EL REC DE LA INFANTESA

El rec: Memòries de vint-i-sis estius (Cossetània) és el darrer llibre d’Olga Xirinacs, l’escriptora amb una més llarga i rellevant trajectòria de la literatura catalana, viva i en actiu. Xirinacs ha escrit narrativa, poesia, assaig i llibres de memòries. En narrativa ha conreat gèneres diferents i té llibres excel·lents. Pel que fa a la seva poesia, relativament poc coneguda, la vaig descobrir més tard i em va impressionar la seva qualitat. Malauradament, una edició de la seva obra completa no va conèixer la difusió i distribució que mereixia. L’autora continua escrivint i publicant, darrerament ha tret un deliciós llibre de poesia, Natura, i aquest altre, de memòries personals, on evoca els vint-i-sis estius que va passar a Rubí, de petita i de jove, amb els seus avis paterns.

Aquest llibre no és una evocació convencional del passat. Hi trobem records familiars, és clar, però moltes coses més. Hi ha força poesia a les seves pàgines, malgrat ser un llibre en prosa, així com un gran nombre de referències culturals de tot tipus. Olga Xirinacs és també pianista, ha pintat i dibuixat, ha fet interessants collages i tot i rememorar un passat perdut viu plenament en el present, ja que manté un bloc seguit per molts dels seus lectors. Els premis solen ser un al·licient, però de vegades provoquen reticències, en el món cultural, i guanyar-ne un munt de tota mena en pocs anys va perjudicar, en certa manera, la percepció de la seva obra. Som un país petit, amb les seves virtuts pròpies però també, en moltes ocasions, mesquí i envejós.

L’escriptora, avui, és tot un mite a Tarragona, on viu, però el món de la cultureta oficial barcelonina no ha estat tan agraït amb ella com caldria. O així m’ho sembla. En tot cas, aquest llibre és una gran ocasió per donar a conèixer l’obra de l’escriptora als joves que no n’hagin tingut ocasió, malgrat que compta amb llibres de narrativa juvenil, molt interessants. I, per als qui som més grans, és un bon moment per a recuperar i posar en valor una literatura de gruix, en la qual convergeixen un munt de temàtiques, noms i obres d’escriptors, de músics, records de cançons tradicionals, de llegendes. Hi trobem un vocabulari ric, generós, amarat de mitologies diverses i un context en el qual aquesta Olga petita descobreix, a poc a poc, el món, mentre creix, i consolida la seva vocació literària.

En el llibre l’autora es refereix a ella mateixa en tercera persona. Es ella i no és ella, car en el fet literari sempre hi ha el pes de la recreació. Ens inserim en un món suposadament idíl·lic que no ho és tant. Hi ha fets del passat poc explicats pels adults, violències antigues i més recents, com la Guerra Civil. Olga Xirinacs va néixer, precisament, l’any 1936. Ens trobem enmig d’un nucli familiar acollidor, amable, però que transita per les seves pròpies pors, pèrdues i tristors. Els infants creixen, la petita Olga serà mare i somiarà en llegar aquell món infantil seu a la filla, però això no serà possible perquè l’imprevist, en aquest cas, simbolitzat en un fet molt real, les riades de setembre de 1962, s’emportarà paisatges i records i tot serà diferent. El rec mític perdrà la seva presència tot i que la vida continuarà, com sempre, malgrat tot.

És aquest un llibre que cal assaborir a poc a poc i que demana tornar enrere de tant en tant, per recuperar-ne fragments inoblidables. La trajectòria vital, amb el sotrac de l’adolescència i l’esclat de la joventut, ens enfronta amb la novetat, amb les ànsies de viure, de descobrir, d’experimentar. Després, però, trobem a faltar el temps de la infantesa, quan tot era nou i misteriós i tot era, també, possible, com ara l’existència de les fades o la presència dels éssers inquietants de la foscor. Un cop passada la inevitable nostàlgia, a frec de la vellesa, els records tornen a ser amables, tendres, consoladors. La vida és així, té de tot una mica, i sabem que passa, de forma irreversible. Aquests dies estranys que estem vivint són ben adients per a immergir-nos en aquest Rubí del passat, gràcies al miracle de la bona literatura, i per entendrir-nos amb la força d’aquestes minucioses i poètiques evocacions d’un món desaparegut, però ben viu en la memòria i en el record.

Publicat al blog cultural Llegir en cas d'incendi (30/3/2020)

GUERRES, BATALLES, VIRUS I VANITAT DE VANITATS

Encara que vulguis fer punt i apart resulta complicat deixar de banda el tema central d'aquests mesos, el coronaviurs, és clar.

Escolto, per la ràdio, per la tele, per tot arreu, condemnes a això de qualificar el tema com una guerra o una batalla. La cosa s'ha intensificat des que l'exèrcit també col·labora en tasques diverses, generades per una emergència que més aviat demana la col·laboració de tothom.

Em sorprèn aquesta pell tan fina davant de la qualificació, metafòrica, de la lluita contra el virus. Des de fa anys que llegeixo sovint símils bèl·lics en relació a qualsevol malaltia, sobretot, el càncer. 'Ha superat la lluita', 'ha guanyat la batalla', 'malgrat la lluita no ho ha superat', 'cal lluitar amb coratge contra el càncer'... Fins i tot Maragall, al principi del seu Alzheimer, feia aquests tipus de comparacions, en relació al seu cas. Cal dir que alguns malalts de càncer amb dos dits de seny rebutjaven aquests lligams entre una batalla i la difícil situació que comportava resignar-se al tractament possible.

Com que l'espècie humana té un vessant prou vanitós, sovint la curació d'un mal dolent convertia el curat en un heroi que havia superat la lluita i guanyat la batalla. Encara recordo la santificació, per exemple, de Josep Carreras, quan va superar la leucèmia. El fet és que qualsevol superació d'una malaltia és temporal, tots morirem, però, és clar, qui dia passa, any empeny. Hi ha persones, poques, que davant d'un mal complicat han renunciat a tractaments massa agressius, acceptant una mort previsible. Estan mal mirats, com si no tinguessin coratge per lluitar. Els símils bèl·lics no es limiten a les malalties, es pot lluitar per aconseguir millores salarials, llibertat personal, coses així.

