CASTANYADA, 2020

 

Aquest any tot és diferent i potser el recolliment i la manca de gresca s'adiguin molt bé amb els costums ancestrals sobre nits de Tots Sants, tardors, castanyades, difunts i tradicions diverses, enriquides en els darrers anys amb això del Halloween anglosaxó. Com que fa prop de catorze anys que tinc obert aquest blog, als quals en puc sumar un parell més amb allo del blocat, potser ja ho he dit tot, la veritat.

He evocat al blog castanyeres, festes parroquials, trobades d'amics, celebracions a casa i en molts altres llocs, visualitzacions televisives i en directe del Tenorio, poemes emotius, rondalles de por, treballs escolars, cançonetes tradicionals o recuperades... un munt de faramalla castanyera per a una festa que els meus avis del mon rural celebraven resant tres parts de rosari abans de sopar i endrapar les castanyes preceptives i el moscatell corresponent. 

Repassant el blog, quan ve alguna festa assenyalada, trobo comentaris de gent que ja no és entre nosaltres, entre els vius, vull dir,  i d'altres dels qualsl no en se res i que un dia van fer moixoni. Això dels blogs, com tantes altres coses, va fer arrencada de cavall i aturada de ruc, dels antics en quedem mitja dotzena, a tot estirar. I alguns encara es limiten a reproduir algun article que els publiquen en algun lloc o a parlar dels seus èxits professionals i para de comptar. El diàleg s'ha aprimat molt, en aquest mitjà una mica ranci. La gent, en general, és poc constant i amiga de la darrera moda, en el vestir i en les xarxes socials.

Deien que les perones com ara el Baró de Maldà eren grafomans, que no és ben bé ser escriptors. Potser tinc aquesta mena de síndrome, no me'n puc estar, d'enrotllar-me per escrit en els meus blogs resistents, sobretot en aquest que algú, en aquell passat en el qual hi havia molts blogaires amb pretensions de fer història, va titllar de patufetista.

He viscut moltes castanyades però, com aquesta, cap. Fins i tot aquest senyor tan llegit, Yuval Harari, en algun dels seus llibres deia, fa quatre dies, que una epidèmia mundial no era possible, en el present, més o menys. És clar que no som, de moment, enmig de la febre groga ni de la pesta negra i que el carro dels morts no ens ha de passar a recollir per llençar-nos a la bassa i desinfectar el nostre habitatge. Però, vaja, morir en aquests temps resulta força dramàtic, trist, solitari i depriment. O raure en una residència, amb el cap a tres quarts de quinze i on no et pot venir a veure ningú o gairebé ningú.

Ni tan sols cal morir, conec gent que aquests dies s'haurà d'operar d'alguna cosa greu, les visites, amb poquíssimes excepcions, seran impossibles. Érem lliures i feliços amb poca cosa i no ho sabíem, ves. Pitjor devia ser amb la guerra, és clar, i segurament els meus pares, si fossin vius, em repetirien allò de massa farts en evocar les seves pròpies penes. Cosa que ens podrien dir també tots aquests refugiats sense llar i tanta gent que ho passa molt pitjor que nosaltres. Diuen que si no passes fred ni gana, fred i gana de veritat, no tens dret a queixar-te.

Avui he comprat panellets, castanyes, rovellons i panedons de tonyina. Puc posar la ràdio, la tele, escriure al blog, llegir els llibres que tinc en espera, un munt, o els que puc trobar a la biblioteca virtual, que son un altre munt. No tinc plataformes d'aquestes de moda, llevat d'una mica de movistar però, vaja, de pelis a l'abast tampoc no me'n falten. Considerant la meva situació soc incapaç de queixar-me de res, llevat d'aquest ràpid pas del temps que m'aboca a la vellesa, però aquest és un mal general, contra el qual no s'ha inventat res. I mal de molts, consol de ximples. 

Tots Sants i el Dia de Difunts, encara que s'hagin reconvertit en festetes frívoles, ens acosten a la realitat evident de què la vida passa i a la pols tornarem, i potser força depressa gràcies a la tendència incineradora actual. Unes quantes persones ens recordaran durant un temps, però tot s'acaba esborrant i no sé si la vida té cap sentit, cada vegada em sembla que en té menys, la veritat. I, el pitjor, no pots parlar avui gaire de la mort, ni de la vellesa, sembla un tema de mal gust, la paraula 'vell' o 'vella', tan bonica, sembla un penjament i evocar la mort, tot i que aquests dies es tolera, també sembla gairebé una cosa de mala educació.

Desconec si els meus avantpassats, quan resaven tants rosaris, creien en Déu, la Mare de Déu i el més enllà, en tot cas, havien de fer el paperot, per sobreviure i no tenir problemes excessius amb els poders d'aleshores. Avui també fa falta fe en el que et diuen els que en saben, altrament et poden titllar de negacionista o ignorant i això sona molt malament. Els nous savis son els científics experts, que també s'equivoquen i ens enreden i depenen del poder, per fer bullir l'olla. Els qui m'inspiran més inquietud son els qui no dubten, saben què s'ha de fer, s'atorgue una mena de superioritat moral, critiquen els polítics, en general, i, sense adonar-se'n, gairebé acaben predicant una mena de dictadura del que sigui, ciència inclosa. M'estimo més els qui dubten i admeten que no saben res de res i que si manessin ho farien tan malament o més que no pas els altres, probablement. 

De fet, ja ho hem vist, un microbi invisible ha acabat amb les nostres minses llibertats, que avui semblen molt més envejables que no ens pensàvem. Recordo un poema del Patufet en el qual un caçador de feres anava al metge perquè es trobava malament i explicava al doctor les seves gestes. El metge li deia que l'animaló més menut, un mosquit que l'havia picat, acabaria amb la seva vida. El coronadallonses encara és més menut que un mosquit i ha acabat amb molta gent i, a la resta, de moment, ens ha reconvertit en monges i frares de clausura, sobretot als de l'edat de risc i vulnerables, entre els quals, ai, resulta que m'hi trobo. I això que fa quatre dies ens venien la moto del cor jove, ens promocionaven hiperactivitats jubilatòries i t'asseguraven que la voluntat movia muntayes. 

Ànimes difuntes, al cel ens veiem juntes.

DATURA STRAMONIUM I EL MAR SENSE FONS DEL RELAT BREU

 

El relat breu, el conte, és un gènere que en aquests darrers anys ha experimentat una interessant revifalla. De forma absurda i desafortunada s’ha considerat, en algunes èpoques, un gènere menor. Avui, quan els límits de la narrativa s’han mostrat fràgils i superables, assistim a la publicació de reculls molt interessants i a la reedició i descobriment de contes imprescindibles publicats fa anys. Aquell antic debat estèril sobre si un autor és millor en la novel·la o la narrativa curta, que en les arts plàstiques tindria un cert paral·lelisme en allò de si un artista és millor dibuixant que pintor, es pot considerar, i tant de bo sigui així, superat.

Àngels Guil i Bieto, nascuda a Seròs (Lleida), va estudiar  la carrera de Dret.  Actualment viu a Arenys de Munt i compagina la feina de professora d’institut amb l’escriptura. Ha rebut diferents premis per alguns dels seus contes i aquest és el primer recull que publica. En aquest llibre, que porta el títol  de la narració que tanca el volum, aplega vuit històries, aparentment divertides, amb alguns trets surrealistes, i que van molt més enllà de la història que ens expliquen.

Dues de les narracions estan relacionades a través d’un dels personatges, la resta funcionen de forma independent. Hi trobem fets i dèries del present, però talment reflectits de forma una mica estrafeta, com en un mirall distorsionador. Convergeixen en el recull temes com el sexe, el desig, el mon laboral del present, els tòpics del nostre temps, la vellesa, l’avorriment davant de la rutina... 

En alguns moments, determinats passatges m’han evocat els Nou contes malvats de Margaret Atwood. El darrer conte del recull ens enfronta a una relativament innocent venjança, la d’un ésser ingenu i gris davant de l’absurd de tantes coses, en aquest cas la tendència massiva a anar a collir bolets quan n’és la temporada. Un tema que aquests dies, per cert, ha guanyat actualitat, amb la inevitable invasió de gent als espais naturals, com cada temporada, però enguany amb l'agreujant de la necessitat de moderar la mobilitat.

