LES PILOTES, PEL CALDO!!!

Cada dia em produeix més curiositat humana el món futbolístic. La veritat és que no m'agrada l'esport, no el practico i gairebé mai no em miro cap partit pel fet que m'avorreixen però els darrers anys del Barça han propiciat que gairebé no puguis estar al marge d'aquest fenomen de masses destinat, segons deien durant la meva joventut, a esvair-se així que arribés la democràcia. És clar que hi ha qui pot dir que la democràcia no ha arribat encara però de fet amb aquesta democràcia ja ens hauríem conformat en d'altres temps més grisos.

El tema del futbol ha anat a més però ha quedat reduït a la lluita entre uns eterns rivals, el Barça i el Madrid, convertits en símbols, malgrat potser ells mateixos, de les dues Espanyes. Jo, de fet, no crec que hi hagi dues espanyes, o com en vulguem dir, n'hi ha una pila i d'aquí plora la criatura. El que passa és que en determinats moments sembla que ningú no es pot escapar de firmar pel blanc o pel negre, pel blau o pel vermell, què hi farem.

Fa pocs dies escoltava un periodista esportiu d'una certa anomenada manifestant amb una gran ràbia que s'havia de demanar gairebé el cap del senyor Martino, que era un gandul i no sé quants penjaments més, i que el que havia de fer aquest senyor era aprendre de Sant Guardiola. Bé, els sants no sempre funcionen ni poden fer miracles en tot moment per més mèrits professionals que hagin fet al llarg de la seva vida penitent. A més, el mateix periodista manifestava el desig profund de què el Madrid fos humiliat per aquell que li fes més mal i més ràbia. Vaja, que aquestes coses es manifestin en veu alta al bar del barri em sembla fins i tot normalet però que es proclamin per un mitjà de comunicació nostrat ja no m'ho semblen tant.

Alguns barcelonistes, pocs, són d'aquests que estan amb l'equip manque pierda, però fins i tot els més devots havien pensat que la derrota no existia quan precisament el passat remot i fins i tot recent ha demostrat que els nostres són humans, i no tan sols els futbolistes, car en el fons el món del futbol, com tants altres, no és res més que un reflex del món en general. He sentit tantes coses estranyes relatives al tema futbolero en aquests darrers temps que sovint em ve al cap una frase d'alguna persona gran de la meva època jove, la gent fa por. No m'estranya gents, hores d'ara, que uns toros dolents fossin la causa última d'anar a cremar convents, per més mania que es tingués al clergat es podia haver buscat una excusa més profunda, la veritat.

De tant en tant un fracàs dels nostres o un triomf d'aquells que odiem resulta fins i tot saludable per al context. Que un equip com l'Atlètic de Madrid tiri endavant, sense pertànyer a les dues grans categories fa fins i tot il·lusió, com va passar en una ocasió amb el Depor. Per cert, aquests dies em vénen al cap opinions emeses per persones públiques i privades al llarg d'aquests darrers anys, sobre el tema: quan van fitxar en Guardiola per entrenar, gràcies al senyor Laporta, tot s'ha de dir, estava verd. Quan va començar a guanyar coses l'equip,  qualsevol cosa que deia el senyor Guardiola era una mena de frase de l'oracle, fins al punt que he vist emmarcades en ceràmica a botigues d'artesania coses tan banals com allò de llevar-se molt d'hora. Encara més, se li demanava el pas a la política, per tal de portar Catalunya endavant com ho havia fet amb el Barça, és clar que en la política no hi ha canteres ni masies que ensinistrin els aspirants en això de menar països.

Quan aquest senyor entrenador, a temps, i va fer santament, es va buidar i va fugir ponent enllà, malgrat els èxits del malagunyat senyor Vilanova, avui tan lloat, més d'un va proclamar des del principi que ja no era igual i l'equip no tenia la mateixa 'chispa'. Sobre Vilanova, més d'un el volia retirar a causa de la seva malaltia, quan encara l'equip guanyava, per cert. Fa quatre dies més d'un expert d'aquí i de fora assegurava que el Madrid no tenia res a fer amb l'equip menat per Guardiola.

Sobre política, futbol i educació tothom hi entén i tothom opina i potser ha de ser així.I, és clar, ara resulta que ni amb guardioles es fan miracles sempre i en tot moment. Què hi farem. Viure per veure... i sentir.

En el món de la política passa si fa no fa, per cert. La vida és un estadi i tot és teiatru. L'únic consol és que l'etern rival no hagi guanyat amb aquell entrenador impresentable i que avui, tot i les derrotes, els ànims estiguin una mica més calmats. I encara per a més consol patriòtic sembla que tenim per aquí els cuiners millors del món o gairebé, tot i que acabo de llegir que en un restaurant d'aquests dels millors se'ls van intoxicar més de seixanta persones. Si arriba a passar al del barri, me'l tanquen. Jo he estat la millor mestra del món i no se n'ha assabentat ningú, he, he.

EL MÚSIC JOAN VILADOMAT I LA BARCELONA DELS ANYS VINT, EVOCATS PER JAUME COLLELL

Demà, dimarts, comptarem al Poble-sec amb el periodista i moltes coses més Jaume Collell, que ens evocarà la figura de Joan Viladomat, músic molt popular, al qual devem la música de cançons com Fumando espero o El vestit d'en Pasqual. A més a més de conèixer la vida singular d'aquest personatge passejarem també pel Paral·lel i la Barcelona dels anys vint. Collell és autor d'un llibre sobre Joan Viladomat que podreu comprar a la xerrada, encara que ja hagi passat Sant Jordi.

Aquí podeu llegir la ressenya que sobre aquest llibre vaig fer al blog Llegir en cas d'incendi.

QUE S'HA FET D'AQUELLES FLORS I AQUELLS LLIBRES QUE ENS REGALAVEN A LA CAIXA???

El dia de Sant Jordi vaig anar a tallar-me els cabells. Vaig ser clienta durant molts anys a la mateixa perruqueria del barri, en algun moment del passat remot hi va haver problemes entre les persones que formaven la petita societat que la menava i va desaparèixer, però un grup dissident es va establir no massa lluny de casa, tot i que per anar-hi havia de travessar el Paral·lel. A aquesta segona perruqueria hi va emigrar molta gent de l'anterior i ja duia més de vint anys a la nova seu quan en tornar de vacances, aquest estiu, vaig comprovar amb pena del meu cor que havia tancat. Cada dia em sap més greu que els establiments coneguts tanquin i em costa més canviar d'hàbits, la veritat. 

Ara fa poc temps he començat a anar de tant en tant -de fet puc passar mesos sense pelar-me- a una altra del barri. Les perruqueries han canviat, com gairebé tot, moltes de les modernes, noves i petites tenen poc personal i t'atenen a hores convingudes, ben poques mantenen aquell ambient de tertúlia sense pressa d'abans. A aquesta on vaig ara hi treballen tan sols dues persones i no sempre hi són totes dues. Una d'elles és una noia jove. 

A casa comentàvem l'altre dia els temps en els quals les caixes d'estalvi regalaven, per Sant Jordi, llibres i roses. Li vaig explicar a la perruquera jove això dels regals antics i es va estranyar, ella no ho havia vist mai. Tot passa i coses banals que pertanyen a la nostra memòria, suposadament col·lectiva, ja són generacionals. Això dels llibres i d'altres regalets que feien les caixes d'estalvi va durar uns quants anys, en ocasions anava condicionat a una imposició modesta. Hi havia persones que feien l'ingrés, agafaven el llibre, i al cap d'uns dies tornaven a retirar els calerons. Les roses, al principi, eren més cares que no pas ara, i es regalaven clavells, flor aleshores més modesta i assequible. Els llibres també eren un bé més valuós i car i per això, cobejable. Les caixes i bancs van obrir en pocs anys tot un munt de sucursals i sucursaletes que han anat tancant i també moltes entitats de crèdit han desaparegut en els darrers temps.

Sovint ens queixem dels canvis en els establiments diversos del nostre entorn i de que hi posin un altre tipus de comerç. Durant un temps la gent es queixava del fet que tot el que obrien per tot arreu, en tancar una botiga, eren sucursals de les caixes i bancs. Talment com van florir van marcir-se i el present ha vist desaparèixer interiors en els quals s'havien esmerçat diners i pretensions decoratives. La Caixa de Sabadell repartia per Sant Jordi el llibre del premi Sant Joan, un premi que s'ha continuat atorgant, de tota manera. Encara que jo no hi tenia compte, un familiar que hi treballava me'l guardava sempre. Si tenies un conegut a alguna sucursal d'alguna caixa era fàcil que et fes arribar el llibre regalat.

