LA DIFÍCIL JOVENTUT D'ASTRID LINDGREN, I AIXÒ QUE ERA SUECA

Els qui segueixin, més o menys, aquest blog, potser ja s'han adonat de què en diferents ocasions he escrit sobre Astrid Lindgren. La darrera va ser amb motiu de la mort de la dobladora al castellà de l'emblemàtica Pippi, l'actriu i locutora Maria Dolors Gispert. 

Tenia moltes ganes de veure la pel·lícula biogràfica que ens narra la seva joventut, el títol original de la qual és Unga Astrid, una cosa així com ara La jove Astrid. La dèria de canviar els títols ha reconvertit el tema en Conociendo a Astrid i amb això ja van un munt de pel·lícules amb aquest conociendo a qui sigui, que sembla que deu funcionar, no ho sé.

La pel·lícula, de forma senzilla i sense exageracions ens situa en la joventut de l'escriptora, en el context de la Suècia dels anys vint, que encara no era tan moderna com ho va ser després i on les convencions socials i la religió tenien un gran pes i tan sols cal pensar en Bergman. Un pes, és clar, que comparat amb allò que passava als països catòlics pot semblar benigne i suportable.

L'ambientació és excel·lent, així com les interpretacions, amb aquesta jove protagonista en estat de gràcia, Alba August, filla de Bille August, director de cinema, i de Pernilla August, actriu i directora. Això de què tot un senyor força maduret,  carregat de fills, sedueixi la seva secretària adolescent sembla molt lleig, malgrat que ella n'estigués enamorada. Però, vaja, hi han hagut molts casos i més que n'hi hauran. Els homes importants estan a l'aparador i durant l'adolescència ets molt badoca i et poden enredar amb facilitat. 

El pare de la criatura, al capdavall rebutjat per la noia quan aquesta comença a madurar, encara es va casar un parell de vegades més i va continuar portant criatures al mon, per cert.

Hi ha moments inoblidables en aquesta narració, tan ben feta, que mostren, sense necessitat de fer proclames, el tarannà d'aquesta Astrid joveneta. Com quan, tipa d'esperar ballador, (les dames de la meva edat saben de què parlo i de com en resultava, d'humiliant, allò de seure a la cadira mentre esperaves que algú et fes cas), es posa a ballar amb una altra noia i després, tota sola, d'una forma esbojarrada i espontània, que repetirà pocs anys després, quan el desengany s'hagi evidenciat de forma irreversible.

Les carabasses que acaba donant al seu seductor fan que t'agafin ganes d'aplaudir. Ja era hora, vaja, fins i tot la seva mare ho veia, que allò era una trampa rebutjable, malgrat tot el que patia a causa de la situació i les suposades bones intencions del culpable. Els pares evolucionen, al llarg de la història. Una de les escenes finals, quan entren a l'església amb el nét a coll, sense prejudicis, resulta més emotiva que la salvació d'ET. 

Astrid es casaria amb Lindgren, i per això la coneixem amb aquest cognom. Era un home gairebé tan ben plantat com el xicot de la pel·lícula. Van tenir una filla i van viure plegats i feliços fins a la mort, relativament prematura, d'ell. El fill recuperat va adoptar el nom del marit de la mare i va ser un prestigiós enginyer.

La filla, escriptora i  traductora molt reconeguda, va tenir una malaltia greu, de petita, i sembla que en aquell context va néixer Pippi Calcesllargues, un personatge de ficció molt més important que no pas el record grotesc que en podem tenir. Comprovar els pocs personatges  femenins allunyats de tòpics que podem trobar a la literatura infantil i juvenil, fins i tot en l'actual, fa esgarrifar. I quan es fa literatura infantil militant (feminista o com sigui), el llenguatge acostuma a ser tan explícit i pamfletari que sol caure en l'adoctrinament que defuig. Pippi és, en certa manera, una anarquista infantil alliberada i epicúrea, posats a penjar etiquetes.

De forma inexplicable, van poder veure aquella sèrie per la televisió de fa anys, no sense que els experts i expertes del camp de la pedagogia i la moralina, com sol passar, no ens avisessin aleshores dels molts perills que comportava. Una nena independent, amb diners, que s'ha d'espavilar sola... Hi ha molta Astrid en el rerefons del personatge, però no vull fer psicologia barata. L'escriptora va escriure moltes més coses, en català es van fer traduccions interessants, no sé si encara es poden trobar. Malgrat tot, la Pippi va ser el seu personatge estrella.

Lindgren va estar proposada pel Nobel però uns quants senyors de l'Acadèmia sueca fan fer tot el possible per a no concedir-li. Dona, autora de llibres infantils, amb un personatge tan alternatiu com la Calcesllargues, ep, siguem seriosos. Amb la Selma Lagerloff ja n'hi havia ben bé prou i allò del viatge a través de Suècia tenia un valor educatiu  més evident. 

La directora de la pel·lícula és també una dona, Pernille Fischer Christensen. Cada dia hi ha més dones dirigint i aquests dies, en els quals hem perdut Angès Varda, una de les pioneres de la professió, cal remarcar aquest fet, evident per altra banda. Podria caure en el tòpic i dir que es nota que la pel·lícula l'ha dirigit una dona, i és que avui ja tenim fins i tot senyors que dirigeixen amb tanta sensibilitat com les dames. El repartiment està tot molt bé, malauradament podem veure poc cinema suec, en l'actualitat. I, en general, podem veure poc cinema de tot arreu més enllà dels grans títols promocionats, pel que fa a les sales convencionals, és clar. 

Unga Astrid, defujo això de la coneixença, és una pel·lícula profundament feminista sense necessitat de fer discursos, seriosa i que va molt més enllà de la trista història sueca d'una mare soltera que supera els seus problemes, la primera mare soltera que hi va haver, segons he llegit, al seu poble. Té l'habilitat de no caure en el biòpic avorrit i excessivament llarg, tria una franja de la vida de l'escriptora i després ens explica, una mica tan sols, el que va passar després. Qui vulgui més detalls té la xarxa i biografies diverses, malgrat que no crec que estiguin traduïdes al castellà ni al català. 

Avui, ara i aquí, de moment, es pot ser mare soltera sense que passi res, més enllà de la necessitat d'ajuda econòmica que puguis tenir. Lindgren, després de recuperar-lo, encara va haver de deixar el nen amb els seus pares durant un temps, per tal de guanyar-se la vida, fins que no es va casar. L'èxit literari li arribaria més endavant, de forma una mica atzarosa però persistent i definitiu. Els infants li escrivien cartes, li enviaven dibuixos i Pippi, avui, és encara una nena singular, lletja i malgirbada, que incomoda als adults, si entren a fons en les seves aventures. No crec que aquí, ni tan sols en el present, un personatge semblant fos acollit pels editors convencionals, nostrats i amb ganes de vendre. Però, com que va venir de Suècia...

ANGELETS ESPECIALITZATS, DENTS PERDUDES I ROSARIS ENTRANYABLES

L'emocionant caiguda de la primera dent de llet a la meva néta ha fet que recuperéssim, a nivell familiar, un debat a l'entorn dels relativament oblidats angelets de la nostra infantesa, aquells que et portaven algun regalet humil si deixaves la dent sota el coixí. 

Dos fets més han convergit en una temàtica tan excitant, aquests dies, això de la casa del Ratoncito Pérez, que sembla que ha obert una sucursal a Barcelona, a partir de la de Madrid,  i la publicació d'un llibre de contes, qualificat com a pioner sobre els angelets encarregats del tema, a Catalunya.  

Aquest conte no és pas tant pioner,  fa anys ja se n'havien publicat d'altres i fins i tot les Tres Bessones comptaven amb un angelet, això sí, en singular, per a qüestions semblants. 

Del meu record, subjectiu i personal, els qui em duien alguna cosa, fins i tot alguna pessetona que em podia gastar en allò que m'abellís, eren els angelets. No eren un, eren una colla, i no  estaven especialitzats, mai no  vaig sentir que els diguessin els angelets de les dents. No sé  si les nenes de l'escola d'origen foraster es refiaven del ratoncito Pérez, potser sí, però diria que, per influència del context, també comptaven amb los angelitos, en alguns casos.

Un tercer element en discòrdia ha aparegut en aquests darrers anys, la fada de les dents, de tradició anglosaxona, que és qui porta el regalet a la criatura desdentegada, segons els dibuixos de la Peppa Pig.  Totes les tradicions van convergint i es barregen, cosa natural, no sabem d'on venen ni on van ni quines faran fortuna. El Pare Noel ha acabat per compartir excesos nadalencs amb els Reis i el Tió. Al món hi ha moltes variants del tema, com es pot llegir a la viquipèdia.  Però en això de les dents no pots fer venir, la mateixa nit, la fada, els angelets i el ratolí castellà.

Llegeixo que això del ratolí ve d'un conte que va escriure l'exitós autor de best séllers, Padre Coloma, per a Alfons XIII quan aquest era petit, i que va fer fortuna, fins i tot a ultramar. Sembla ser que Coloma va recollir tradicions anteriors, ja que s'han trobat referències al ratolí en alguns llibres de Pérez Galdós, tot i que en un altre context i sense fer referència al tema dentari. També a França la tradició es relaciona amb una rateta.