En tot cas, ja sabem que això no és una guerra. Una guerra, una guerra de veritat, és molt pitjor. Hi ha països que viuen, avui, guerres llargues, sense final previsible. Quan no hi ha una guerra oberta, fins i tot en casos de dictadures, el comerç i la indústria, fins i tot el turisme, més o menys, tiren endavant. Quan jo era jove, en referència al franquisme, es deia sovint que no era el mateix la pau que l'absència de guerra. Hi estic d'acord, la pau, en democràcia, hauria de ser tota una altra cosa, però la guerra és el caos i la inseguretat per a tothom. I, si avui la gent vigila que el veí no baixi el gos més vegades del compte, en un estat de guerra o  de dictadura brutal les delacions perverses proliferen.

De fet, les guerres s'aturen però no s'acaben del tot fins al cap d'unes quantes generacions, i encara. Deixen mals records, silencis, misteris poc aclarits, odis enquistats i coses així. Mals rotllos, vaja. Res no és mai com abans de les guerres, de les revolucions. Els períodes sense guerra, en la història, han estat breus i limitats a espais geogràfics determinats. Malauradament, després moltes guerres es mitifiquen i encara bo que en aquestes darreres dècades els valors militaristes, al menys pels nostres  verals, han anat de baixa, ni que sigui de forma bonista i teòrica. Diuen que la història l'escriuen els vencedors però això és relatiu. Per una banda tothom perd, no hi ha vencedors, tothom ha patit, i, per l'altra, suposats perdedors i revanxistes escriuen, sempre que poden, la història, a la seva manera.

Les malalties i les epidèmies no s'acabaran mai, revifaran de tant en tant, perquè la biologia és la biologia i no té consciència moral. Un altre tema és que, a partir d'aquesta pandèmia, es posin algunes mides per tal de controlar la cosa d'una altra manera, el mateix que l'economia, a partir de la crisi del 29, va reinventar-se. Ara bé, això demana grans esforços, sobretot pel que fa a la millora de la situació als països pobres, alguns dels quals no tenen ni aigua. Jo crec que, de moment, en sortirem escaldats, però al cap d'un temps ja farem com sempre i, algun dia, en un futur estrany, arribarà alguna tragèdia imprevista que ara no podem ni imaginar. Però també passarà i la gent anirà fent el que pugui i quan pugui. 

Aquests dies em ve al cap el comentari irònic d'un científic, en una mena de debat sobre el canvi climàtic. Algú va dir que si no anàvem amb compte podiem acabar amb l'espècie, la nostra, és clar. El científic, vell i savi, va dir, rient, que potser aleshores els virus i les bactèries estarien molt contents i tranquils. Al capdavall, son éssers vius i, se suposa, parents nostres.

UNA DAMA DE CATEGORIA

UNA SENYORA DE BARCELONA
Elvira Elias
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2019

Una senyora de Barcelona és la història d’Emília Cornet i Palau (1881-1976), explicada per ella mateixa. Emília Cornet va ser l’esposa del pintor, dibuixant i crític d’art Feliu Elias i Bracons (1878-1948). Elvira Elias (1917-2016), filla de tots dos va ser una il·lustradora, escriptora de llibres infantils i de cançoners. La vida de tota la família, una família benestant, burgesa, culta i feliç, es va veure trasbalsada per la tragèdia de la Guerra Civil. Elvira Elias va tenir cura de la seva mare, vídua, durant molts anys i, com explica al pròleg del llibre, va demanar-li, en complir aquesta noranta anys, que li dictés els records de la seva vida. El títol del llibre, manllevat de Josep Pla, va ser triat per Emília Cornet, ja que Pla va ser un gran admirador de Feliu Elias.

El llibre ens mostra la història d’una noia intel·ligent, en una bona situació social i econòmica, però limitada al marc estret que condicionava la vida de les noies joves de l’època. La perspectiva era casar-se amb algú del seu cercle. Emília Cornet ho va fer així però el seu marit era un artista, en el sentit més extens de la paraula. Un artista progressista, catalanista, compromès amb el seu temps, amb un doll de relacions interessants i enriquidores. Van tenir tres fills i els van donar una educació el més oberta i moderna possible, considerant les circumstàncies. L’ebullició del catalanisme es va veure escapçat per la dictadura de Primo de Rivera primer i, després, per la Guerra Civil.

Feliu Elies, que havia denunciat els excessos de certs sectors de la FAI, va haver de fugir, aconsellat per Ventura Gasol, però va poder tornar després dels Fets de Maig. I va haver de tornar a fugir en acabar la guerra civil, amb la filla petita. L’estada en un camp de concentració francès, durant un any i mig, i les penes passades van fer minvar la seva salut. Va poder retornar a Catalunya però tot era molt diferent, malgrat que la bondat personal i la vàlua artística havien fet que tingués molts amics que li van donar el suport que van poder. Va morir l'any que jo vaig néixer.

Més enllà d’un marit i pare tan brillants el llibre incideix, sobretot, en la persona d’Emília Cornet, que ens explica, en primera persona, com era aquell seu mon juvenil, aquella Barcelona que es transformava tan de pressa, com va anar obrint-se a experiències com ara una estada a París, forçada, però assumida amb entusiasme. Els fills, la família, els fets tràgics de la història i els bons moments, les mesquineses d’unes classes socials privilegiades i ràncies, carinclones i reprimides en molts aspectes, tot conflueix en una mena de recerca de llibertat, d’horitzons, i, sense arribar al trencament, Emília Cornet va esdevenint una dona lliure. 

La narradora se'ns mostra com una dona oberta, generosa, que parla amb respecte però també amb humor de tothom, com, per exemple, de l’imprescindible servei que tenia la gent ben situada, cambreres, cuineres, mainaderes. Estableix una sòlida amistat amb una d’aquestes minyones, els agraeix de forma sincera l’ajuda i la llibertat que li van proporcionar i, sense criticar a fons la seva classe social en sap veure la mesquinesa. Pel llibre desfilen un munt de personatges diversos, d’aquella època, artistes, escriptors, polítics... 

Les memòries d’Emília Cornet son sempre amables, tendres, respectuoses amb tothom, amb alguns trets de simpàtica ironia. És aquest un llibre deliciós, senzill en la seva grandesa, que ens ajuda conformar una mica més la imatge d’aquella Barcelona d’abans de la guerra, però també de la de després, la de la llarga postguerra i la difícil represa cultural. Ser una dona no era gens fàcil, ni tan sols per a les noies de casa bona. 

