UN NOU ANY A LA RECERCA DEL SENTIT DE LA VIDA

Aquell que a cap moment li digué "Atura't"

sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor, jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fe'ls eterns a dintre del meu cor!...

Joan Maragall, Cant Espiritual

Em venia al cap, avui, aquest fragment del Cant Espiritual de Joan Maragall, un poema que era molt conegut i recitat quan jo era jove. Tot i que cal situar-lo en el seu context i el poeta manifesta la seva religiositat, crec que té una dimensió laica molt recuperable. L'espiritualitat no està renyida amb l'ateïsme, de fet. 

M'ha vingut al cap avui perquè m'estan omplint el mòbil de missatges, poemes, dibuixets, acudits i facècies, sobre el molt dolent que ha estat aquest any, les ganes que tenim de què passi i els desitjos sobre un hipotètic i millor 2021.

Crec que cada any té, per a cadascú, coses bones i no tan bones. Jo també voldria fer eterns molts moments de cada dia, fins i tot d'aquests dies amb un cert recolliment obligat. Aquest any, coses de l'edat, he sabut de molts amigues i amics que seran avis o ho han estat. Una de les poques coses bones que et passen, de gran, és això de ser àvia, tot i que tinc els meus dubtes sobre si fem ben fet en donar suport incondicional a aquest instint biològic del manteniment de l'espècie.

Les coses que fem les fem, sovint, per instint, per mimetisme, per crida biològica, per tradicio, per il·lusió poc raonada. Tot ajuda a viure. També he perdut persones apreciades, aquest any, algunes de la meva edat, però això passa sempre i el pas dels anys dona a l'envelliment una dimensió no gaire positiva, per més que alguns optimistes de manual m'assegurin que cada edat té coses bones i d'altres afirmacions etèries i poc realistes. Ni la iaia motxillera ni aquest senyor que s'està doctorant als cent quatre anys son exemples vàlids, sinó excepcions casuals, fruit de l'atzar, la sort i la genètica. 

Serà millor el 2021? No ho sabem. Ha estat tan dolent el 2020? Tot és relatiu. Ens ha enfrontat amb les nostres pròpies limitacions a nivell col·lectiu, amb la nostra ignorància sobre tantes coses i amb les nostres inútils vanitats. A nivell individual, va com va. Les famílies, la majoria, amb perdó de Tolstoi, no son ni felices ni infelices, passen èpoques de tota mena. Es cert que hi ha qui té un instint per a ser feliç, suposo que la genètica pesa, com també pesen l'atzar, la sort, les circumstàncies, la gent que t'ensopegues pel camí. 

Té sentit la vida? Aquest dies he llegit el llibre de Viktor Frankl 'L'home a la recerca de sentit'. L'home i la dona, em diran les feministes de les darreres fornades. La persona, doncs, si volen no discriminar... Frankl és un gran referent per a la psicologia del segle XX, va morir el 1997. Va passar un temps horrible, en camps nazis, era jueu. Va perdre els pares, la dona. Va sobreviure i va reflexionar sobre el sentit de la vida quan tot sembla mancat de sentit.

Moltes persones, al llarg del temps, però també avui, han viscut o viuen èpoques molt dolentes, fam, malalties, misèria, guerra, presó. Però hi ha hagut un cert èxit vital en això de la supervivència i els habitants del planeta, malgrat pandèmies i autodestrucció fomentada, han augmentat de forma exponencial. La religió, tan bescantada, era un consol, en alguns moments. Avui hem de trobar d'altres motius per a cercar un sentit que potser no existeix més que en el nostre imaginari. 

M'angunieja una mica tantes referència a aquest mal any. I tantes esperances en el que començarà demà, després d'una Nit de Cap d'Any que serà una mica rància, amb programes xarons i refregits diversos a la tele. Al basar xinès del barri hi havia cua, comprant aquestes bosses amb galidaines, això que en diuen el 'cotillon', serpentines, xiulets, espanta-sogres i barrets de cartró. Vol dir que, poc o molt, farà festa, la gent. A mi, potser per la feina que feia, l'any sempre m'ha semblat dividit, més aviat, en cursos escolars.

L'únic acudit que m'ha fet una mica de gràcia, dels que m'han arribat, és un on es veu l'any 2021 assegut en un sofà i comentant que creu que la gent n'espera massa, d'ell. Millor no esperar res, tot és un enigma. A nivell personal he de dir que la parafernàlia de la festa no m'ha fet mai gràcia tot i que he intentat adaptar-me, fos on fos. Ja som a tocar d'un quart de segle, sembla ahir, quan havia d'arribar el 2000, la fi del mon i no sé quantes coses més. 

Per tal de fer el que fa tothom, que sempre dona sentit de pertinença, malgrat tot, escampo aquest vespre els meus bons desitjos des d'aquest blog que ja va fent anys i arrenglerant lletres i mots a dojo, no hi puc fer més. BONA ENTRADA D'ANY, doncs!

DEL TEATRE ONOFRI AL TEATRE CONDAL PASSANT PEL CINEMA DE BARRI

 

De tots els cinemes vinculats amb el nostre barri i el Paral·lel, quan era el Paralelo, el Condal i l'Amèrica eren els més entranyables i propers. El Condal va ser inaugurat l'any 1903, construït per l'empresari de l'Español d'aleshores, Manuel Suñer. La família Onofri, procedent de Marsella, formava una gran companyia de mim, que va ser molt popular, i el teatre es va dir al principi Gran Teatro Onofri.

Sobre la construcció del teatre hi ha algunes informacions contradictòries, hi ha qui explica que van ser els mateixos Onofri els qui el van fer construir i d'altres que atribueixen la construcció a Suñer. Els Onofri havien arribat a Barcelona, des de Marsella, a finals del segle XIX. Eren una companyia familiar, formada per pare, mare i fills. Van tenir molt èxit durant uns anys, el gènere estava molt de moda, i popularment se'ls va conèixer pels 'que feien ganyotes'.

El teatre havia estat projectat per l'arquitecte Andreu Audet. La relació entre Suñer i els Onofri devia passar per alts i baixos. La darrera referència sobre aquesta família d'artistes la va trobar el senyor Badenas, historiador del Paral·lel, i sembla que van retornar a França, on els devia enxampar la Gran Guerra, passant per diferents problemes econòmics. El mim, com passa amb tantes coses, havia passat de moda. El teatre es va dir ben aviat, el 1904, Gran Teatro Condal. A partir del 1911 es va dedicar al cinema, alternant les projeccions amb varietats, amb actuació d'artistes com la mateixa Raquel Méller, en alguna ocasió. 

Al principi, pel que fa al cinema, va funcionar com a sucursal de la Bohèmia. Grans èxits d'aquells temps van ser Los misterios de Nueva York i La moneda rota. Això dels misteris lligats a una ciutat va ser un tema recurrent durant anys. Van ser molt populars les pel·lícules de l'avui oblidada Pina Menichelli, Nassay i, ja, Charlie Chaplin. En algun moment es van fer, com en d'altres cinemes, funcions complementàries de varietats, però no van durar gaire. 

Pel setembre de 1930 es va inaugurar el cinema sonor. També s'hi van acollir mítings i reunions polítiques diverses. Durant els anys quaranta, cinquanta, i part dels seixanta, va ser un popular cinema de barri, amb reestrenes i programes dobles. A finals dels seixanta van estrenar-s'hi algunes pel·lícules, ja estava renovat i modernitzat, a causa de la construcció dels pisos actuals. Més endavant la sala es va transformar i reduir, amb la instal·lació d'un bingo a l'antiga platea.

Va tornar al seu orígen teatral pel 1983, amb la representació d'una adaptació de l'obra Maria Rosa, de Guimerà, feta per Benet i Jornet. Va comptar amb èxits importants, com ara Una jornada particular, amb Flotats. L'etapa teatral de les darreres dècades ha tingut alts i baixos i durant temporades senceres hi ha acollit la companyia de Joan Pera i Paco Moran, amb el seu teatre familiar i humorístic.

El Condal de la meva infantesa no havia canviat gaire respecte al d'abans de la guerra. El sostre tenia uns evocadors quadrets de colors i es conservava l'aspecte de teatre, amb llotges. Era el nostre cinema de referència, el que teníem més a prop de casa. Feien els programes dobles habituals, amb una pel·lícula de més qualitat i una altra de fluixeta, nodo i la resta. Les pel·lícules ja arribaven una mica malmeses, a aquells cinemes populars.

Li vaig dedicar aquest sonet, en una ocasió, inclòs en el recull Indrets i camins.

El cinema del barri

Tenia un cert alè de barraca de fira
i un vell sostre pintat amb quadrets de colors.
Passava un aire fresc que feia olor de flors.
S’esmunyia algun gat per sota la cadira.

Viatges i misteris a sis rals la butaca.
Avui una de riure, demà una de plorar.
Comentaris d’escola, mentre que el berenar
es feia llarg de pa i curt de xocolata.