A moltes cases hi veies, als prestatges del menjador, els llibres regalats per les caixes i para de comptar. No eren uns grans llibres pel que fa a l'enquadernació, la veritat. Avui, en una tauleta que tenen a la biblioteca a la qual pots portar llibres que no vols a casa en veig sovint d'aquells de les caixes. A la gent més gran que jo, que no havia pogut tenir accés a molts llibres, els feia il·lusió l'obsequi i, en general, qualsevol obsequi. Tot i que era un obsequi condicionat a augmentar el passiu de l'entitat, ni que fos de forma temporal. Quan es buiden pisos de gent gran que ha desaparegut moltes coses van a la brossa, entre les quals els llibres de les caixes, avui un record entranyable tot i que durant anys els més joves vam ironitzar amb el tema. Ningú s'hauria pogut imaginar la davallada de tantes caixes i bancs o la seva absorció pels peixos grossos i els taurons supervivents. L'oficina del barri de la caixa que fos era tota una institució i algunes, poques, encara ho són, tot i que també els canvis en el personal, que avui sovintegen,  han fet perdre pes al seu paper de punt de referència familiar.

Molta gent anava a una caixa en lloc d'una altra pel fet que a la sucursal del barri triada l'atenien millor. Havia comprovat la gran paciència d'alguns -no pas de tots- els empleats locals, escoltant narracions d'avis de quan jo no era àvia, que repartien, per exemple, una part de la seva migrada pagueta de jubilats entre les llibretes dels néts i nétes i aprofitaven l'avinentesa per explicar allò que en diuen les històries del iaio Cebolleta al sofert administratiu de torn. Com la meva vella perruqueria, moltes sucursals de les caixes han tancat. Al meu barri en queden un parell, les més antigues, i que durin, són, és clar, de la caixa de pensions, que encara belluga. 

Les entitats d'estalvi que semblaven tan serioses jugaven amb una certa picaresca que al capdavall crec que en va perjudicar la imatge. Per exemple, si uns avis tenien uns estalvis una miqueta substanciosos i anaven a demanar augment d'interessos els acostumaven a concedir una millora en el rendiment. Però si els avis eren tímids i no deien res ningú no els explicava que era possible augmentar aquell rendiment. Després, com es sabut, s'han fet coses molt pitjors. Una solució és tenir els estalvis sota el matalàs o no tenir-ne però sempre s'ha de comptar amb una pometa per a la set, que diuen. 

Quan jo vaig néixer era habitual que t'obrissin una llibreta a la caixa, ni que fos amb deu cèntims. A les escoles de l'època s'havien fet campanyes per fomentar l'estalvi. Aquelles llibretes d'estalvi es feien a mà, de forma artesanal, i anar a portar alguna coseta a la caixa era tot un ritual. La meva mare, per exemple, s'estimava més quan jo era petita portar els diners a la central, la de la Plaça de Sant Jaume que no pas a la sucursal del Paral·lel i fèiem la ruta de la Monyos de tant en tant i semblava que anàvem a un indret sagrat i misteriós. Treballar a una caixa va estar bé durant molt de temps, els empleats tenien unes quantes paguetes extres i unes molt bones condicions en demanar una hipoteca, cosa que va propiciar que en determinats blocs de pisos una mica de bon veure els habitants fossin tots ells empleats d'alguna caixa.

Tot ha passat i també a aquelles santes institucions els han arribat els temps de les vaques magres. Els llibres ja no són el que havien estat i les caixes d'estalvi, aquelles que sobreviuen als naufragis, encara menys.

I NAUFRAGAR M'ÉS DOLÇ EN AQUEST MAR...

L’INFINIT

Sempre em fou car aquest eixorc turó

i aquesta barda que de tanta part

de l’últim horitzó l’esguard em priva.

Mes, assegut i contemplant, immensos

espais més enllà d’ella i sobrehumans

silencis i una quietud fondíssima

jo al pensament fingeixo. Tant que, per poc,

el cor no se m’espanta. I com que el vent

sento mormolejar entre les bardisses,

el silenci infinit a aquesta veu

vaig comparant: i allò etern em revé

i les èpoques mortes i la d’ara 

vivent, i el so que fa. Així en aquesta 

immensitat se’m nega el pensament:

i naufragar m’és dolç en aquest mar.

          (Trad. Narcís Comadira)

Malgrat tot i contra les meves conviccions ahir vaig comprar dos llibres. Va ser en passar per la Llibreria Documenta, a la qual li queda un mes i escaig per traslladar-se a la nova seu, vaig pensar que estaria bé tenir uns darrers llibres comprats en aquell espai quan la llibreria actual sigui ja un record i aneu a saber què hi vendran aleshores, tot i que m'ho imagino.

Em vaig comprar el Pasado imperfecto de Judt, autor del qual comentava fa poc Postguerra. Tracta del compromís intel·lectual i dels condicionants polítics que fan congriar silencis culpables, sobre tot quan els disbarats els fa gent de la nostra corda. En concret, incideix sobre tot en els francesos del temps de la postguerra, Sartre i la resta de la colla. Aquí encara ningú no ha fet examen de consciència sobre tot això ni sembla que s'hi posin pedres al fetge tants intel·lectuals de fa alguns anys que ens feien passar garses per perdius a revistes de culte, com ara Triunfo, sense cap mena de manies. Una persona, una mestra compromesa, em va explicar un dia, fa anys, tot el que havia copsat en un viatge a Rússia però que tot allò no es podia explicar aquí donades les circumstàncies. Per no parlar del culte pedagògic a la Cuba de Fidel o a les lloances a Ceasescu o a  les descripcions del suposat paradís albanès. 

També em vaig comprar la biografia recent de Leopardi, tant l'home com les seves circumstàncies i l'època en la qual va viure m'interessen força tot i que crec que m'interessa gairebé tot, cosa que representa un problema segons com es miri. No conec a fons la poesia de Leopardi, en català se n'han fet algunes bones traduccions, com les de Comadira. Les biografies poden estar molt bé o ser avorrides, depèn de la grapa de l'escriptor i ja la comentaré més a fons quan l'hagi llegit. Per cert, el turmentat poeta va patir allò del Mal de Pott, avui en recessió, afortunadament.  De petita escoltava els pares comentar en alguna ocasió sobre persones remotes que havien patit aquest mal i em pensava que el nom venia dels pots abonyegats i no pas del nom de Percival Pott. Quan ets petit fas estranyes relacions de continguts i això no vol dir que et manqui cultura i tot això, cosa que s'esgrimeix en els temes relacionats, per exemple, amb el catolicisme i que serveixen per intentar mantenir la seva presència a l'educació primària.

De fet em vaig limitar a fer la volta de la Monyos i un tomb pel meu barri, on a la Plaça dels Ocellets també hi havia paradetes. Quan vaig enfilar el carrer Sant Pau, de retorn cap a casa, a la Rambla ja no hi cabia ni una agulla. La gent badava contemplant cares de gent que els sonava, de la plèiade d'autors i autores que aquest dia van d'un taulell a l'altre. Vaig sentir, més o menys, coses com ara, per part d'una colla de senyores lletraferides: sí que el tinc vist, aquest, de la tele... No diré noms, tan sols que en aquest cas es tractava d'un personatge català, historiador i polifacètic, tertulià ocasional, el qual durant un temps va tenir relacions intimes amb el Barça. Les cues per menjar xocolata desfeta a les granges cèntriques eren importants i potser és dels pocs dies en els quals pots veure més gent autòctona que no pas turistes, per l'eterna Rambla, encara amb flors però ja sense ocellets.

DEMÀ...

MATÍ ICONOCLASTA: QUAN LES ROSES EMBAFEN I ELS LLIBRES TAMBÉ

Enguany em pregunto a mi mateixa si és l'edat el que em fa veure moltes coses des d'una certa distància irònica. Els rituals santjordians ja em produeixen avui una mena de curiositat malèvola semblant a aquella que em desvetllen les processons amb cucurutxos i armats, de les quals escrivia fa alguns dies. Avui veurem roses per tot arreu i de tota mena. Amb olor, sense olor, grans, mitjanes, petites, amb espiguetes al volt, amb la senyera, en caixetes de celofana o amb paper de plata al volt, amb l'estelada i amb llacets neutrals. Fins i tot veurem roses blaves, aconseguides de forma estranya. Però de fet la floricultura és, tota ella, una mica artificial. De les roses boscanes a les roses d'avui hi ha molt de temps i moltes provatures. Vendran roses els floristes, els estudiants, els de les ONGs, els venedors ambulants oficials o clandestins i fins i tot les criatures de les escoles. Quan jo treballava a la Harry Walker i no hi havia tanta oferta un xicot espavilat en venia del jardí de la seva tieta, als enamorats que conreaven el bell costum del lliurament amorós de la flor, avui generalitzat.