He escrit sobre Feliu i Elvira Elias en diferents ocasions. No entenc com un personatge immens com aquest artista polifacètic i genial no és més conegut i valorat. Pocs quadres seus son al nostre abast, però quan tot sovint m'aturo davant del parell d'obres remarcables que té al MNAC sempre em torno a sorprendre. Va ser humorista, ninotaire, crític d'art, catalanista, republicà, va ser encalçat per moltes bandes però va aconseguir el respecte de gent molt diferent. Va col·laborar en publicacions diverses, una de les quals l'emblemàtic PAPITU. Emília Cornet el menciona sempre amb un dels seus heterònims, APA, i en llegir aquest llibre he sabut que un altre, Joan Sacs, provenia de la seva afició wagneriana ja que aquest és un dels grans personatges dels Mestres Cantaires de Núremberg.

Vaig saber qui era Feliu Elias gràcies al Poble-sec, a la impagable biografia, catàleg de l'obra inclòs, que va fer del pintor Simó Gómez Polo, poble-sequí il·lustre i mític. És un d'aquells llibres que va molt més enllà del seu argument central, traspua ironia i intel·ligència. Elias, per encàrrec de la Junta de Museus, va escriure més biografies de pintors, però jo diria que la de Simó Gómez Polo és la millor. Elvira Elias, il·lustradora i escriptora de contes i cançoners infantils, va viure molts anys, com la seva mare. Era tot un personatge molt estimat a Arenys de Mar, vila amb la qual tenia moltes vinculacions. Vaig trigar a saber, així mateix, que era l'autora dels bellíssims dibuixos de molts d'aquells llibres de Rondalles catalanes, unes de les poques publicacions en català que teníem a l'abast, durant la meva infantesa.

Altres entrades al meu blog sobre Feliu i Elvira Elias:

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2011/08/barrets-nous-i-vells-artistes-feliu.html

TEATRE A DOMICILI

Tot i que no es tracti de novetats, sinó de versions que ja havien passat per televisió, trobo molt interessant que el Canal 33 dediqui un espai al teatre català, amb l'emissió d'obres emblemàtiques i, més o menys, clàssiques. De les emeses fins ara n'he vist moltes versions, al llarg de la vida. De Terra Baixa i El Cafè de la Marina ja n'havien vist unes quantes els meus pares, fins i tot el meu avi, de la primera. Les fan al vespre però jo me les miro l'endemà, després de dinar.

Ja vaig escriure sobre cadascuna d'elles en el seu moment. En el cas de l'obra de Sagarra i la de Guimerà s'ha optat per un verisme rural tirant a tronat, potser les coses eren així, no diré que no, però no cal pas que la gent brutegi tant, els nostres avantpassats rurals potser s'emprenyarien i tot. Un altre tema és la dicció, en el cas de les obres de Sagarra hi ha una dèria per fer que no es noti que son en vers, per exemple, els però es converteixen en pro i s'eliminen fragments magnífics, com, en el cas del Cafè, el monòleg de la Caterina sobre les virtuts de la maternitat.

Jo encara tinc com a millor versió de les  que he vist una que es va passar pel segon canal, a l'enyorat espai de Lletres Catalanes. Es pot recuperar per la xarxa. Claudi era Ovidi Montllor, Caterina, una gran actriu sovint mal aprofitada, Maife Gil. I uns secundaris immensos, Angelat, Garsaball, Borràs, Anglada... És clar que la nostàlgia també compta, no diré que no. Més endavant vaig veure'n una molt bona versió al Romea, amb Carme Sansa i Pep Torrents, força reeixida. 

En aquesta versió que ens van passar hi havia una certa manca de treball del llenguatge. L'audició, en ocasions, era confusa, com en el cas de Terra Baixa. Però els actors eren bons, expressius, la parella protagonista ho feia molt bé, crec que hi havia un cert problema en la versió, en la direcció. Però vaja, de pitjors n'he vist, com una d'infumable del Nacional, fa anys, en la qual es volia simbolitzar que el pobre Claudi continuava sent un borratxín i, tot just s'acabava de declarar, me'l feien seure amb els amigatxos brètols, a mamar. 

De Terra Baixa, el clàssic dels clàssics i l'èxit més gran del teatre català, també n'he vist un munt de versions i cap m'ha acabat de plaure del tot. Quan un personatge ho fa bé, un altre grinyola. Els problemes de dicció i la resta també eren evidents en alguns casos, i l'audició, igualment confusa. Així mateix es van eliminar parrafades contundents que donen pes dramàtic al conjunt. Els millors van ser els secundaris, Orella, fent de dolentot, i Pera, fent del bonhomiós Tomàs. Joan Pera ho pot fer tot, si vol i quan vol. I Orella, el mateix. Fins i tot em va saber greu que l'estossinessin, al final.

La versió musical del Retaule va comptar amb un Pera en estat de gràcia. Recordo la versió primerenca del Retaule, en aquell enyorat CAPSA, precisament la vaig veure en el Dia del Teatre, Anna Balletbó va llegir el manifest de l'any. Vam anar-hi amb la meva mare i li va encantar. Hi sortia tothom, Garsaball, Borràs, i el flautista era Toni Moreno, no sé què se'n deu haver fet. Era bon músic i actor, i molt guapet, a les noies ens agradava molt, però va fer poca cosa. 

Feia temps que no veia el Retaule i en algun moment la seva denúncia política i social m'havia semblat ingènua i una mica rància, però el pas del temps l'ha tornat a posar d'actualitat. Aquesta versió, de 2012, dirigida per Reguant, em va agradar força, em va semblar lluminosa, alegre, divertida i amb un quadre actoral de categoria. 

I ahir, una obra més contemporània, malgrat que tot és relatiu: El mètode Gronholm. 

En continuarem parlant. Més aviat, escrivint.

REFLEXIONS POC ACURADES SOBRE EL PROBLEMA QUE ENS ENVOLTA

Un dels treballs que vam fer aquest any, durant els feliços dies en els quals es podia anar a classe, en el meu cas a l'Escola de la Dona, a pintar i dibuixar, va ser sobre aquest impressionant quadre de Caspar David Friedrich, un pintor que ha revifat en els darrers anys, de vegades en excés, pel que fa a la utilització de quadres seus per a cobertes de llibres diversos.

Ahir el vaig evocar en escoltar un periodista que va fer una definició força coincident amb la meva, pel que fa a la situació. Deia que això del virus és com anar en un vaixell entre boires i enmig de la tempesta, el capità (els qui manen, en aquest cas) fa el que pot i el que li sembla adient, però no té cap seguretat de què sigui el que cal, mentre la tripulació va amollant opinions de tota mena, que poden ser bones o suïcides però que no sempre es corresponen amb el que decideix qui en té la responsabilitat.