Una fira de somnis de diumenge a la tarda,
amb herois alts i rossos que no morien mai,
amb paisatges pintats i música de ball.

Un món arrecerat, una nova rondalla,
passions poc arriscades i una almosta d’esglai.
Un raig de sol vençut, damunt de la pantalla.

González Ledesma evoca el cinema Condal en alguns dels seus llibres, com ara La dama de Cachemira, novel·la a la qual pertany el fragment següent, publicada e els anys vuitanta, quan tot ja havia canviat força:

Tampoco el cine Condal era el de antes, selecto cine de familias al que éstas acudían en comitiva los sábados por la noche, con la cena, la gaseosa, el bicarbonato para la suegra y los pañales para el niño, en plan todo comprendido. Del interior del cine eran barridos cada mañana tantos capazos de cáscaras de cacahuete y avellanas que el vecino floricultor Barril podía preparar con ellos una tierra de abono tan magnífica que hubiese merecido ser exportada a todos los país del hoy Mercado Común. Ahora el Condal era alternativamente cine o teatro, había encogido, o tenía pulgas de plantilla, no suscitaba entusiasmos familiares ni había vuelto a contribuir, que se supiera, al auge de la agricultura nacional. Ni siquiera el señor Barril existía...

Aquest senyor Barril obria de vegades, a l'estiu, una porteta que donava al cinema i s'escampava l'olor de flors i plantes que evoco en el meu poema. Els gats que corrien per sota de les butaques eren també un clàssic, així com les closques de cacauets de les quals parla González Ledesma. Els cacauets, les closques dels quals tapisaven molts terres populars, van ser substituïts per les pipes, més endavant. Cada setmana, abans d'anar al cinema, passàvem a mirar els quadros, que es penjaven en una mena d'aparadors, per anar fent ambient. 

Quan arribava el Descanso els nens i nenes jugàvem a córrer pels passadissos, sovint ens trobàvem al cinema veïns i coneguts. Hi havia un petit bar a l'entrada on compràvem aquells antics caramels Darling, deu ser nostàlgia però no recordo caramels més bons que aquells, sucosos, enganxosos i aromàtics. N'he menjat de la mateixa marca però mai m'han semblat iguals. La publicitat acostumava a ser rudimentària i local, diapositives que feien referència a botigues properes. I mai no faltava el No-do, és clar, pintoresc, franquista i patriota. Els lavabos feien olor de desinfectant, una olor a llimona que no estava malament, i sempre hi havia una senyora que tenia cura de la seva neteja i a la qual donaves alguna propineta en calderilla. 

Sovint hi anàvem entre setmana, una de les pel·lícules ja estava començada, l'acomodador ens acompanyava amb la llanterna i també li donàvem propina. Després ens quedàvem a veure la segona peli, el nodo, i, molt sovint, la primera altra vegada, tota sencera. Al barri hi havia sereno i vigilant i mai no havíem passat por en tornar a casa amb la família. Si ens havíem descuidat la clau picàvem de mans i ens obria el sereno, i ens donava una espelmeta per pujar l'escala.

Moltes pel·lícules no eren aptes per a menores, però es feia la vista grossa. En alguna ocasió, molt de tant en tant, ens deien a l'entrada que aquell dia hi havia un inspector i aleshores els menores no podíem entrar. La veritat és que avui fan riure, aquelles manies morals, però els poders religiosos classificaven les pelis en números, 1, 2, 3, 3r i 4. Les del tres eren per a mayores, les de 3r, per a mayores con reparos i les del número 4, gravemente peligrosas. Llevat dels cinemes parroquials, ningú no feia cas de tot això i les famílies anaven en bloc a veure el que tocava amb el berenar o el sopar, si calia. Les autoritats també feien la viu-viu, no sé si untaven una mica els inspectors, els amos dels cinemes; com que tothom anava curt d'armilla es permetien tot un seguit de corrupteles que ens van ajudar a tirar endavant. El cinema esperonava la nostra imaginació, s'hi estava més calent i fresc que no pas a casa i era, a més, un indret de trobada social.

Com que anavem al cinema quan no era festa triàvem preferència, hi havia un amfiteatre més barat. La mare es posava tocant al passadís, amb nosaltres al costat, calia muntar barreres adients en contra dels grapejadors, que eren molts i habituals, tant al cinema com als transports públics o a qualsevol aglomeració. Avui hi hauria grans escàndols si aquells tocaments s'esdevinguessin amb tanta facilitat, així com si des de les obres en construcció els paletes actuals amollessin les barbaritats que ens havíem d'escoltar en aquells anys les jovenetes i les adolescents. 

Les pel·lícules es tallaven de tant en tant, provocant xiulets i aldarulls, i per això et trobaves escenes que no acabaven de lligar. Les veus del doblatge eren les mateixes que les de la ràdio i ens encantaven. Si el programa del Condal no ens acabava de fer el pes anàvem a l'Amèrìca, al Mistral, però mai molt més lluny. A l'escola es comentaven molt les pel·lícules que havíem vist, eren un gran tema de conversa i propiciaven la cohesió social acadèmica. Després va passar el mateix amb la tele, però tan sols mentre hi van haver pocs canals. 

Recordo un dia en què, en sortir del cinema, ens vam trobar amb què havien posat un enllumenat nou al Paralelo, semblava que fos de dia, comparat amb la foscor anterior. El Paralelo dels seixanta encara era molt viu i sorollós però la gent gran deia que no tenia res a veure amb el d'abans, tot i que em temo que en el record hi comptaven moltes coses i moltes idealitzacions, lligades a la seva joventut i fins i tot al trasbals que havia representat la guerra.

Moltes coses que recordo del Condal son les mateixes que s'esdevenien en molts altres cinemes d'aleshores, és clar. El cinema i la ràdio van ser un gran consol per la gent, com també ho va ser la revista, a la qual assistia la gent gran molt de tant en tant i sense criatures. I, més endavant, la tele. Avui tot ho recordem molt bonic i romàntic però probablement veure-ho en directe, hores d'ara, ens produiria angúnia i una gran decepció vital. En tot cas, al menys, i que duri, en el mateix lloc de sempre hi tenim, encara, un teatre en bones condicions.

LA DONA DEL RENAIXEMENT, USOS, COSTUMS I REPRESSIÓ

Aquest llibre es va publicar per primera vegada l’any 2010, el mateix de la mort de l’autor, Manuel Fernández Álvarez (1921-2010), membre de la Real Academia de la Historia, molt guardonat per la seva tasca, gran coneixedor de l’Edat Moderna hispànica. Al costat de llibres molt especialitzats i de gruix va publicar volums que han acostat el gran públic a la diversitat i complexitat d’una època encara poc o mal coneguda i a molts personatges lligats, en ocasions, al tòpic o a la llegenda. 

Han passat deu anys des de la primera edició i no es pot deixar de banda com han canviat les coses pel que fa a l’estudi històric sobre el paper de la dona, això dona encara més valor a aquest llibre, que podem trobar enguany en una edició econòmica i de butxaca. En el pròleg l’autor admet com ha crescut l’interès pel tema, lligat a la incorporació de historiadores al mon acadèmic, a moltes de les quals menciona i en reconeix l’aportació. 

La primera part del llibre ens situa en l’època del Renaixement espanyol, un segle en el qual la vida urbana va prenent volada. I, a continuació, ens indica les característiques de la vida cortesana, de la moral vigent, que evoluciona amb els canvis socials. A través de testimonis escrits i de referents literaris de l’època coneixem l’exigència que es feia a la dona casada, casada sempre segons convenia a la família, i la condemna a la infidelitat, tan durament castigada. La figura de la soltera era, aleshores, pràcticament irrellevant, no era un destí que s’esperés d’una dona. 

Si no es casava podia ser monja, en algunes ocasions per elecció però també, en molts casos, a causa de les necessitats o desitjos familiars. Una font d’informació molt important son els escrit de Santa Teresa, que ens informen sobre les moltes obligacions que comportava la vida conventual les quals, segons la mateixa santa, eren millors en molts casos que suportar marits violents i abusadors i parts constants.

El llibre ens introdueix més endavant en el context de la dona marginada, la serventa, l’esclava, molt nombrosa en aquella època, i en la prostituta, explotada sempre per algú i sovint obligada, per necessitat o per la persona que la tutelava, a exercir aquella feina, que es considerava necessària i que es controlava molt a fons. Una de les fonts literàries mes rellevants, pel que fa a la vida de la dona dedicada a fer de prostituta o alcavota és La Celestina. 

Un altre capítol ens acosta a les converses, jueves i morisques, i a les gitanes, situant-nos en un moment en el qual aquests grups socials van ser molt maltractats i perseguits. En aquest cas el paper de la dona va molt lligat al destí del seu grup i potser hi manca una anàlisi de la marginació que la dona tenia, fins i tot, en el seu propi nucli, pel fet de ser dona, una marginació a dins de la marginació, d’alguna manera. 