Abans de tot plegat potser no existia ni tan sols la tradició dels obsequis generats per la pèrdua dentària, ja que la gran majoria de persones les passava magres i no estava per francesilles infantils. Enguany s'està generant una bonica història sobre el fet de què la casa barcelonina del Pérez està connectada, a través del subsòl, amb la seva popular casa madrilenya. Ens podríem fer petitons, com l'Alícia de Carroll, i anar a Madrid, de tant en tant, per aquest camí, alternatiu a l'avió i al tren i al cotxe. Estaria molt bé.

Quan ets petit no t'estranya res, altrament no entendries el gran nombre de Reis d'Orient -que no 'mags'- com s'escampen per tot arreu, ja que tens un poder immens d'imaginació a l'hora d'acceptar que els miracles existeixen. Les primeres dents, que jo recordi,  aquí en dèiem dents de llet i en castellà tant havia sentir de leche com de marfil, com si fossin de més valor que les que sortien després i que ja no podrem renovar de forma natural.

Les dents de llet se solien guardar i una tradició humorística oblidada assegurava que, si les perdies, un cop morta les havies d'anar a cercar per tot arreu amb una candela al cul. A les cases hi havia capsetes amb dents de llet de ves a saber qui, feien una mica d'angúnia, com les relíquies. Hi havia qui aquelles dents les utilitzava en la confecció de penjolls i rosaris. Crec que d'aquí deu venir aquella estrofa una mica inquietant de El emigrante, que penso que fa referència a aquestes dents de la primera infantesa: Tengo que hacer un rosario/ con tus dientes de marfil/ para que pueda besarlo/ cuando esté lejos de ti...

Recordo que en una ocasió la Guillermina Motta feia broma sobre aquesta estrofa i es preguntava si el xicot emigrant pensava arrencar les dents a la nòvia. El fet és que amb totes les dents i queixals de llet no podríem omplir un rosari, suposo que hi afegien peces fetes amb alguna altra cosa, és clar. Potser llavors de mèlia, que també servien per al tema. Ahir em van convidar a veure l'assaig general de l'òpera La Gioconda, una obra en la qual un rosari té un paper cabdal i,  de forma inevitable, em venia al cap, amb tots els respectes per l'òpera, inspirada, per cert, en un llibre de Víctor Hugo, allò de la Pradera: devuélveme el rosario de mi madre, y quédate con todo lo demás. La cantant també ironitzava de tant en tant sobre el famós rosari familiar. 

Els rosaris  eren un bé preuat fa anys, es feien de molts materials i a la gran majoria de cases n'hi havia. Quan feia magisteri a la Normal  vaig tenir un professor de religió entranyable, el pare Garreta, que es queixava de què a les llars antigues, al menjador, hi havia sempre el calendari, el rosari i el Sant Sopar, i que tot això havia desaparegut del context i de la vida familiar. Deien les brames d'èpoques ràncies que quan tots els catòlics resessin el rosari cada dia Rússia es convertiria. De fet, Rússia s'ha convertit, sense tants rosaris i en una direcció que no era ben bé la desitjada pels creients en meravelles etèries i aparicions improbables.

Les dents de llet no crec pas que avui es guardin gaire ni que amb elles s'endeguin joies ni penjolls, però sempre hi ha excepcions. El prestigi  dels angelets ha anat una mica de baixa però segur que revifarà si ells revifen en els contes infantils. Tot i que aquests contes aviat caduquen i s'obliden, com en els casos que comento al principi. I ja no els  trobes enlloc i hi ha qui pensa que mai no van existir.

La meva filla  feia broma fa uns dies sobre el pas del temps i això de què es fan facsímils dels contes de La Galera, els de la seva infantesa. Les persones passem i de nosaltres no es poden fer facsímils i si he d'anar a buscar les meves dents de llet amb la candela en un lloc tan crític, tindré feina, em temo. 

Com a consell  general, jo diria que fem allò  que vam veure fer a casa, de petits, sobretot si en aquella època vam ser moderadament feliços, ep, de la mateixa manera que aconsello posar noms familiars als nous infants. Però una proposa o desitja i la vida i les modes van per camins atzarosos i imprevisibles.

RETALLS I COSTURA, EVOCACIONS

Fotografia: http://elpavellodinfantil.blogspot.com/2013/04/fem-un-quadre-5.html

Per aquelles estranyes associacions que fa la memòria, avui m'han vingut al cap els  retalls de roba. Quan jo era petita hi havia moltes modistes locals. Una molt simpàtica, la senyora Lola, que viva al carrer de Blay, cosia de cara a la galeria d'un celobert del barri, posseïa una envejable ràdio petitona, que encara no era de transistors, i tenia les parets cobertes amb fotografies del seu fill i el seu nét. El seu marit era una mica rarot i quan es va quedar vídua va aprofitar el temps anant a festes i sortides de gent gran, encara no es feia tant tot això i algunes persones del veïnat la criticaven. Tenia el terra ple de retallets de roba i un dit de la mà una mica estrafet i curt, suposo que a causa d'algun accident.

Aquells  retallets em fascinaven. De vegades ens en donava algun. Amb aquells retallets podies fer vestidets i davantals a les nines, la roba de les nines era  molt cara tot i que, per sort, moltes mares i àvies sabien cosir, aleshores. La meva mare, però, no hi tenia afició i tampoc tenia temps, amb dos avis a casa per cuidar. Allò de treballar a casa fent de modista autònoma, amb la ràdio, la gent que et venia a veure i a xerrar, i aquell mon d'agulles de cap, coixinets, guix de marcar la  roba i olor  de merceria, em fascinava, tot i que mai he tingut tirada a la costura i les labors, en aquella època preceptives per a les noies, eren  per a mi un calvari, el mateix que la gimnàstica.

Les modistes, per modestes que fossin, sempre tenien alguna revista amb vestits, per tal que triessis. De vegades, en aquelles papereries d'aleshores, en venien de segona mà i te'n podies comprar i retallar les maniquins. M'agradaven també les revistes amb labors i plantilles de brodats, flors i inicials molt ben dissenyades. O les que explicaven treballs fets amb llana, de mitja o ganxet. Encara n'hi ha, es clar. Tot això fa alts i baixos, com la majoria d'aficions humanes. El carrer Tallers, abans de ser el carrer dels discos, va ser un carrer especialitzat en material per a modistes, venien botons, entreteles, muscleres i el que fos. 

Al meu barri, al carrer del Poeta Cabanyes, en un edifici molt bonic, hi va haver durant molts anys una botiga profunda i emblemàtica, El Nido de los Retales. Venia gent de tot arreu, eren molt amables i fins i tot emetien un anunci amb cantarella per la ràdio. Moltes dones coneixien el meu barri, si cosien, per allò  de la botiga dels retalls. Va desaparèixer, com tantes coses, i ara en aquell indret hi ha un magatzem tancat de nosequè. 

Quan vaig acabar el batxillerat i el comerç, en algun moment, vaig veure molt complicat poder estudiar alguna cosa més. Vaig apuntar-me un any a aprendre costura a casa d'una modista que vivia al barri de Sant Antoni, molt simpàtica, la senyora Pepita Anfruns. Hi havia en aquelles classes de cosir molt d'ambient, totes érem noies joves i les que festejaven explicaven els seus problemes i dèries. Em vaig arribar a fer un parell  de vestits i vaig aprendre a cosir a màquina, en una d'aquelles antigues Singer. Però no vaig passar d'aquí, la veritat, i l'any següent em vaig apuntar a fer magisteri nocturn, la vida  et porta per camins atzarosos.

Els retalls amb els quals em  vaig fer el parell de vestits no els vaig comprar al Nido de los Retales sinó a una botiga que hi havia al carrer Cardenal Casañas, ara crec que hi ha l'entrada d'un hotel. Era una botiga que ens recomanava la modista. Em sap  greu no recordar-ne el nom, era alguna cosa relacionada amb el mar o les sirenes, però no hi ha manera de què em vingui a la memòria, i tant com passo per aquell indret. En aquell carrer, de botiga antiga, a més de la cereria i la rellotgeria, hi queda encara la Llibreria Pompeya, on, per fer ciutat i com que em temo que ja és un espai condemnat a la desaparició inevitable, m'hi compro un llibre de tant en tant. La Documenta, com és sabut, va guillar, a causa de la darrera escombrada de botigues i botiguetes que hem tingut pel centre de la ciutat.

Jo encara recordo la llibreria Porter, per cert, va ser una de les primeres pèrdues urbanístiques colpidores que vaig entomar però els pares i els avis n'havien viscut d'altres. Entenc que si no es venen galetes ens venguin samarretes però el que no entenc és perquè cal canviar, de forma destralera, exterior i interior de les botigues amb regust del passat, com aquella de pintes del Portal de l'Àngel, noucentista, on van posar-hi una botiga de corbates que volia semblar antiga després d'haver-se carregat l'antiga de  veritat, ara ja no hi ha ni les corbates, em sembla.

La modista senyora Anfruns, a l'entrada de la casa de pisos on tenia l'acadèmia de costura, havia instal·lat un aparadoret que semblava una capelleta, amb un minúscul maniquí vestit, i uns patrons de joguina, per tal de fer propaganda dels seus ensenyaments. La gent de l'ajuntament ha anat prohibint aquesta mena de coses. Algunes papereries tenien aparadors mòbils, que penjaven a les parets del costat de la botiga i on podien exposar revistes i llibres. No sé quina nosa feien però ara els posarien una bona multa. Feien que l'indret semblés més gran i alegre. Els botigues m'han explicat un munt de prohibicions absurdes de l'ajuntament, el pitjor de tot plegat és la incoherència que rumbegen aquesta mena de normatives.