Avui llegeixo al diari que Alemanya deixa sortir a passejar la gent, i això que diuen que té menys afectats que nosaltres. També he llegit que aquest país triplicava les places a les  UCIS, en comparació amb el nostre, Catalunya inclosa. Avui costa apartar-se del discurs oficial, un discurs que sovint es contradictori, es basa en dades que no podem contrastar del tot i en informacions sesgades. Els polítics gairebé em fan pena, avui, tots ells, amb aquesta patata calenta i les seves inevitables tendències partidistes, car això acabarà i tornarem a fer eleccions i campanyes electorals.

M'han arribat algunes, poques, informacions que no responen al discurs oficial, però fins i tot els més crítics de fa un mes avui fan moixoni i se sotmeten a les directrius indiscutibles i obligatòries. Fa pocs anys els qui morien amb més de noranta anys morien de vells però avui fan gruix a les llistes dels difunts afectats pel virus nostre de cada dia. A una dama de la política nostrada li van preguntar pel nombre de morts per edat i va fugir d'estudi. En tot cas t'avisen de forma insistent en què també afecta els joves no fosc cas que el sector de poca edat acabés per endegar guateques clandestins i tot se n'anés en orris. Ara diuen que si t'estàs morint entubat potser deixaran entrar un parent vestit de bus per tal que et puguis acomiadar de forma una mica humana.

Si fóssim en d'altres temps entomaríem informacions més crítiques però som en una època en la qual el gran Déu és la salut i tot això. I uns altres gran Déus son la Medicina, la Ciència, tot i que en nom de la medicina i la ciència s'han fet disbarats diversos, al llarg de la història. Hi ha científics de tota mena però alguns rumbegen una vanitat excessiva, deixen a la resta d'ignorants quan en tenen ocasió, i amollen opinions sobre aspectes que no són del seu camp pontificant. Bé, això ho han fet els historiadors, els filòsofs, els capellans, els mestres, i tot quisqui una mica llegit.

Les hiperbòliques comparacions frívoles ens diuen alegrament que això és pitjor que la grip espanyola o la febre groga, de la mateixa manera que la violència del Procés era pitjor que la Revolució Francesa, fa quatre dies. Opinen que després d'això tot serà diferent però la memòria és molt curta i per a les noves generacions tot plegat serà poca cosa, una batalleta de jaios. 

Hem oblidat les guerres recents, els refugiats que moren com a mosques, en edats més aviat joves i tendres o les catàstrofes humanes del passat europeu que, per exemple, amb el tema de la Segona Guerra Mundial i els danys col·laterals, van provocar uns cent milions de morts, si fa no fa, i potser més i tot. Aleshores també s'havien oblidat els mata-degolla de la Revolució Francesa i el seu epígon, les guerres provocades per la paranoia napoleònica, que van escampar, a més, la plaga terrible que s'enduia molta gent jove, a més de la sífilis o la verola, la tuberculosi. A Catalunya hem oblidat, mitificat o maquillat coses com ara les guerres carlistes i les seves violències, per exemple.

La vanitat humana fa que es tingui per heroicidad el que és pràctica professional responsable. Encara no fa quatre dies que regalàvem floretes als mossos o emmarcàvem frases del Guardiola. Jo, de metges i d'infermeres n'he conegut de tota mena, com de mestres i els homenatges massius em fan angúnia. Potser és que necessitem herois, com Napoleó, qui, malgrat haver fet el que va fer i provocat el que va provocar, és lloat i homenatjat fins i tot a Còrsega, la seva terra natal de la qual va, en certa manera, renegar, en afrancesar-se, al contrari del seu pare que va ser un nacionalista com cal. La seva mare, diuen, no va voler parlar mai francès. Però vaja, bé devia menjar gràcies a les aportacions filials, em temo. Costa molt ser coherent sempre i en tot moment.

Jo estic bé a casa meva, no és un pis molt gran però tinc balconet i, per a dues persones, està prou bé. Però hi ha molta gent a la ciutat que avui es troba confinada, en solitud o amb massa gent o amb gent amb la qual potser no s'avé, en pisos lamentables i encofurnats. Em pregunto com confinen la gent a l'Índia més pobra, a l'Àfrica amb poca aigua... 

Diuen que la diferència d'aquesta cosa amb d'altres és la seva extensió, mundial, i el seu poder de propagació ràpida. Mentrestant es va acomiadant gent de les empreses, de forma també força ràpida. En temps difícils els espavilats fan bitlles. Precisament un dels millors llibres, pel meu gust, de Gonzàlez Ledesma, que té certs punts de contacte amb La gangrena, de Salisachs, es diu Los Napoleones. Defensa la tesi de què després d'una guerra no guanyen mai ni els uns ni els altres, sinó els que no tenen consciència ni ètica i saben treure profit de les desgràcies, els napoleons, vaja. 

A Napoleó li va arribar la seva derrota però els francesos el van arribar a enyorar, a ell i les seves grandeses, i això va fer que en promocionessin un altre, de Napoleó. No sempre arriba la decadència dels napoleons, una antiga i molt bona pel·lícula alemanya, Nosaltres, els nens prodigi, mostrava la trajectòria d'un d'aquests napoleons espavilat, un noi que primer es nazi i acaba essent amic dels americans i fent negocis, en comparació amb la d'un altre, honrat i resignat, poc ambiciós i honest. Amb gran ironia el director el feia caure pel forat d'un ascensor que estaven arreglant però ens avisava de què no hi ha mai tants forats d'ascensor a punt.

En tot cas, siguin o no exagerades les mides preses i considerant que no podem ni anar a donar un volt com els alemanys, quan una cosa funciona a nivell general, sigui o no certa, fa ben be com si fos un dogma, no sé si m'explico. Evito ja les informacions abusives, piconadores, contradictòries i potser ben intencionades, dels polítics, tant com puc. Les dels metges i científics encara es poden acceptar. Els polítics o bé ens prediquen de forma paternalista o ens renyen com aquells mestres d'abans, que arranjaven les rebel·lies castigant tota la classe sense pati, quan, generalment, els culpables eren un o dos i mai no es donaven a conèixer. Déu ja triarà els seus, vaja, com deia l'estossinador de càtars nostrat, fa molts segles.

OCELLS DE PAU, INNOCÈNCIA I ANARQUIA

Allau em recorda, de forma molt oportuna, la presència d'una obra escultòrica de Ramón Acín a Barcelona. Es tracta de les emblemàtiques Pajaritas de la Rambla del Clot. Aquest monument té una història relativament breu, però complicada. Son una rèplica de les que l'any 1929 es van instal·lar al parc Miguel Servet, d'Osca, obra d'Acín, que també era escultor, entre moltes altres coses. Aquestes entranyables ocelletes simbòliques barcelonines tenen vida pròpia i, malgrat la seva existència, relativament preu, ja han viscut fets estranys i lamentables.

