha de canviar i canviar-se, perquè hem entrat en una compulsiva espiral de creixement o de suposat creixement. Conservar sembla una cosa molt lletja i atrotinada, hores d'ara. Ara tornaran a canviar selectivitats i batxillerats. No sóc una experta, però em sembla que molts d'aquests països que no pateixen això que, de forma hiperbòlica s'ha titllat de fracàs escolar, compten amb plans d'estudi sòlids que fa anys i panys que no es canvien, cosa que no vol dir que no es vagin perfeccionant amb l'ús, que és amb l'única sistema seriós de valorar la qüestió.

Comparar el present amb el passat és enganyós, perquè comparem amb un passat molt concret, aquell que ens convé. Els meus pares vivien de lloguer, com gairebé tothom modest a ciutat, aleshores, i van tenir un problema molt gran, econòmic, quan els pisos es van vendre. Tot es va resoldre, els temps van millorar, i la compra del pis va resultar un petit i casolà negociet, a la llarga. Per casualitat, és clar, com tantes altres coses. Molta gent va fer l'agost, perquè va comprar bons pisos a preus molt barats, ja que es pagava en relació al lloguer, cosa que va arribar a ser molt injusta per als propietaris. Per cert, fa uns dies alertaven sobre el fet que hi ha immigrants que, en nombre de nou, estan empadronats al mateix habitatge i que això s'havia d'investigar. Fa anys, en pisos petits, hi convivíem sovint vuit o nou persones, avis, fills, néts, tieta, rellogats. Com deia en Capri: nou, no 'nous', perquè n'hi havia de vells. No trobo, doncs, que en cas dels immigrants, nou persones sigui un excés, en determinades circumstàncies.

Sobre les dimensions dels habitatges, fa alguns anys es considerava que calien uns vint metres quadrats per persona, per tenir una certa qualitat de vida. Tot plegat és molt relatiu i la qualitat de vida, ai, depèn de molts i molts factors, diversos i subjectius. Fa anys, també, la gent gran deia que el millor, a la vida, era ser pobrets i alegrets. Ara, voler ser pobret i alegret sembla d'un conformisme vergonyós, segons com.

Després de la batalla... electoral

Em pregunto perquè no es planteja de forma més seriosa el greu problema de l'abstenció. Jo crec que l'abstenció és també una resposta, tan legítima com el vot, però, en general, sembla que no anar a votar es té per una mena d'abandonament de responsabilitats, cosa que en el context del present caldria revisar. Et sents malament si no vas a votar, és com quan no anaves a missa i t'havien dit que era pecat mortal i et podies morir a la nit i anar de dret a l'infern d'en Pere Botero. Al menys, això em passa a mí i a molta gent que, a darrera hora de la tarda, vam acabar anat a fer 'el paperot' perquè, diuen, és un deure i un dret. Molta gent et diu que hi has d'anar 'perquè no guanyin els altres' suposant, d'entrada, que ets 'dels seus'. Votar a la contra és també una manera de fer estranya i decebedora.

Però també caldria demanar que una abstenció important fes necessària la repetició d'examen, és clar. Com que vam passar tant de temps sense votar hem idealitzat el tema, però el cert és que decidim molt poc, jo diria que gairebé res. Avui escolto la ràdio, sembla que preocupa pensar que en temps de crisi s'opti per solucions conservadores. A mi no m'estranya gens, les esquerres, avui pseudo-esquerres progre-papanates del nostre temps, desenganyen amb més facilitat; que els teus et traeixin és molt lamentable i hi ha qui s'estima més veure'ls a l'oposició, on faran una mica de soroll, que no pas en el poder, on molts s'engreixaran a gust, col·locaran la família, i repartiran subvencions diverses per tenir-nos contents. Hi havia gent gran, quan jo era petita, que manifestava, veient el que havia passat amb la guerra, que valia més optar perquè manessin els rics, que ja eren rics d'entrada, perquè els altres es volen fer rics i encara roben més. Això deien i jo m'escandalitzava, perquè era jove i innocent.

Per això quan es parla de tragèdies com la nostra guerra no es pot comparar el que van fer les dretes amb els disbarats de les suposades esquerres, que s'intenta justificar de mil maneres estranyes. Dels uns ja sabem què se'n pot esperar, dels altres se n'espera massa. És com si et traeix una persona de la teva família, vaja. Fa molt més mal, no tan sols a nivell íntim sinó també ideològic i moral. Les esquerres han de ser honrades, o, al menys, semblar-ho i bandejar aviat qui ni tan sols no ho sembli. Malauradament, hem vist transformacions escandaloses, amb els anys, ja que el context transicional ha possibilitat l'accés al poder de gent com nosaltres, del poble, i, amb les excepcions que sempre hi ha, he de dir que a molts els puja el poder polític al cap amb facilitat, el mateix que quan algú es fa famós i ric fent d'actor, de cantant o de futbolista. D'altres de bona fe s'han cremat pel camí i han durat dos dies. O els han matat a disgustos, literalment parlant.