El recull compta amb una introducció de l’escritora Elisenda Puig i Salvador. Fa anys hauria estat aquest un volum adient a optar a aquell enyorat premi Joan Oliver d’humor i sàtira, malauradament desaparegut, com tantes altres bones iniciatives. Per sort segells editorials valentes i resistents, com Stonberg, malgrat la poca difusió actual de molts dels llibres que es publiquen, ens ofereixen  molt bones sorpreses en el seu catàleg. Caldrà seguir aquesta autora en el futur.

BARCELONES INCÒMODES

La Barcelona turística, avui en hores baixes, ha propiciat una pila de llibres, molts dels quals amb refregits i reiteracions, sobre anècdotes, art, personatges i històries apòcrifes ben aprofitades. L'estrella de la corona ha estat el Modernisme, passat per la frivolització, i fill, en gran part, de l'esclavisme colonial, i biografies disfressades, com ara la de la pobra Enriqueta Martí, de la qual una recent pel·lícula en reivindica la darrera realitat i ens en descobreix la sopa d'all, era una pobra dona fregant el lumpen, amb algun problema mental i, a tot estirar, una alcavota de molt poca volada. I això que, sense vergonya, un munt d'esforçats itineraristes n'han explicat un munt de disbarats durant anys i panys, amb musical inclòs i reivindicació dels nostres criminals mítics, ja que a Barcelona hi ha de tot. 

Enmig dels debats repetitius, aquests dies monotemàtics, gairebé, i en els quals, miris un canal o un altre surten, des de fa temps, els mateixos i les mateixes, totòlegs opinadors, amb certa renovació generacional i amb una més gran aportació femenina que fa uns ays, un respir és, si t'hi pots connectar, BTV i alguns dels seus programes. Com ara Bàsics, amb uns quants anys en antena i en el qual hem vist créixer i madurar la periodista Eva Arderius.

La periodista ha publicat fa poc un petit gran llibre en el qual recull personatges de la Barcelona real que ha conegut a través de la seva feina. Va a veure'ls al seu barri i ens en parla en profunditat però sense faramalles inútils. Els seus itineraris ens porten a Ciutat Meridiana, a la Prosperitat, al Besós i, sobretot, a aquest malmès, des de fa anys, Raval, en el qual un dels grans problemes des de fa dècades, i amb alts i baixos, es la presència de la droga i els traficants. L'autora ens explica que els capítols del llibre son com postals alternatives que reflecteixen la Barcelona més vulnerable però també més lluitadora.

Aquest llibre me n'ha evocat d'altres de la meva juventud, aquell sobre la Catalunya pobra, de Miró, Sena i Miralles, el de Huertas Clavería, Fabre i Martí, sobre el Montjuïc de les barraques, el de Paco Candel sobre la ruta dels menjadors socials i tants altres, avui, en moltes ocasions, descatalogats i difícils de trobar. I és que la pobresa, a la ciutat i una gran part de Catalunya, no és d'ara, no s'ha aconseguit erradicar, de vegades ha viatjat d'un barri a un altre, el mateix que la droga, la prostitució i d'altres misèries. Aquests dies, per poc que es passegi per la ciutat, ens ensopegarem amb captaires, amb gent que dorm al carrer, cues als menjadors socials. La situació ha visibilitzat i agreujat coses que ja hi eren, ep. Encara recordo una dama comunista de l'ajuntament de fa anys, de casa bona, admetent de forma vergonyosa que, al capdavall, s'havien de refiar d'allò que havien bescantat en el seu passat contestatari, els sectors assistencials lligats a l'església, en aquell cas. 

Arderius ens parla de Filiberto Bravo (1952), president de l'Associació de Veïns de Ciutat Meridiana, de Carmen Juares (1986), fundadora de l'Associació Mujeres Migrantes, Diversas, Martí Cusó (1989), portaveu de Resistim al Gòtic, Andrés Naya (1946), exvicepresident de la FAVB i la seva filla Clara Naya (1978), fundadora de l'ONG Lola, no estás sola, que dona suport a les dones que viuen a carrer, Antonia Raya (1969), infermera del CAP Raval Nord, Anna Romagosa (1975), metgessa i directora del CAP Raval Nord, Iñaki García (1956), activista d'El Lokal. Raya, Romagosa i García son membres de la Plataforma CAP Raval Nord digne. 

Coneixerem Maria Campuzano (1981), portaveu de l'Aliança contra la Pobresa Energèctica (APE), Ángel Cordero (1973), Portaveu d'Acció Raval, Amadou Bocar Sam (1961), Mediador del barri del Besós. Ens retrobarem amb la incombustible Viqui Molins (1936), que ens explica la tasca de l'Hospital de Campanya de la parròquia de Santa Anna i acabarem entrant en contacte amb Gemma Barricarte (1993) i Maria Serra (2002), dues portaveus de Fridays for Future Barcelona, activistes en el tema de l'ecofeminisme, el canvi climàtic i la resta.

Gent molt diversa, de procedències diferents, d'edats diferents, i amb un denominador comú, el seu interès actiu i militant a l'entorn dels problemes i misèries que ens envolten. Llegir aquest llibre, al qual l'única limitació que li trobo és que resulta massa breu i que saps que es podrien trobar moltes més persones interessants i indispensables, en aquest present aparentment tan galdós que ens evolta, esberla molts prejudicis sobre coses com ara les ocupacions o els sense sostre o la immigració marginal. 

Ens agrada pensar que els problemes se'ls busca cadascú, és un tòpic lligat a allò de què tenim els governs que mereixem, i, malauradament, fins i tot en el cas d'haver viscut personalment temps difícils i amb paral·lelismes amb algunes situacions que sorgeixen al llibre, sovint em ve al cap cap aquell refrany que diu: no hay peor trabajo que servir a quién sirvió o pedir a quién pidió. I això s'evidencia quan, per exemple, cal comptar amb alguna senyora de fora per tal que tingui cura de la iaia i se li regateja la setmanada o se li exigeix més del compte, per exemple. 

La situació, avui, és mes complexa que fa anys perquè ens manca un denominador comú, que en d'altres temps es concretava en la lluita per la democràcia, i fins i tot ens manca una llengua comuna, ja que a Barcelona, com a tot arreu, avui conviuen moltes llengües que no coneixem. Paco Candel ironitzava amb el fet de les noves migracios i els prejudicis, fa anys, abans de morir, deia que ara ens adonàvem de què catalans d'origen i castellans de diferents procedències ens assemblàvem més del que ens havíem pensat. Malgrat tot, avui hi ha bones escoles per a tothom, per exemple, tot i que la gent fina encara no vol que els seus plançons es barregin amb segons qui, ni tan sols al parvulari, i el districte postal, com es menciona en algun lloc del llibre, discrimina més que no pas l'origen familiar o genètic. 

Aquest és un llibre que, més enllà dels problemes que ens explica, genera optimisme. I això que els poders públics, fins i tot els sindicats, no incideixen com caldria en els problemes i encara s'han de refiar, no sense problemes de comunicació o frecs i gelosies inevitables, dels voluntaris convençuts. Hi ha una altra Barcelona, més enllà de la badoqueria turística, les rutes modernistes mal explicades i la història recreativa per passar l'estona. Deia un personatge d'una novel·la de Ruth Rendell que si poses un peu al passat i un altre al futur t'acabens pixant en el present. I això poser també és així a nivell col·lectiu. 

Aquests dies el present miserable es fa més evident, mai m'havien demanat tanta almoina en català com darrerament, potser és una casualitat, o un símptoma. En tot cas, ara que han fet això de la poesia trobo a faltar allò que en deien poesia social, poesia per al poble, que demanava Celaya, tot i que tampoc no crec ja, hores d'ara, que la poesia sigui cap arma carregada de futur. I com li deia Iupanqui al poeta eteri: vete a mirar los obreros, los hombres en el trigal, y como lucha la gente por un pedazo de pan. El tros de pa es avui una metàfora d'un munt de coses diverses, aquestes que conformen la dignita humana, vaja. I més que obrers i pagesos llogats trobarem marginats dormint al carrer o explotacions laborals ocultes i diversificades.

En tot cas, aquest llibre, sense pretensions literàries però que també és literatura periodistica, ens mostra aquesta altra Barcelona, tan poc coneguda, en molts casos, fins i tot pels qui fem, en aquests dies, turisme interior amb mirada crítica. No sé si el que ens explica el llibre respon al títol d'Una altra Barcelona o, més aviat, ens acosta a la Barcelona de veritat, i l'altra és la resta, precisament. 