Eren els anys noranta i s'acostaven les festasses olímpiques. Barcelona s'havia de posar guapa si o sí i es van fer moltes despeses exagerades en ornaments monumentals per a tots els gustos. Per damunt de les despeses olímpiques es va estendre una boira de connivències i l'èxit de l'esdeveniment va esborrar les petges de les corrupteles. 

En algun lloc he pogut llegir que la gent del Clot volia un colom de la pau convencional, però sembla que els preus eren alts i exagerats. A l'ajuntament d'aleshores hi havia un senyor que era d'Osca i un altre, que després va tenir un comportament abusiu i poc aclarit, en tot allò de l'Itziar Gonzàlez, nét de Ramón Acín, precisament. 

Katia Acín encara estava en actiu, i ja havia fet donació de l'escultura a l'ajuntament.  Tot plegat, va aconseguir que es fes una d'aquelles coses molt bones que, de tant en tant, es fan, motivada, potser, per la manca de diners per endegar una altra cosa. L'altra cosa podia haver estat un bunyol fatxenda, car aquella frase, crec que de Talleyrand sobre els disbarats que s'eviten a causa de la manca de diners, és ben exacta i demostrable. Si algun dia comproveu els preus gastats en monuments barcelonins (i no barcelonins, a tot arreu se'n fan, de bolets, quan plou) i feu comparacions odioses potser tindreu malsons.

Així que la rèplica de les Pajaritas del Parc Servet es va situar a la Rambla del Clot. No a tohom li van agradar, aleshores, i més d'un va pensar que eren obra d'algun extravagant i endollat contemporani. Però, com que tenen un encant evident i com que tot acaba per pertànyer a la gent, van passar a formar part de l'entranyable paisatge urbà dels barris remodelats.

El monument original es va inagurar l'any 1929, de fet Acín el va anomenar Fuente de las Pajaritas. També a Osca ha passat algunes penes i abandonaments però avui és un indiscutible símbol patrimonial de la ciutat i el seu entorn és excel·lent i acollidor. Acín va incidir més aviat en el tema infantil, el monument era en una zona destinada als infants i es trobava molt a prop de l'escola de Magisteri, on Acín havia donat classes. Entre els seus molts mèrits l'artista va ser un introductor i defensor del mètode Freinet. Mètode, per cert, avui relativament bandejat de les escoles, quan les noves tecnologies en permetrien un desenvolupament aprofundit. Freinet va ser la bandera de les Escoles d'Estiu durant la meva joventut. 

Una de les Pajaritas del Clot porta una placa amb el primer article de la Declaració Universal dels Drets Humans. Les bones intencions i la innocència del monument, que avui, a més a més d'evocar la infantesa, simbolitzar la pau i recordar-nos que existeix un anarquisme pacifista, fa bonic i ja és part de l'ànima barcelonina, no va evitar que ens el pintessin, primer de groc, amb els llacets corresponents, i després de bandera de l'estanc. Em temo que els iconoclastes arrauxats de totes les ideologies sabien ben poca cosa de Ramón Acín i la seva trajectòria.

La dona de Ramón Acín era  catalana, i el monument aragonès es va exposar, en forma de maqueta, a les Galeries Dalmau. Tant el pintor com la seva filla i diferents descendents han tingut vincles i relacions diverses amb Barcelona i amb Catalunya, en general. I és que les identitats haurien de sumar, en lloc de restar. Miquel Servet, un altre aragonès que dona nom al parc on es troben les Pajaritas originals va ser un home complicat i difícil però la seva horrible mort, a causa de la suposada puresa calvinista, l'ha fet un mite i un sìmbol, també, de fins on pot arribar la barbàrie culta. 

Crec que avui les nostres Pajaritas ja estan com han d'estar, en la versió original, però no ho puc anar a comprovar per raons òbvies. Precisament la primera vegada que vaig sentir parlar d'Acín va ser amb motiu de la inauguració del monument, en aquell principi dels anys noranta que avui ja sembla la prehistòria. A Huesca-Osca, avui, es poden trobar galetes amb representacions del monument, que ja reben el nom de pajaritas. Ignoro si alguna pastisseria del Clot ha copiat la idea, estaria d'allò més bé que fos així.

Un perill és relacionar la figura de Ramón Acín, tan sols, amb el conegut monument i amb les mogudes intervencions grafitero-polítiques dels dogmàtics. Precisament l'escultura va ser una activitat que va desenvolupar poc, és clar que ja es van encarregar de què la seva trajectòria cultural fos breu. 

Una altra anècdota molt coneguda sobre Ramón Acín es la seva financiació de la pel·lícula que va fer Buñuel, amic seu,  sobre les Hurdes, gràcies, expliquen, a què li va tocar alguna cosa a la loteria. En una pel·lícula d'animació que tinc pendent de veure, Buñuel en el laberinto de las tortugas, hi té un paper important el pintor aragonès, a causa d'aquesta història entranyable. Buñuel va ser un geni però també un home abusiu, masclista i poca solta, tot s'ha de dir. Una cosa no treu l'altra. Molts d'aquells genis d'abans avui les passarien magres.

EVOCACIÓ DE RAMÓN ACÍN, PINTOR, ANARQUISTA, PEDAGOG I MOLTES COSES MÉS

Aquests dies sembla que no et puguis escapar del tema principal. No entraré a fer valoracions polítiques, tan sols constatar que sovint em sento tractada com una criatura a la qual cal renyar, castigar, advertir i educar. Ja tinc una edat i que això ho faci gent de la generació dels meus fills o una miqueta més gran em fa certa angúnia.

Afortunadament, enmig de l'apocalíptica temàtica piconadora, espigolant per la televisió es poden trobar algunes perles, en alguns casos son perles repetides, però se'ls perdona la insistència considerant el context. A la segona cadena fan des de fa temps un programa interessant, que em miro quan puc, Un país mágico. El presentador és un senyor que fa jocs de mans, com és lògic també promociona la seva feina, però ho fa amb moderació, després d'haver-nos passejat per diferents indrets hispànics, de forma acurada i respectuosa. 