No sé quina estranya obligació demanava en aquella època que la noia baratés la rosa per un llibre. La producció de llibres també s'ha incrementat. La dificultat en donar a conèixer un llibre i promocionar-lo és avui inversament proporcional a les possibilitats de publicar-lo, ni que sigui en autoedició. Tinc molts coneguts, famosos i no tant, que avui treuen un llibre al mercat, bubok, editorials modestes, però també hi ha qui ha tingut més sort i publica en una editorial mitjana o gran. La imatge dels taulells llarguíssims de la Rambla de Catalunya amb els escriptors i escriptores esperant el seu moment és surrealista. Vaig viure en una ocasió aquella situació i crec que no hi tornaré a no sé que, per un estrany atzar, consideri que al meu davant es generarà una cua semblant a la  que tenien els mediàtics del meu veïnat literari, en aquell Sant Jordi que ja pertany al passat.

Comprenc molt bé la il·lusió del primer llibre publicat. Per molt que ens esbravem literàriament per les xarxes tenir el teu propi llibre en paper produeix un goig inefable. Després t'adones que aquelles fantasies personals sobre el fet que allò només seria el començament d'una carrera, si fa no fa tan reeixida com la de García Márquez o Tolstoi, és un miratge. Ahir en Toni Serra m'escrivia a facebook sobre el tema, comparant-lo amb el futbol, el qual ha anat passant de ser esport a ser espectacle i de ser espectacle a ser negoci. Sempre ha estat una mica de tot però el present potencia molt el tema negoci i també la novetat de consum immediat. El pitjor és que el reconeixement dels artistes sovint no va lligat a això que en diuen la qualitat, en aquest cas, literària, subjectiva i erràtica, sinó a qüestions diverses, moltes vegades inexplicables. La propaganda hi fa molt, és cert, però no sempre funciona i alguns productes puntuals han funcionat sense una gran difusió.

Un altre tema és la permanència al llarg del temps. Hi ha èxits efímers i èxits perdurables i també fracassos que amb el temps, malauradament de vegades quan ja l'autor no pot gaudir de cap compensació moral i econòmica, es converteixen en èxits. Hi ha de tot i així ha de ser, passa en tots els sectors de la vida això, en l'art, en la literatura, en la feina, en la política. Els millors no són sempre, gairebé mai, els qui triomfen. Però, és clar, com podem dir que són els millors? La valoració sempre resta lligada als dictats dels mandarinatges culturals, a les modes, al discurs oficial, o a la projecció i influència que el producte pot tenir en el teixit social i també al moment oportú o no en el qual es dóna a conèixer.

A l'escola em vaig atipar de roses de Sant Jordi, la veritat. Això de les festes celebrades a l'escola és un perill i arriba a cotes que s'haurien de revisar. Els dibuixos i pintures i els treballs manuals anaven plens -i encara hi deuen anar- de dracs, princeses, Sant Jordis, castells i la resta. I roses, moltes roses. Roses de plastilina, de paper de seda, de paper pinotxo, de paper de diari tenyit, de roba... Una rosa costa molt de dibuixar i al capdavall s'acaba com quan es dibuixen cases, fent el símbol irreal d'una flor complexa, poques vegades es fomentava copiar del natural roses reals. Això que en diuen creativitat infantil es manifestava, més que res, en la representació del drac, i això encara en els infants més petits, poc condicionats encara per convencionalismes estètics. 

També es fan versos i versets, sovint poc acurats,  moltes vegades rodolins d'estar per casa. Els nostres avis, sense haver anat tant a l'escola, redactaven millor, pel meu gust. De tant en tant sorgeix alguna perla però no és freqüent. Els certàmens escolars sovintegen i també els veïnals. No ens en podem escapar, passa com per Nadal, tot i que Nadal, avui, gaudeix de més diversitat temàtica. De vegades fins i tot t'agafen ganes que el drac, revoltat i traient foc pels queixals, es cruspeixi Sant Jordi, la princesa, les roses de totes les parades i l'excés bibliogràfic a la venda, sobretot les novetats ofertades amb bombo i plateret dels inefables mediàtics i mediàtiques lligats a programes de ràdio i televisió i a tertúlies i tertulietes. Tot i amb això el dia té molts valors afegits, l'època de l'any, el record lligat a d'altres primaveres, l'ambient ciutadà, el fet de haver aconseguit que no sigui aquesta una festa laboral, cosa que propiciaria la fugida generalitzada, sobretot si queia en divendres. Per a mi té molt més pes que l'Onze de Setembre, ja que no va lligat a fets històrics suposadament reals i sempre rellegits en clau de present. Tot això del drac i la princesa ja sabem, i admetem, que és llegenda pura, i malgrat el classisme aristocràtic que amara la història llegendària sembla que encara ens agrada pensar que algú celestial i ben plantat ens vindrà a treure les castanyes del foc en algun moment difícil. Un altre tema és si el drac era perillós de veritat o, més o menys, com la pobra fera ferotge de l'Ovidi Montllor. 

SEDUCCIONS, REDEMPCIONS I PECATS ANTICS EN NITS DE PASQUA

En algun antic llibre de poemes del temps dels meus avis vaig llegir-ne un del qual no en recordo l'autor i que començava més o menys així: En su loca juventud/estudiante y calavera/ de una pobre costurera/ quebró la fácil virtud... La història parlava d'un noi de bona casa que acabava per esdevenir jutge i condemnant el seu propi fill, el de la modisteta abandonada i mare soltera, sense saber qui és aquell pobre home que ha delinquit per manca de recursos i possibilitats. En el fons és aquesta una mica la història que explica el llibre Resurreccio, de Tolstoi, el darrer que va escriure l'autor i que no ha estat mai tan valorat com, per exemple, la Karènina o Guerra i Pau. A la novel·la l'home es troba al davant la dona deshonrada, que ha anat a mal borràs, i, penedit, decideix ajudar-la i seguir-la fins a Sibèria. És una història de redempció i segones oportunitats, emblemàtica i que ens recorda com el problema de les mares solteres, pobres i abandonades, va ser durant anys i com qui diu fins fa quatre dies una cosa molt grossa en el món occidental.

Resurrecció és un bon llibre però sobre aquest argument es va escriure molta fullaraca, sobretot teatre popular de patacada. Una mica com passa ara quan un tema seriós i que preocupa a la societat civil es frivolitza a través de sèries televisives i novel·letes de poca volada, un exemple és el dels nens perduts durant el franquisme, la guerra civil o els homosexuals incompresos, per no parlar de la temàtica històrica.

El Paral·lel va anar ple d'obretes d'Amichatis i d'altres autors sobre dones pecadores, fills bords i redempcions diverses. No sempre era el noi de bona casa qui abandonava la xicota, també hi havia històries sobre treballadors i pagesos que després d'aconseguir fer seva la promesa de sempre l'havien abandonat a la seva dissort. M'ha vingut al cap aquest llibre de Tolstoi pel fet que la seducció de la noieta té lloc durant la nit de Pasqua, molt celebrada per aquells russos verals, en tornar de l'església sota una nit meravellosa, primaveral i estelada. Fins i tot les bonhomioses tietes del protagonista es comporten d'una forma esgarrifosa, fent fora la pobre criada innocent i deshonrada. A la novel·la el fill concebut la nit de Pasqua mor de petit, a causa de la manca de recursos, i la noia rodola pel pendent de la mala vida fins a retrobar-se en un judici amb el seu seductor penedit.

Fa poc la pel·lícula Philomena ha tornat a incidir en el tema de les mares jovenetes i sense marit convencional, tema que també sura a Els Miserables, per exemple. Quan jo era jove encara hi havia molts casos d'aquesta mena en la realitat propera tot i que els homes com cal si deixaven embarassada la noia en general s'hi casaven, en un d'aquells casaments que de forma grollera es deien de penalti. Sembla que la llei, en certa manera, emparava el dret a recuperar l'honor per part de la noia però de vegades era molt difícil en aquells anys demostrar la culpabilitat del brètol. Una dita que als xicots d'abans els feia molta gràcia i que avui fa plorar era aquella de prometer hasta meter y después de haber metido nada de lo prometido. 

A les ciutats grans es podia fer de més i de menys però les zones rurals eren molt punyeteres pel que fa a aquesta mena de coses i fins i tot si una noia havia festejat molt de temps i el nòvio la deixava havia d'emigrar a la ciutat si en volia trobar un altre pel fet que ja estava tocada. Una obreta de teatre més moderna, Una vella coneguda olor, també mostra un cas de seducció, sense embaràs, això sí, però amb abandonament de la noia per una altra amb més calerons. Benet i Jornet es devia penedir i després en va escriure unes continuacions en les quals la noieta esdevenia fotògrafa de culte i el xicot, un desgraciat. A Cendra per Martina la noia, violada pel cunyat, tot i que no es queda embarassada veu com la seva vida s'ha esberlat, en aparença de forma definitiva, ja que el seu promès és un carallot amb prejudicis. És aquesta una de les primeres novel·les de Pedrolo que potser més endavant no hagués fet acabar la cosa d'una forma tan desesperançada.