ART I MITE, SEXE I VIOLÈNCIA, CAMUFLATGES I HEROICITATS

 

Una de les poques alegries que ens podem permetre aquests dies és anar a veure exposicions obertes i interessants. A CaixaForum, mentre esperem l'arribada dels vampirs -ahir un amic meu feia broma sobre la relació subliminal entre La Caixa i els vampirs- se n'ha inaugurat una de rellevant sobre art i mitologia, amb una mostra del fons que es pot trobar al Museu del Prado, a l'entorn del tema.

Els deus antics han esdevingut immortals i recurrents. La gran majoria de persones coneix, poc o molt, el tarannà i les característiques dels principals representats d'aquell conjunt de personatges poderosos i absolutament atractius, ja sigui amb els seus noms grecs o llatins. Son déus que no pretenen conformar dogmes, encara mensys en l'actualitat, ni esdevenir models morals. 

L'exposició ens ofereix l'ocasió de fer un passeig per aquell mon complex, amb tantes relacions familiars, i per les representacions artístiques que se n'han fet, a través de gairebé setanta peces, moltes de les quals poc conegudes, restaurades no fa gaire o de pintors d'aquells que no formen part del canònic grup del més coneguts per part de la gent no especialitzada. Un personatge d'una novel·la de la sèrie Carvalho, de Vázquez Montalbán, es dedica a col·leccionar diapositives de quadres de 'segones firmes' i, en algun moment, declara que no tenen res a envejar als 'famosos'. Ahir em venia al cap aquest personatge, que l'escriptor ridiculitza una mica, i que, de fet, té una bona part de raó.

La mostra s'articula en vuit espais: Una història per explicar, Els déus de l'Olimp, Esperits lliures, Amor, desig i passió, Faltes i càstigs, Metamorfosis divines i humanes, Herois i La guerra de Troia. El contingut té un innegable atractiu per a gent de totes les edats i el fet és que la mitologia, amb diferents camuflatges, tan rellevants com els que afectaven els seus protagonistes imaginaris, ha arribat fins al present i ha inspirat un munt d'art i literatura a través dels temps, barrejant-se, com no podia ser d'una altra manera, amb mites i llegendes d'altres indrets, conformant una mena de mitologia globalitzada del present. El cinema ha estat un mitjà adient per a recordar i transformar.

Aquells déus i herois ens atrauen perquè son humans, humans amb poder, uns amb més poder que no pas uns altres. Les dones, ni que tinguin poder, sovint s'han de limitar a la venjança i a fugir dels atacs sexuals dels mascles, tan insistents quan tenen ganes de gresca. El mon mitològic va esdevenir, en èpoques de moralitat dogmàtica, una bona excusa per tal de representar cossos nus o sadisme en estat pur, el mateix que les representacions religioses. La mitologia, o la religió, que s'hi relaciona en molts sentits, van explicar el mon i els seus misteris i fenòmens. És una llàstima que el grec i el llatí no formin part, avui, de la cultureta general, perquè no és el mateix gaudir de determinats relats en versions més o menys originals que no pas en traduccions, per bones que siguin. 

Els càstigs cruels i interminables, de vegades injustificats o que afectaven innocents, van passar a l'infern cristià i els dimonis de rondalla tenen moltes característiques inspirades en personatges com ara els faunes mítics. Aquesta exposició, com la majoria, demanen temps i repetició de visita, cosa que no tothom pot fer. Avui, a més a més, demanen prudent distància entre el visitants, ahir mateix hi vaig trobar més gent que no em pensava, cosa que potser s'incrementarà durant el cap de setmana. Per a més inri no es pot comptar amb l'agradable cafeteria de la casa però sí, per sort, amb la llibreria, on em vaig comprar el catàleg de l'exposicio i un llibre, Las invisibles, sobre l'oblit de la dona artista en el Museu del Prado on, per cert, s'estan posant les piles i es veu que han muntat una exposició sobre el tema de la dona, la seva representació i les dones artista oblidades, tot i que aquest darrer aspecte no es pas la clau de volta de la mostra. 

Vivim, per sort, en una mena de replantejament global del feminisme que ha contribuït a rescatar de l'oblit pintores i d'altres creadores, que potser no eren tan nombroses com els homes però que van existir i van fer feina. També, tot plegat, ha contribuït a mirar la dona-model o musa d'una altra manera. Els documentals que mencionava, sobre el nu, de Mary Beard,  ja obren molts camins I, encara que es pugui arribar a determinats excessos anacrònics, la mirada d'avui sobre el tema ja no pot ser la mateixa de fa, com qui diu, quatre dies. Zeus disfressant-se per anar violant senyoretes feia una certa gràcia en el passat i avui fa angúnia, al menys a mi, per posar un exemple ben conegut de violador mític en sèrie. 

Més enllà, però, de lectures presentistes, l'encant actual del mon mitològic és evident. Els seus herois, avui, tampoc son el que havien estat però encara, inexplicablement, ens desvetllen una mena d'admiració retrospectiva, com tampoc no ha perdut força poètica tot allò de Troia, la seva gent, les seves lluites, i la resta. Els deus mitològics se'ns mostren en plenitud, les dones, joves i boniques, i els senyors, amb cossos envejables, llevat dels patidors castigats. La vellesa, ni tan sols la maduresa, son poc presents en l'art tradicional, encara menys pel que fa a les dones o, fins i tot als infants, tot i que ens ensopeguem amb cupidos inspiradors d'angelets posteriors o, fins i tot, amb una criatureta que vomita en una festassa bàquica, d'aquelles molt més passades de rosca que els botellons del nostre temps.

Una bona exposició, doncs, un bon motiu per oblidar les penes del nostre present pandèmic tot i que potser els deus de l'Olimp o del cel cristià potser, al cadavall, ens han volgut castigar a causa dels nombrosos errors comesos, qui sap. O per atzarós caprici i ganes de jugar amb nosaltres, pobres i fràgils mortals. 

CLAUDE MONET I EL SEU ENTORN

 

Michel Bernard (Bar-le-Duc, 1958) és escriptor i alt funcionari en excedència. La seva especialitat literària ha estat l’assaig històric relacionat amb figures històriques franceses, de diferents èpoques, en un ampli ventall, en el qual hi podem trobar des del cantant Charles Trenet a Ravel o Joana d’Arc. En aquest llibre ens acosta a Claude Monet (1840-1926), el conegut i singular pintor impressionista francès. La cultura francesa ha estat molt intel·ligent i eficaç a l’hora de promocionar els seus artistes i escriptors i una gran majoria de gent coneix l’obra del pintor, a banda d’experiències com ara la famosa exposició que vam poder veure a Barcelona, en una modalitat que frega més aviat l’espectacularitat que l’amor a la pintura amb això de passejar per dins dels quadres gràcies a les noves tecnologies.

Els dos remordiments de Claude Monet (LaBreu amb traducció de Ferran Ràfols) està dividit en tres parts que porten el nom de Frédéric, Camille i Claude. Frédéric és Bazille, un bon amic de Monet, també bon pintor i mort de forma prematura en combat, a la guerra franco-prussiana. Camille és Camille Doncieux, la primera dona del pintor, mare dels seus dos fills i que va morir molt jove, amb poc més de trenta anys. Monet en va pintar un trasbalsador retrat en el llit de mort. I la darrera part del llibre, Claude, fa referència al mateix pintor, ja en la seva vellesa, casat per segona vegada i havent assolit el reconeixement desitjat.

L’autor escriu amb llibertat i grapa, no estem davant d’una biografia convencional i els detalls o les diferents interpretacions d’alguns fets s’han de buscar en altres textos. Bernard intenta introduir-se en l’esperit de l’època, en la personalitat del pintor, en la seva relació amb els paisatges, descrits de forma magistral en molts moments. Pel llibre, força coral, desfilen molts altres personatges que formen part de l’entorn professional i familiar de Monet; a banda de Bazille hi trobem pintors com Renoir, Sisley o Manet. Però també d’altres de més diversos, com ara el seu mecenes Hoschedé, després arruïnat i amb la dona del qual s’acabaria casant. Alice Hoschedé, qui va compartir més de quaranta anys amb el pintor, potser mereixia més atenció literària, tot i que aquesta és una apreciació subjectiva.