La darrera part del llibre incideix en el fenomen de la bruixa i de la seva persecució, que avui ens pot semblar horrible, però que en el seu moment es tenia com a cosa certa. De la mateixa manera que costa d’entendre que gent de pes com Erasme i d’altres haguessin escrit veritables disbarats sobre les dones, també costa comprendre com persones que en determinats camps semblaven tenir una certa lucidesa arribessin a creure en fets absolutament inversemblants. 

Hi havia bruixots, però molts menys, la dona va ser la gran víctima d’aquelles creences, i, en això de la bruixeria van ser molt més expeditius els tribunals civils que no pas els eclesiàstics. Hi va haver exponencialment moltes més condemnes al centre d’Europa que no pas a Espanya i els països mediterranis. És ben conegut el cas de l’Inquisidor Salazar que es va adonar de què les acusacions no tenien cap base certa, en el famós judici de les bruixes de Zugarramurdi, documentat per Caro Baroja. 

El llibre aporta una gran quantitat de bibliografia, informació gràfica molt interessant, reflexions impagables, i cites diverses, tant actuals com d’autors de l’època. La literatura és una font que ens acosta, en moltes ocasions, molt mes a la vida real i a la mentalitat del passat, que no pas un manual convencional. Malauradament moltes de les limitacions de les dones i del seu control patriarcal van durar a l’estat espanyol fins fa, com qui diu, quatre dies. I encara cuegen, segons com. 

ESPERANCES SIDERALS I CINEMA REALISTA

 

Una de les pel·lícules que tenia pendents de mirar era Platillos volantes, de 2003, dirigida per l'interessant i imprescindible Óscar Aibar. És una pel·lícula relativament oblidada, tot i que s'ha passat alguna vegada per televisió, fa poc a betevé, en el seu espai dedicat a escenaris barcelonins, i fa un parell d'anys al segon canal, a Historia de nuestro cine. Tot i que la història s'esdevé, sobretot, a Terrassa, alguns fragments es van rodar a Barcelona.

En el seu moment no va ser rebuda amb grans entusiasmes malgrat que es van lloar els intèrprets, excel·lents Jordi Vilches i Àngel de Andrés López. Jo tinc prevenció, així mateix, amb les històries basades en fets reals, com és el cas. Si no sabéssim que el que ens explica és ben cert Platillos Volantes es podria contemplar com una història còmica, d'humor negre, amb alts components d'absurd.

El temps, com sol passar amb el que val la pena, li ha atorgat valors afegits. Els fets van passar l'any 1972 i la pel·licula reflecteix molt bé una època complexa, fosca, desesperençada en molts aspectes. Els seixanta van portar benestar econòmic, quan no tens res poca cosa és molt. Fins i tot semblava que el règim franquista evolucionaria en alguna mena de cosa més democràtica i presentable. 

Però va venir una crisi econòmica, canvis laborals, acomiadaments, vagues, repressió, i la sensació de què Franco i el que l'envoltava era, gairebé  immortal i irreversible. Dos anys després del que explica la pel·lícula va arribar allò de l'esperit del 12 de febrer, amb el discurs aperturista d'Arias Navarro que va quedar en aigua de figues. I, encara pitjor, van arribar unes quantes penes de mort cruels, absurdes i sobreres, que no es van poder aturar, malgrat les moltes medalles que, posteriorment, es posarien polítics oposats al règim i promocionats durant la transició. Va tornar, en definitiva, la por persistent.

És clar que quan ets jove tot resulta relatiu, res no pot durar sempre. En aquell context ranci encara havíem d'anar a veure determinat cinema, polític o eròtic, a França, la repressió moral era ben vigent, la majoria de gent normaleta, que no pertanyia als privilegiats estudiants universitaris d'aleshores o a les gauches divines de tota mena, feia casaments convencionals, a l'església, en estat de gràcia virginal, al menys, en teoria, cosa que comportava repressió sexual i molta hipocresia ambiental.

La pel·lícula focalitza molt bé la situació, amb el festeig decebedor d'un dels protagonistes, i incideix en un mon laboral en ebulició, reprimit i vigilat quan fa massa soroll. La polícia torturava i ho sabíem, més o menys. La vigilància policial fregava sovint la paranoia, un altre tema que podem copsar en aquesta estranya història, amb final molt poc feliç tot i que el director, de forma inexplicable, intenti deixar-nos una mica conformats amb un epíleg que no calia i que fa més nosa que servei.

No és estrany que, en aquell context, proliferessin en aquells anys les creences en coses estranyes, en salvacions que podien venir de l'espai, d'altres mons, ja no terribles ni amenaçadors, com en el passat, sinó amb éssers civilitzats i lliures, disposats a posar ordre en el nostre malmès i violent planeta. I això anava acopanyat de llibres que es venien bé, d'emissions de ràdio i televisió, de gurús, endevinadors, bruixes sàvies i experts eclèctics. Els programes i llibres sobre el tema es barrejaven amb esoterismes i enigmes ancestrals sense resoldre. Al darrera hi havia, deien, la CIA, la KGB, que amagaven informacions absolutament rellevants. 

La pel·lícula compta, a banda dels protagonistes, amb un planter de secundaris impressionant, actors i actrius alguns dels quals potser no son gaire coneguts o no han trobat encara el paper important de la seva vida, eficaços i professionals, alguns dels quals ja traspassats, malauradament, com el mateix Àngel de Andrés. Àngels Poch, Anna Maria Solsona, Oriol Tramvia, Francesca Piñon, Carmen de Lirio, Pere Ponce, Craig Hill, Xavier Serrat, José Luis Adeserías, Macanera Gómez, fins i tot Leo Bassi. I molts i moltes més. 

La trista història d'aquests dos personatges, tan diferents i tan complementaris, que poden semblar a la pel·lícula una parella còmica ben triada, abduïts per creences que els van portar a un suïcidi absolutament inversemblant, va quedar relativament oblidada. He llegit que no es volia parlar gaire del tema, no fos cas que els ufòlegs suïcides proliferessin. Si el suïcidi ja és, encara, un tabú, un suïcidi amb aquesta mena de motivació encara devia angoixar més. Anys després, amb ironia, Ovidi Montllor ja ens va cantar allo de què no ens refiéssim de l'espai. És possible que hi hagi gent pels espais siderals, qui sap, però, de moment, és altament improbable que se'ns presentin aquí amb ganes de posar ordre, ja deuen tenir prou feina.

Moltes proves de l'existència d'ovnis, que es donaven com a certes, amb els anys han tingut explicacions diverses i unes quantes eren, senzillament, fraus, com l'innocent engany que el personatge més gran intenta fer al jove, per tal que no es desmoralitzi. Una variant del tema serien les aparicions sagrades, de sants i marededéus, sobre les quals no es vol entrar gaire a fons, encara avui. Malgrat tot he de dir que sento una tendra admiració per aquestes fes cegues en el que sigui, que encara, de tant en tant, suren en les nostres imperfectes i crèdules societats humanes.

AMBIVALÈNCIES NADALENQUES

 

Ja fa uns quants anys que faig una postal de Nadal, amb un verset i la reproducció d'algun dibuix o pintura, tot de producció pròpia. Ho envio a tothom de qui tinc adreça o lligam virtual practicable, de tota manera sempre em deixo algú. Ho penjo aquí per felicitar de nou els felicitats i felicitar els oblidats, tot i que això de les felicitacions de vegades em sembla una cosa retòrica i convencional. El poema el reprodueixo, ja que crec que no es pot llegir prou bé, des de l'ordinador. 

Això del Nadal, amb tot el pes acumulat de religió, tradició, frivolitat, consum, costum, galets, caganers, nostàlgia i la resta, ho he viscut de forma diferent, des dels entusiasmes infantils incondicionals fins al rebuig juvenil i la recuperació assumida, ja situada en un context amb una certa càrrega d'escepticisme vital. Aquest any és diferent de tots els altres, per raons òbvies, que fan que pensi en els Nadals del temps de la guerra, els dels meus pares, i en els de la postguerra més dura, amb tanta escassedat i en els quals qualsevol extraordinari ja provocava una gran animació familiar.

Ja fa molts anys que escric en aquest blog i, de forma inevitable, repeteixo coses. Però tot es repeteix, a la vida, en un cicle que potser no podrà ser infinit però que sí que sembla etern contemplat des de la nostra migradesa. Una companya de feina, més gran que jo, fa anys, em va dir que el temps no passa, que som nosaltres els qui passem. Potser sigui així. 

Les festes, les tradicionals i les altres, son com el tortell dels diumenges, l'intent d'aconseguir que un dia no sigui ben igual que un altre. Escolto massa queixes aquests dies, per part de persones que tenen l'estufa al costat i la nevera plena. Moltes felicitacions de Nadal que m'han arribat desitgen que el 2021 sigui millor i tornem a aquella feliç normalitat que no valoràvem prou. Però potser és millor viure el present, a la mida de les nostres possibilitats, i gaudir del que es pugui. El Nadal del 2021 es troba molt lluny, en el meu imaginari, i, al capdavall, l'atzar condiciona les nostres vides, ens agradi o no. La culpa de moltes coses, ai, no la tenen ni els polítics, ni els capellans, ni cap déu improbable. Ni tan sols nosaltres mateixos, que tan poques coses a la vida podem triar i decidir. 