Avui hi ha molta gent que viatja a les antípodes. Viatjava, és clar, quan es podia. Però que potser no coneix indrets propers, molt interessants o poc promocionats, si no és que hi té família o coneguts. Ahir la ciutat triada al programa era Osca, lligada en el meu imaginari a allò del rei Ramir i els caps tallats, un fet que té molts aspectes llegendaris, tot i que pots estar a l'indret o se suposa que va passar tot plegat i contemplar l'original del famós quadre de Casado del Alisal que va forjar el nostre imaginari infantil. Una meva tieta en tenia una reproducció de mida moderada, penjada a la saleta, amb d'altres estampes igualment alegres.

Osca és una ciutat meravellosa, una petita joia, tinc pendent tornar-hi, tan sols hi he estat de passada. Però més enllà de la ciutat i els seus voltants es va parlar d'un seu fill il·lustre, molt recordat però jo diria, i no sóc l'única, que poc conegut més enllà de la seva terra. Parlo del pintor Ramón Acín, Pintor, escultor, periodista, pensador, pedagog i anarquista. Un home compromès amb el seu temps, amb la seva terra, amb l'art i amb la gent. Aquestes odioses comparacions han fet que algú el titllés de Lorca d'Aragó però això és absurd, també podria ser Lorca l'Acín andalús.

El pintor havia nascut l'any 1888 i va dur una vida interessantíssima, activa i compromesa. En el moment del cop d'estat va anar amb d'altres a cercar armes per defensar la ciutat i la República, però li van dir que tot estava controlat. L'endemà van entrar els nacionals, ell es va amagar però en escoltar com maltractaven la seva dona, Conchita Monràs, es va entregar. Va ser afusellat i disset dies després van afusellar la seva dona. Les seves dues filles, encara adolescents, van anar a viure amb uns oncles, van estudiar i es van intentar adaptar a la nova situació, fins i tot la gran, que es deia Katia, es va haver de canviar el nom per Ana María. 

Katia va ser una dona molt activa, amb relacions amb Catalunya, va estudiar durant un temps en una escola de Barcelona i es va llicenciar en Belles Arts als setanta anys, també a Barcelona, en l'especialitat de gravat. Durant els seus quinze darrers anys va fer una obra plàstica de gruix. Tenia un estudi a Altafulla. Va fer una vida activa i feliç, malgrat els mals records, reivindicant la figura dels seus pares en tot moment. Va morir l'any 2004, la seva germana Sol havia mort el 1998, havia escrit poemes remarcable, alguns dels quals publicats en un volum gràcies a Ana Maria Moix, per cert.

La pintura de Ramón Acín és original, intensa i absolutament homologable a qualsevol altre pintor del seu temps, d'aquests tan coneguts i valorats, sobretot si son francesos. M'agradaria que el MNAC o CaixaFórum aconseguissin donar-nos a conèixer en profunditat l'obra d'aquest pintor, assassinat de forma injusta i absurda i que em fa pensar en allò que algú va dir quan van tallar el cap a Lavoisier, que costaria molt de temps aconseguir un cap igual. I  també la de la seva filla, Katia. 

Osca té un bon museu històric i una fundació dedicada al pintor. Paga la pena que els interessats espigoleu per la xarxa, on trobareu molta informació sobre Acín, la seva vida i la de les seves filles. Sobta i neguiteja pensar en el poc que sabem d'ell, en general, pels nostres verals, amb poques excepcions, car sempre hi ha gent encuriosida i compromesa amb l'art i la història. Osca té moltes meravelles, entre les quals la seva catedral, tot i que el retrobament amb la polièdrica i admirable figura de Ramón Acín ja justificaria la visita. 

EVOCACIONS I XARXES DE CONEIXEMENTS

En el temps de la darrera, per ara i, més o menys, reforma educativa, aquella que se'ns va endur l'alumnat de segona etapa a la incertesa de la secundària obligatòria, vaig fer molts cursets. Un company de feina, amb ironia, parafrasejant el conegut poema de León Felipe, deia, de tant en tant: 'em sé tots els cursets'. Cada reforma té el seu llenguatge dels bruixots, en aquella època els antics resums es van fer amb grafiquetes i van passar a dir-se mapes conceptuals. En el camp de l'educació molts canvis es limiten a variacions en la presentació i la terminologia, i poca cosa més. Al capdavall a l'escola primària sempre es continua ensenyant el mateix, llegir, escriure, comptar i, amb una mica de sort, pensar. I si la gent aprengués això de forma aprofundida ja no caldria res més.

De fet, certament, en el nostre imaginari s'estableixen relacions estranyes, mapes conceptuals o com en vulguem dir. Aquests dies em venen al cap símils diversos, tots inexactes i potser agafats pels pèls. Avui escoltava per la ràdio com els pobles on tenen segones residències de gent de les àrees urbanes -que no es limiten a Barcelona, la denostada Can Fanga, per cert, tot i que encara s'utilitzi aquesta mena de penjament per definir l'urbanita-tipus- estan disposats a posar vigilància a l'entrada de les localitats, per tal que no els envaeixin, malgrat els controls diversos amb els quals sembla que ens ensopegarem, si o sí.

Un llibre que ha esdevingut un clàssic popular, molt reeditat, les Memòries d'un menestral de Barcelona, de Josep Coroleu, explica en algun lloc una epidèmia i com la gent dels pobles rep a cops de pedra els qui en fugen. Eren d'altres temps, més violents, però la violència, prou que ho sabem, reneix sovint en tot tipus de societats quan té el camp abonat. L'altre dia escoltava en un programa d'història (En guàrdia)  sobre bandolers mallorquins les tortures antigues, prèvies a les execucions, però les que amollen els règims dictatorials quan poden no tenen res a envejar a aquelles d'aleshores, a banda del fet que, en aquelles èpoques pretèrites, la tortura era plenament legal i per això la trobem ben documentada.

Avui m'han enviat uns amics aquest paperet que, de moment de forma voluntària, hauràs d'omplir per sortir a comprar fesols, explicant d'on vens i on vas. Tot plegat em recorda quan, a escola, algú feia una bretolada i castigaven tota la classe sense pati. Jo havia fet servir aquest injust mètode en els meus inicis, els culpables sempre continuaven sense sortir i s'havia castigat evidents innocents, els quals potser van quedar marcats per aquelles injustícies surrealistes. Fins i tot a l'escola on anaven els meus fills, molt moderna i del CEPEC, durant un Sant Jordi van sostreure diners en el moment de disbauxa festera i es va suprimir la festassa per a tot l'alumnat de l'escola, suposant que allò faria que els culpables confessessin, cosa que, naturalment, no va passar.