La mitificació de Camille com a gran amor del pintor pot resultar molt literària però poc realista, considerant la llarga vida de Monet i alguns testimonis familiars. Alice tenia sis fills quan es va casar amb Monet, una filla d’ella, Blanche, es va casar amb Jacques, fill de Monet, mort també de forma prematura. Blanche va ser una pintora interessant, valorada pel pintor, però l’època no era propicia al desenvolupament de les dones, en determinats sectors professionals i artístics. Al llibre hi trobem galeristes, com Ruel, o polítics com Clemenceau, bon amic del pintor.

Hi ha molts temes en aquest text: la natura, l’amistat, l’amor, els límits de l’art o el pes de la història, en aquest cas la història de França, amb l’exacerbat patriotisme francès amb el qual, en general, els escriptors d’aquell país són tan poc crítics. Monet, mirat en perspectiva, va ser un home amb sort, malgrat els seus alts i baixos artístics i econòmics. Va tenir èxit, tot i que no de seguida, una família que li donava suport, llibertat, dones i amics fidels, i la possibilitat de viure en contacte amb la natura, vora paisatges admirables pels quals veiem passar les estacions de l’any com si contempléssim, també, una sèrie de pintures evocadores.

El pas del temps és, així mateix, un dels grans temes del llibre. Alguns fragments poden resultar una mica lents, reiteratius, però el conjunt compensa la lectura. El llibre va acompanyat de làmines amb reproduccions de quatre quadres del pintor, molt rellevants en el text. Avui resulta relativament senzill accedir a la resta de la seva obra i saber més coses sobre la seva vida, una vida que abasta des de mitjans dels segle XIX fins a la primera meitat del segle XX.

Publicat a 'Llegir en cas d'incendi'

TURISME CRIMINAL I MISTERIS DE SOBRETAULA

 

Fa temps que, amb poques excepcions, he deixat de banda la novel·la amb misteris i crims. La veritat és que n'hem tingut un empatx i prou coses tristes passen pel mon com per haver de patir més del compte. Com que el gènere s'ha tornat pretensións, molts autors actuals, amb tota la bona intenció, en lloc d'incidir en l'estil Agatha Christie, tan sofisticat i distret, pouen en la realitat i ens volen mostrar històries que semblin reals, amb valors afegits, com ara una crítica de la societat actual o una reconstrucció del passat remot.

Com que caic en incoherències i contradiccions un dia sí i un altre també, fins i tot la meva darrera novel·la tenia pretensions de misteri amb missatge, i crec que me'n vaig sortir prou bé. El fet és que, després de dinar, en aquests dies estranys que vivim, el que em ve més de gust és algun crim, sobretot, anglès. M'agradava la sèrie de la Vera, però els darrers capítols ja eren repetits i tornats a repetir i, de moment, no ens n'han passat més. També son repetits els de Midsomer, que acompanyen les meves abaltides sobretaules en temps de meditació.

Aquesta sèrie està molt ben ambientada, bonics paisatges, bons actors i una acumulació de crims per capítol d'allò més singular, cosa que fa que vagi més enllà del realisme convencional per tal de fregar el gran guinyol. Tot passa en una comarca imaginària, una cosa així com si aquí féssim 'Els crims de la Garrotxa', i és que el bonic i verd paisatge on s'esdevenen els fets em recorda els verals paterns. 

Es veu que n'han fet un munt de temporades, així que queda corda per estona. El polícia protagonista a la tretzena temporada va tocar el dos però, de la mateixa manera que li havien anat canviant els ajudants, van posar un suposat parent seu i van continuar filmant capítols. Expliquen que als indrets on s'han filmat la majoria d'històries fan molta broma amb això de la mortalitat amb rerefons violent. Als pobles d'aquesta Gran Bretanya profunda hi fan fires inquietants, festes ancestrals passades de rosca i tot plegat em recorda el volum dels Contes de Fades Anglesos, de l'Editorial Molino. Aquella col·lecció m'encantava, n'hi havia de tots els països i indrets però els anglesos eren els més tètrics.

Una cosa que no em fa el pes és quan el polícia carismàtic de torn té família, gairebé sempre té una o més filles, i aquest fet interfereix en les trames. A Midsomer hi ha dona i filla però, de moment, pel que he vist, no tenen un paper exageradament intrusiu.

Els francesos van muntar així mateix una mena de sèries policíaques que transiten per tot França, crims a la Provença, misteris al Rosselló, estossinaments a Normandia, venjança a Còrsega... La intenció és bona, turísticament parlant, però no arriben ni a la sola de la sabata dels anglesos, en aquest gènere i en molts altres. Hi ha gent que m'ha dit que ha anat a Sicília gràcies al Montalbano i també conec persones que han anat a Suècia cercant els indrets Largssonians. L'interès per crims i misteris és ancestral, em temo. M'hauria agradat poder anar a aquell teatre on feien tantes obres de sang i fetge, en temps dels meus besavis, el mític Odeon. I també els romanços de fil i canya explicaven sovint casos terribles i horripilants. 

El nord d'Espanya és molt adient als misteris, fins i tot amb trets sobrenaturals. A mi això del sobrenatural no em fa el pes però L'orfenat impressionava. El turismpe peninsular també ha promocionat la Vall del Baztan, gràcies a la senyora Redondo, que juga una mica amb els mites i els fantasmes. Però, tot plegat, crec que no hi ha un sentit d'equip, en això de la narració negra peninsular. Una sèrie que transités per tota la Pell de Brau, Catalunya inclosa, penso que ajudaria a fornir sentiments de pertinença, contribuiria a la comprensió inter-autonòmica i estaria molt bé. El Silva ja va fer alguna cosa, però tot queda poc lligat, no sé si m'explico. Per a fer creïble l'invent caldria comptar amb un objectius polítics subliminals, bons guionistes, un polícia carismàtic, home o dona, i crec que en aquest punt no se n'han acabat de sortir. El mític Carvalho va ser interpretat per massa gent i massa diferent, per exemple.

En tot cas, resulta preocupant, ben mirat, la tendència humana a tafanejar en la part fosca de la nostra espècie, encara que sigui amb bona intenció.

PRÍNCEPS ROMÀNTICS I CONTES DE POR

 

Quan jo era petita les revistes populars, tot i que eren més variades en el contingut que les actuals, ja acostumaven a incloure tafaneries diverses. Moltes de les històries encara eren plenes de romanticisme romàntic, bodes reials, penes que passaven els prínceps i les princeses, coses així. El mon monàrquic, aleshores que no teníem rei, s'embolcallava en una boira mítica. Una companya de classe, quan teníem nou o deu anys, deia que si ella es casava amb l'hereu anglès faria que tot el país es convertís al catolicisme. A mi el que m'agradava més era el de Suècia, a banda de què Suècia semblava, aleshores, un país molt desitjable.

Uns dels habituals de les revistes eren els Windsor, una parella una mica rareta sobre la qual s'ironitzava ja que es deia que cobraven, i força, per fer de figurants a festetes de la jet. Ell, ai, havia renunciat al tron per amor. Per amor a una senyora divorciada per partida doble i que tampoc no és que fos Grace Kelly. Però, vaja, l'amor és l'amor. La reina d'Anglaterra, que encara mana, és de l'edat de la meva mare i l'ha sobreviscut. Els seus fills també eren de la meva edat. Tot plegat estableix certs estranys lligams generacionals, sobretot quan ets joveneta i ignorant.

Ahir em vaig mirar un d'aquests interessants documentals que et trobes al segon canal. Explicaven les evidències de les relacions d'aquella parelleta amb el feixisme i el nazisme. De fet, ja fa temps, vaig llegir que per aquell senyor i la seva espavilada esposa, el de menys, en el rebuig que generaven en el seu propi país, era el matrimoni inconvenient, sinó que hi havia indicis de què havien estat amics de Hitler i que havien, més o menys, conspirat a favor dels alemanys, un munt de coses lletges, vaja.

Al capdavall el rei del país va ser el seu germà, que havia estat una mena d'aneguet lleig fins que es va mostrar com a treballador i responsable, malgrat ser quec, insegur i molt tímid. Es va casar amb la senyora adient i tot. El vam veure patir en aquella pel·lícula de fa pocs anys, El discurs del rei, fent mans i mànigues per no entrebancar-se a l'hora d'encoratjar la població. Van acabar per no relacionar-se, i el pobre Jordi en va passar de molts colors amb allò del germanet qui, a més, va fer una mena de tripijoc per tal de cobrar una pensió exagerada i vitalicia, a càrrec de l'erari públic. 