La costura, com que era cosa de noies, avui es practica poc. Ha resultat més fàcil que les noies ocupessin els camps dels nois que no pas aquests assolissin destreses considerades femenines, amb l'excepció de la cuina fatxenda, de la mateixa manera que és més acceptat vestir nadones de blau que no pas nadons de rosa. Les dones s'han posat pantalons però pocs homes es posen faldilles, ni tan sols túniques, i això que a l'estiu són més fresques que no pas els pantalons.

Malgrat que alguns oficis fossin femenins, quan arribaven a l'excel·lència els feien els homes, abans: cuines, sastres... Encara hi ha més cuiners d'anomenada que no pas cuineres i jo crec que el tema és que saben vendre millor i tenen el sentit de l'ambició més desenvolupat. Des de la Ronda es veia, no fa tants anys, l'obrador del sastre Poveda, el de la Plaça del Pes de la Palla, que també s'anunciava per la ràdio. Feien una anunci en el qual una dona -o un home, crec que hi havia les dues versions-  deia a un altre si duia un abric nou i aquest li deia que no, que l'havia refet, girant la roba de l'inrevés Poveda sastre. Això  de girar la roba de l'inrevés, sobretot de la roba d'hivern, per aprofitar, era un recurs habitual, el mateix que tenyir-la.

Algunes sastreries de cavaller tenien a l'aparador quadrets amb acudits. Era una mena de tradició que suposo que feia de ganxo a l'hora de mirar el producte. Avui fins i tot els aparadors estan desapareixent. No em sap greu -o sí, de vegades- que tot canviï, em sap més greu que en lloc d'una cosa que estava bé n'hi posin una altre d'horrible, com ara aquestes botigues de souvenirs tan creatius com els toros i flamenques de trencadís o els barrets mexicans. Em pregunto si algú ho compra o si és una estratègia per blanquejar calerons, no ho sé. 

De fet, he de dir que a l'Escola de la Dona, on vaig a dibuixar i pintar, hi fan uns estudis sobre moda molt interessants i hi ha també nois, tot i que menys. A les activitats de costura i brodat, però, amb més gent gran, les dones son majoria, el mateix que a les activitats d'aquest tipus que es fan als centres de jubilats.

A l'escola, ja de mestra, havia fet alguna cosa de cosir, amb les criatures, quadrets amb llana, collages amb retallets enganxats, coses així. Ara i aquí poca gent cus per afició tot i que, de tant en tant, la cosa revifa i es fan tallers i la resta,  però poca cosa. Em resulta curiós veure pel Raval alguns petits tallerets de gent de fora, pakistanesos, indis, on homes relativament grans fan arranjaments i cusen a màquina, em recorden aquell  sastre bonhomiós del Violinista a la Teulada. 

Les pobres modistes del passat havien tingut fama de deixar-se seduir per senyorets, una meva tieta-avia sabia un poema molt dramàtic que feia: En su loca juventud/ estudiante y calavera/ de una pobre costurera/ quebró la fácil virtud... El poema era molt tràgic, l'estudiant es feia jutge i un dia condemnava a mort un jove delinqüent sense saber que era el seu propi fill. Per sort, les costureres es van espavilar, al menys, la majoria. Per Santa Llúcia acostumaven a encetar-se embolics entre aquells estudiants senyoritos i les modistetes. Coses de l'època. 

La costura intensiva l'hem traslladat als països pobres, on criatures, nens i nenes, cusen a dojo i per dos rals mal comptats, altrament la roba de moda no es podria vendre a aquests preus que es ven. Diuen que si no comprem encara els perjudiquem més, qui sap,  de tot plegat no en sabem de la missa la meitat i de la missa tampoc no és pas que la gent jove d'avui en sàpiga gaire. 

PEP TOSAR I GARCÍA LORCA TORNEN A L'ESCENARI

Tot i que ja porta un llarg rodatge i que l'estrena oficial va ser fa quatre anys, precisament a la Sala Hiroshima del meu barri, encara no havia tingut ocasió de veure l'espectacle sobre Lorca, obra de Pep Tosar. Fa anys, quan Tosar tenia cura del teatre Maldà, vaig quedar sorpresa i trasbalsada amb el muntatge que va dedicar a Gullem D'Efak i malgrat la meva intenció de fer un seguiment de tot el que sortís de la iniciativa d'aquest home de teatre inclassificable, no he tingut ocasió, tampoc, de veure els que ha dedicat a Blai Bonet, Estellés o Damià Huguet. 

Incidir en la vida i el mite de Lorca era potser, segons com es miri, més arriscat, car sobre Lorca hem llegit i vist molt i de tot i és un autor molt més conegut a nivell hispànic i universal. Lorca va tenir mala sort, a la guerra tot anava lligat a l'atzar i al caos. Ahir mateix, en un d'aquests breus espais de Va passar aquí, parlaven sobre el Camp de la Bota i el comentarista admetia que gent amb responsabilitats serioses se'n va sortir relativament bé mentre que d'altres, pràcticament innocents, van ser assassinats sense contemplacions. 

En tot  plegat comptaven coses com les lamentables delacions, en tots dos bàndols, o les enveges i dèries diverses. En una guerra surt el pitjor de la gent però també el millor i no pots saber de qui t'hauries de refiar. Lorca manifestava, amb aquell to irònic que rumbejava en ocasions, que se sentia més a prop d'un xinès bo que no pas d'un espanyol dolent, per exemple.

Sobre Lorca, en algun moment, en vaig patir una mena d'empatx. M'interessa avui una gran part de la seva poesia, molts escrits en prosa, periodístics, molt interessant, i una part del seu teatre, el qual, però, crec que ha perdut força amb el pas del temps i en ocasions, amb aquell tremendisme exagerat que tenen coses com la Bernarda Alba, gairebé em provoca un somriure. La seva tràgica mort va fer que se'l  recités i reivindiqués en un munt de societats republicanes, durant la guerra civil, un dels poemes més recitats era aquell de La casa infiel, pel fet de ser agosarat. La meva mare tenia un llibre de poemes de Lorca, amb aquest inclòs, amagat en un armari perquè jo no el llegís, però, és clar, el vaig trobar i em vaig escandalitzar en aquell moment amb aquella dama adúltera que es fa passar per virginal.

Era una persona molt brillant, atractiva, assassinada de forma absurda, jove encara, quan tenia èxit. Tenia coneguts i amics de dretes, per cert, i potser per això va pecar d'una certa innocència. Ningú no creu, quan les coses van malament, que hi puguin anar tant. I això que havien assassinat el seu cunyat, en els primers moments del cop militar. Em sobta que hi hagi tanta polèmica, de tant en tant, amb el tema de les seves restes quan, paradoxalment, hi ha molt poc interès en desenterrar i fer reviure aquell esperit republicà de l'època, sacsejat per totes bandes. Com és que no existeix un moviment hispànic seriós que demani el retorn d'aquella República de 1931, la dels primers dies i els primers entusiasmes, el règim legítim i legal, ara que tant es parla de legitimitat i legalitat?

Pep Tosar i el seu espectacle ha tornat, en aquesta ocasió al Goya, i aquest Federico García no ha perdut frescor ni grapa i més aviat, diuen, ha crescut i ha madurat. Un equip consistent, extraordinari, amb grans artistes que s'alternen segons la funció, aconsegueix acostar-se a algú de qui sembla està ja tot dit i comentat. L'espectacle frega el documental i defuig la mitificació excessiva i deshumanitzadora. 

Federico García és ja un clàssic, un espectacle que crec que s'anirà recuperant de tant en tant, durant anys. Pep Tosar és un d'aquests homes de teatre que freguen la genialitat. Però també és un d'aquests outsiders poc reconeguts, encara avui. No sé si això és bo o dolent, al capdavall, en ocasions, caure sota les grapes del mandarinatge oficial de la cultureta, ara i aquí, té molts riscos. En tot cas, afortunadament,  tenim una nova oportunitat de conèixer o retrobar aquest espectacle que té una durada mesurada i precisa i que sorprèn i meravella en molts moments, a més d'emocionar i que s'inicia amb un comentari de Vicente Aleixandre, un gran mig oblidat que caldria recordar a fons amb alguns tipus d'espectacle semblant.

Els joves d'ara, una època en la qual, de moment, la llibertat pel que fa a la vida privada ha millorat moltíssim, pot ser que se sorprenguin del que representava ser homosexual fa, com qui diu, quatre dies. I el fet és que existia una certa tolerància, en general, si la cosa era discreta, poc difosa i seguia, en aquest cas i en d'altres, aquella dita catalana de què pecat amagat és mig perdonat. La defensa en contra de qualsevol impuls fora de lloc era mostrar-se, com Buñuel, molt masclista, una manera de ser que avui, paradoxalment, està més aviat molt més mal vista que el fet de ser gai o lesbiana. Afortunadament. Tots som fills dels nostres temps, els nostres prejudicis, les nostres circumstàncies. Ens podem conformar, doncs, en no ser també víctimes dels nostres temps, els nostres prejudicis o les nostres circumstàncies.

http://www.llegirencasdincendi.cat/2017/05/federico-garcia-lorca-pep-tosar-teatre-romea/

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/2015/08/01/pagina-31/95681230/pdf.html?search=Benach%20Lorca%20Pep%20Tosar

https://www.teatregoya.cat/es/ex/1648/federico-garcia/

https://www.nuvol.com/entrevistes/pep-tosar-els-personatges-problematics-son-els-altres/

VAGA DE TRES DIES A VIQUIPÈDIA

Si aquests dies heu fet alguna consulta a Viquipèdia us hauran sortit unes informacions sobre els perills en els quals es mouen els drets d'autor. Avui, 26 de març, es votarà una llei al Parlament Europeu i s'imposaran noves exigències de llicenciament en llocs web que recullen i organitzen les notícies. S'obligarà a les plataformes a cercar proactivament els continguts que s'incorporin a la seva web i bloca les càrregues de contingut que potencialment tinguin drets d'autor.