Una veïna de l'escala que estava delicada de salut tenia una senyora de la neteja andalusa. Amb els anys vam saber, de forma secreta i confidencial, que havia tingut un fill de soltera. Sembla que va haver de marxar del poble amb el bombo, que era una altra forma xarona de mencionar la qüestió, i que fins i tot al cap dels anys el promès, penedit, s'hi va voler casar però ella li va donar carabasses, cosa que era molt aplaudida per les dones amb esperit lliure d'aquells anys. I amb el temps ella es va casar amb una altre noi del seu mateix poble, que també estava a Barcelona treballant i van tenir uns bessons molt macos i tremendos. 

No cal ni recordar totes les advertències morals que ens arribaven quan érem joves sobre el capteniment dels xicots i el molt que s'havia de vigilar. Una monja en una ocasió ens va explicar una història que havia viscut, crec que al Marroc colonial, entre espanyols benestants, i penso que  era ben certa. Una noia va quedar embarassada del promès i el va denunciar per tal que es casés amb ella, però el xicot va pagar falsos testimonis per tal que declaressin que també havien tingut relacions íntimes amb la pobre damisel·la, cosa que va empitjorar molt més la seva reputació. La narració acabava amb una advertència contundent de la monja: cuidado, ustedes se quedarán con el 'paquete'...

Per altra banda també es donava el cas de noies espavilades que deien que s'havien quedat embarassades per pescar el xicot, moltes vegades una ànima de càntir, un cas d'aquests surt a la novel·la de Maruja Torres sobre el Raval, Un calor tan cercano, i un altre, que recordi ara mateix, a la pel·lícula El árbol de la vida, tot i que allà el personatge que fa Elisabeth Taylor i al qual li falten unes quantes voltes de tornavís es mor a temps per tal que el noi pugui refer la seva vida amb una dona com cal. En general els homes seriosos i honrats trobaven molt lleig que algú que havia deixat embarassada la xicota no complís com calia i recordo comentaris en aquest sentit per part del meu pare o del meu sogre quan, per exemple, Serrat es va despenjar amb aquella criatura que havia tingut de solter. 

En el teatre hi ha una obreta de Wilde molt bonica sobre aquests problemes morals que avui ens poden semblar absurds i tronats, Una dona sense importància, en la qual el seductor és castigat amb la solitud i el menyspreu. Per la televisió la vaig veure fa anys i el seductor era Tomás Blanco i la dama crec que Mayrata O'Wisiedo, gran actriu que també va ser pintora i escriptora.

Tot ha canviat molt, per sort per a les dones que eren les més perjudicades per aquella doble moral masclista que fins i tot castigava amb penes molt febles els pares que mataven una filla a causa de la seva deshonra. Crec que Resurrecció va ser el primer llibre que vaig llegir de Tolstoi, qui segurament tenia en nòmina molts pecats d'aquesta mena, ja que la seva joventut va ser molt mogudeta.  El  vaig comprar als encants, ja vell, en una edició amb el paper molt aspre i esgrogueït i una enquadernació deteriorada, crec que el vaig acabar llençant perquè se'm desmanegava. Aleshores em va encantar. En cinema se n'han fet moltes versions, la majoria amb poc ressò, la veritat. Aquí no celebrem les nits de Pasqua de Resurrecció amb tanta lluminositat com en d'altres països. 

Per cert, en evocar aquell llibre i en cercar per la xarxa m'he trobat amb una sorpresa, la novel·la que va fer Televisió Espanyola en cinc capítols, interpretada per Julio Núñez i Maria Massip, i que es pot veure online. Julio Núñez, que va morir l'any 2008, ens tenia totes enamoradetes i segurament que si arribem a anar a missa la nit de Pasqua amb ell hauríem caigut en pecat el mateix que la pobra Katia.  Una vegada feia teatre a Barcelona i el vam veure per la Rambla i de poc que no ens desmaiem tot i que ens l'imaginàvem més alt, la veritat. Tant Núñez, com Maria Massip com Estanis González, que també sortia a la novel·la, en aquell llunyà 1966, són morts.

La pel·lícula més emblemàtica sobre Resurrecció és encara la de 1934, amb Fredrich March, que era el gran galan de l'època i que es va dir Vivamos de nuevo. També s'han fet algunes òperes basades en la novel·la, la qual no va ser molt ben acollida pels lectors en el seu moment i, a més a més, va resultar maltractada per la censura, fins al punt que no es va publicar sencera fins a mitjans dels anys trenta. En català ja va sortir en la col·lecció A tot vent l'any 1928, però em temo que no s'ha renovat ni reeditat. Els traductors eren Llates i Maseras i és possible que fessin la versió a través d'idiomes més propers que no pas el rus. Ja veieu com fins i tot anar a missa en la nit de Pasqua era una cosa que desvetllava la sensualitat maligna i perillosa dels seductors sense escrúpols. Podria fer un acudit fàcil amb allò de què feien Pasqua abans de Rams, cosa que en un altre context molt poc eròtic avui és freqüent a les escoles de menuts ja que hi ha la dèria de guarnir les mones abans de Setmana Santa.

SOBRE LES MISÈRIES DEL PASSAT I ELS LÍMITS DE LA HISTÒRIA CONVENCIONAL

Entre d'altres llibres narratius de ficció els quals obvio comentar perquè no són res de l'altre món estic llegint aquests dies els dos que veieu a l'encapçalament d'aquesta entrada. De Tony Judt ja en vam llegir algun altre a la Tertúlia d'Història i cada dia m'agrada més aquesta tertúlia sense pretensions però d'una volada considerable on tothom hi és benvingut i que no comporta obligació, ni tan sols d'acabar la lectura i en la qual les possibles tensions a l'entorn de les diferents opinions s'apaivaguen en un sopar posterior, també voluntari. De tertúlies sobre llibres, com d'itineraris culturals, avui n'hi ha per a tots els gustos, cosa que està molt bé.

Judt és prou conegut per la gent del món acadèmic o aficionada a la història. Va morir, encara en una edat que avui es considera prematura, l'any 2010. Els seus textos no van estar mai exempts de polèmica. El món acadèmic, com tots, és ple d'enveges, competència, cops de colze i coses semblants, per desgràcia. Postguerra ens acosta a l'època, encara poc estudiada, del final de la Segona Guerra Mundial i de com això de la memòria històrica és un gran invent molt manipulable que s'adapta a les necessitats de tota mena, econòmiques, àdhuc morals. 

De vegades ens creiem que el tema espanyol és diferent de la resta pel fet de ser la nostra una guerra civil però entrar una mica a fons en la realitat de les altres guerres del nostre temps i del passat palesa com al capdavall tot es converteix en guerra civil, de grat o per força. En llegir aquests llibres seriosos i documentats em pregunto com encara queda algú en aquest planeta, la veritat. Això pel que fa al patrimoni humà, respecte a monuments i espais naturals em faig la mateixa pregunta. Els humans sembla que tenim una certa grapa en fer i desfer de forma destralera, no sé si això és bo o dolent, la veritat. 

El segon llibre, el de Miguel-Anxo Murado, no té tantes pretensions, és breu i fa de bon llegir. Ha tingut un cert èxit i porta més d'un parell d'edicions, tot i que em trobo amb el fet que gent que l'ha llegit n'ha après poca cosa, car després actua de forma contradictòria respecte a la realitat del desconeixement, en això de la història, quan els mites a qüestionar són els propis, lligats als profunds sentiments ancestrals del patriotisme nostrat, els quals serveixen per justificar el present i les seves demandes polítiques. O sigui, no costa gens d'acceptar que els espanyols de dretes ens hagin enganyat però resulta més espinós admetre que ens enganyin els nostres o els historiadors de qualsevol indret que ens abelleixen ideològicament parlant. De fet ja s'ha escrit i llegit a bastament sobre coses com ara L'invent de la tradició, però el pes d'aquests textos en el context social sempre ha estat molt lleugeret. 