Moltes coses, fa anys, no s'explicaven o s'explicaven a mitges. Avui també passa però hi ha algunes coses del passat que es poden esbrinar amb meys dificultats. El documental incideix sobre el feixisme anglès i les relacions amb la parella, així com sobre les seves males intencions polítiques cosa que arriba, gairebé o sense gairebé, en algun moment, a la traïció a la pàtria. Els tripijocs dels Windsor van passar també per l'Espanya de 1940, a través d'un diplomàtic, Bermejillo. Alguns documents franquistes de l'època s'han anat publicant i valorant, gràcies a esforçats historiadors i historiadores actuals.

El cinema ha tocat el tema, fins ara, una mica de puntetes. A Lo que queda del día, una fidel adaptació del llibre de Kazuo Ishiguro, tot i que s'incideix més en les relacions personals dels protagonistes, l'escenari és un casalot anglès de categoria en el qual l'amo organitza reunions de feixistes. Fins i tot, segons la meva subjectiva opinió, l'amo de la casa, gran James Fox, té una retirada al Duc de Windsor, encara que a aquest, que jo recordi, no se'l menciona. El cap dels feixistes anglesos era Oswald Mosley, havia estat laborista, la vida dona moltes voltes, i va morir de vell, a França. També va ser molt amic dels Windsor, és clar. 

Està bé recordar coses d'aquest tipus perquè de vegades caiem en una mena de complex d'inferioritat geogràfic i històric, encara més en dies com avui, quan, amb raó, s'insisteix en què allò del descobriment d'Amèrica té molts més ombres que llums. El pitjor és que el que té ombres és l'espècie humana, en general, des de molt abans de Colom, reivindicat estranyament com a català quan, donades les circumstàncies actuals més ens valdria que no fos dels nostres verals. Fins i tot, quan parles de les venjances catalanes, per exemple, hi ha qui t'assegura que els almogàvers no eren catalans, sinó de l'Aragó. Els asteques ja estossinaven i es cruspien els seus veïns. No hi ha un pam de net i la història de la humanitat és com és i no pas com voldríem o com ens l'expliquen en moltes ocasions. 

Tot s'ha de situar en el seu temps i sobre Eduard de Windsor i les seves idees s'ha de dir que, a banda d'agradar-li viure bé i del cuento, va conèixer amb horror l'assassinat de la família del Tsar, que era el seu padrí i això el va fer tornar anti-comunista. També era antisemita, per cert, i això ja costa més d'entendre, tot i que era una mania persecutòria europea força habitual i així van anar les coses i el pitjor es que encara en queden. Gràcies a la producció de descendència per part de la reina Victòria, tots eren parents de prop, en aquells temps, llunyans, però no tant. Quan jo era jove vam patir amb els amors de la princesa Margarida, que va sortir força esbojarrada, per cert. La seva germana, malgrat els problemes i embolics familiars, ens enterrarà tots. 

Per cert, sotto voce, també es deia que el senyor Windsor estava tan penjat de la Wallis per un tema sexual segons el qual ell tenia seriosos problemes de funcionament masculí que ella sabia arranjar en la intimitat. Sobre això, he de dir que al documental no en diuen res i, per tant, ho deixo aquí.  

https://www.rtve.es/alacarta/videos/otros-documentales/otros-documentales-royals-aristocraca-britanica-nazis/5678676/

EL CONTE DE LA CARTA ASSASSINA

 

Sóc tan vella que a l'escola vaig tenir, com a llibre de lectura, un manuscrit. En concret, era el que es veu a la imatge de dalt, amb un tinter i una ploma d'au. El mateix llibre l'havia passat la meva mare, o sigui, que era un clàssic, el mateix que un altre de lectures que es deia Lo que nos rodea, sobre el mon mundial. Tot i haver escrit també molt a mà, amb tinta de tinter, i haver fet a mà els llibres de comptabilitat dels antics estudis de Comerç, amb aquells assentaments en lletra redondilla, i molta cal·ligrafia,  avui em resulta difícil escriure a mà de forma legible. Les lectures de manuscrits eren, precisament, per aprendre a llegir lletres difícils i complexes, com aquelles famoses lletres de metge. Passar a escola llibres que havien tingut els pares i poder aprofitar llibres dels germans grans donava certa sensació d'estabilitat històrica. Avui el llibre escolar, malauradament, té mala premsa, i, quan es feia servir més, fa alguns anys, la pressió editorial feia que es canviessin els continguts amb una gran celeritat, tot per vendre, al capdavall.

De fet, no volia escriure sobre això de la lletra manuscrita sinó recordar una mena de conte amb final d'acudit, d'aquells que s'explicaven a les cases en èpoques amb poques distraccions. No el recordo amb precisió però, més o menys, es tractava d'una carta que algú rebia i, després de llegir-la, es tirava pel balcó. La carta anava passant per moltes mans, tots els que la llegien embogien, se suicidaven, patien tragèdies o desapareixien. Finalment, un savi aconseguia la carta, es tancava a casa, encenia una espelma i es disposava a revelar als oients de la rondalla, de què anava tot allò. Aleshores una ventada obria un finestral, apagava l'espelma i s'emportava a un indret desconegut la carta i els seus secrets.

Amb moltes informacions actuals dels mitjans em sento una mica com quan escoltava aquelles facècies epistolars. M'informen sobre determinades coses a mitges uns i altres, s'explica de forma emboirada de què va tot, hi ha molta gent implicada i, al capdavall, tot s'acaba amb la carta volant vers l'indret on moren els misteris. Podria posar molts exemples, també pot ser que jo no tingui una gran capacitat de comprensió de misteris, ho admeto. M'estimaria més que, si no m'ho han d'explicar tot no m'expliquin res. Per exemple, en un cas recent de suposats abusos masclistes en un partit exemplar, o amb tot això de la tarja de telèfon que va passat per tantes mans, m'he sentit com quan vaig escoltar el final d'aquella contalla per primera vegada. He posat exemples recents però en podria trobar de més antics i, potser, fins i tot, molt més rellevants. La memòria és breu, com la vida, i tot s'oblida, d'això es refia molta gent, polítics, és clar, però també persones del nostre entorn. I això que avui hi ha internet, per tafanejar, i les hemeroteques. Com diu un refrany castellà, tiempo que pasa, verdad que huye. I, al capdavall, la veritat, com la cultura, ningú no sap ben bé que és. La mentida és més senzilla de definir, sobretot la mentida barroera. 

A mi, aquests rètols contundents que afirmen coses com ara ni perdó ni oblit em fan molta angúnia. El perdó és una cosa subjectiva i personal però l'oblit resulta gairebé inevitable i inconscient, amb el pas del temps. Hi ha qui diu que perdona però no oblida tot i que, el més habitual, és que, encara que no perdonis, oblidis. Encara més quan un cop de vent obre el finestral i, sense que hi puguem fer res, s'emporta al no-res el motiu de les tragèdies, les denúncies i els malentesos. I, ben mirat, potser està bé que sigui així. El que passa és que tots som diferents i el ritme d'oblit i de perdó és subjectiu i lligat al tarannà i la genètica de cadascú. 

DONES, POESIA I PREMIS GROSSOS

 

Han atorgat el premi Nobel de literatura a Louise Glück. Com molta gent, fins fa poques hores jo sabia ben poca cosa d'aquesta escriptora. Fa poc s'ha publicat un llibre de poemes seus, en català, en una d'aquestes coratjoses petites editorials, Edicions del Buc, tan poc conegudes com la mateixa escriptora. Anteriorment hi havia alguna coseta en antologies i para de comptar. En castellà hi ha moltes més possibilitats, sobre tot en el fons de la indispensable Pre-textos. Un lloc també indispensable per als afeccionats a la poesia és l'extraordinària web A media voz, colombiana, en la qual es poden trobar un munt de poetes de tot arreu, d'avui i d'abans. Aquesta web la va muntar una senyora, morta de forma prematura, afeccionada a la poesia però que, professionalment, era fisioterapeuta. I és que sovint passa ben bé allò del poema de León Felipe, en la realitat, sobre que els millors per fer una feina amb respecte no son ni els professionals ni els especialistes. 

Ahir escoltava la seva traductora al català, Núria Busquet, molt contenta, com es pot suposar, però que es queixava de la manca de traduccions i difusió de moltes autores actuals americanes, excel·lents. Avui i durant uns dies podrem llegir moltes coses sobre la poeta, posaran durant uns dies els seus llibres a dalt dels prestatges de les llibreries o als aparadors, es faran algunes reedicions, i després, em temo, tot continuarà si fa no fa. 