NADAL 2020

Silenci dels carrers en toc de queda
rostres d’àngels coberts amb noves màscares
afectes i besades de telèfon
pessebres ensopits, vida entre boires.

Desheretats que cerquen una pàtria
botxins que reviscolen amb els segles
infants sense futur, vells sense sostre,
adults desesperats, històries tristes.

Moments per recordar, tonades tendres,
estels de plata sobre les muntanyes,
amors d’adolescents i nous poemes.

Màgic Nadal que arriba i ens bressola,
foc on cremar la por i la melangia,
llum del solstici, sempre renovada.

Júlia, Nadal 2020

EL CINEMA DEL PORTAL DE L' ÀNGEL

 

Un dels espais de Barcelona per on passo més sovint és pel Portal de l'Àngel. Recordo alguns establiments desapareguts, desaparicions que ja em costa situar en el temps. La llibreria Porter, la Hormiga de oro, després transformada en Happy Books, un fet que ja em va empipar. És absurd i injust enfadar-se amb els canvis, son constants i abans del que nosaltres recordem i enyorem ja hi havia elements diversos que els nostres pares i avis potser van enyorar. Quan diem que determinat edifici era de tota la vida ens referim, és clar, a la nostra, de vida.

Un dels indrets emblemàtics de fa anys, en aquell espai, era el cinema París. La seva façana em semblava molt luxosa, quan era petita, encara mes perquè aleshores era aquell un cinema car per als nostres possibles. Ja quan era una mica més grandeta i els cinemes típics de barri es decandien hi vaig anar de tant en tant, era un cinema cèntric i còmode.

Jo el veia molt antic, pero no era tan antic, quan jo vaig néixer el cinema tenia tot just vint anys que, com molt bé diu el tango, no son res. Ignoro que hi havia abans del cinema, com tampoc sé què hi havia abans de Can Jorba, avui una seu més del Corte Inglés. Per algunes referències trobades a hemeroteques hi he trobat un establiment dedicat a la fotografia on, en ocasions, també es lliuraven entrades teatrals i materials diversos destinats al mon de l'espectacle, Can Cuyàs. Hi ha moltes boniques Cases Cuyàs per la nostra geografia, ignoro si tots eren parents. 

Fos el que fos, en aquell indret, que aleshores pertanyia a una plaça que no era ben bé una plaça, la de Santa Anna, l'any 1928 s'hi inaugurar, pel juny, el París dels meus records. La pel·lícula triada va ser Beethoven, protagonitzada per un molt bon autor alemany d'origen austríac, Fritz Kortner. Kortner va néixer a Viena, el 1892, va fer i dirigir teatre i va actuar al cinema com actor de caràcter, més aviat de mal caràcter i dolentot, tot i que també va ser Dreyfus. De fet, ja diuen que Beethoven tenia mal caràcter, també. 

La pel·lícula es va estrenar un any abans, a Alemanya, 1927 va ser un any Beethoven, el centenari de la mort del músic, i es van fer molts actes i celebracions. L'actor era jueu i va haver de marxar d'Alemanya i d'Àustria, va viure a Gran Bretanya i els Estats Units i va acabar per retornar a Alemanya el 1949, assolint un gran prestigi com a director de clàssics antics i moderns. Va morir l'any 1970.

La propaganda de l'època remarca les virtuds de la nova sala de cinema, serà, diu, una sala fresqueta i còmoda. Això de la frescor devia ser un aspecte molt valorat, que es troba citat en diferents propagandes sobre sales de cinema. Les projeccions s'acompanyaven amb números musicals a càrrec de conjunts orquestrals. Al famós músic el va acompanyar una pel·lícula espanyola, força popular, La tía Ramona, rodada a Barcelona, per cert.

L'empresa també remarcava que la selecció de pel·lícules estaria determinada per una absoluta moralitat, un ganxo per atreure un públic familiar, en aquella epoca el cinema encara tenia una mena de connotacions pecaminoses, a banda de considerar-se que els locals eren poc saludables. Un moment estelar del cinema va ser la incorporació del Cinefón, un sistema de sonorització que millorava la relació entre imatge i so. 

El París va programar durant alguns anys amb el Fantasio i el Rialto. L'any 1988 va patir un incendi que el va malmetre i que va obligar a una gran remodelació, amb millora de la façana. Va obrir de nou, reconvertit en una doble sala, l'any 1989 i una de les pel·lícules que va acollir va ser Un negre amb saxo, de Bellmunt. Va forma part de l'empresa Balañá. Era un cinema discret i agradable, que va oferir una programació variada i eclèctica, més aviat tradicional i clásica, malgrat que hi podem trobar de tot, des de l'erotisme de l'apertura fins una meravella com Senderos de Gloria. L'any 2007 va tancar de forma definitiva, tenia setanta-nou anys. Les darreres pel·lícules que s'hi van poder veure van ser Volver, d'Almodóvar, i La vida abismal, de Ventura Pons. 

EVOCACIONS CINEMATOGRÀFIQUES APTES PER A TOTS ELS PÚBLICS

 

He tornat a veure avui, al segon canal, La guerra privada del Major Benson, tan lligada als meus anys infantils i escolars, i m'he adonat de què ja havia escrit en alguna altra ocasió sobre ella. Salvant les distàncies li  trobo alguns paral·lelismes amb el Poli de guarderia, lligada, en aquest cas, als meus anys professionals en tardes plujoses. Això dels homes durs amb cor tendre sempre emociona. 

L'havia vist al cinema, el Benson, però a l'escola també ens la passaven de tant en tant. I això que hi ha alguns petons una mica apassionats per l'època, la Julie Adams està estupenda i ja representa una dona moderna, una doctora força agosarada a l'hora de prendre la iniciativa. No recordo que ens tallessin ni amaguessin els petons, aleshores, amb l'excepció d'una monja que es deia Madre Matilde i posava la mà davant de la càmera si la cosa s'escalfava massa, aconseguint una mena de rebel xivarri escolar.

El cinema de l'escola era una d'aquelles antigues sales d'actes amb un escenari modest i amb bona acústica, on es feien funcions escolars. Les cadires eren de fusta, com les del cinema de barri, adients per a fer soroll quan arribaven els moments emocionants o divertits. Era, amb tota la seva modèstia, un cinema-teatre de veritat i no una d'aquestes horribles sales polivalents. Els diumenges també feien cinema, baratet, si anaves abans a doctrina et feien rebaixa i una monja ens venia llaminadures, pipes i tramusos en una barraqueta improvisada.

La pel·licula és de l'any 1955, la devíem veure una mica més tard, suposo. El nen actor que hi surt, tan bufó, Tim Hovey, es va suicidar amb poc més de quaranta anys. Els problemes dels nens actors i els casos de suïcidi van fer que un d'ells, Paul Petersen,  fundés una mena d'associació de suport i ajuda, no sé si ha funcionat prou perquè encara n'hi ha avui que no entomen gaire bé el pas a l'edat adulta. De tot manera podem trobar casos molt diferents, Tim Considine, el nen una mica més grandet i repel·lent, ha fet una vida convencional i s'ha dedicat a moltes coses interessants. 

Sal Mineo també hi surt, era molt jovenet aleshores. Va morir assassinat, s'havia fet córrer molta tinta morbosa sobre el tema però sembla que va ser una desgràcia, un intent de robatori, i que l'assassí ni sabia qui era ell. Com que havia assumit la seva homosexualitat, en una època en la qual aquesta mena de coses encara escandalitzaven, i havia fet alguna obra de teatre innovadora i polèmica sobre el tema, el morbo va estar assegurat durant un temps. 

Heston tenia trenta-i-pocs anys, molta gent li té mania per allò del rifle però va ser un actor amb molts aspectes personals, alguns de ben progressistes, fins i tot. Va estar sempre casat amb la mateixa senyora, una fotògrafa i actriu que el va sobreviure deu anys, eren, si fa no fa, de l'edat dels meus pares. Jo  crec que és més bon actor del que diuen alguns que li tenen mania, va fer moltes coses i tenia un gran ofici, assolit a còpia de treballar. 

La pel·lícula és una producció amable i sense complicacions, tothom és bo, el Benson té mal geni però es reconverteix, la parella acaba junta i enamorada, les monges son un tros de pa, però amb caràcter, els militars son humans i a l'escola de cadets no fan novatades ni bromes pesades i el nen més mal intencionat també millora força. Ja saben que la vida és una altra cosa però un conte de tant en tant no fa cap mal. 