Sembla que alguns articles poden afectar la llibertat d'expressió i participació. Viquipèdia no està afectada directament per aquestes normes però se solidaritza amb la resta d'Internet ja que aquests articles afeblirien el servei. Viquipèdia demana que cerquem quin és el nostre representant al Parlament Europeu per tal de demanar-li que no doni suport a aquests articles.

No sóc experta en aquests temes i no sé explicar millor de què  va tot. El que em sorprèn és la poca informació ben comentada, a nivell  de la gent inexperta com jo mateixa, que he trobat per les xarxes o que, per exemple, no n'hagin dit res per la nostra televisió, al menys en els informatius, que jo sàpiga. Wikipedia funciona amb normalitat, però m'imagino que si és una norma general afectarà tothom. 

Tampoc no m'estranya que, d'alguna manera, com diuen els castellans, es vulguin posar portes al camp. Un dels recursos recurrents dels experts en tot, que proliferen com els bolets quan plou, és fer-nos por amb el tema de la seguretat, ja que, això sí, pels mitjans convencionals sovint ens insisteixen en els perills de les xarxes i tot això, amb consells que vull creure ben intencionats, però... ves a saber.

Tampoc en els blocs que segueixo, de moment, he llegit cap comentari sobre la iniciativa presa per Viquipèdia, no sé si això d'escriure a l'Eurodiputat corresponent pot ser efectiu o no, en tot cas em temo que si no es promou més a fons la demanda la cosa no passi d'anècdota. O potser estic equivocada.

Alguns diaris han informat una mica sobre el tema però, si realment és greu, crec que caldria un debat més a fons. Admeto que em moc en la zona de comfort dels usuaris poc informats, la veritat, però encara em sorprèn, hores d'ara, la llibertat -segons alguns, perillosa- en la qual ens movem pel mon virtual. De moment, ara i aquí.

El Nacional

Vilaweb

HEREVES SENSE HERÈNCIA I TRASBALSOS VITALS

Las herederas és una de les poques mostres de cinema provinent d’un país, Paraguay, del qual, en general, crec que sabem poca cosa. Marcelo Martinessi, director, guionista i muntador, que s’estrena en el llargmetratge amb aquesta interessant pel·lícula, ha manifestat en alguna entrevista que tot i haver nascut i crescut a la capital del país, Asunción, sempre ha sentit respecte a la ciutat una estranya sensació, com d’estar en una mena de ciutat-presó. I aquest sentiment no prové tan sols del llarg govern dictatorial sinó d’unes maneres de fer, relacionades amb la violència, la discriminació i els prejudicis, compartides per una societat complexa que no tenia massa ganes de canviar. La vida, en aquestes situacions, i crec que podem establir alguns paral·lelismes amb la nostra història recent, segons Martinessi, es mou entre el desig i la repressió.

El director podia haver explicat la mateixa història, de fet, l’esquema de fons ens és prou familiar, a través d’un matrimoni convencional i heterosexual, però ha triat una parella lesbiana, probablement per evidenciar que no tot és tan ortodox com pot semblar a primera vista, en el seu país. Chela i Chiquita, interpretades per dues actrius provinents del món teatral, Ana Brun i Margarita Irún, son dues dones de classe benestant en decadència, a les portes de la vellesa. Viuen juntes des de fa molts anys i tenen el seu mon de dones, en un país que on tot sembla poca cosa més que un decorat polsós. Un tema de frau i estafes que no s’acaba d’aclarir del tot fa que Chiquita hagi d’estar un temps a la presó. Per tal d’apaivagar les conseqüències cal vendre mobles, quadres i vaixelles, el poc que resta d’uns temps millors, cosa que perjudica, sobretot, a Chela, ja que la gran majoria de bens provenen de la seva família.

Sola i trista,  Chela es troba amb una feina inesperada, fer de xofer d’una seva veïna, tan decadent com ella, però en millor situació, que es reuneix amb una colla de velles de la seva classe social per xerrar i jugar a cartes. Aquesta activitat, quan, de fet, era Chiquita qui acostumava a conduir, li proporciona diners i un mitjà, ni que sigui precari, de guanyar-se la vida per primera vegada i fa que conegui una dona més jove, Angy, filla d'una de les dones grans, molt xerraire i extravertida, l'amistat de la qual la trasbalsarà força. 

Las herederas és una pel·lícula on es parla poc i s’escolten, a tot estirar, confuses converses entre murmuris. Si a això hi afegim la dificultat que comporta acostumar-nos a un accent llatí que ens és menys familiar que d’altres és possible que en algun moment sembli que ens perdem una mica en aquesta història aparentment senzilla.

Tot s'esdevé enmig de silencis,  de música, en la penombra, en el sí d'una escenografia d'interiors arnada i esquerdada. Ana Brun, extraordinària, ho diu tot amb la mirada. De l’escenari decadent de la casa de la parella passem a una d’aquestes presons atrotinades i desorganitzades, de tants països semblants. La narració no segueix tant a l’altra protagonista, Chiquita, que resta en un paper més secundari però rellevant.

Paraguay ha estat un país on el cinema s’ha desenvolupat tard, tot just fa tres o quatre anys que es va redactar una llei sobre cinema i es va crear la primera institució cinematogràfica. Això no vol pas dir, però, que el cinema, allà, no existís. Les herederas és una pel·lícula força madura comptant amb què és tracta del primer llargmetratge de Martinessi. Aconsegueix donar una dimensió universal a una situació concreta en la qual convergeixen moltes coses, el pas del temps, la decadència, l’aïllament, i aquesta presa de consciència de la protagonista quan ha d’entomar la solitud i relacionar-se amb gent diferent. 

Les herederas ha aconseguit alguns premis europeus i ha estat molt ben acollida, fins i tot ha generat una certa polèmica al seu país en tractar de forma distesa i amb tota naturalitat una relació lèsbica en la qual, això sí,  es reprodueix el tòpic recurrent de què en tota parella hi ha algú que decideix i algú que pren una actitud més passiva i resignada. O potser no sigui ben bé un tòpic, sinó una realitat, qui sap.

És aquesta una pel·lícula de dones, els homes surten de passada, com formant part de l'atrezzo, es parla d'ells, però sense excessos i més aviat de forma crítica o frívola. Hi ha un personatge, una altra dona, la serventa, ple així mateix de matisos, una mena de suport comprensiu en la foscor. La música té el seu paper i acompanya els llargs silencis narratius. No estic del tot d'acord amb algunes lloances una mica hiperbòliques que ha rebut Las herederas, però el cert és que la pel·lícula és d'aquestes que no deixen indiferent i aconsegueix, malgrat un cert bri d'esperança en el final, una mica apressat, que ens amari una mena de melangia poètica en sortir del cinema.

OPOTON EL VELL ARRIBA AL POBLE-SEC

Ahir, segona sessió del club de lectura sobre les relacions entre Mèxic i Catalunya. A més a més d’un club de lectura tinc la percepció d’estar fent un interessant curs sobre cultura mexicana, cosa que ajuda a foragitar els tòpics habituals que qualsevol grup humà tenim respecte la resta del mon. Paraules d’Opoton el vell és un llibre complex i desordenat, difícil de llegir de forma convencional, però, de fet, això ja es va esdevenir amb Pedro Páramo.

Avel·lí Artís-Gener, ‘Tisner’, (1919-2000), va néixer i morir a Barcelona però entre aquestes dues dates va tenir una existència complexa, polièdrica i fascinant. Va ser escriptor, periodista, escenògraf, dibuixant... i moltes coses més. Va ser oficial de l’exercit republicà després d’haver hagut de fugir a França, amenaçat de mort per la FAI. 

Ell mateix explicava en alguna ocasió com, al front, va coincidir amb algun d’aquells que l’havien volgut estossinar. Va viure durant molts anys, com es sabut, a Mèxic, formant part d’aquell exili de culte que retornaria, en part, a Catalunya, a partir de mitjans dels anys seixanta. Un cop aquí es va integrar a fons en la represa cultural i va ser, per exemple, l’introductor del Scrabble en català. 

Molts de nosaltres tenim d’ell la imatge d’home gran, amb un ull cobert, murri i divertit, el factòtum d’uns mots creuats en català i castellà que eren un prodigi d’imaginació i que, segons la meva opinió, ningú més, amb tots els respectes per a tants enigmistes remarcables, ha aconseguit imitar a fons.

En algun lloc he llegit que l’Opoton podia haver estat el gran llibre de Tísner, però que no ho ha arribat a ser. Tot és opinable, jo crec que Tisner era més aviat un personatge immens, amb molts aspectes que convergien en el seu tarannà que no pas un escriptor convencional. Molts altres llibres seus es mouen entre la ficció, la crònica i l’autobiografia. A l’Opoton, inspirant-se en les cròniques sobre la conquesta d’Amèrica per part dels espanyols, fa un plantejament a l’inrevés, són els indígenes, un dels grups d’indígenes d’aquelles terres mexicanes, els qui descobreixen Europa, i arriben a Galícia, a Astúries i al País Basc. 