Els Nobel, com tots els premis grossos, els hem anat desmitificant, hi ha molts interessos al voltant de qualsevol prem de gruix. En els Nobel pesa la política, els coneguts de l'escriptor, els grups de pressió cultural. La gent normaleta podem opinar, en general, sobre el de literatura o sobre el de la pau, sovint tan surrealista. Molts dels altres afecten a camps més especialitzats i menys generalistes i no és tan fàcil destriar el gra de la palla.

En tot cas, m'alegro de què l'autora sigui dona, relativament gran, i poeta. El nombre de dones, en aquest premi i en molts d'altres, d'un cert gruix, és encara vergonyosament asimètric, en comparació amb els homes. Hi ha qui et diu, generalment és un home, que no s'han de donar premis ni càrrecs a dones perquè siguin dones sinó per la seva vàlua. En la suposada vàlua dels homes premiats o anomenats no s'hi incideix gens, tot i que hi ha molts ineptes i impresentables premiats o manant, com es pot comprovar fàcilment. 

En tot cas, m'alegro molt del que això representa per a les Edicions del Buc, per a la traductora Núria Busquet, per a Pre-textos. El mercat es troba en un moment difícil i una revifalla, ni que sigui temporal i modesta, anima i encoratja.

Llàstima que, a casa nostra, poetes de gruix i llarga trajectòria, com Olga Xirinacs, també brillant narradora, no tinguin encara determinats i merescuts reconeixements. No és l'única, Busquet ja ens explica com ignorem fins i tot l'existència d'escriptores indispensables, no sé si per prejudicis anti-americans o, senzillament, per ignorància cultural generalitzada.

Amor bajo la luz de la luna

A veces un hombre o una mujer imponen su desesperación
a otra persona, a eso lo llaman
alternativamente desnudar el corazón, o desnudar el alma.
(Lo que significa que para entonces adquirieron una.)
Afuera, la tarde de verano, todo un mundo
arrojado a la luna: grupos de formas plateadas
que podrían ser árboles o edificios, el angosto jardín
donde el gato se esconde para revolcarse en el polvo,
la rosa, la coreopsis y, en la oscuridad, la cúpula dorada del capitolio
transformada en aleación de luz de luna,
forma sin detalle, el mito, el arquetipo, el alma
llena de ese fuego que en realidad es luz de luna,
tomada de otra fuente, y brilla
unos instantes, como brilla la luna: piedra o no,
la luna sigue estando más que viva.

De "Iris salvaje"
Versión de Eduardo Chirinos

PERIODISME, SERVITUDS I OPINIONS POC COINCIDENTS

 

La Vanguardia, per a mi, és més que un diari, és un fenòmen antic i estrany, una mena de premsa supervivent a totes les maltempsades, una part del meu imaginari sentimental lligat a vendes al drapaire i esmorzars escolars embolicats, una publicació sobre la qual llegeixo i escolto penjaments a dojo des de fa anys, malediccions esquerranoses i condemnes constants. En moltes ocasions, els mateixos que me n'ha dit pestes, me'n comenten articles o me n'envien per la xarxa, ja sigui per criticar-los o perquè els han trobat interessats. Encara més, quan a algú, pensi com pensi, li ofereixen escriure per aquest diari, en general, i em sembla que amb l'única excepció de Sánchez Piñol, que va tocar el dos aviat, està la mar de content. Joan Fuster ja va explicar, fa molts anys, que pagaven prou bé, en comparació amb aquell Avui d'ahir, que per tantes etapes estranyes va passar.

Actualment molts articles de moltes publicacions es poden llegir per la xarxa, de franc. I fa quatre dies, quan vivíem de forma lliure, tots els diaris i revistes es podien trobar a les biblioteques. Aquests dies de confinament he tornat a comprar diaris, havia arribat a trobar-me amb què, quan fregava el terra, no tenia paper de diari per evitar que em malmetessin la feina domèstica. I sovint compro La Vanguardia. El meu avi i molts veïns de l'escala, d'ideologies diferents, n'eren suscriptors, quan jo era petita. Com que els deixaven a la porteria i no hi havia ascensor, una de les tasques de les criatures era repartir-los, cosa que comportava que alguns amables veïns t'amollessin algun present, un caramel, coses així. Un dels veïns estava suscrit amb un nom fals, potser per motius polítics, no ho sé, sempre va resultar un misteri, aquell fet.

Tot i que de vegades havíem comprat altres diaris, i que el meu pare i d'altres persones admetien que sempre havia estat un diari dels que manaven, s'acabava anant a parar a les seves pàgines, molt nombroses en alguna època i que comptaven amb tot un gruix d'anuncis per buscar feina, pis, o rotllo. La Vanguardia, durant la meva infantesa, era La Vanguardia Española i moltes portades comptaven amb la inefable presència de la família dictatorial. Tot i amb això hi trobaves articles culturals, fins i to de gent una mica alternativa i força informació sobre l'estranger i el mon mundial, cosa que encara passa avui. La visió comercial, en general, i amb alts i baixos, no sembla dolenta. Sempre li han cantat  les absoltes i ha anat fent, manés qui manés, a fora o a dins.

En èpoques pretèrites el calaix es feia amb aquelles esqueles que sortien a la coberta. Puig i Ferrater explica com, per posar més esqueles, es deixa d'incloure infomació rellevant, com ara allò de Sarajevo i l'esclat de la Gran Guerra. Puig i Ferrater era un personatge maleït per la cultureta, potser amb raó, es veu que es va embutxacar calerons destinats a causes nostrades, en temps d'exili. Després se'l va recuperar, més o menys, literàriament parlant. Jo vaig llegir Servitud en una edició malmesa per un estrany incendi al magatzem de l'editorial, donaven els llibres molt barats perquè estaven una mica socarrimats, devia ser l'any de la picor. Després se n'han fet mes edicions, és clar. Puig i Ferrater va canviar el nom del diari, en el seu llibre, però tothom sabia de què parlava.

Tot això m'ha vingut al cap avui, en llegir un dels opinadors vanguardistes que segueixo de tant en tant, Francesc Marc Àlvaro, que explica com s'ha distanciat d'un amic a causa d'un debat per mòbil sobre temes relacionats amb Torra i la política catalana. El periodista, m'imagino que una mica dolgut amb el tema, fa tot de molt interessants reflexions i acaba amb un aforisme de Joan Fuster:

Tota coincidència entre les meves idees i les teves és això pura coincidència.

Aquests distanciaments jo crec que ens han passat a la majoria de gent i el procés i el que ha continuat després ha afegit punts espinosos als debats inofensius. Hi ha persones que aprecies i amb les quals ja no toques determinats temes, religiosos, politics... I és que quan algú t'aprecia te la tendència a creure que has de pensar com ell en gairebe tot. Una companya de feina em va començar a mirar malament perquè un dia vaig dir que no m'agradava Llach. Tocar personatges sacralitzats, Ferrer i Guàrdia, Companys, pot ser un esport dialèctic de risc. Aquests dies, amb un grup d'amics del mòbil hi va haver saragata amb això de la CUP, l'Arrufat i d'altres histories lligades als suposats abusos, mal i poc explicats, al meu entendre. Vaig arribar a fer broma dient que la internacional patriarcal fa que dreta i esquerra coicideixin, en aquestes ocasions, però fer broma també es perillós ja que el sentit de l'humor es molt personal i pot generar, encara, més malentesos. 

A més a més, les idees poden variar, matisar-se. Potser em discuteixo per alguna cosa i d'aquí tres mesos penso diferent, qui sap. I es que parlant la gent no s'entén, això és un altre tòpic com allò de que viatjar cura del feixisme o que totes les famílies felices s'assemblen. Hi ha frases molt boniques i grandiloqüents que a l'hora de l'anàlisi aprofundit queden en aigua de figues. Pel que fa a La Vanguardia, tinc la percepció de què m'enterrarà a mi, i que potser, malgrat que avui les esqueles van de baixa, n'hi publiquin una de meva i tot. Pagant, aixo sí, per descomptat.

https://www.lavanguardia.com/opinion/20201008/483925664950/amistades-procesadas.html

ADÉU A L'IMSERSO

 

En tot aquest temps de la pandèmia, un temps sense final, com aquella nit de la cançó del Javier Limón, la gent que ja tenim una edat hem passat de ser actius elements d'una edat envejable a gent en risc de tocar el dos vers l'eteri no res. Avui no pots dir vell o vella, son paraules més contundents i insultants que allò de tros de quòniam. Llàstima, a mi aixo de vella m'agrada. Fa anys, una companya mestra, més gran que jo, em demostrava la suposada superioritat lingüística del català amb el so, tan diferent, de viejo, vieja, en comparació amb  vell o vella. 