L'aïllament obligat també m'evoca els dels antics sanatoris, sobretot, de tísics. El més emblemàtic és el de la Muntanya Màgica de Mann, un llibre que hauria de rellegir ja que en recordo poca cosa i encara no entenc com me'l vaig poder empassar amb menys de vint anyets. Un aïllament més proper és el que trobem evocat a la correspondència entre Màrius Torres i Mercè Figueras, al del Montseny. A banda del tema mèdic hi sura el desastre de la guerra i l'estranya i continguda relació que tenien els joves en aquells anys, segons quins joves, és clar. 

El mon de la cultura catalana, durant molt de temps, va semblar asexuat, després hem conegut passions i disbauxes, adulteris i repressions mal portades, però sempre una mica de biaix. Aquella fredor ha creat tendència, quan surten els consellers i conselleres o el senyor Torra per la televisió semblen mestres que ens estan renyant, des d'una situació de superioritat pedagògica i sempre fent cara de pa de ral. Suposo que a casa seva riuen i expliquen acudits, no ho sé. Un dels aspectes que feien atractiu Pasqual Maragall era la humanitat personal i la facultat de poder fer broma. I és que una mica d'ironia no ens faria cap mal, d'ironia intel·ligent, és clar, per fer acudits dolents de Cavall Fort, millor no dir res. El senyor Pujol tenia una certa ironia que no sempre utilitzava, però en alguna ocasió m'havia fet riure, o somriure, ja que diuen que el somriure és la riallada de l'intel·ligent, poc broma.

Jo faré el que em diuen i intento creure però potser un cop passat tot això potser podrem fer una valoració dels fets i de les decisions preses. El que passa és que, més enllà de l'amenaça, amb multes que em semblen molt exagerades per als infractors, s'ha estès una mena de corrent delatori molt perillós, la gent truca a la ràdio si veu que el veí treu el gos més del compte, per exemple. Al meu marit, que anava al súper, una senyora el va renyar, amb educació, això sí, perquè no duia guants quan, de moment, van dir que guants i mascaretes no calien. Ara, si ets grandeta, més et val sortir equipada, no fos cas que et botzinés algun espontani. Ahir enfocaven una feliç i agosarada noia, sola en una platja deserta, i el comentari de la periodista va ser: una insolidària. Això de la solidaritat és perillós, inquietant i polivalent.

Al menys s'ha aconseguit que, de forma temporal, els sense sostre tinguin un sostre, ni que sigui precari. Això no té final previst, diuen que ens acostem al cim però després diuen que el pitjor no ha arribat. Ningú no sembla saber com pot anar tot. Considerant com està el mon, ens podem sentir privilegiats, diuen. Tenim aigua, llum, tele, ràdio, gas, manduca...  I internet, la gran majoria, no pas tothom. 

Avui recordava també Maria Aurèlia Capmany, que era un esperit una mica turmentat però lliure, i una dona molt intel·ligent i espavilada, qui en una entrevista, crec que la que li va fer la Montserrat Roig, admetia, davant una certa sorpresa progre de l'entrevistadora, que va acollir amb gran alegria el final de la Guerra Civil. Al menys es podia anar a estudi, sortir de casa, anar a ballar, a la platja... Ara no podem anar ni a missa, ni a un enterrament. Si fas moixoni aquests dies desapareixeràs del mapa sense comiat familiar ni trobada d'amics. Després, més endavant, potser et faran alguna festeta, i et cantaran La vall del riu vermell o Paraules d'amor, però no serà el mateix. És clar, al difunt tant li fa, però a la família potser no. Hi ha malalts grans, ingressats, als quals no pot anar a visitar la seva parella, també molt gran, i, a banda d'això, hi ha molta gent solitària, en aquest món, i això no és d'ara, sempre n'hi ha hagut. Als mitificats pobles i poblets hi ha molta gent que no es parla ni es visita, per motius de baralles antigues o modernes.

Millor tot això que la Tercera Guerra Mundial, aquella que ens anunciava la gent gran quan érem petits, i que no deixaria ni la petja de tots nosaltres, ben mirat. Els senglars ho aprofiten per baixar per Barcelona, molta gent els mira amb il·lusió, com si haguéssim tornat a temps idíl·lics i enruralitzats. Potser no s'adona que ja son una plaga, com els coloms, les gavines o les cotorres. Amb un amic fèiem broma sobresi El planeta dels Simis tindrà una versió que serà El planeta dels Senglars, en un futur. El que no faria il·lusió seria veure rates, com al llibre de Camus, no fan cap gràcia i, ben mirat, potser és racisme zoològic, això de defensar uns animals i voler eliminar-ne uns altres. No ho sé. No sé res i no m'acabo de creure res, és el que té l'edat, diuen. Fa uns dies, en un altre programa de ràdio, La escóbula de la brújula, la doctora, molt xerraire i simpàtica, Ana Maria Vázquez Hoys deia que quan ets gran t'ho creus tot i no et creus res, però per això cal arribar a vella, ep. I llegir i escoltar molt.

IGNAZ SEMMELWEIS I EL SEU CALVARI

Avui el google recorda la figura, poc coneguda, em sembla, fins ara, d'Ignaz Semmelweis (1818-1865). No sabia res d'aquest metge hongarès fins fa, com qui diu, quatre dies, gràcies a la lectura del llibre del doctor Sitges-Serra que comentava fa poc. La vida i la trajectòria professional d'aquest metge resulta inquietant, mostra la vanitat de l'oficialitat mèdica i científica, va patir tota mena de menyspreus i va acabar perdent la salut, física i mental, per morir abans dels cinquanta anys. Aconsello fer un volt per les referències habituals que es poden trobar a internet. 

El més curiós és que no parlem de l'Edat Mitjana, sinó del segle XIX, i els seus detractors no van ser la Inquisició sinó l'estament mèdic amb poder i prestigi. Coses que avui ens semblen evidents no ho eren gens, en aquella època, malgrat els avenços científics en progressió. Però costa d'entendre el  tancament mental de gent suposadament entesa en el tema. Avui hi ha una devoció una mica cega per la medicina moderna o la ciència, els dogmes del nostre temps van en aquest sentit i, admetent que a totes les professions es troba gent de tota mena, la vanitat i fatxenderia científica i mèdica -i no voldria barrejar les dues coses, que poden anar juntes o separades- resulta, sovint, inquietant, per la manca d'humilitat davant la història i la incertesa del coneixement.