Murado ens enfronta amb l'evidència de l'engany històric, tot i que potser parlar d'engany no sigui fidel a tot el que comporta la recreació interessada del passat, a la invenció del passat, a la falsedat assumida de la tradició o de l'art entesos de forma presentista i de la impossibilitat material i espiritual de saber què va passar en realitat. L'autor il·lustra la teoria amb alguns exemples que fan referència a la Historia d'Espanya. És una llàstima que pel que fa a la Història de Catalunya no surti alguna cosa semblant, més aviat crec que està passant a l'inrevés, es construeixen mites eteris i es retorna a una mena d'història romàntica de bons i dolents, cosa que també passa amb el tema de la guerra civil. Ja fa anys, en una xerrada sobre el tema i la seva aplicació a l'escola algú lligat als poders culturals em va justificar la glorificació dels herois nostrats amb allò de tothom ho fa. De tant en tant també algú descobreix la sopa d'all i em diu que ens van enganyar amb mala intenció, com en el cas de la catalanitat de determinats personatges els quals, contemplats des del present, valia més que s'haguessin quedat a casa seva, com diria la meva mare.

Sant Jordi sembla avui lligat a la novetat immediata, de consum. Potser paga la pena anar a allò ja editat de fa temps i poc convencional però la nostra societat es basa en aquest consum. Fins i tot les reedicions semblen novetats i es promocionen com si ho fossin, amb cobertes de disseny actual i articles que fan pensar que ningú no havia llegit allò abans no ho refessin. Què hi farem. Cultura és una parauleta controvertida i poc clara, el mateix que això de l'art i tantes altres abstraccions. Per això no ens acabem d'entendre mai.

CULTURA RELIGIOSA MULTICULTURAL

Durant uns anys semblava ben bé que les processons de Setmana Santa catalanes es trobessin en vies de desaparició. Fins i tot en el poblet on sóc aquests dies i on vinc des de fa poc més de deu anys la processó del divendres sant ha augmentat en participació i volada de forma substancial. Quan jo era joveneta a la Torrassa en feien una de molt sonada, d'estil hispànic, organitzada per la immigració i en aquells anys de la transició va desaparèixer, llàstima, ja que havia esdevingut tradicional i molt visitada. Però he de dir que sobre les seves característiques es feia molta broma aleshores, era l'època en la qual es parlava sense manies de coses tan inoportunes i desagradables com xarnegada. Un company de feina, d'origen murcià, hi anava sempre, vestit de soldat romà i havia d'aguantar moltes bestieses per part dels descreguts del despatx, la veritat.

A d'altres indrets espanyols les coses sempre han estat més conservadores, sense alts i baixos. De petita sentia tot sovint comentar les diferències entre les processons sorolloses del sud i les serioses i silencioses, com ara la de Valladolid. A Barcelona en feien una un xic tronada, la de la Buena Muerte, de vegades l'anàvem a veure i feia una mica de por, en aquell temps hi havia penitents d'aquells que desfilaven descalços o amb cadenes als turmells, coses així. No va ser mai una gran processó. 

Aquests dies miro la televisió, fins i tot la comarcal, i veig com revifen els cucurutxos, els natzarens, els armats i els esquelets, amb una gran participació de jovenalla. Tot és un signe dels temps, un intent de fer perviure tradicions suposadament ancestrals i que sovint no són pas tan antigues. Ens agrada que es faci allò que hem fet i que vam veure fer a pares i avis. Un iaio emocionat, de no sé quina ciutat catalana, manifestava la seva il·lusió en veure que el nét, disfressat, d'uns vuit o nou anys, ja participava de la gatzara religiosa. Avui mateix en Francesc Puigcarbó comenta l'estranya participació de legionaris en una processó catalana. Els qui creuen que aquí tots pensem de la mateixa manera van molt errats.

La dèria per desfilar disfressats és ben antiga. Sembla que no ens deslliurarem mai de cavalcades i processons de tota mena, religioses o laiques. El món comunista també va organitzar les seves processons polítiques i fins i tot es fan desfilades de futbolistes, per exemple, quan aquests guanyen alguna cosa. Quan perden potser hi hauria qui els voldria fer anar de penitents, amb una pilota de ferro carregada a l'espatlla i flagel·lant-se amb uns espolsadors. 

Després de l'empatx de catolicisme nacional que vam patir tot semblava canviar, la religió, deien fins i tot els capellans -tot i que molts d'aquells van marxar de l'empresa quan la cosa va resultar més senzilla- que el sentiment religió s'havia de portar  a dins, en la intimitat. Casaments, bateigs i comunions es van començar a fer de forma austera i poc sorollosa. La veritat, per haver de retornar a la situació actual valia més haver-ho deixat tot com estava, llatí inclòs. A l'església del poble hi he vist, imprès en un cartell on es feia referència als actes d'aquests dies, el terme Via Creu per Via Crucis, una mostra més de la deriva en la qual ens movem. Via Crucis és llatí i en tot cas, si es tradueix, hauria de ser Camí de la Creu, car això vol dir l'expressió amb la qual es fa referència a la pràctica devocional catòlica tradicional. 

Via Crucis és una expressió que ha passat al llenguatge popular quan algú pateix desgràcies diverses, està passant un viacrucis, pobret. La veritat és que això de la Passió i Mort de Nostre Senyor Jesucrist sempre m'ha fet una certa angúnia. La resurrecció és tota una altra cosa però, pel meu gust, molt menys celebrada que aquesta mena de cant a la mort i exaltació de la tortura. Un professor molt bo que vaig tenir a la UOC, d'història d'Egipte, ens va passar uns apunts sobre pràctiques religioses d'aquella gent llunyana amb un ritual que feia pensar força en aquesta passió nostrada, avui sembla que moltes creences beuen en les fonts egípcies i segur que els egipcis ja ho van copiar de ves a saber qui. 

Quan jo estudiava, un xicot de la meva edat que treballava en una escola -aleshores treballava molta gent en l'ensenyament, sense cap mena de títol- es vantava de fer plorar els infants explicant-los amb pèls i senyals tot el que va passar Jesús en mans dels seus botxins. En tot cas, en el fons queda la simbologia, la mort de la natura i la seva revifalla. La resta és qüestió de fe i jo en tinc molt poca. Però admeto que el tema de la tradició em produeix una gran curiositat i respecto molt el tarannà de cadascú en aquestes coses i en moltes altres, si no m'obliguen a creure en allò que creuen o en participar en coses multitudinàries, siguin processons o manifestacions patriòtiques o no m'assenyalen amb el dit si durant la festa nacional jo em quedo a casa meva igual.

Ahir escoltava una entrada televisiva sobre religió a l'escola. No ens n'hem sortit, la veritat. De tota manera a Catalunya la demanda dels pares no arriba al vint-i-cinc per cent mentre que en d'altres indrets peninsulars puja fins al noranta. Els sindicats de l'educació havien estat molt bel·ligerants en el tema fa anys però ara no veig pas que se'n parli tant com en d'altres èpoques. A més a més sempre surt allò de què els nois i noies no tenen cultura religiosa i no poden entendre la pintura, la música... Com que no se sap ben bé què és això de la cultura no ens en sortirem. Jo crec que de cultura religiosa, de petita, en tenia ben poca, més enllà de l'obligatorietat de les pràctiques i de la Història Sagrada light i per a infants que ens amollaven. La cultura religiosa es pot assolir de forma pràctica quan es té interès en el tema, quan es vol entendre l'art o el que queda d'un passat immergit de grat o per força en el catolicisme. Jo, per exemple, d'adolescent en sabia poca cosa dels deus clàssics, presents en tantes manifestacions artístiques i una molt bona professora de l'institut ens va elaborar uns apunts molt interessants i ja en vaig tenir prou per anar fent. Avui mirant una mica internet te'n surts prou bé. O sigui, que l'escola hauria de prescindir del tema, encara més la primària, cosa que tampoc vol dir que s'hagi de celebrar el solstici d'hivern o prohibir cantar nadales quan toca. Que també he patit molts iconoclastes dogmàtics i gairebé em fan més por que els capellans dels anys cinquanta, la veritat.

Admeto la contradicció vital de seguir el curs de l'any en base a la tradició cultural catòlica i no ser una persona allò que es diu religiosa. Tot i que això de la religió també és personal i intransferible, la veritat. Però sembla que necessitem participar en actes col·lectius per reforçar determinats aspectes de la nostra intimitat. Una amiga em deia fa un temps que quan érem jovenetes i anàvem, per exemple, a un viacrucis del barri, amb torxes i tot cantant allò de per vostre Passió sagrada ella ho sentia. Les manifestacions col·lectives, acompanyades de música i, encara més, d'elements com la foscor, les olors, fins i tot els silencis, tenen aquest component emotiu que també es pot trobar en una manifestació esportiva o en un agermanament catalanista, però això té poc a veure amb la realitat vital i les seves conseqüències efectives.