Ens hem deixat entabanar amb el miratge de l'eterna joventut, aquest senyor tan ric que ara es troba esquitxat per la crònica negra nostrada n'era un gran partidari. Els anuncis televisius promocionen, encara, molts anuncis de productes parafarmacèutics destinats al consum de la franja de risc. Pomades que aconsegueixen que després de la frega puguis anar a ballar la conga, compreses per si se t'escapa el pipí ballant la conga, una mena de iogurtets anunciats per gent famosa que fan minvar el colesterol... Amb alguna excepció, molts d'aquests productes van destinats a les senyores, però tot s'encomana. Els senyors amb problemes de pròstata també han de dur, en ocasions, bolquers, però no els anuncien per la tele, els masculins. De moment.

Una altra publicitat geriàtrica és aquesta que t'aconsella fer un vitalici. Això fa una mica d'angúnia, qui no t'assegura que les entitats de crèdit no t'estossinin de forma dissimulada, amb verí rus, una vegada hagis firmat el compromis? Amb això de les teories conspiratòries n'he escoltat una que assegura que la pandèmia, entre d'altres perversos objectius, cerca eliminar una gran part de la franja de risc, de vells, vaja, i, així, reduir costos. Això ja es deia en el temps de les primeres ofertes de viatges per a iaios, fa anys, aleshores en autocar, i, per reblar el clau, alguns accidents dissortats van fornir arguments als malpensats. Una d'aquelles ofertes tenia el poètic nom de L'avi turista.

Els exemples més habituals de vellesa activa acostumen a incidir més aviat en el tema esportiu de superació que no pas en l'intel·lectual. El paradigma de tot això és la famosa abuelita mochilera de la qual, de tant en tant, fins al confinament, me n'enviaven vídeos tot sovint. Per cert, una manera de no dir vell ni vella és dir avi o avia o les seves variants entranyables de iaio i iaia. I això encara que no hagis tingut fills. Una meva tieta-àvia que va morir molt gran i no havia tingut fills s'empipava molt quan li deien iaia o abuelita. Si no he sigut mare, com puc ser iaia, protestava, amb tota la raó.

Una manera més carinyosa de dir vell o vella és dir vellet o velleta. A mi m'encanten aquells vellets de Santa Coloma, els de les galetes. Malauradament els han anat canviant el disseny i els d'ara no em fan tant  el pes. Com que un dels sacrificis preceptius, en això de la tercera edat, que ara potser ja és la quarta, amb l'augment de la longevitat, toquen al tema del menjar i el beure, no sé si no acabaran per substituir els vellets per sentències com ara les que posen en els paquets de tabac, avisant dels perills del consum de llaminadures. El sucre és l'esca del pecat, sobretot. 

De moment, ai, s'ha aturat això de l'Imserso. L'Imserso ha estat una cosa molt interessant, jo ho vaig aprofitar al principi de la jubilació, després vaig tenir una neta i me'n vaig cuidar una mica, cosa que va limitar les meves ànsies viatgeres. Ara, per cert, aquesta activitat de cuidar criatures també ens l'han limitat o prohibit. 

L'Imserso era tot un mon, hi trobaves gent de tot Espanya, cosa molt convenient per tal de limitar prejudicis en aquest temps d'incomprensions geogràfico-polítiques. Sabies que si t'agafava un patatús tenies metge a l'hotel i, si no volies voltar, cada dia organitzaven activitats i sortidetes. El menjar podia semblar una mica d'escola, però tenies molt per triar, en general. I, en tot cas, això dels dinars depenia dels cuiners de cada hotel. Nosaltres ens apuntàvem a fer estades, això de les ofertes turístiques que feien rutes no em fa el pes. A això de les rutes en deien viatges culturals, per cert. Tinc començada una novel·la amb un crim en el context de l'Imserso però, amb això de què han congelat el tema, m'he desinspirat.

Fa algun temps escoltava l'humorista cultural Juan Carlos Ortega i, pel que fa als viatges, vaig coincidir amb ell. Deia que no li agradava viatjar però després va rectificar i va dir que li agradava anar a un lloc i estar allà. A mi m'agrada estar allà i voltar per allà. Però el viatge, sobretot per a generacions que vam començar a consumir-ne, ha semblat, durant molt de temps una mena d'obligació cultural. A mi allò de si hoy es martes esto es Bèlgica no m'ha agradat mai. I sovint em ve al cap aquell famós monòleg d'en Capri, sobretot quan se suposa que viatjar et fa millor i més savi: hem de viatjar, hem de veure mon, que no tenim conversa... Enguany molta gent jove ja pot viatjar força amb motiu dels estudis, una cosa que m'agradaria viure, en la propera reencarnació, seria fer un llarg Erasmus, on fos.

Amb el canvi generacional de les noves fornades de jubilats l'oferta geriàtrica s'ha fet més generosa pel que fa al tema cultural, com ara això de la universitat de l'experiència. Se suposa que son els qui tenen experiència els qui haurien d'anar a explicar coses a la resta, però no, son cursos normalets, una mica més pujats de to dels que feien abans, per a gent gran. Els jubilats hem conformat un gruix de possibles consumistes de tota mena d'ofertes culturals, tot i que això de  la cultura ningú no sap ben bé què és, malgrat que aquests dies sentim a tort i a dret un munt de suposades reivindicacions culturals, més aviat defenses de sectors professionals que la passen magre.

En resum, que ja podem dir adéu a l'Imserso, un Imserso mític, que ha esdevingut símbol de tot el que hem perdut amb la pandèmia, amb la qual podem perdre, diuen, fins i tot la vida i, a sobre, la podem perdre aïllats i solets. Però és que la vida la perdrem igualment, amb virus o amb el que sigui i, al menys, tan sols desitjaria que no m'amarguessin la que em pot quedar, encara. I és que de vell, ja se sap, no passa ningú. De vell, de persona gran amb esperit jove, d'ancià, de iaio, de besavi o del que sigui. Carpe diem versus Memento mori. Quan érem més catòlics hi havia allò de què podies anar al cel i per aixo, sobretot les senyores, tenien una tendència a la devoció activa, en les seves darreries. I dèiem allò de què la mort ens agafés confessats i que al cel ens puguéssim veure. 

SENSE ROBA I AL MUSEU

 

    

Ahir em vaig mirar els dos capítols del documental que ha dedicat Mary Beard al tema del nu, en l'art i no tan sols en l'art. Precisament a l'hora de dinar havíem tingut una conversa familiar a l'entorn de la tendència a eliminar monuments i referències segons manen uns o uns altres o quan, des del present, determinats valors del passat son obsolets o, fins i tot, rebutjables. I d'una cosa ens en vam anar a l'altra i també va sortir el tema del nu, bàsicament el femení, en l'art, però també en la publicitat i el cinema actuals.

Fa temps vaig fer una visita molt interessant al MNAC, ens van explicar com, durant la postguerra, alguns catòlics arrauxats havien atacat quadres del museu que mostraven dones nues, fos amb pintura o amb ganivets. En el present hi ha feministes radicals que han fet el mateix, per motius molt diferents, és clar. En alguns retaules gòtics es pot comprovar com la gent del poble foradava, per exemple, els ulls dels jueus dels retaules gòtics, que ja, d'entrada, tenen en aquelles obres un aspecte lamentable i malèvol. Aquestes agressions, tot i la restauració, son visibles en alguns casos.

El documental de Beard obre molts interrogants. El primer capítol és més convencional però en el segon hi surten imatges inquietants i es plantegen els límits de l'art i de la cultura, dues paraules que apleguen centenars de definicions. Ha d'afectar la censura artistes brillants, però que van tenir comportaments absolutament terribles? Quan parlem de gent del passat, com Caravaggio, això ja sembla que no ens afecta tant, però quan un escriptor o pintor actuals han estat feixistes o abusadors, el tema ja no és tan senzill de resoldre o d'entomar. I un element que incomoda més que no pas d'altres és, encara avui, el sexual.