Jo crec que Tísner s’ho devia passar força bé escrivint aquest llibre i documentant-se. Va trigar, segons explicava, tretze anys en escriure’l. Com en d’altres casos, i ara em ve el cap Un lloc entre els morts, de Maria Aurèlia Capmany, hi havia qui creia que el que explicava al llibre era històric. El treball lingüístic m’ha evocat un llibre més recent, de ciència-ficció, sense que hi tingui res a veure, Michelíada, de Munné-Jordà. Tots dos llibres desconcerten i costen de llegir, però esdevenen un admirable treball sobre la llengua.

S’ha escrit a bastament sobre l’Opoton, hi ha qui en remarca uns aspectes i qui hi veu simbolismes que poden ser, fins i tot, divergents. Va molt més enllà de la paròdia i de la ironia. Incideix en aspectes plenament vigents com ara les dificultats en entendre perquè els altres veuen la vida d’una manera diferent de la nostra. Tísner va pouar en el náhualt, una de les llengües indígenes mexicanes més coneguda, i juga amb aquesta llengua a través de la visió d’aquest terrissaire singular, que en alguna ocasió, segons com, ens pot semblar, fins i tot, un alter ego de l’escriptor i el nom del qual vol dir Pudor. Opoton va aprendre a llegir i escriure gràcies als frares i va esdevenir l’únic supervivent de l’expedició que rememora en el seu escrit, de forma desordenada, potser afegint més pa que formatge al conjunt, car la memòria és traïdora, enganyosa i selectiva, sobretot quan et fas vell. 

Gràcies a la col·laboració d’un amic fuster van poder endegar un canoa immensa, i guiats pels oracles dels déus i amb una bona colla de voluntaris, Opoton i la seva gent van anar a la recerca de Quetzalcóalt. La història frega la ciència-ficció o la història-ficció però, de fet, en el conjunt hi ha moltes picades d’ullet que fan referència a la realitat dels catalans, sense que s’hi faci referencia explícita. Tísner desconeix alguns aspectes sobre la història i la llengua gallegues, no es pot saber tot, però tot plegat té poca importància, molta novel·la històrica grinyola en algun punt, malgrat que l’autor s’hagi documentat a bastament. La Galícia on arriba la gent d’Opoton és un mite, una recreació, i, certament, com han remarcat alguns comentaristes, era ja aleshores un indret amb una cultura important i en el qual es van generar moviments tan interessants com les irmandades. 

Pot ser Sant Yago un avatar de Quelzacóatl? Aquesta és una de les moltes preguntes que els expedicionaris es fan, en contemplar els nombrosos pelegrins d’aquell indret. El bisbe els diu que parlen com els bascos. Alguna estranya coincidència atzarosa sembla que hi ha entre la llengua basca, per cert, i algunes llengües indígenes americanes. En tot cas, sembla ben possible que déus diferents haguessin fet tasques semblants en uns llocs i uns altres. 

Troben dones espavilades, locals, com Donya Ximena, que ens evoca la mítica Malinche. S’ensopeguen amb un auto de fe, i estableixen paral·lelismes amb els seus sacrificis rituals. Passen per la terra dels asturs, arriben a la dels bascs, que no parlen pas com ells, i al capdavall la violència s’incrementa i dels més de tres mil homes que van marxar en tornaran tan sols vint-i-set. 

Hi ha molts detalls interessants i moltes situacions, divertides i no tant, en aquesta expedició, en la qual, de forma inevitable acaba per surar la violència. Les ressenyes sobre el llibre en fan interpretacions diverses, com ara establir relacions entre la parla indígena i el català, enfrontats al castellà. La situació d’una llengua i de l’altra, però, no tenen absolutament res a veure, ni tampoc té res a veure la situació històrica i política d’un indret i l’altre. Tísner, de forma lliure, estableix uns certs punts de contacte, ja que el tema de la llengua és un element important en el llibre i el tractament del castellà, idioma que es defuig de forma irònica, connecta del tot amb aquesta intenció.

Tísner va acabar aquest llibre quan ja havia tornat a Catalunya. Tot i que a Mèxic molts d'aquells exiliats van crear una mena de mon propi i que l’enyorament va tenir un pes en el seu retorn, a l’Opoton, com va remarcar, jo crec que molt encertadament Cristian Cortés, el factòtum del grup de lectura, s’hi percep un enyorament d’aquesta segona pàtria ja que l’experiència de l’exili i del contacte amb la cultura mexicana l’havia colpit a fons. A la vida passem per moltes pèrdues, la Catalunya del retorn no era la que havien abandonat perquè tot canvia quan no hi som, de forma irreversible. 

Fins i tot, i no és un tema menor, va acabar per acceptar la geminació normativa del seu nom, ell, que sempre havia signat com Avelí. Les lletres han de patir aquestes identificacions amb les essències, què hi farem. Passa una cosa així amb la ‘ñ’ espanyola. Les llengües no tenen la culpa de què les convertim en instrument de diferència i confrontació o d’identificació amb una classe social o amb un sector acadèmic poc flexible. 

Hi ha molts elements en aquest llibre que podrien generar un debat aprofundit sobre coses com ara les moltes semblances evidents entre els éssers humans i els grans esforços que fem per ser diferents dels altres. Malgrat les dificultats de lectura que comporta, el llibre porta un munt d’edicions, a casa nostra, i seria molt interessant comparar l’original amb les dues traduccions al castellà que se n’han fet. La ciència-ficció, gènere en el qual, d’alguna manera, podem adscriure l’Opoton, permet aquesta mena d’exercicis literaris així com una gran llibertat en els plantejaments.

Avui és molt habitual, aquí i allà, parlar des d’un punt de vista del present del tema americà. Tot s’ha de situar en el seu moment. Al capdavall, com va remarcar Sonia García, en la recent presentació de la biografia del tenor mexicà Héctor Sandoval, que comentava fa uns dies, el present és com és i la història de la humanitat, per desgràcia, no és pas cap jardí de roses, tampoc en el present. 

Cristian Cortés va desmitificar el tema dels pobles indígenes, no eren uns pacífics angelets, s’enfrontaven entre ells i alguns va donar suport als espanyols per anar en contra dels asteques. Al capdavall, els romans van fer el mateix amb tota la cultura pre-romana i no qüestionem pas el nostre origen lingüístic, a partir del llatí. El castellà, amb totes les seves variants, és la llengua de molta gent i una llengua de cultura ben important. Però les coses no son senzilles. 

Hi ha algunes llengües del mon els parlants de les quals s’entenen parlant però que, per diferenciar-se, han optat per fer servir sistemes diferents d’escriptures. De fet, les llengües romàniques, si no hi hagués al darrera el pes dels estats i els seus mandarinatges acadèmics, podrien considerar-se, fins i tot avui, com una sola cosa i parlant, això sí, a poc a poc i sense prejudicis, ens podríem entendre prou bé.

En tot cas avui a Mèxic i a d’altres països es valora a fons el tema de les llengües i formes dialectals que provenen de l’època precolombina i aquestes tenen un lloc, més o menys important, en les universitats. Som molt analfabets, en general, pel que fa a aquest tema. Un dels aspectes més lamentables és el rebuig, força generalitzat, de formes dialectals populars o la incidència exagerada entre bo i dolent, correcte i incorrecte, tot plegat, en el fons, ha servit per bastir barreres diverses, moltes de les quals lligades a la posició social o econòmica.

També l’exili català ha estat mitificat en molts aspectes. Fa algun temps vaig poder veure un reportatge en el qual alguns d’aquells infants que van ser evacuats a Mèxic durant la guerra i que, de sobte, es van trobar sense recursos suficients, en plena adolescència, es planyien del poc suport que els exiliats ben situats els oferien, el qual era, pràcticament, inexistent. 

Fa anys, molts, devia ser a principis dels setanta, vaig conèixer en un campament excursionista una parella d'aquests exiliats que havien retornat, ben situats, molt catalanistes, i em va doldre que parlessin amb menyspreu -tot i que això també passava per aquí, però potser no tant ni amb tants prejudicis- dels andalusos, sorollosos i bevedors. Sempre he comentat que més enllà del seny i la rauxa una de les característiques catalanes que hem de controlar és el cofoïsme, això de som els millors. En tot cas quan vens al mon no et pregunten on ho vols fer, no tens cap opció en triar, d'entrada.

Avui som capaços, o així ho voldria creure, de fer autocrítica, potser hem perdut innocència però hem guanyat en comprensió i en interpretació de la realitat o en la valoració d’un passat incòmode. La gent pot aplegar molts referents, moltes identitats, pot tenir una llengua familiar i escriure bé en una altra, per motius diversos. El dogmatisme no va a enlloc i pot esdevenir un perill evident. I inquietant.

El present, en molts llocs del mon, no és pas menys violent ni més plàcid, per desgràcia.  La pau i la bona convivència son fràgils i no en tenim la cura que caldria. Hauríem de mirar més el present que no pas cap al passat o el futur, vet-ho aquí. I mirar aquest present una mica més enllà dels nostres estimats melics, ep.