No crec que tots els polítics siguin iguals. És una professió com una altra i a tot arreu hi ha de tot. Hi ha gent seriosa i de bona voluntat, encara, però veure'ls a llistes on no pots triar, al costat d'impresentables, no resulta gens agradable, la veritat. A més, som un país petit i tothom es coneix, fer el carallot és perillós, encara que la resignació i el fet, evident, que fins i tot amb la crisi mengem calent cada dia, fa que ens conformem amb el que tenim perquè, evidentment, pel món hi ha coses i situacions molt i molt pitjors. Per altra banda, que arribi al poder la bona gent tampoc no garanteix res, Marc Aureli era una gran persona i un filòsof i es va trobar amb molts problemes, pobre home.

Reflexions electorals i d'altres menudències

Encara no sé si aniré a votar o no ni a qui votaré si hi vaig. Fa uns dies escoltava per la ràdio un programa sobre el tema on explicaven que les europees són les eleccions on es presenten més partits d'aquests una mica estranys, fins i tot divertits, com ara un dels bevedors de cervesa de no sé on. Més d'una persona m'ha comentat que anirà a votar i que ho farà per un d'aquests partits minoritaris, rarets, que sempre ens sorprenen amb la seva presència no mediàtica, però visible en la col·lecció de paperetes del col·legi electoral.

Ahir, per la televisió, una colla de persones immigrants, de procedència diversa, manifestaven el seu desig de votar, de demanar aquest dret, ja que treballen aquí. La majoria no veien les eleccions amb els nostres ulls, ja que provenien de països on la democràcia és corrupta o inexistent i la nostra situació els semblava prou bona i desitjable.

Tot es relatiu, fins i tot la relativitat, però quan una cosa no es té i es desitja se li dóna una brillantor que després, amb el costum i l'ús, acaba perdent. Fa uns dies també, per televisió, comentaven que han augmentat els naixements -sobretot de mares d'origen estranger, ep- però que han minvat els matrimonis i que els únics matrimonis en augment són els de persones homosexuals, o sigui, de les persones que abans no podien casar-se, vaja.

Hi ha gent que desitja un fill amb bogeria i que quan el té no li fa massa cas, per exemple. Això passava a aquella sèrie emblemàtica, tant educativa, que vam poder escoltar en català en temps passats, Dallas, quan la Pamela Ewing aquella, la petxugona, que estava boja per tenir un nen, quan el tenia se n'anava sovint de gresca o a fer negocis i el deixava amb la mainadera. I és que mirant la tele s'aprèn molt sobre la vida, encara que sembli el contrari.

El miratge i la il·lusió no responen a la realitat, és un fet. Molts enamorats abrandats han acabat partint peres, per exemple, quan la vida quotidiana en comú ha acabat amb la suposada passió reprimida i, en aparença, difícil de realitzar! En general, molta gent gran pensa, de forma errònia, que el jovent d'ara no té la il·lusió que tenien ells per casar-se, per fer vida en comú, ja que, se suposa també, poden practicar el sexe quan volen i abans el desig s'atiava al llarg de festeigs llarguíssims sense consumació eròtica definitiva que feien que el matrimoni s'esperès amb delectança. El mateix passa amb el menjar, per trobar bo un aliment n'hi ha prou amb tenir gana, gana de veritat.

Fins i tot els paisatges o els monuments imaginats, contemplats en fotografies, postals o pel·lícules, són més bonics i brillants que en la realitat, en la qual pateixen, sovint, l'ocupació turística massiva i, en general, no responen als nostres somnis viatgers. Europa també era un desig abrandat, no ha respost als nostres amors reprimits i no consumats, no ha estat encara aquella unió política generosa, oberta, capaç d'esdevenir un contrapunt als Estats Units, amarada de cultura i idees avançades. No ho estat, perquè no ho era.

Mirant enrera, però, em resulta encara màgic i sorprenent passar la frontera amb el DNI sense que ni te'l mirin, i no haver d'anar a canviar moneda cada vegada que vaig a Perpinyà. Que sigui més aviat aquesta una Europa de gran supermercat, i no aquella unió espiritual i mística que n'esperàvem, en la qual es pugui forjar una nova forma de ser ciutadà, no és estrany, perquè els somnis són somnis i les il·lusions, il·lusions. I les persones som com som. I encara gràcies que passem temporades sense estossinar-nos.

L'altre dia, un senyor i una senyora, a l'autobús, parlaven sobre malalties, pastilles i tractaments, i em van incloure en la conversa, perquè en moltes ocasions es formen espontàniament, anant pel món proper, aquestes tertúlies tan humanes, improvisades i agradables. El senyor explicava que l'estat natural de la persona és la malaltia, ja que quan comences a créixer ja vas perdent pistonada. Vaja, allò de que quan neixes ja comences a morir, més o menys. La salut és, deia, una excepció. Em semblava un filòsof, un senyor intel·ligent, i m'agradava escoltar-lo. Encara que al final va derivar el tema vers les dietes i els seus perills i ens va explicar, com si fos un secret, que la coca-cola havia estat un invent dels americans per dominar el món amb l'addicció que provoca el seu consum...

Fins i tot les persones que suposem intel·ligents cauen en creences surrealistes, és la vida. Em sembla que aniré a votar, al capdavall, vaja. Aquesta excepció vital que és la salut política, ni que sigui salut relativa i amb molts virus presents en el cos social, mereix una mica de suport per tal que duri tant com sigui possible. Els que som una mica grandets ja n'hem vist de molts colors, què hi farem. Molt més tràgic que la il·lusió malmesa és el record de la felicitat passada que no vam saber reconèixer o de la pau perduda que no vam saber consolidar.