Julie Adams va morir el 2019, amb més de noranta anys. A una associació del barri on fan activitats per a cinèfils, entre d'altres coses, li van dedicar un homenatge. Sempre va conservar el seu aspecte i el seu pentinat, va fer molta televisió i sovint la retrobàvem a la perruqueria del poble de la senyora Fletcher, fent petar la xerrada. La guerra privada del Major Benson té el perfum i els colors dels dies irrecuperables, què hi farem. Diuen que Cary Grandt volia fer aquesta peli però, no sé com, al final la va fer Heston. El director va ser Jerry Hopper, un professional eficaç que es va dedicar foça a la televisió.

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2019/03/julie-adams-i-daltres-histories-del.html

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2012/06/militars-de-pellicula-nois-bufons-i.html

PREMIS, POEMES, REIS I DAMES

 

He llegit poques valoracions amb una mica de rerefons crític sobre això del Cervantes, el rei d'incògnit i el poeta nostrat. Un poeta que en un pregó festiu que recordo a mitges va fer una crida a l'independentisme, no fa pas massa temps. No m'estranya que el rei hagi vingut d'incognit, tal i com està tot, així s'ha evitat allò que, vulgarment, en diuen un pollo, protestes, Montjuïc en peu de guerra i coses així.

El premi ja feia temps que estava concedit, no s'havia pogut lliurar a causa de la pandèmia. No és tan sols honorífic, com la meva medalla, crec que té un afegitó de cent i tants mils euros. Avui no és una gran suma, pero, vaja, ajuda. Ignoro la conversa que el rei i el poeta, acompanyats de les senyores, van tenir, en el marc incomparable del Palauet. M'encanten el lloc i els seus jardins, la veritat. L'ermita de Santa Madrona es troba en aquesta propietat encara que s'obre en alguna ocasió, com ara l'aplec que fem al barri cada any. O que fèiem, fins a l'arribada del virus d'en Banyeta.

Joan Margarit ha escrit, també, en castellà, cosa que sovint no es menciona gaire per aquí, de la mateixa manera que alguns diaris centralistes no han mencionat que escriu en català. En els darrers anys se n'ha volgut fer una mena de poeta nacional, aquest poeta nacional que anem cercant des dels temps d'Espriu. Margarit, pel meu gust subjectiu, té molt bons poemes però d'altres que son més normalets, per omplir llibres, vaja. No és senzill ser bo sempre i en tot moment. En tot cas, connecto molt més amb ell que no pas amb el senyor Cassasses, deu ser cosa de l'edat.

Margarit, fa anys, va admetre en una conversa informal que, en la seva feina d'arquitecte havia projectat blocs lamentables de la periferia, en aquells temps en els quals sembla que l'únic culpable del barraquisme vertical era el senyor Porcioles, de la mateixa manera que volem creure que l'únic negrer va ser el marquès caigu de l'escambell. Focalitzar determinats temes en algú fa que la resta quedin emboirats i, fins i tot, oblidats. 

A Espriu, quan era el nostre poeta oficial, li van concedir la creu d'Alfons X el Savi i la va refusar. El ministre Solana el va anar a visitar a casa, Espriu va acceptar la visita però no va voler fotografies. Son matisos, però matisos importants. Un altre matís és que Espriu no tenia lligams familiars directes, no havia tingut dona ni fills, això potser permet una certa, tot i que sempre limitada, llibertat d'acció. 

A la visita d'incògnit del monarca no hi va haver periodistes, la mateixa casa reial sembla que va facilitar les fotografies, entre les quals aquesta que penjo, en un indret on me n'he fet moltes jo mateixa, ja que hi ha una vista molt maca de la ciutat. Les mascaretes, en aquest cas, semblen tenir un component simbòlic, de vegades, val més no dir res. 

Un aspecte molt més lamentable dels Cervantes, més enllà del tema lingüístic, nacional i reial, és que, com en tants altres premis, els nostres inclosos, el nombre de dones és vergonyós, quatre o cinc senyores. Es concedeix des de 1974! S'ha donat, vull pensar que sense males intencions, a uns quants catalans d'aquests que sempre han escrit en castellà, i molt bé, per cert. Margarit potser és el més català, de moment, si ens atenem a la producció literària. El darrer Cervantes s'ha atorgat a un poeta valencià que escriu en castellà, Brines. No entro en valoracions qualitatives, ep, però tot plegat mostra les anormalitats entre les quals ens movem i es mouen els qui manen. I com la subtilesa o manca de subtilesa política ho impregna tot.

No crec gaire en premis, llegeixo en català i castellà i defenso que cadascú escrigui i parli com vulgui i li abelleixi. Llàstima que, malauradament, res no és del tot innocent, en la nostra societat. En la nostra i en totes, els mateixos Nobel, també amb tan poques dones, es mouen enmig de temes polítics i pressions de tot tipus. Ja fa temps que he perdut la innocència, afortunadament. Pel que fa a les contradiccions vitals i culturals cadascú de nosaltres té les seves i trampeja la vida com poc. 

A l'estat espanyol existeixen els Premis del Ministeri de Cultura, que també premien literatures perifèriques, una vegada es va concedir a Espriu, per cert. Així que potser el Cervantes va dirigit, i ho entendria, a la producció literària en llengua castellana. En tot cas, crec que la cosa no acaba d'estar clara del tot. L'absència de dones resulta més escandalosa si es considera que abasta Hispanoamerica, on tantes bones escriptores podem trobar, per poc que ens hi fixem. En cas de ser així, però, la producció castellana del poeta té prou gruix per a rebre el premi? I, ja dic, no entro en qualitats, contra moltes opinions interessades, crec que es poden utilitzar dues, i fins i tot més llengües, en la producció literària, i que es pot fer malament, bé o molt bé, depèn de la capacitat i la voluntat de cadascú. 

Una cosa que més empipa a la gent, me n'he adonat, és que l'enfrontis de forma descarada amb les pròpies contradiccions, perds amics i quedes malament tu mateixa. Potser per això avui llegeixo poques coses poc profundes i serioses sobre la visita inesperada, en ocasions s'exigeix molt a la gent, a la gent normaleta, mentre, pel que fa a la gent coneguda i valorada, sobretot a la de casa, és habitual fer passar bou per bèstia grossa. 

ELS LLEDONERS BARCELONINS

 

Quan els meus fills eren petits van sortir uns àlbums de cromos molt interessants relacionats amb la Història de Catalunya i d'altres que parlaven del Modernisme o, com en el cas del que he penjat, dels arbres de Barcelona.

Avui hi ha molts més arbres per tot arreu, a la ciutat. Cal mirar fotografies antigues per comprovar que, tant a la ciutat com a la muntanya, la cosa s'ha incrementat. Els arbres ens agraden però el cert és que un excés de massa forestal poc controlada i poc aprofitada també pot generar problemes.

Aquest àlbum ens explicava les diferents espècies que es podien trobar a Barcelona, l'ajuntament en va plantar molts i diferents i aixi ha continuat, no sempre es van adaptar al lloc però crec que l'increment de vegetació de tot tipus a la ciutat ha estat un èxit. L'àlbum, avui, ja s'ha quedat curt.

Un arbre ben barceloní que gairebé semblava un monopoli era el plàtan d'ombra. Sembla que ens el van portar els francesos. En un llibre de la Ruth Rendell, d'aquells que va escriure amb el pseudònim de Bàrbara Vine la protagonista en diu 'arbre de camuflatge'.  És una denominació ben trobada, l'escorça produeix l'efecte de determinats uniformes militars destinats a fer passar els soldats desapercebuts. Fa anys hi havia força robínies, tot i que en dèiem acàcies, vaig llegir que provocaven determinades al·lèrgies i se n'havia limitat el nombre.

Hi ha molts arbres mediterranis que no perden les fulles per la tardor. Em produïa una mica d'angúnia quan algunes mestres em deien que anavem d'excursió amb l'alumnat al Montseny per veure la tardor. No podem defugir els tòpics, fulles per terra a la tardor, neu a l'hivern. Moltes vegades aquests dibuixets convencionals no responen a la realitat que vivim, és clar.

Però fins i tot els arbres de fulla caduca dels nostres carrers no la perden en el mateix moment, cadascú va al seu ritme. Alguns no les perden fins ben entrat l'hivern. Un arbre que aquest dia deixa anar les seves fulles daurades és el lledoner. De lledoners se n'han plantat molts i s'han adaptat bé, de vegades fins i tot massa bé, en carrers no massa amples s'han desenvolupat d'allò més i produeixen molèsties als veïns i un excés de foscor. Quan les seves fulles cauen voleiant, tan daurades i boniques, m'evoquen aquell poema de Lorca en el qual un arbre groc es converteix en ocells. 