Ahir, per a fer ambient i evocar mites religiosos, em vaig quedar una estona a contemplar una pel·lícula bíblica de la meva infantesa, Sansón y Dalila. No m'agradava Víctor Mature ni de joveneta i aquí resulta més sonso que mai, però la peli va tenir molt d'èxit i va rebre molts premis i em sembla recordar que fins i tot al Coliseum regalaven entrades si endevinaves quantes llumetes hi havia a la façana, aquelles llumetes que s'encenien i s'apagaven les quals, en aquell moment històric ombrívol, eren màgiques. De la pel·lícula tan sols en recordava, i malament, el final, quan el noi aconsegueix derribar el temple dels filisteus. I una mica també recordava la traïdora i penedida Dalila, Hedy Lamarr, lluint unes disfresses impossibles, gairebé sempre amb un tall a la cama per mostrar cuixa.

Lamarr va ser una dona molt intel·ligent i complexa, poca broma. Mature, tot i ser bescantat a causa de la seva poca grapa actoral, va tenir els seus èxits. Tots dos van morir grans, sense fer soroll, una mica oblidats. Aquelles pel·lícules tan irreals també van contribuir a la nostra cultura religiosa, per cert. No recordava que hi sortia Angela Lansbury, feliçment encara viva i en actiu, llàstima que la matin aviat cosa que contribueix al fet que el pobre Samsó caigui en les grapes de la ressentida Dalila. En aquelles pel·lícules les dones bones sempre eren rosses i les dolentes, morenetes i amb ulls verds. La veritable història del Samsó bíblic encara és més surrealista que la del cinema. Abans passaven coses molt estranyes però en el present encara en passen més.

LA SOLITUD CENTENÀRIA I NOSALTRES, ELS D'ALESHORES

La mort de García Márquez ens ha sorprès en aquests dies de Setmana Santa tot i que no resulta gens estrany que una persona de vuitanta-set anys passi a allò que amb un eufemisme recurrent en diem millor vida. La notícia de la suposada mort de García Márquez, així com una mena de testament apòcrif, va córrer durant un temps per les xarxes socials però aquests fets no són privatius de la tecnologia del nostre temps, sempre han passat coses d'aquest estil, fins i tot a través d'això que en diuen boca-orella.

No escriuré pas de moment sobre les virtuts literàries d'algú avui tan inqüestionable en la literatura com Gaudí en el camp de l'arquitectura. Hi ha personatges que arriben a un punt vital en el qual esdevenen canònics i irreversibles i qualsevol matisació sobre realitats objectives fa que et mirin de cua d'ull com si fossis una excèntrica pedant. L'època d'allò del boom de la literatura hispanoamericana va coincidir amb una etapa de la meva joventut en la qual tot semblava bullir. Va ser gràcies al professor Tusón, aleshores encara no catalanitzat i que de forma casual i sorprenent va caure per aquella inefable Escola Normal del meu temps, que vam conèixer aquest autor i també alguns altres com, és clar, Vargas Llosa. Jesús Tusón i Ricard Salvat, els quals a mi no em van arribar a conèixer mai, la veritat, més enllà de corregir-me l'examen corresponent, crec que van ser els professors que més em van influir en aquells anys de canvis i descobertes culturals.

En perspectiva, més enllà dels valors específicament literaris de l'obra d'aquells escriptors, crec que l'èxit va venir orquestrat per una campanya eficaç de propaganda, a tots nivells. Els autors peninsulars es feien grans o havien restat encotillats per les limitacions d'un règim molt ranci i decadent, emergien narradors i poetes populars en català, però tot plegat semblava mancat de la força amb la qual ens va arribar l'esclat d'uns narradors i poetes llunyans i propers a la vegada. Malgrat el seu origen la gran majoria, que no provenia pas de les capes pobres i desafavorides de les seves societats, tenien i havien tingut un munt de relacions de tota mena amb la cultura europea. García Márquez i Vargas Llosa havien viscut a París, havien aterrat a Barcelona i els vèiem retratats sovint a les revistes de culte transicional en companyia de les grans patums culturals del nostre entorn. Encara avui un programa de BTV sobre coses que van passar en un indret determinat de la ciutat mostren el lloc de Sarrià -podia ser en un altre barri?- on van residir aquests autors, després flamants premis Nobel.

El primer llibre del boom que vaig llegir va ser La ciudad y los perros. El professor Tuson ens va explicar que l'embolic narratiu de la història reflecteix la forma com pensem en realitat, sense linealitat. Vargas Llosa, sense perdre la seva grapa inicial, va retornar més endavant a una certa convencionalitat estructural. Cien años de soledad devia ser la segona obra d'aquell conjunt en arribar a les meves mans. No crec que ningú amb una mica d'afició a la lectura restés indiferent davant del llibre, aleshores. He llegit moltes altres novel·les de García Márquez després però, com em va comentar una persona molt aficionada a la lectura ja fa anys, la resta de la seva obra no té el mateix pes específic, talment com si s'hagués cremat en aquella tasca de creació. Això passa amb molts escriptors i creadors diversos, però tenir la fama consolidada amb un èxit gros en concret fa que es respecti la resta, això també passa amb cantants, amb músics, amb pintors. Serrat ironitza quan li diuen i repeteixen que les seves millors cançons van ser les primeres però en el comentari hi ha un pòsit de veritat important, tot i que ningú no discuteix que tingui algunes cançons posteriors, en mig de molta palla, tan bones com les primeres.

Avui ja es fa molt difícil arribar en estat virginal a aquells llibres. S'ha escrit, molt, massa, sobre tots ells, sobre els autors, sobre interpretacions de cada frase, són lectura obligatòria acadèmica en molts casos. Una mica em va passar, més de prop, amb La plaça del Diamant, per exemple.  Hi ha poca gent que llegeixi un llibre o vegi una pel·lícula sense haver-ne fet un judici previ, les nostres opinions sempre estan contaminades per moltes altres opinions i potser en aquell moment també ho estaven a causa de la devoció que vam sentir en tot moment pel senyor Tuson, que ens les va fer conèixer. De jove encara ets molt més influenciable que de gran.

La moda del moment va fer que sorgissin, com bolets, un gran nombre d'autors d'Hispanoamèrica, de tots aquells països tan conflictius, tan complexos, tan desconeguts encara. Argentins, cubans, colombians, uruguaians, fins i tot del Brasil, tot i que allà no es parli castellà, com Jorge Amado, també premi Nobel. Pels nostres verals se'ls va intentar copiar i imitar, sense massa èxit, la veritat. Una mica com passa avui amb la novel·la negra vam tenir realisme màgic a dojo. La transició i els problemes polítics de les dictadures dels seus països ens van portar, a més a més, un gran nombre de cantautors i grups diversos d'aquelles contrades. Els llibres que llegíem, sumats a la poesia d'Espriu i a alguns himnes nostrats de Raimon o Llach, per exemple, van conformar-nos un imaginari col·lectiu, compartir i venerat. Com passava amb el cinema, aquells llibres eren objecte de converses suposadament profundes i etèries, inoblidables.

Molts altres autors eren tant o més bons que aquells primers i fins i tot en èpoques passades s'havien publicat llibres molt interessants escrits per gent d'aquelles terres però l'impacte provocat per allò que diuen, que qui pega primer pega dues vegades, ja no tenia discussió. Un amic em va raonar una vegada com i perquè, segons el seu gust, Alejo Carpentier, per exemple, era millor que García Márquez, però això és igual, hores d'ara. Una cosa és la qualitat literària, sempre subjectiva i lligada a modes, tendències i fins i tot situacions històriques o promocions ben fetes, i l'altra el resultat objectiu de com determinats llibres arriben a esdevenir per a nosaltres i la nostra vida personal molt més que literatura. 

Vargas Llosa va fer una mena de decantació imprevista vers la dreta, agreujada, en el cas nostre,  per manifestacion anticatalanes, cosa que li va procurar l'abandonament de possibles admiradors. Recordo una conversa entre dos joves estudiants, fa més de deu anys, al metro, en la qual un dels quals afirmava de forma rotunda que no pensava llegir res d'aquest senyor. Els motius eren polítics, ideològics, tot pesa, ens agradi o no. Potser avui ja n'ha llegit alguna cosa, tots canviem i la majoria ens anem tornant més comprensius amb els pecats dels altres.

Les relectures de vegades entusiasmen i d'altres sorprenen o deceben. He rellegit Tolstoi en l'actualitat i m'ha agradat però l'Anna Karènina no m'ha desvetllat les mateixes emocions que durant les primeres lectures ni m'ha semblat tan genial. De jove saps molt poc, de gran una mica més. Tot es relativitza. També passa a l'inrevés, llibres que ens van avorrir ens agraden en el temps de la maduresa i el mateix passa amb el cinema. Els temps i la normalització ensopida i dogmàtica van portar-nos coses estranyes, com ara la traducció al català de Cien años de soledad o fins i tot de El Quijote. Posats a fer... 