FRANCE GALL, EN EL RECORD

Ahir, mentre cercava alguna cosa de la tele pel movistar, de música de fons s'escoltava una cançó de France Gall, Laisse tomber les filles. No és una cançó excessivament coneguda entre nosaltres. Vam oblidar Gall, més o menys, després de l'Eurovisió, però la cantant va fer una llarga carrera professional, molt interessant i sòlida. La cançó em va evocar tot un mon esvaït, inevitablement mitificat, com passa amb tot allò que està lligat a la nostra joventut. L'altre dia meditava en tot això veient com dones de l'edat de la meva filla aclamaven amb emoció nostàlgica el retorn dels incombustibles Hombres G.

France Gall va morir a causa d'un càncer, l'any passat, de forma discreta, sempre havia estat discreta amb la seva vida privada. Era una gran persona, d'aquestes que, sense fer soroll, col·laboren en causes solidàries diverses. Tenia més o menys la meva edat, havia nascut l'any 1947. Molta gent del seu entorn també és morta. Laisse tomber les filles és una cançó de Gainsbourg, un altre desaparegut. 

France Gall va començar a cantar molt jove, amb el suport de la seva família, relacionada amb el mon de la música. El seu pare havia fet lletres per als grans cantants francesos de l'època. Aquí la vam conèixer amb allò de la Poupée de cire, poupée de son, també de Gainsbourg. Gainsbourg a tot li donava un doble sentit i aquesta cançó, més enllà del seu ritme ye-yé incideix en el tema de les noies massa jovenetes empeses a cantar de forma prematura sobre la vida i l'amor. En tot això de les nines de cera -o de les nines de porcellana- hi sura una certa misogínia cantautora.

Gall va gravar la cançó en diferents idiomes però la versió en castellà, a Espanya, la cantava la Karina. Karina em sembla una bona cantant però ha fet una carrera una mica intermitent,  tot i que té cançons que m'agraden força i és de la mateixa generació.

Gall es va començar a distanciar de Gainsbourg quan es va adonar que una cançó d'ell que havia gravat, Les sucettes, tenia un doble sentit i feia referència subliminal -o no tant- a una fel·lació, cosa que va provocar una certa polèmica, i això que allò  era França. La cantant va ser parella de Claude François i de Julien Clerc. François va ser un gran cantant que va morir de forma accidental en electrocutar-se a la banyera. Aquella mort m'ha quedat gravada ja que érem a França aquells dies i la mort va ser molt comentada a les revistes d'aquell país. François era un home casat, complicat i molt possessiu, Gall era molt joveneta. Quan ho van deixar ell li va dedicar la famosa Comme d'habitude, que es va reconvertir i promocionar transformada en el My Way del Sinatra. Coses que passen.

Amb Clerc la crònica rosa va explicar que el trencament va venir del fet que el cantant no volia tenir fills. Anys després aquest senyor es va casar i en va tenir uns quants, fins i tot de grandet en va tenir un altre amb una noia més jove. Conec uns quants casos d'aquest tipus, per cert. Gall es va acabar casant amb un altre cantant i compositor, Michel Berger, amb qui va tenir un noi i una noia. Berger va morir l'any 1992, molt jove, d'un atac al cor. També aleshores érem a França, de càmping, i en aquella època el músic no m'era massa conegut, més enllà de que fos el marit de Gall. Va morir després d'un partit intensiu de tennis, per cert, i és que l'esport té els seus riscos, encara més si se n'abusa i fa calor quan es practica. 

La filla de Gall va morir molt jove, tenia fibrosi quística i se li va complicar, com li sol passar a persones amb aquest problema, molt seriós. El seu fill també s'ha dedicat al mon de la música. Després de la mort de la seva filla, l'any 1997, Gall, que s'havia fet gran amb una gran dignitat i que feia molt de goig amb més de seixanta anys, va fer poques aparicions públiques però la  televisió francesa li va dedicar documentals i homenatges diversos que aquí, com sol passar, no hem vist. 

Laisse tomber les filles m'ha evocat tot una sèrie de personatges, molts dels quals, com la mateixa Gall,  desapareguts. Avui podem escoltar poca cançó francesa, malauradament, i fins i tot em va sorprendre sentir per la tele,  de música de fons, aquell tema oblidat. Gall tenia una veu molt personal. Va tocar moltes tecles i va diversificar la seva carrera en direccions diferents, no sempre amb grapa però sempre amb coratge i ganes d'innovar. Quedar-nos amb allò de l'Eurovisió dels temps gloriosos seria molt injust. El mon de la cançó, també de la cançó francesa, té tirada, com passa en tants camps, a evocar més els senyors que no pas les dames, o així m'ho sembla, i potser és un prejudici, no diré que no.

STAN&OLLIE, EL GRAS I EL PRIM, CINEMA D'ABANS I CINEMA D'AVUI

Tot i que se suposa que Laurel i Hardy són avui personatges coneguts i recordats, no sé ben bé fins a quin punt les generacions joves, més enllà dels nois i noies amb vocació cinèfila, n’han pogut veure gaires pel·lícules. Aquella parella còmica ja era, de fet, antiga quan jo era petita. La pel·lícula que s’ha estrenat fa poc incideix més aviat en els darrers anys de la parella i en una darrera gira que van fer pel Regne Unit. 

A escola ens passaven de tant en tant, com a complement d’algun llargmetratge educatiu curts d’aquells dos actors. Hi havia companyes d’escola que es feien uns grans tip de riure amb aquelles historietes que a mi no em feien tanta gràcia, sobretot quan hi havia cops, patacades i la resta. Em passava una cosa semblant amb els dibuixos de Tom i Jerry. Avui soc més capaç de percebre l’entranyable innocència de la violència sense verí d’alguns gags. 

Al cinema Mistral, que després va ser el Waldorf, de tant en tant feien una programació atapeïda, conformada per curts de Laurel i Hardy o d’Abbot i Costello, alguna cosa d’en Cantinflas, velles pel·lícules de Xarlot i uns quants dibuixos animats. Més el No-do, és clar. Abans de la televisió uns veïns privilegiats de l’escala tenien una màquina de cinema i algun diumenge ens convidaven a veure pel·lícules que havien llogat, moltes de les quals de la parella i alguna d’Harold Lloyd, còmic el qual jo no recordo haver vist, de petita, als cinemes de barri. 

Tot plegat era ja del temps dels pares. Els nostres gustos infantils i adolescents anaven per uns altres camins, més moderns, però els títols de més actualitat no estaven a l’abast de la meva modesta escola ni de les possibilitats dels veïns innovadors i cinèfils. Recordo vagament, jo ja era una mica més gran aleshores, que amb ocasió de la mort de Stan Laurel van publicar-se articles sobre els dos actors, sobre la seva vida personal, la seva trajectòria professional i la seva llarga amistat, malgrat algunes crisis potser inevitables quan es treballa durant tant temps en equip. Un aspecte que em feia gràcia dels dos actors era la seva manera de parlar, molt imitada per infants i còmics locals. Es doblaven ells mateixos,  en general, i d’aquí ve la hilaritat que desvetllava aquell accent inclassificable. 

Malgrat que he anat al cinema a veure El gordo y el flaco amb una certa reticència i tot i admetent que el que ens expliquen no és ben bé la realitat m’ha agradat molt aquesta visió dels dos actors, ja en una certa decadència, units per una amistat que ha tingut alts i baixos però que ha superat el pas del temps i les circumstàncies vitals de cadascú. Tots dos es van casar unes quantes vegades. La pel·lícula ens els mostra amb les seves darreres parelles, les més estables i, de fet, les definitives i de més llarga durada. També, sense fer cap mena de dramatisme, es fan referències al tema de la beguda, en el cas de Laurel o en el de l'afició a les apostes, en el de Hardy.

Stan Laurel i Oliver Hardy s’han convertit en dibuixos animats, tenen museus dedicats i tot això però hi ha poques ocasions de veure’ls en la pantalla gran i, encara menys, de veure les pel·lícules mudes que van fer. El pas al cinema sonor no els va plantejar grans problemes. Com és sabut i, si no ho és, per la xarxa es troba tota mena d’informació, Laurel era el més intel·ligent i ambiciós, era qui pensava i feia els guions, uns guions molt pensats i assajats. Això queda molt ben reflectit a la pel·lícula. Tots dos eren molt treballadors i el bon funcionament de la parella còmica va fer que no tinguessin massa ocasions de fer altres coses. 

La pel·lícula és emotiva, tendra, però no cau en la carrincloneria. El director, Jon S.Baird, escocès i relativament jove, ha trobat uns actors molt adients, John C. Reilly i Steve Coogan, tots dos es fiquen amb respecte i versemblança en els seus papers. Reilly ha precisat pròtesis i maquillatge però així com en el cas d’altres personatges el tema de la caracterització grinyola sovint aquí no és així, tot flueix amb força naturalitat i els primers plans de tots dos resulten absolutament convincents. 

Hardy, a causa de la seva malaltia es va veure pressionat a aprimar-se molt, en els seus darrers anys. Ho va aconseguir però l’esforç i el fet de veure’s tan canviat li van provocar una forta depressió.  És un risc que no s’explica gaire, en un mon en el qual estar gras és vist avui com una cosa estranya i condemnable. 

S’ha escrit i filmat molt a l’entorn de la decadència dels actors i actrius, de l’oblit en el qual es cau quan passa el temps i les modes canvien i la gent envelleix. El tema, en aquesta pel·lícula, es frega de forma moderada, els actors ho accepten amb tristesa i una certa resignació, tot i que tenen esperances en una certa continuïtat, malgrat tot. 