Al carrer on vivien els meus pares en van plantar, ja fa molts anys. De tot se n'ha d'aprendre i actualment, quan se'n planten a carrers no massa amples, es fa de forma més espaiada. Des de molts pisos, a l'estiu, no es veu el carrer, tan sols es veuen branques i fulles, un mar de fulles. Jo pensava que això dels arbres agradaria a la gent de la generació dels meus pares però no va ser ben bé així. I és que una activitat habitual, quan no es pot sortir gaire de casa, és tafanejar el carrer, a veure qui passa, qui ve i qui va. I quan els lledoners tenen fulles no es veu res. Tampoc no es pot sortir al balcó per dir adéu a les visites.

Els botiguers també es queixaven de l'excés de fulles per terra, en aquesta època. I les fulles porten bitxets, mosquitets i la resta. Jo, fins que en van plantar,  no sabia com eren, els lledoners, però el nom l'associava a molts topònims, Font del Lledoner, Passeig del Lledoner... Fan un petit fruit comestible, dolcet, no crec que s'aprofitin gaire, actualment, el lladó o lledó. Té molts usos pràctics, pel que fa a la fusta i fins i tot medicinals. En el passat tot tenia moltes utilitats. Hi ha una cançó popular, molt maca, que comença dient: la meva enamorada es filla de Lledó... Avui, malauradament, el nom del arbre el tenim associat a una presó, què hi farem. 

Hi ha arbres dels quals, per raons educatives del meu temps, en sabia més aviat el nom en castellà però almez, que és el nom castellà més habitual del lledoner, no em sonava. Encara més, fa temps, quan algú em preguntava com es deia el lledoner en castella i li deia almez em mirava amb desconfiança i incredulitat. Els lledoners dels carrers del meu barri conformen una mena de túnel màgic, m'evoquen un claustre gòtic vegetal i em recorden aquells versos de Guerau de Liost sobre els arbres d'aparença gòtica, tot i que el poeta no parla del lledoner sinó del faig i l'avet. De fet, fan aquesta mena de túnel perquè s'inclinen cap al mig del carrer, cercant la llum, i no poden fer un desenvolupament natural del tot. 

El poema de Guerau de Liost, un sonet:

El faig és gòtic com l’avet.
Mes l’avet puja fosc, aspriu,
sòbries les fulles, el tronc dret,
car és d’un gòtic primitiu.

Mentre el faig, trèmul, somriu
amb son fullatge transparent
on l’esquirol hi penja el niu,
car és d’un gòtic floreixent.

L’avet és gòtic com el faig.
Són les agulles dels cimals
on de la llum s’hi trenca el raig.

Són les agulles sobiranes
de les eternes catedrals,
immòbils, pàl.lides, llunyanes.

Jo també tinc poemes dedicats a alguns arbres, entre els quals els lledoners del carrer de Blasco de Garay, on vaig viure tants anys i on van viure els meus pares i, després la meva filla, i que em van inspirar el que copio a continuació, i que vaig escriure quan a casa es queixaven, amb raó, de què no veien el carrer. La generació dels meus pares ha anat desapareixent amb el pas del temps, a l'escala hi van instal·lar ascensor, que contribueix a no aïllar la gent a casa seva, al menys, no tant com abans. Però amb això del confinament suposo que més d'un hauria volgut poder distreure's mirant pel balcó, com abans, la gent que passava pel carrer. En tot cas, quan això es pot fer, a l'hivern, quan ja els arbres han perdut les seves fulles, fa massa fred per fer el tafaner. Pel que fa on visc ara, hi ha pruneres japoneses, molt boniques a la primavera però molt més modestes, pel que fa a volum i espessor, que no pas els lledoners. No tinc cap problema per fer la tafanera. Els primers arbres que hi van plantar eren una mena de mimoses que no es van adaptar, es va decandir, i es van acabar per canviar per les pruneres.

Van plantar lledoners,
al carrer de la mare
i han crescut i ombrejat
els portals de les cases.

Han crescut massa i tot,
diu la gent, amoïnada.
El carrer sembla fosc
sota les seves branques.

Els vells des dels balcons
les voreres no abasten
i no poden dir adéu
a l’amic que ara passa.

El carrer sembla un bosc
que Montjuïc encalça.
Un bosc ple de verdor
on s’ensopeix la tarda.

Els lledons, ennegrits,
maduren amb migranya
i rantells migradors
al seu recer s’amaguen.

A l’hivern han quedat
les branques despullades,
i s’ha endut el fullam
una tamborinada.

Semblen ja molt antics
i són joves encara,
els ombrils lledoners
del carrer de la mare.

HOMES I RATOLINS

 

He pogut veure aquests dies, a betevé,  la versió en cinema de la narració de John Steinbech Of Mice and men, de 1992. El llibre és de 1937, s'ha representat en el teatre i fins i tot té una versió operística. Situada a l'època de la depressió ens explica la vida nòmada de dos amics, George, espavilat i lúcid,  i Lenny,  deficient mental però amb una força fisica extraordinària, que han establert una relació fraternal i de dependència. 

Tots dos imaginen un futur en el qual posseiran un petit ranxo amb conills. La manca de control de Lenny a l'hora de relacionar-se amb la gent o amb les bestioles fa que, per exemple, matí els ratolins que acarona. Això li ha dut problemes i els dos amics han hagut de fugir a causa d'un malentès amb una noia que no va entendre les intencions de Lenny. 

Establerts en un ranxo on els donen feina la situació es complica a causa del capteniment del fill de l'amo i de la seva dona, una dona atractiva i vulgar, frustrada, que intenta coquetejar amb els treballadors. És una narració força coneguda però no explicaré el final per si algú no l'ha llegit ni l'ha vist.

La pel·lícula compta amb un repartiment de categoria, els seus protagonistes son Gary Sinise, que també la va dirigir i en va escriure el guió, i John Malkovich, però aplega un planter de secundaris bons i eficaços tot i que no gaire coneguts. Va tenir una bona acollida però no va assolir el reconeixement que mereixia. No era aquesta la primera versió de la història, en cinema, n'hi ha una altre de 1939, amb Burgess Meredit i Lon Chaney jr, dirigida per Lewis Milestone. Una versió en castellà, per al teatre, que crec que no hem vist a Catalunya, va ser interpretada per Fernando Cayo i Roberto Álamo. 

El llibre ha estat en ocasions qüestionat, als Estats Units, ja que és una lectura preceptiva habitual per als estudiants una mica grandets i és veu qui hi ha qui la troba poc adient. Avui, des d'un punt de vista actual i feminista, també es podria qüestionar la absència de dones, fins i tot en l'imaginari dels protagonistes, o que l'única que surt, una victima més, de fet, no tingui un paper mes aprofundit i reeixit i representi la típica coqueta perillosa i una mica ximpleta. Un altre aspecte de la narració és que es veu venir de seguida què passarà i com acabarà, però potser l'any 1937 no era ben bé així. La pel·lícula mostra una sèrie de personatges molt poc feliços, cadascú a la seva manera, parafrasejant Tolstoi, inclòs un negre que està marginat entre els marginats. A la versió en teatre, estrenada a Madrid, van trobar un negre de casa i no els va passar com als d'Àngels a Amèrica, amb aquella absurda excusa de mal pagador. 

Sembla que hi ha una versió doblada al català però betevé va passar la castellana. De tota manera millor, si es pot, veure'n la versió original, el doblatge de Malkovich és una mica lamentable, tot i que no deu ser gens senzill adaptar el seu personatge, una mena de nen gran i innocent en un cos d'home fort, que ens evoca en ocasions Frankestein, quan fa mal sense voler-ne fer. 

Precisament fa pocs dies, en el programa de ràdio Un libro, una hora, que escolto de vegades i que recupera molts textos ja clàssics, van parlar d'aquesta narració. No sé per quina mena de casualitats de vegades els temes concideixen en un moment determinat de la vida. En tot cas és aquesta una pel·lícula interessant, ben feta, que procedeix d'un llibre típic de l'autor, on centra el tema dels desafavorits i desarrelats en un univers més tancat que en d'altres novel·les.

Sembla que el títol li va inspirar, a Steinbeck, un poema de l'escocès Robert Burns, dedicat a un ratolí. N'he trobat una traducció al castellà d'un poeta peruà, Carlos Llaza. 

a un ratón

al arrasar su nido con el arado,
noviembre, 1785

Pícaro, ágil, tímido bicho,
¡tamaño pánico en tu pecho!
No es necesario que hacia el barbecho
……………………………………te precipites,
¡me rehúso a condenarte al nicho
……………………………………con aguijadas!

Siento que el hombre sobre el animal
haya quebrado la unión natural,
que en ti justifica una opinión vil
……………………………………como el recelo
por este hermano tuyo, mortal,
……………………………………¡pobre y terreno!

No tengo dudas, querido amigo,
seguro robas alguna espiga,
¡que entre tantísimo trigo
……………………………………no es sino un derecho!
¡Bendito sea yo con la miga
……………………………………de la cosecha!

Tu madriguera es una penuria,
¡sus pobres muros el viento arruina!
y ya no alcanza para una nueva
……………………………………la hierba verde,
mientras el vendaval se amotina,
……………………………………¡mordaz, vehemente!