Un dels objectes artístics dels molts que comenta Beard és el famós Origen del mon, de Courbet. Em va fer riure el seu comentari sobre el fet de què el títol pretensiós té molt a veure en com el mirem, molt diferent seria, diu ella mateixa, si, per exemple, el nom del quadre fos una cosa com ara 'el cony de la Jeanette'. I és que un factor molt important és la sacralització del lloc i els noms que donem als objectes. Aquest quadre va ser vetat a facebook, cosa que tampoc no és estranya, si som una mica objectius, i fem abstracció de l'autor i les seves circumstàncies. Ens agradi o no, i parlo també per mi mateixa, no és fàcil extreure la genialitat de les biografies lamentables. I el lloc fa la cosa. Una Marededéu en un museu no rep culte, és tota una altra cosa que no pas la Moreneta en el seu tron emblemàtic.

En un museu anglès van fer algunes intervencions interessants, experimentals, com ara retirar durant pocs dies un quadre, Hilas i les nimfes, amb la falsa excusa de què era inapropiat. Es va convidar la gent a comentar què els semblava, evidentment els comentaris van ser condemnatoris vers la censura, i es podien llegir molts disbarats i, fins i tot, insults als responsables, comparant-los amb els nazis, una comparació recurrent en els nostres temps. En el quadre és evident que les nimfes son adolescents, gairebé criatures, cosa que, segons com es miri, té uns elements afegits en els quals potser no hi havíem pensat. 

Beard debat en un fragment amb la responsable d'un museu sobre l'obra d'un pintor actual, que va violar les seves filles adolescents, de les quals té dibuixos preciosos. Un tema inquietant, avui, son les representacions d'infants o adolescents nus, cosa que fins i tot en temps mes rancis no provocava el mateix rebuig que en l'actualitat. O la utilització de cossos morts en el mon de l'art. O les representacions plàstiques de persones amb deficiències visibles. Hi ha molt temes en aquests dos capítols dedicats a la representació de gent diversa en pilotes, com en dèiem de forma grollera. La nostra sensibilitat canvia, amb el pas del temps, i la mirada va lligada al nostre present i les seves dèries, manies i dogmes. 

L'art ha estat una excusa per mostrar el cos, en molts casos i, en determinades èpoques, sobretot el de la dona. De la dona jove, blanca, de la societat occidental, ja que d'altres cultures han vist les coses d'una altra manera però de manies i dogmes n'hi ha pertot. La religió ha posat molts condicionants al tema i, en canvi, Jesucrist mort a la creu és un cos nu, de fet, i ens l'hem trobat fins a la sopa, en el nostre context cultural. Un cos nu i torturat, per cert, el sadisme també ha estat un component religiós sacralitzat en molts casos. Replantejar coses que no hem pensat, de tan normals com les trobàvem, és sempre una actitud saludable. En tot cas, aquests son uns documentals interessants, distrets, i que podrien, encara, anar molt més enllà. 

AQUELL BONHOMIÓS CARNISSER CONCO

 

Ahir vaig poder veure a BTV, sense interrupcions, Marty, una d'aquelles pel·lícules que no decauen amb el pas del temps sinó que més aviat ofereixen noves lectures, a banda dels bons records que en tinguem. Quan la vaig veure per primera vegada no em va fer el pes, jo era una criatura i m'agradaven més aviat els amors juvenils, amb nois i noies de bon veure. La parella protagonista, aleshores, em semblava molt gran. Avui deu semblar estrany, al jovent, que un home i una dona al volt dels trenta anys fossin considerats uns concos una mica ridículs. 

També han passat a la història, a casa nostra, aquells balls on les noies i nois anaven a fer amistats, en un temps en els quals les seves vides es desenvolupaven en espais molt separats. I on les noies havien d'esperar que les convidessin a ballar, cosa que generava molts desenganys, sobretot per aquelles considerades menys atractives. És clar que els nois poc afavorits, com Marty, també podien rebre carbasses. No es vol incidir gaire en el fet del pes que té el físic, en la nostra vida, sobretot durant la primera joventut. Encara els acudits sobre nois o noies lletges no han generat tant de rebuig com les al·lusions a d'altres problemàtiques personals. 

Marty és la història d'un bon noi. Fa anys, dir d'algú jove que era un bon noi o una bona noia donava a entendre que poques virtuts més devia tenir. És clar que es pot ser lleig i feliç, com es pot ser ric i desgraciat, però, al capdavall, en determinades etapes vitals, aquestes constatacions son un consol molt pobre, la veritat. La història ens situa en una societat tradicional, d'italo-americans, familiar, entranyable però, en la qual, la família pot ser un pes pesat, com aquesta mare que vol que el noi trobi xicota però que, quan la troba, comença a experimentar gelosia i por de la solitud. Els problemes entre sogres i joves que han de conviure també semblen d'un altre temps però, considerant com va el tema de l'habitatge, qui sap si no poden retornar.

La germana de la mare del protagonista diu que es vella i té cinquanta-sis anys. L'amiga de Marty gosa opinar que encara podria treballar d'alguna cosa i això sembla inapropiat, el mateix això de què les noies estudiïn, ella és professora. No agraden gaire, les dones sàvies, a aquestes dames italianes que s'han dedicat a la llar en cos i ànima. A més a més, a la mare de Marty la noia li sembla massa gran i no és italiana. Els amics del carnisser també pressionen, la troben lletja, perdrà la llibertat, i aquestes coses, encara que no ho semblin, tenen un pes psicològic important.

El carnisser ha hagut de treballar des de molt jovenet, en morir el pare, malgrat haver aconseguit molt bons resultats a l'escola. Això no l'ha amargat més del compte, és amable, educat, alegre i catòlic a l'estil familiar. Fa anys vaig llegir en algun lloc que sobtava comprovar com en unes quantes novel·les d'escriptors com Pedrolo la gent anava molt a missa. La missa era encara una mena d'obligació social durant la meva adolescència. A Barcelona, segons com, encara et podies escapar dels controls però, als pobles, la cosa era visible i comprovable.

Més enllà del fris sociològic que la pel·licula ens ofereix, moltes de les seves virtuts rauen el els actors. Borgnine va guanyar un óscar per la seva interpretació, Blair va estar a punt. I també el va guanyar el director, que s'estrenava amb aquesta pel·lícula, Delbert Mann, qui va fer després coses interessants pero no va tornar a repetir un èxit semblant. El guio era d'un bon escriptor i guionista, Paddy Chayefsky, qui va adaptar un seu guió televisiu anterior que havia tingut molt d'èxit. La versió televisiva la van interpretar Rod Steiger i Nancy Marchand que es veu que estaven molt bé, tot i que als responsables de la pel·lícula els semblessin més adients Borgnine i Blair. Chayefsky va ser un home complicat, de caràcter difícil, frustat en no assolir el reconeixement que, possiblement, mereixia. Però la vida no és justa i si no ens adaptem al fracàs ho podem passar molt malament.

Borgnine, que aquí és un tros de pa, a causa del seu aspecte va haver d'interpretar sovint personatges malvats i sàdics. Betsy Blair, que tenia idees progressistes i esquerranoses patia sovint boicots professionals i el seu marit d'aleshores, Gene Kelly, va pressionar amenaçant en no endegar un musical previst si ella no aconseguia el paper, un paper que li feia il·lusió. Un any després va ser la conca, amb molta menys sort, d'aquella pel·licula inoblidable i terrible que és Calle Mayor. Es va casar tres vegades, Borgnine el mateix, i tots dos van morir força grans, ja ben estrenat el nostre segle. 

La pel·lícula pot semblar senzilla, gairebe banal, acaba bé, mostra gent bonhomiosa, encara que en ocasions sigui pesada i manipuladora. Aquí la colla de concos amb ganes de gresca no arribem a la crueltat dels de Calle Mayor i aquest carnisser no seria capaç de fer una broma tan pesada a ningú. Més enllà d'aquesta aparent senzillesa la pel·lícula té la seva poesia, ens parla de la solitud personal, de la necessitat d'afecte i, també, de sexe, tot i que en aquell temps aquestes coses quedaven intencionadament emboirades. De vegades s'oblida que una pel·lícula o un llibre poden acabar bé sense necessitat de ser un rotllo. A la vida, de vegades, hi ha coses que acaben bé, de tant en tant. Encara que sigui de forma temporal.