Molts còmics actuals han begut en aquell cinema i potser ni tan sols no s’adonen, de quin pes ha tingut, en el seu imaginari, aquell humor el qual, en una bona part, encara funciona. La pel·lícula defuig la caricatura i té moments d’humor intel·ligent i subtil, al capdavall vida i professió acaba per interferir, en molts casos. Laurel, diabètic, va sobreviure vuit anys a Hardy però no va tornar a fer cinema tot i que va continuar escrivint guions. Era un gran afeccionat a la televisió, mitjà en el qual van tenir ocasió de fer alguna coseta. 

Les vides dels dos actors, des dels seus inicis, fornirien material per a una sèrie de considerable extensió tot i que la durada, relativament breu de Stan&Ollie és un encert, car avui hi ha una mena de dèria en allargar massa les pel·lícules i els serials. L’emotiu final, amb la dedicatòria a la única filla de Laurel, Lois, que va morir el 2017, als vuitanta-nou anys, i amb el passi, al costat dels títols de crèdit, d’algunes imatges originals, fa pensar en com n’hauria estat, de bé, completar la sessió, a l’estil dels programes dobles de barri del passat, amb el passi d’algunes pel·lícules, curtes o llargues, de la bona època de la parella còmica.

LA METÀFORA DE L'OU

M'ha passat el meu marit un article de El Nacional sobre els ous on s'afirma i demostra que menjar un ou cada dia no és res dolent, ans al contrari.

Tot i que avui hi hagi temes més importants dels quals parlar trobo que l'ou i la seva valoració exemplifica la relativitat de totes les creences. Encara més, els experts immortals ens fan creure una cosa i després, la contrària. I sembla que els qui creiem allò que ens van fer creure som gent ignorant i poc informada quan, al capdavall, ells ens van fer creure en el que crèiem. No sé si m'explico. 

Les creences ortodoxes, quan fan fortuna, son compartides per una gran majoria, fan forat en l'opinió popular i, aleshores, s'ha de parar compte en fer comentaris que sacsegin aquesta creença generalitzada, mentre dura la fe en les seves afirmacions. No diré res de nou però tot allò de què la masturbació produïa ceguesa i coses pitjors ho deia i escrivia gent amb estudis, i no pas sempre des del vessant religiós, com es pot demostrar amb una relativa facilitat. Els exemples podrien ser molt nombrosos. Metges, capellans i mestres eren l'autoritat, avui moltes afirmacions han passat al camp suposadament científic i alguns suposats científics cauen en dogmatismes quan surten del seu camp d'estudi el qual, per raons de temps i capacitat humana, acostuma a ser molt reduït i especialitzat.

Quan jo era petita els ous eren un producte car. De vegades, amb la meva mare, fullejàvem un antic llibre de cuina que havia estat de la meva besàvia quan servia, ço vol dir, quan feia de minyona. Era un exemplar ancestral de Carmencita, o la buena cocinera. Especificava mides antigues, com ara els cuartillos i feia moltes referències a menges d'ultramar, ja que s'havia publicat abans de la pèrdua de les darreres colònies.

Quan llegíem la recepta a estudiar, per si era possible variar el reduït ventall dels menús casolans, si es demanaven més de dos o tres ous, cosa habitual, la recepta quedava descartada. Els flams van deixar de ser d'ou i l'única excepció, per raons òbvies, era la crema de Sant Josep. En una ocasió vaig fer una auca del veïnat, per a consum familiar, i respecte a una coneguda molt gasiva, recordo que vaig escriure: amb un ou, truita per deu, i maionesa fareu. Un refrany que avui semblaria cruel i estrany feia: quan siguis gran, menjaràs ous. Però els ous tenien la seva mítica, s'afirmava que un consum recomanat era el d'un ou diari tot i que també semblava que un ou era una cosa ben miserable: per un ou, el ventre no es mou.

En temps d'excedents i de bonança, per les festes dels pobles, fa molts anys, els homes, sobretot, es menjaven coses tan estranyes com truites de vuit ous. Una parenta més gran que els meus pares es va casar amb l'hereu d'una casa de pagès mitjaneta i els seus sogres eren molt rancis i agarraos. La seva mare li va aconsellar que, d'amagat, quan anés a donar menjar a les gallines, es prengués un ou cru o un parell, si era possible fer-ho sense riscos. Sobretot, quan estava embarassada.

Vaig fer, quan estudiava, un curset sobre nutrició escolar. Allà se'ns va afirmar, per part d'una experta, que l'ou cru no servia per a res, i que allò de donar un rovell cru barrejat amb sucre als infants, una cosa habitual antigament, fins i tot, en ocasions, barrejant el rovell amb algun licor, era inútil, no pas, com semblaria avui, pel sucre -que enguany sembla un verí- o pel foment de l'alcoholisme infantil, sinó perquè el rovell cru no tenia les propietats que assolia en solidificar-se. Més endavant, en una xerrada, ens van dir el contrari, més o menys. En aquest cas un senyor que crec que era biòleg o una cosa així. La llet i els ous eren el paradigma de la bona alimentació i als països nòrdics la gent era neta, lliure, desvetllada i feliç a causa del seu consum de làctics. Avui també la llet es qüestionada, segons com.

De l'ou diari es va passar a l'ou setmanal i fins i tot a un invent com ara la truita feta amb la clara, menystenint el rovell a causa del colesterol, ja no sé si bo o dolent que contenia. A les pel·lícules i novel·les angleses, tot i ser aquell un país desenvolupat i enlairat, molta gent esmorzava ous passats per aigua o durs, beicon, melmelada i moltes coses més. És clar, deien, que allà es menjava menys a l'hora de dinar. El Poirot, per exemple,  menja sempre el seu ou al punt. Els ous passats per aigua no son fàcils de fer i han anat a menys, el temps ideal d'ebullició, durant la meva infantesa, era el que dura el temps de resar un credo, per cert.

A més d'aquests penjaments els ous tenien perills, la salmonel·la el més evident, perills que no vull defugir però que han contribuït a què molta gent rebutgi coses com ara la maionesa casolana. A les escoles ja es fan les menges escolars amb ous sintètics. En els darrers anys a l'escola als mestres, alguna cuinera pietosa, ens feia ous ferrats, d'amagat, el mateix que, també d'amagat, en alguna ocasió ens posava un gotet de vi. I ja no entro en el tema del fumar, si algú volia fer una cigarreta, a partir de què el tabac va passar de ser un ús social a ser verí i pecat, s'havia d'allunyar de l'escola i amagar-se en algun indret on no el poguessin enxampar. Avui no es pot tenir cap beguda alcohòlica en un recinte escolar. Una vegada un inspector va veure que tenien una ampolleta en un armari de la sala de professors i ens va renyar, de bon rotllo, això sí.

Ara els ous s'estan reivindicant i a l'article que menciono al principi ja ens expliquen, amb moltes referències cultes que pots menjar un ou cada dia, si no ets vegà ni tens al·lèrgia a aquesta menja senzilla i que, avui, és relativament barata. Per sort, i això em sembla molt bé, ens hem anat mentalitzant del tema de les gallines esclavitzades i molta gent ens avenim a pagar més pels ous si ens diuen, tot i que ves a saber, que venen de gallines en llibertat i felices. Això de la llibertat es pot comprovar però sobre la felicitat animal hi hauria molts aspectes a debatre.

El que ha passat amb els ous ha passat amb d'altres coses, com ara amb les sardines, que van ser pecat dietètic durant una llarga temporada. Crec que amb una mica de paciència podria trobar textos més o menys científics on s'afirmen coses estranyes o que, amb el temps, han donat una volta sencera. Per adonar-te d'aquesta mena de canvis cal que et facis vella, de jove t'ho creus gairebé tot i potser ha de ser així, tenir fe ajuda a viure, o així m'ho sembla. De gran ja no cal que tinguis fe, la vida passa, amb ous o sense, i tot acaba per ser relatiu i sotmès a l'atzarós futur. Me sé todos los cuentos... deia el poeta. I todos los alimentos, afegeixo, fent una rima totalment xarona. 

L'exemple de l'ou pot semblar anecdòtic. Amb aspectes més importants de la vida, morals o ètics, també ens venen la moto i ens fan passa bou per bèstia grossa. Si pensàvem que amb el declivi -relatiu- de la moral catòlica ens podríem alliberar de culpes i pecats, res de res. Les religions, com l'energia, no desapareixen, es transformen i para de comptar. Si en llegir tot això algú pensa que el tema tan sols va d'ous, doncs no m'he explicat prou bé, que ja passa.

SANTA MADRONA, ELS BARCELONINS I EL POBLE-SEC

Avui és Santa Madrona, segons la tradició, hauríem de poder veure les primeres orenetes. He escrit en moltes ocasions sobre aquesta santa, el seu compatronatge, la seva vinculació amb el Poble-sec i Montjuïc i moltes coses més. Malgrat això, cada any llegeixo que és una santa oblidada o que el Raval, amb tot el  respecte pel barri veí, la reivindica. Fins i tot acabo de trobar en algun indret virtual que la Plaça de Santa Madrona és... al final de la Rambla.