Tú has visto campos perecer
e inviernos crudos avanzar,
y agazapado intentas subsistir
……………………………………con cierta paz
hasta que el golpe cruel del labrador
……………………………………rompe tu hogar.

Tu montoncito de hojas y rastrojo
¡menudas roeduras y trabajo
te ha costado! Y tras el desalojo
……………………………………quedas desguarnecido,
¡bajo el invierno helado y al antojo
……………………………………de escarcha y frío!

Mas, ratoncito, no eres el único
consciente de que prevenir caduca:
hasta el mejor proyecto se trunca
……………………………………entre hombre y roedor,
para tan solo dejarnos fiasco,
……………………………………llanto y dolor.

Aun así, ¡eres un ser bendito!,
pues el puro presente te marchita,
mientras, yo, que el pasado habito,
……………………………………huyo con prisa,
y aunque no puedo ver hacia delante,
……………………………………¡la conjetura me horroriza!

–

DIVAGACIONS VAGAMENT FEMINISTES

 

Per casualitat m'he ensopegat amb aquesta minisèrie de Movistar, tan sols consta, de moment, de quatre capítols i el darrer encara no l'han penjat. No és una sèrie rodona del tot, queda curta en molts aspectes i s'hi percep una certa manca de recursos. Tot  i amb això és  interessant i tracta del tema de l'oblit en el qual s'ha trobat la tasca de les dones al llarg dels anys. La sèrie se centra en un personatge del passat i una dona del present, es mencionen un parell de casos més i s'entrevisten diverses persones. La conductora del programa és la periodista Nieves Concostrina, una senyora que rumbeja una ironia intel·ligent i a la qual havia seguit en alguns programes de ràdio, també a l'entorn de la història, com ara un que porta un títol que ja és tota una declaració de principis: Cualquier tiempo pasado fue anterior.

Els temps han canviat o estan canviant però encara percebo protestes quan insisteixes en l'oblit persistent de la dona als  llibres de text, classes magistrals, i el que sigui, o demanes, amb un cert espurneig irònic que premis com ara els Nobel o, fins i tot, el d'Honor de les Lletres Catalanes, no es donguin a cap més home fins que les concessions no presentin una saludable paritat. Molts senyors es posen nerviosos i no tan sols els de la meva edat, de vegades una mica descol·locats amb tants canvis. A veure si ens passarem... Un tema recurrent és dir que els llocs de treball o els premis s'han de donar a qui ho mereix i que demanar paritats obligatòries és una bestiesa. Amb això se suposa que els homes que aconsegueixen llocs de feina importants o reconeixements s'ho mereixen o s'ho han merescut, cosa que no aguanta cap prova d'aquelles del cotó.

M'han atorgat una Medalla d'Honor de Barcelona, a causa de la col·laboració en iniciatives diverses al meu barri. Crec que, en part, ser una dona, ara i aquí, ha afavorit que em triessin aquest any, la veritat. A l'acte de la concessió, molt limitat a causa de la situació, l'alcaldessa va comentar en el seu discurs, breu i directe, que abans que no hi fossin elles tan sols un vint per cent de medalles, des que s'atorguen aquests reconeixements, l'havien rebut dones quan, de fet, a les associacions veïnals hi fan feina un munt de dones. Hi ha qui tot el que diu la senyora Colau ho troba malament,  ja ho sabem, però no crec que una cosa tan contundent i evident es pugui rebatre.

Fa temps vaig comentar un llibre sobre moviments veïnals, escrit per un expert, home. Les dones gairebé no hi sortien, i això que és un llibre força actual. He fet algunes xerrades aquests dies sobre Francesc Layret, el personatge compta amb pocs llibres sobre ell, un és el de Joaquim Ferrer, dels setanta. L'altre el de Vidal Aragonès, recent. Ni en l'ún ni en l'altre hi surten dones, ni parentes, ni conegudes, ni saludades. A banda de què, al final, s'esmenta a Maria Aurèlia Capmany, a causa de l'obra de teatre que va dedicar a Layret, en col·laboració amb Xavier Romeu, a Maria Mercè Marçal, que li va escriure un poema i a Teresa Rebull que el va cantar. O sigui, que les dones sí que es van interessar pel personatge. Es pot comprovar això amb facilitat repassant el complet índex onomàstic del final. 

Layret tenia mare i germana i suposo que quan es tenen preocupacions socials i polítiques en algun moment es planteja el tema de la situació de la dona. Però el fet és que potser sí, que va estar absent dels seus mítings i proclames, no ho sé. Ja sabem que era aquell un mon d'homes. Però també crec que no és una prioritat buscar-les, en molts casos. Hi ha molta ignorància i molta galvana, a l'hora d'investigar. Paradoxalment les dones, anònimes, van ser molt nombroses a la primera celebració del Primer de Maig, el 1890, anònimes treballadores de les quals la premsa de l'època, per variar, en destaca l'aspecte físic, la joventut, la fresca bellesa obrera... A l'enterrament de Layret hi van anar moltes dones. De la pobra primera dona de Companys, que va anar a buscar Layret per tal que ajudés el marit i que va presenciar l'assassinat,  cosa que sembla que va influir en els seus futurs problemes mentals, no en sabem gairebé res. Ha desaparegut del mapa de la història oficial ja que si el tema femení posa alguna ombra en les grans vides dels senyors se les enretira, encara avui.  

Al programa que menciono hi ha un capítol dedicat a Dolors Aleu, la primera doctora  nostrada. Una flor que no va fer estiu, al contrari, es van endegar mides per tal que no proliferessin les doctores i fins i tot a la família va fer forat allò de què la dona no havia de saber més que l'home ni guanyar més diners, una cosa que encara era ben vigent quan jo era més jove i que fins i tot avui ressona en moltes relacions actuals. 

El tema de l'estudi de les dones, més enllà d'algunes crides a la coeducació escolar, no era objecte de debats aprofundits per part dels senyors il·lustrats i compromesos d'aquells anys? El fallit pressupost de cultura que va endegar Layret quan era a l'ajuntment barceloní i que va acabar com el rosari de l'aurora bé tcava el tema, suposo que una mica a fons. Aleu va ser professora a l'Acadèmia per a dones que va muntar Clotilde Cerdà i que va durar quatre dies i a la qual va donar suport la molt maltractada, per la història, Isabel II. Les reines amb molts amants estan molt mal vistes però els reis, els ministres i fins i tot els líders esquerranosos han tingut amants a dojo i encara fa gràcia.

De  vegades s'endeguen llibres i documentals sobre dones oblidades, darrerament hem sabut que hi havia pintores, escultores, fins i tot compositores, quadres, escultures, partitures, han estat atribuïdes en ocasions a senyors, quan eren obre de dones del seu entor. La generació dels 27, amb aquells senyors tan brillants i moderns, va deixar les dones, amigues seves, de banda. Per aquí Catalunya, una mica el mateix, no ens enganyem. Hi ha qui també et diu que les que van poder fer alguna cosa eren de casa bona. Oh, i tant, i els homes que van fer alguna cosa, també ho eren, amb ben poques excepcions. 

A la història de la doctora Aleu hi surt el tema de la prostitució, de la prostitució marginal, ep, tan comentat i tan poc entomat de forma seriosa, encara avui, mirat com quelcom inevitable i que no es pot evitar. Al capdavall les víctimes han estat elles, quan jo era petita deien que hi havia prostitutes per necessitat i per vici. Encara son ben vigents els coneguts versos de Sor Juana Inés de la Cruz, una de les poques dones sàvies que va aconseguir surar en un mon terrible per a les dones, tot i que va defugir el matrimoni.

¿O cuál es más de culpar,
aunque cualquiera mal haga:
la que peca por la paga,
o el que paga por pecar?

Avui es busquen noms de dones per posar a carrers i places, vull creure que és un intent sincer de fer justícia i no respon a una moda frívola i guai. Posar a un carrer el nom d'algú i que aquell nom no desvetlli curiositat és habitual, i mireu que poc que costa cercar pel mòbil qui és aquell o aquella al qual li han dedicat un espai urbà. El corsé, que tan preocupava a Dolors Aleu, ha desaparegut, però les locutores de la tele acostumen a sortir lleugeres de roba, encara que sigui l'hivern, o amb uns talons impossibles, i tots ens quedem tan amples, elles, les primeres. Que cadascú vaig com vulgui, evidentment, però els senyors sempre van si fa no fa molt més còmodes. Es parla sovint de l'absurd de l'aprimament, de l'anorèxia i la resta, però les desfilades de moda continuen amb la seva tendència a l'aspecte esquelètic i les talles convencionals cada dia son per a noies més primetes. Quan fan alguna pel·lícula antiga sovint em comenten, noies d'avui, que les dones estaven grasses... Anb excepcions com Audrey Hepburn, que sembla que també havia estat anorèxica i mal nodrida durant el temps de la guerra.