Avui em temo que ens publicarien el llibre de forma simultània en les dues llengües i els amics de fer país a qualsevol preu optarien per la catalana. Som en una època en la qual les versions originals no tenen la consideració sacralitzada d'altres temps, greu error. Si l'atzar, la història i la política, de grat o per força, ens han fet bilingües o el que sigui, cal aprofitar les circumstàncies per a finalitats positives,  crec. Al capdavall, el llatí també ens el va imposar l'imperi romà. Les traduccions mai són exactes ni fidels, tot i que n'hi hagi de molt bones i en alguns casos n'hi ha hagut que han superat els originals, com ha passat amb les còpies millorades de quadres emblemàtics.  Una  vegada el poeta Espriu es planyia del fet que la majoria de gent, la qual, en aquells anys, havia fet francès a escola, llegís els autors francesos traduïts al castellà o fins i tot al català. Avui tot és tan surrealista que he escoltat joves italians i catalans parlant-se en anglès macarrònic entre ells...

Descansi en pau García Márquez. Els comentaristes culturals tindran avui l'ocasió d'esmerçar erudició en els glossaris i obituaris oportuns, que sovint ja resten esbossats i a punt, quan el finat té una edat avançada i ha patit problemes de salut. García Márquez ja era quelcom ben diferent d'un escriptor, era un personatge de culte. D'aquí uns quants anys, quan el record hagi reposat, si som vius i en tenim ganes, tornarem a viatjar a Macondo, ni que sigui amb mundo sénior, i ningú no sap amb quin estrany país ens podrem trobar en aquell moment imaginat d'un futur improbable. El temps diuen que és un bon crític malgrat que tampoc no és fidel a la realitat objectiva i resta condicionat a moltes circumstàncies lligades a cada efímer present.

MOLT PETIT SERIA ENCARA QUAN AMB GOIG LA MEVA MARE UNA PALMA EM VA COMPRAR...

Avui és diumenge de Rams, el dia de la Palma, com en diem de forma casolana. Crec que encara se celebra força i fins i tot diria que s'ha recuperat després d'uns anys en els quals l'empatx anterior de catolicisme estatal semblava que acabaria amb qualsevol tradició relacionada amb el tema religiós. Potser vaig errada però crec que fins i tot algunes fires de palmes i palmons van estar uns anys sense celebrar-se, el mateix que processons de Setmana Santa, al menys pels nostres verals. Avui tot conviu sense gaires manies i potser ha de ser així.

El dia de la Palma, en la meva època infantil, amb tantes migradeses a l'entorn, era festa grossa, més o menys com Nadal. Per molt que per Pasqua es mengi la mona, coses com la Vetlla Pasqual mai no han tingut el mateix ressò que la missa del Gall o la benedicció de les palmes i palmons que es fa en el dia d'avui. La benedicció dels rams era una festa multitudinària. Després, molta gent se n'anava a passejar i a lluir la roba nova, sense assistir a la missa preceptiva, llarguíssima, ja que s'hi llegeix la Passió de Nostre Senyor i no s'acaba mai. Això, a casa meva, els semblava molt malament, tot s'ha de dir.

Per la Palma es feien coses extraordinàries com ara estrenar roba, sobretot sabates i mitjons, però també alguna rebequeta, fins i tot d'angorina, tot un luxe. Això els infants, els grans es mudaven com podien i a tot estirar la mare estrenava mitges. L'àvia de la meva mare, que no vaig conèixer, sembla que considerava tal dia com avui, a més del carnaval, com a festa de les mares boges, ja que per més fred que fes feien anar les pobres criatures vestides amb roba lleugera i primaveral. De Palmes n'hi havia de molts preus, les nenes riques les duien voluminoses i molt guarnides i la resta, com es podia. De la mateixa manera que diuen que els gossos s'assemblen als amos, les palmes i els palmons responien a la situació social de la criatura que la rumbejava. Els nois duien palmons però també els guarnien i en el moment de la benedicció, com es sabut, es picava fort per tal de fer molta escombra. Quan eres grandeta et substituïen la palma per un palmó o fins i tot per un ram de llorer o d'olivera. Fins i tot les mantellines per a nenes una mica grandetes es deien de pollita.

Les Palmes es guarnien amb un gran nombre de figuretes de fusta i de sucre, entre les quals els famosos rosaris comestibles. No hi havia manies amb això del sucre, avui semblaria que volem intoxicar les criatures i deixar-les desdentegades de bell antuvi si se'n fes el mateix consum ocasional. La Palma es guarnia el dia abans, és clar, fer-ho comportava un gran cerimonial, s'hi posaven llaçades i aquestes tires brillants, platejades i peludes que també s'utilitzen per Nadal. A més a més d'estrenar, com per Nadal, l'única roba nova de tot l'any, també ens retratàvem. Durant molts anys ens retratava un privilegiat veí que treballava en una botiga de material fotogràfic i per aquest motiu tenia càmera pròpia i crec que fins i tot es revelava les fotografies ell mateix. Tota la gent de la meva època acostuma a tenir fotografies del dia de la Palma, són un clàssic.

Em fascinava, els dies abans, anar a comprar sabates i mitjons, tot un cerimonial. Les sabates acostumaven a ser blanques, tot i que quan eres una mica més grandeta també podien ser de xarol negre. A mi les blanques, tan netes i perfectes, em semblaven de nata. Els mitjons els compràvem a la merceria del barri i per encertar la mida et feien tancar el puny i te'ls posaven al seu volt. Després, com és ben sabut, les palmes noves i oloroses es penjaven als balcons per espantar les bruixes, gran contradicció ideològica amb el catolicisme ortodox, i encara se'n veuen algunes. Perdien olor i frescor ben aviat i esdevenien una mena d'esquelet del passat recent fins que se substituïen per les noves.

Vaig conèixer un matrimoni, amb un fill de la meva edat, que a més d'altres feines feien palmes. Era un procés laboriós i complicat i fins i tot perillós, car es fa servir sofre per mantenir-les fresques i en aquella època ho feien a casa seva, una planta baixa molt modesta i mal ventilada. Avui m'imagino que tot es deu fer en millors condicions però aquells eren temps autàrquics. El dia de la Palma, una mica com Nadal, era adient per evocar la infantesa de la gent gran, aquells anys estranys d'abans de la guerra o fins i tot els més antics i remots i també els moments més dramàtics de la guerra civil en els quals els cultes religiosos es van bandejar, tema aquest que no s'ha valorat prou. Que et toquin les tradicions entre les quals has crescut fot molt, la veritat, i aquestes sempre revifen d'una manera o d'una altra. Per això les prohibicions que no responen als canvis naturals en els costums són tan espinoses i congrien ressentiments diversos.

Jo, que em sabia molts versos de memòria i els recitava sovint, a causa de les demandes familiars, n'amollava un del Trobador Català sobre un noi que recorda la seva mare en aquest dia, molt emotiu. La cultura convencional sovint bandeja el pes de la cultureta popular però el fet és que molta gent va créixer amb El Trobador Català i el Patufet més que no pas amb textos nostrats de més volada. Gràcies als poemes de Bori i Fontestà vaig aprendre a llegir en català. Quan el meu avi era petit el llibre era una novetat i un mestre modern de l'època el feia llegir al meu avi, a escola. Aquest llibre ha estat un clàssic i encara es pot trobar en una edició de l'Editorial Millà, qui sap si no serà la darrera i tot.

Els textos, també hi ha proses, conformen un conjunt que respon molt bé a la manera de sentir de la Catalunya profunda i tradicional: avis que s'han de respectar, noies honestes, patriotisme nostrat, religió viscuda de forma tendra, exemples morals I fins i tot alguna perla, com aquell d'anar a matar jueus, al capdavall era el que s'esdevenia en aquells matins dels vells dissabtes de Glòria, fent barrila als balcons i patis amb cassoles i matraques. Bori i Fontestà era fill del seu temps i no es podia imaginar en què aniria a raure aquella amenaça retòrica. He de dir que ja de petita alguns capellans i monges em van explicar que tot plegat era una gran bestiesa i que Jesús i la seva família també eren jueus. En aquella època ser jueu, maçó, comunista, protestant i moltes coses més, àdhuc ser separatista, pertanyia per als infants a la categoria dels marcians llunyans i imprecisos.

Ja de gran ironitzava amb el meu pare sobre el gran nombre de drames poètics que s'havien empassat. Al llibre hi ha un bon doll d'orfanets, ceguetes, mares difuntes i vells xarucs que veuen proper el seu final. També hi ha algun vers més alegre, és clar. I escric vers perquè en dèiem versos, fins i tot dècimes encara que no ho fossin, més que no pas poemes. En castellà també es pot trobar la mateixa temàtica literària, lligada al món rural i a una societat que volia bondat i amor filial però pocs canvis en el context. De forma inevitable i irreversible tot va canviar i del rebuig global per tanta religió obligatòria i carrincloneria literària me n'ha quedat un record tendre, lligat a la tradició i als costums i al record dels qui ens van precedir en el camí de la vida i avui dormen el somni de la pau. 