Fa molts anys que pel meu barri escrivim i parlem sobre la santa. Els esforços festius s'han consolidat en una gran diada castellera que ja té una llarga tradició i que se celebrarà diumenge,  a la Plaça de Santa Madrona, que es troba al Poble-sec, al sector de la França Xica. Per la tarda de dissabte, aquest any, faran Havaneres a l'Escola Jacint Verdaguer, amb motiu de la celebració. S'ha intentat i proposat fer més activitats però no acaben de quallar del tot.

Fa més de vint anys que pels meus verals poble-sequins en reivindiquem, doncs, el record, des d'un punt de vista més cultural i popular que no pas religiós, és clar, car avui ja sabem que molts sants i santes van tenir una vida improbable i mítica. Santa Madrona va ser considerada patrona de la ciutat, al costat de Santa Eulàlia, a qui ningú no li qüestiona l'antiguitat patronal, a partir de 1563. El nom de Madrona va ser molt popular fins fa, com qui diu, quatre dies, cosa que es reflecteix en el nom d'un munt de personatges femenins literaris.

Per la geografia catalana hi ha un munt d'ermites dedicades a la santa, sobretot en indrets on la sequera ha estat habitual, car una de les moltes coses que se li demanava era pluja. A Montjuïc resta una petita ermita, molt ben restaurada, del segle XVIII, quan ja el convent dedicat a la santa havia desaparegut de la muntanya a causa del tema de la guerra de Secessió, ja que en aquell conflicte Montjuïc  va rebre de valent. El convent encara es va refer, a l'indret de la Plaça Reial, fins que la desamortització no el va foragitar. 

Les parròquies del Poble-sec fan cada any un aplec a l'ermita i, amb aquest motiu, s'obre el recinte, a tocar del MNAC, ja que es troba a dins de l'espai del Palauet Albéniz i, en general, està tancat. Cosa que potser és positiva i ha evitat destrosses, la veritat. L'aplec es fa per la primavera, a causa de la meteorologia, a l'abril, fins ara. Aquest any ja s'ha passat al maig car, si plou, tenim la festa enlaire, què hi farem. També pot ploure al maig, o al juny. De fet, Santa Madrona ja tenia tirada per això de la pluja. Però potser plora des del cel, com Santa Eulàlia, a causa del relatiu oblit en el qual se l'ha tingut durant molt de temps.

El Baró de Maldà, tan badoc i aficionat a contemplar el jovent en floració, descriu una processó que va ser molt popular durant anys, la de les Pelegrines, que traslladaven les relíquies de la santa des del convent de Montjuïc fins a la Catedral, amb motiu de la festivitat. Hi anaven noies molt jovenetes, vestides de pelegrinetes, i era tot un espectacle. Les anades i vingudes de les relíquies eren habituals quan es demanava pluja i, durant un temps, les relíquies es remullaven al mar i tot, cosa que es va acabar prohibint a causa del deteriorament que comportaven. Això de les relíquies és tot un estrany tema que avui s'exemplifica amb la devoció a objectes de culte popular modern, que van pertànyer a actors, cantants i d'altres sants laics del nostre temps. 

La Plaça de Santa Madrona es diu així perquè al seu volt es va conformar un primer nucli del barri i es va construir la primera església amb cara i ulls del Poble-sec, a tocar de la plaça. L'església va acollir el culte a la Mare de Déu de Lourdes, molt popular aleshores. Això de les aparicions celestials és tot un altre tema a estudiar. En créixer el Poble-sec i construir-se l'actual església de Santa Madrona es va decidir canviar el nom a la de Lourdes, després d'haver-se dit, durant un temps Santa Madrona, l'antiga. Més o menys.

L'església, amb tot allò de la Setmana Tràgica, va quedar feta miques i es va refer del tot. L'arquitecte va ser, com en el cas de la de Santa Madrona, la Nova, la del carrer de Tapioles, Adrià Casademunt, d'una família important d'arquitectes. El seu pare, també arquitecte, havia estat un dels fundadors i crec que el primer director de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona. Durant anys aquí es podia obtenir un títol de Mestre d'Obres però, per ser arquitecte, i moltes coses més, calia anar a la capital del regne, ço és, a Madrid.

Santa Madrona, la gran, la del carrer de Tapioles, es va inaugurar el 1888, encara sense campanar, car pels nostres verals hi ha afició a fer arrencades de cavall i aturades de ruc. Tenia vocació de catedral, abastava un gran terme urbà i al davant s'havia d'endegar una plaça emblemàtica. Tot va quedar a mitges. La Setmana Tràgica la va perjudicar a fons, alguns dels desperfectes que es poden veure al portal provenen d'aleshores i no s'han pogut acabar d'arreglar mai, tot és molt car i si no ets una església gaudiniana, mira, què hi farem. El campanar es va enganxar a l'església el 1925 i és sobreposat, i, fins i tot, m'han explicat, la pedra va ser molt pitjor que la de la  resta. S'hi va fer una punxa amb ceràmica, coronada per una creu. 

Va arribar la guerra civil i encara bo que no la van tirar a terra. Van treure la creu per motius ideològics i la punxa ceràmica per no cridar l'atenció dels avions feixistes. Es van fondre les campanes per fer material de guerra. Es van malmetre imatges i es van perdre les relíquies de la santa que ja havien fet un llarg pelegrinatge a causa de la política i l'urbanisme, tot i que després de la guerra un devot en  tenia una de petitona i la va donar a la parròquia. Es va destinar el recinte a garatge de camions. Acabada la guerra l'església estava fumada i malmesa i quan jo era petita es feien recaptes per comprar bancs i pintar-la. Es va fer una reforma amb una sabata i una espardenya i es van pintar els murals que es poden veure a la volta, damunt de l'altar, amb la Madrona, el seu martiri, i tot un cor de sants barcelonins.

L'església va comptar amb un centre parroquial que durant uns anys va ser molt actiu, s'hi feia bon teatre, recitals de cançó, va comptar amb un esbart de categoria i amb un grup d'escoltisme. No tinc proves documentals sobre el tema, m'ho han explicat alguns dels qui ho van patir, però resulta que on avui hi ha la Biblioteca del barri, que havia estat escola professional religiosa de nois, lligada a la parròquia, en acabar la guerra no es va recuperar la pedagogia sinó que s'hi va instal·lar la Falange. En alguna ocasió hi va haver baralles entre els escoltes i els joves falangistes, al barri hi havia de tot encara que no ens agradi recordar-ho, i el mossèn d'aleshores, un senyor molt pintoresc, va fer fora les tendències catalanistes excessives. S'ha de dir, encara que destorbi, que en els seixanta al pati de la Falange s'hi feien balls yeyés i deunidó la gent jove que hi anava a lligar i a moure l'esquelet.

Entre unes coses i unes altres resulta que l'església gran de Santa Madrona precisaria d'una reforma en profunditat, mirant d'orientar el seu gran espai en diferents direccions lligades a les necessitats actuals, però avui hi ha pocs capellans, pocs fidels a les parròquies, poc interès pel patrimoni religiós que no sigui de marca i tot es complica. La de Lourdes és més petita i està més cuidada. Una església molt semblant a la del carrer Tapioles, també projectada per Casademunt, és la de l'Àngel Custodi d'Hostafrancs, que està, també, força cuidada i conserva la punxa, és com una Santa Madrona realitzada en una mida més reduïda.

No m'allargaré, car per la xarxa i en el meus blogs es pot trobar un munt d'informació, encara que s'insisteixi amb una certa pesadesa en titllar Santa Madrona de santa oblidada i hi hagi qui, com amb allò de l'exposició sobre el Paral·lel, potser es pregunti com és que no en sabíem res. Hem publicat molts articles, al CERHISEC, sobre la santa i les seves tradicions, des de fa anys. En una ocasió, en un d'aquests llibres sobre divulgació de tradicions barcelonines, tan nombrosos i en augment des de fa anys, l'enyorat Huertas Claveria va fer una referència a un escrit meu, en una de les publicacions anuals de CERHISEC la qual, per cert, acostumava venir-nos a comprar cada any a la Mostra d'Entitats del barri o a una mostra d'entitats barcelonines que es feia per la Mercè, a la Plaça de Catalunya, i que es va esvair no sé encara com ni perquè. Doncs més d'una persona em va comentar, contenta, que Huertas Claveria m'havia citat en una nota al peu de pàgina. O sigui, l'important no era que jo hagués escrit un article sobre la santa sinó que algú, més conegut que jo, m'hagués citat. Així funciona el món.

Quan vaig fer la primera xerrada sobre Santa Madrona, a la Biblioteca, fa un munt d'anys, encara no hi havia la facilitat dels power points actuals ni era tan senzill reproduir fotografies, així que vaig fabricar un mural educatiu, tipus escolar, amb informacions i fotocòpies retallades. Santa Madrona hauria de ser avui una santa patrona reconeguda i valorada, a causa d'haver arribat a la costa barcelonina, com tanta gent del present arriba, si sobreviu, a la costa d'on sigui, a causa del naufragi d'una barca precària, en la qual viatjaven les seves relíquies, amb destí a França, on sembla que havia de contribuir al guariment del rei de torn. 

Per tal que Santa Madrona acabés de reeixir caldria inventar alguna cosa pastissera, un tortell en el qual la sorpresa fos una barqueta o bé un vaixell de pasta de full farcida. En tot cas, bon dia de Santa Madrona i que al cel ens puguem veure els qui ara ens veiem per les xarxes socials i la vila virtual dels nostres temps, tan complicats, estranys i surrealistes com els de tots aquells que ens precediren en la lluita per la vida i ara dormen el somni de la pau.