Aquests dies estic llegint un altre llibre mentalitzador sobre la dona del Renaixement, un clàssic: Casadas, monjas, rameras y brujas. La olvidada historia de la mujer española en el Renacimiento, de Manuel Fernández Álvarez, un gran expert en l'època que va morir el 2010. S'ha tornat a editar, és un llibre que es pot trobar en edició de butxaca, el vaig comprar a la llibreria del MNAC i la noia que em va cobrar, jove i simpàtica, em va dir que li havia encantat i que m'agradaria molt. Que n'havien portat un munt i que tan sols quedava el que jo m'enduia. M'agradaria saber si l'han llegit molts homes o no. Diuen que les dones llegeixen més i diria que és així tot i que tenim fama de llegir, més aviat, narrativa. Novel·les que ens acaben d'embogir, com a la Bovary, fins i tot Erasme, que ha donat nom a aquests viatges d'estudis del present, deia tota mena de disbarats, com ara que una dona era sempre una dona, o sigui, boja, per molts esforços que fes per amagar-ho...

No em considero radical i en aquest tema no ho era gaire, fa anys, puc dir això que diuen ara, que m'he anat empoderant. Afortunadament avui, als debats de la tele, als seriosos, hi veig moltes dones. Fa, com qui diu, quatre dies, eren les grans absents, amb poques excepcions. Hi ha un risc en tot plegat, se suposa que la dona moderna ha de ser ambiciosa i desitjar llocs importants i de responsabilitat. L'ambició ha estat molt sobrevalorada, un home poc ambiciós, conformat amb una feina per anar tirant, estava molt mal vist, ells tampoc han tingut llibertat per triar, en molts casos. I, agradi o no haver-ho de reconèixer, els senyors son més violents i agressius amb totes les excepcions que vulgueu, serà per biologia o pel que sigui, de fet passa amb molts mamífers, això, però és aixi, avui, al menys, es parla del tema, sempre amb certa reticència malèvola. Quan una senyora dolenta, de tant en tant, es carrega un senyor o una criatura surten tots els dimoniets amagats. Però els números canten, oi?

Quan parlem d'homes importants deixem de banda la molta carn de canó masculina i humil que ha estat embrutida, obligada a anar a guerres absurdes, amb excuses com ara la pàtria i d'altres constructes culturals absurds i altament manipulables. Encara no es parla prou, més enllà de llibres com el de Victor Amela, del desproposit d'enviar a l'Ebre el millor de la joventut masculina, noiets que eren gairebé criatures, a una guerra que ja estava perduda. Tant que es diu que s'ha de demanar perdó de tot però quan no toca, no toca. 

Marx i d'altres teòrics de les noves idees s'adonaven de l'explotació de la dona però en la seva vida privada, amb les filles, adoptaven els rols tradicionals, en molts casos. És que una cosa és teoritzar i, l'altra, donar exemple i ser coherent en la intimitat. Al capdavall Rousseau escrivia sobre educació dels infants i enviava tots els seus a l'hospici. Podria trobar molts exemples. Althusser, un filòsof que comentàvem i llegíem quan érem jovenetes va escanyar la seva dona, i vam perdre una mica més d'innocència sobre allò de què la filosofia cura. Tenia una malaltia malalt, o això ens van dir.

Som una espècie amb moltes mancances i un alt grau d'incoherència, potser no s'hi pot fer res. Al menys, de moment, la dona, ara i aquí, la de casa, no pas la que ha arribat de qui sap on i ha de fregar i passejar iaios, té oportunitats i una certa dosi de llibertat personal. La gent que arriba de fora, si pot i sobreviu, no en té gaires, d'oportunitats. En tot cas els avenços de la humanitat no estan mai consolidats, no hi ha una vacuna eficaç en contra de la injustícia ni de la barbàrie, amb perdó dels bàrbars que devien ser com tots els altres, ben mirat. L'any que  jo vaig néixer van fer aquella declaració dels Drets Humans i, al menys, van representar un punt de partida, encara que quan cal se'ls passin pel folre. Tampoc no estic d'acord en què estem pitjor que abans. En tot cas no sé de quin abans parlen, del meu, no pas.

CINEMA D'ABANS CONTEMPLAT DES DEL PRESENT

 

Aquests dies m'he mirat una d'aquestes interessants pel·lícules que recupera BTV, de vegades repetides, fins i tot, Sendas marcadas. En casos com aquests crec que no es pot entrar a fons en valoracions qualitatives, amb el pas dels anys han assolit un gran valor documental i ens mostren el coratge de directors arriscats, intel·ligents, però condicionats pel context i les poques possibilitats existents en aquells anys de la meva infantesa.

Sendas marcadas és de 1957, la va dirigir Joan Bosch i Palau, un home de cinema, nascut a Valls, vocacional, també guionista, i que compta, en el seu currículum, amb un munt de títols de tots els gèneres i per a tots els gustos. En aquest cas, a partir de la detenció d'un delinqüent, situa en una casa de la muntanya unes quantes persones, que van explicant  històries molt diferents. Hi retrobem aquells rucs, aquelles vaques de poble, aquells pagesos humils, aquells valents guàrdia-civils i aquells capellans immaculats i comprensius. Hi surten també un parell de nens molt macos i que ho fan molt bé. 

En algun moment retrobem la Barcelona de l'època, en una de les històries hi trobem Martínez Soria, encara jove, víctima d'una visió fantasmal que em va fer pensar en allò de la noia de la corba de l'autopista, però en versió urbana. Hi surten molts actors i actrius avui poc coneguts o mal recordats, amb carreres més o menys llargues, en el cinema o, més endavant, a la televisió. Fins i tot a la ràdio, com Estanis Gonzàlez, que va ser un tot-terreny d'aquells anys. També es va dedicar, com tants altres, al doblatge. 

A banda de Barcelona ens passegem per les rodalies del Pedraforca, pel Berguedà, pel poble de Prades, amb la seva font inconfusible. Comprovem com s'esquiava en aquells anys i com a la casa del senyor benestant, interpretat pel popular Luis Iduni,  els mobles mostren aquella moda en alça que es va dir funcional. Bosch ha merescut un llibre biogràfic, editat per Cossetània, escrit per Àngel Comas, un altre devot del cinema. No és fàcil de trobar, per cert.

El protagonista i pal de paller de la pel·lícula va ser un italià relativament popular de l'època, Adriano Rimoldi, a qui van doblar. Té un nét director de cinema, Matteo Garrone, el mateix cognom que un dels nens del llibre Cuore, per cert. Un dels actors de més llarg recorregut dels que surten va ser Francisco Piquer, valencià, tan present a aquelles novel·les i obres teatrals televisives. Hi podem veure Maria Dolors Gispert, de qui vaig escriure amb motiu de la seva mort.

Una altra actriu italiana, Anna Amendola, encara viva amb més de noranta anys, es va retirar molt aviat del cinema, llàstima. Va ser la Neleta d'una versió de Cañas y barro en cinema, de l'any 54, amb Virgilio Teixeira, portuguès, de qui també he parlat en alguna ocasió.

Una altra actriu catalana que va morir no fa gaire anys, a Madrid, on vivia, i que a la pel·lícula fa de boica dama polícia, valenta i sacrificada, era Montserrat Julió, una senyora amb una vida de cine, literalment parlant. Es va exiliar amb la seva família a causa de la guerra, va formar part de la gent que va arribar a Xile amb el Winnipeg, després va retornar i va anar fent coses diverses, cinema, teatre, televisió, va dirigir teatre, així mateix, com ara una versió de l'obra de Joan Oliver Allò que tal vegada s'esdevingué. També va escriure unes memòries i una novel·la de ciència ficció. En alguna ocasió l'havien entrevistat i crec que havia nascut a Mataró. 

Cal obviar les mancances d'aquestes pel·licules i les seves servituds envers la moral vigent, capellans bons, polícies educats i coratjosos, malvats d'una peça... fins i tot m'estranya que passés una mica per alt la nit que el personatge que fa Francisco Piquer passa en una casa misteriosa, en companyia de l'Amendola, tot i que no es pas que es vegi res, més enllà del fet que ella, de bon matí, baixa amb bata del pis de dalt. Al capdavall la dama és una aparició, l'esperit d'una difunta, vaja.

A mi aquestes pel·lícules m'entendreixen i em produeixen una gran admiració, tant pel que fa al director, com als actors, com a tot l'equip. En aquest cas també m'evoca aquell excursionisme pioner, mal equipat i mal abrigat, fent escalada amb unes cordes d'estar per casa. Però fent gresca, això sí, acompanyats d'un grup d'harmòniques que va tenir una certa popularitat i que es deien Los Akords. La gent fuma i beu força, sobretot, conyac. 

La rància censura fins i tot es va ficar amb el títol que havia de ser una cosa com ara Historias del destino i es veu que no els va agradar, no sé ben bé perquè. En aquest cas, però, Sendes marcades em sembla un títol molt més bonic i suggeridor.