El dia de Rams és infantil en molts indrets, com ho palesen aquestes processons infantils del borriquet, tan divertides. Un any era a Sevilla i vaig xalar amb la moguda familiar que comporta el tema, els pares portant berenar i beguda a les criatures, deixant-les reposar de tant en tant i, és clar, retratant-les sense parar, car som en temps d'imatges barates i excessives. És un dia simbòlic car, com ens explicaven, després de la rebuda multitudinària que van fer a Jesús Nostre Senyor a Jerusalem el van estossinar de mala manera i la massa que l'havia rebut amb cridòria l'anava a veure executar fent la mateixa gresca car així és el món, injust i pecador. Per això s'ha de fer poc cas dels moments de glòria i del fervor que es desvetlla en això que en deien, despectivament, el populatxo. I del qual, de grat, per força o per catarsi col·lectiva formem part en algun moment d'aquests sorollosos, entusiastes i multitudinaris, ni que sigui quan piquem amb un palmó ben gros per fer escombra mentre imaginem que allò té una gran importància en el conjunt del món de mones que ens acull. És la vida. 

JA FALTA POC PER A LA GRAN FIRA DEL LLIBRE MEDIÀTIC!!!

Cercava informació a internet sobre la repetida frase: contra gustos no hi ha res escrit. M'he trobat amb fòrums on es discutia a bastament el sentit de la dita però res en concret sobre el seu origen tot i que hi ha qui afirma que la van inventar els creadors del capitalisme amb intenció de justificar una oferta consumista prou variada. Aneu a saber. De fet, si ens  la prenem literalment de fet sí que s'escriu molt sobre gustos, sobre els gustos que hem de tenir, i es fan recomanacions a l'entorn de productes de tota mena. La frase, però, vol dir tot el contrari, que no hi ha res escrit de forma definitiva. Una variant castellana que jo vaig escoltar molt quan era petita era: contra gustos no hay disputas. Això de disputes em sonava molt malament, a paraula pecaminosa. En tot cas a favor dels gustos hi ha hagut fins i tot baralles, com ara aquelles dels liceístas y cruzados. Però eren altres temps, aquells.

S'acosta Sant Jordi i s'escriurà molt sobre els gustos que la gent ha de tenir a l'hora de comprar l'inevitable llibre del dia, que ha de ser una novetat, segons les persones que es mouen pels mandarinatges culturals moderant tertulietes. En el meu blog literari vaig endegar ahir una entrada sobre el tema de la producció literària amb motiu del dia del consum llibresc. No voldria repetir-me, aquí la teniu. Fa uns anys ser un autor mediàtic era una mena de greuge però ara s'anuncia com una mena d'honor i de senyal d'identitat, es recomanen autors mediàtics en català. Aquests autors mediàtics són molt diversos, així com tot el que escriuen però comparteixen un denominador comú: ja compten amb un lloc professional quotidià a premsa, ràdio i televisions i, per tant, tenen assegurada una certa promoció, no els cal suplicar que els escriguin una ressenya en aquests suplements culturals que cada dia són més rancis.

El llibre ha perdut pistonada amb l'excés, com tantes altres coses, la roba, els electrodomèstics, els mobles, el menjar. Béns que en d'altre temps eren cars i resultaven per aquest motiu molt apreciats avui es llencen, sovint de forma dissimulada ja que produeix mala consciència llençar coses que en d'altres indrets o en d'altres temps eren de primera necessitat o gairebé. Per apaivagar les males consciències abans es donaven als pobres i ara es reciclen. Encara el llibre és avui un objecte sacralitzat, al menys en teoria. Però de llibres n'hi ha de moltes menes, com de tot, i no entenc que perdurin els dogmes sobre el valor de llegir i tota la resta, en un món i una època tan plena de tot. Encara sento estranyes comparacions entre llibre i televisió, o novel·la i pel·lícula, així, en general, quan hi ha de tot a tot arreu.

Una frase recurrent del nostre temps és allò de a mi m'agrada llegir-lo en paper i tocar-lo i tenir-lo. És aquesta una afirmació que no sempre respon a allò que la gent fa en realitat. Els llibres pesen molt, ocupen molt de lloc i tenen poc valor, em va dir un senyor d'aquests que buiden pisos quan va morir la mare i va venir a veure que hi havia que tingués una mica de preu entre els molts estris que deixem quan fugim cap al més enllà i que ningú no vol ni pot acollir a una nova llar. Per acabar-ho d'adobar les biblioteques, molt bones en l'actualitat, també han contribuït a la minva en el consum. En molts grups de lectura ja et diuen què has de llegir i t'amollen el volum corresponent, sense pagar ni un cèntim. Donar un tomb pels encants de Sant Antoni els diumenges i comprovar què es pot trobar i a quin preu evidencia una realitat d'excés i abaratiment que no sempre es vol reconèixer.

Els llibres produïts avui, amb alguna excepció, són d'usar i llençar. No fomenten una devoció constant a l'autor, un autor moltes vegades oportunista. Els grans autors, els lloats i que guanyen calerons, anglosaxons, nòrdics o orientals traduïts a l'anglès, són quatre gats però mouen les masses, com els grans actors. A Catalunya, fins i tot a tot l'estat espanyol, els escriptors i escriptores que venen una mica i viuen bé o molt bé del que escriuen són pocs i la majoria han de recórrer al periodisme ocasional i tenen sort si un diari dels que paga bé els fitxa, a més a més del fet que així tenen la tribuna mediàtica assegurada. Tot això de la qualitat és una gran abstracció. Fins i tot s'ha perdut el valor del text en la llengua original, molts llibres surten en català i castellà a la vegada, a casa nostra. En un país on el doblatge de pel·lícules costa tant d'erradicar no és gens estrany que es tingui poc en compte el valor de la llengua original d'un text. Pel que fa als premis, fins i tot un de gros com el Nobel està subjecte a moltes pressions i conveniències polítiques. Tot i que això és ben igual, seguim la cerimònia dels Óscars amb curiositat tot i que sabem que els premis sovint són una mica aleatoris. Una cosa és l'espectacle i l'altre el fons de la qüestió o la suposada qualitat dels productes culturals.

Hi ha autors del passat que van tenir sort de ser al lloc adient en el moment oportú, quan hi havia escassedat de determinats temes. També compta la sort, en tot això. Els quatre cantants de la Nova Cançó que avui són gran figures i tenen sucosos negociets poc relacionats amb la literatura van emergir en el moment adient, ara costa molt arribar a fer-se un nom, als joves músics.  En tot plegat funciona sempre allò tan vell d'agafa fama i fote't a jeure, si un autor va sorgir amb un llibre remarcable i va tenir un gran èxit és difícil que després es reconegui que un llibre seu és un bunyol, i el mateix passa amb els cantants. La situació actual també ve d'un fet positiu irreversible, l'augment del nivell cultural. Hi ha molta més gent que canta, que escriu, que fa música, que pinta i dibuixa i que ho pot fer d'una forma digna i remarcable. La democratització de la cultura ha acabat força amb la singularització i la sacralització de les grans figures però com que sembla que fan falta encara han d'existir perquè hi ha uns mercats que demanen vendre com sigui. Mig món ven per tal que l'altre mig compri. I.com deia una peixatera del meu barri, el que no es veu, no es ven.

En tot plegat hi té un gran pes la sort, ser al lloc convenient en el moment oportú, trobar una ajuda interessant quan cal, una bona promoció, coses així.  En aquest context la festa de Sant Jordi ja no pot ser allò que havia estat fa anys, tot i que també fa anys el món de la cultureta, fins i tot de la cultureta catalana, minoritari i feble, tenia les seves servituds, enveges i cops de colze com es pot comprovar en llegir les biografies de personatges del passat recent. A més a més, en aquell moment era molt elitista, com ho era la universitat. Rellegir títols que van sorgir amb una gran traca sobre qualitats i descobriments sovint decep, tot i que afortunadament sempre es retroba alguna perla oblidada. En tot cas nosaltres també canviem i allò que ens agradava ahir pot no agradar-nos avui i a l'inrevés. Sobre el món editorial, el gran, el petit i el mitjà, es podrien escriure moltes coses però ja fan prou de tirar endavant aquestes empreses, sigui com sigui, amb mediàtics o sense. El pitjor és que tot sigui tan efímer, fins i tot els llibres mediàtics de fa, per exemple, quinze, deu, cinc o sis anys, són ja molt difícils de trobar i això que diuen molt sobre tots nosaltres i sobre com érem i què volíem en aquells anys oblidats, propers i llunyans a la vegada. Ja veieu que per trobar una portada d'un llibre corbellià he hagut d'anar a todo colección...