Quan més saps més saps que no saps i, de vegades, les intuïcions de gent normaleta tenen més sentit que determinades evidències, manipulades per estadístiques que no podrem comprovar, llistes de números i la resta. La veritat absoluta no existeix, en cap camp, i podríem fer una llarga llista de certeses que s'han mostrat poc certes, amb el pas del temps. Un exemple, entre tants: de vegades la gent fa broma amb això de què es deia que la masturbació produïa ceguesa i coses semblants, però això no s'ho va inventar el poble, es pot trobar a manuals seriosos i fonamentats escrits per gent molt respectada en el seu moment.

Avui podem recordar Semmelweis i reconèixer les seves aportacions però el pobre home va passar un veritable calvari i ho va perdre tot, en l'intent inútil de fer evident l'evidència.

JOSEPS AMERICANS I PINTORS COLONIALS

Penjo una de les moltes imatges sobre Sant Josep que existeixen. Pertany a un pintor de Puerto Rico, poc conegut per nosaltres. És el primer artista d'aquell país amb gran prestigi. Va néixer a San Juan l'any 1751 i va morir a la mateixa ciutat el 1809. El seu pare era un esclau alliberat i, la mare, espanyola, de les Canàries. El pare era pintor per afició i daurador d'ofici. Expliquen que el pintor, de petit, feia figuretes de fang i dibuixava al terra del seu barri, sobre tot sants i imatges religioses, amb guix o carbó. Tot i que, més que res, va pintar, també va construir instruments, tallar fusta i treballar en el camp de l'arquitectura.

Va estudiar al convent dels  dominics de la seva ciutat, llatí, filosofia, dibuix anatòmic i a tocar instruments com l'oboè, l'orgue i la flauta. La influència del pare i dels dominics es palesa fins l'any 1776. Després rep la influència d'un altre pintor, Luis Paret y Alcázar. Paret és un altre personatge poc conegut avui, va ser desterrat a Puerto Rico per Carles III, a causa de la seva relació amb els escàndols d'un germà del rei, Lluís, escàndols sexuals la majoria, en els quals es va veure  implicat. Va poder retornar a Espanya però havia de residir lluny de Madrid, a Bilbao. 

Campeche era un místic, en molts aspectes. Malauradament la seva condició econòmica va fer que no pogués fer estudis més enllà de la seva ciutat, en una època en la qual tampoc era habitual poder veure reproduccions de pintures ni accedir a informacions artístiques diverses. Però potser per això les seves obres tenen un to especial, una mena de perfum colonial entranyable. Si en el futur podeu anar a Puerto Rico, de forma real i no virtual, comprovareu que allà es considera tot un personatge, té carrers, obres als museus i un músic important del seu país, Manuel Gregorio Tavárez (1843-1883), a qui van titllar de Chopin americà, li va dedicar una marxa fúnebre.

DIES D'OBRIR EL MUNDO

A casa meva, al Poble-sec, tot i ser un pis petit, algunes habitacions tenien nom propi. Per exemple, una cambra interior, ventilada amb una petita finestra que donava a una altra cambra amb balcó, es va dir sempre el quarto de la Magdalena. La Magdalena havia estat madrastra de la meva besàvia, una dona, segons referències, silenciosa i bonhomiosa, prudent, molt estimada per tothom. Va morir durant el temps de la guerra, així que no la vaig poder conèixer, però aquella habitació va dur el seu nom sempre, hi dormís qui hi dormís. 

Un altra habitació era la dels mals endreços, un petit habitacle minúscul, i sempre es va dir el quarto de les patates, ja que allà es dipositava l'excedent de trumfes i cebes. Amb els anys i les necessitats d'espai s'hi va poder inquibir un llit, un cop tretes les patates, i durant uns anys hi va dormir el meu germà. Tenia una altra petita finestra que donava a una altra habitació amb respiració pròpia i balconet a un celobert.

En aquest quarto de les patates hi  vam tenir, durant anys, dos baguls no gaire grans, que aplegaven les poques pertinences familiars dignes de perdurabilitat. D'aquells baguls en dèiem mundos, he trobat la paraula, com a castellanisme, al diccionari català-valencià-balear. Un dels mundos tenia la tapa rodona i, l'altre, plana. El de la tapa rodona contenia més aviat roba, llençols apedaçats, puntes grogoses, mantellines arnades i coses així. Però el de la tapa plana era ple de tresors, joguines atrotinades de la meva mare i el meu oncle, llibretes de l'escola d'ells dos o dels meus avis, llibres antics, contes escadussers... Quan havíem de romandre a casa, a causa del mal temps o del fred, de tant en tant, obríem el mundo de tapa plana i en trèiem totes aquelles meravelles que avui semblarien rampoines d'aquestes que venen a terra els comerciants espontanis de la Ronda de Sant Antoni.

Als llibres de contes on els infants vivien en cases, i als pobles, molta gent tenia golfes, espaioses i plenes de meravelles semblants, arnades i oblidades. Una paraula castellana que m'evoca de tot és desván. Em feien una gran enveja, els qui senyorejaven aquells indrets de forma habitual. A moltes novel·les juvenils, com Little Women, sempre hi ha un moment en el qual els infants i joves obren els mundos. El bagul de tapa plana, amb el temps, va servir com a suport per al pessebre de Nadal. 

No tots els baguls son amables ni tots els desvanes acollidors. Una escena terrible, relacionada amb els baguls, és quan la pobre Nucha de Los Pazos de Ulloa espera poder marxar cap a Madrid i, en obrir uns baguls de les golfes, d'allà en surten una colla de rates. El cinema de terror juga molt amb les golfes i els sòtans i els seus misteris ocults.

Molts d'aquells llibres antics els devia llençar la mare en algun moment. Alguns van sobreviure i els tinc encara per casa. M'agradaven els vells llibres de gramática pel fet que duien lectures i poesies, en aquells anys es tenien poques coses per llegir i allò em produïa angoixa vital, m'ho llegia tot, fos el que fos. Fins i tot hi havia alguna cosa en català, El Trobador Català, un llibre de proses i poemes d'en Frederic Soler, un volum petit per aprendre català, que la mare havia començat a passar a escola durant els breus anys republicans... I, en castellà, una mena de revistetes que es compraven als quioscos amb poemes de Bécquer, Rubén Darío i molts altres.

Aquests dies he pensat en el mundo perquè he començat a remenar i intentar endreçar armaris i calaixos i sempre em surten coses oblidades. Al final endreço poc, llenço alguna coseta i tot torna a quedar com abans. Ara pots trobar de tot per la xarxa, jo ho trobo excitant, m'encanta. Al llibre Els anys Annie Ernaux plany una mica la facilitat per trobar-ho tot, avui, que fa que els coneixements cobejats, aparentment, es frivolitzin. Tot va lligat a les nostres dèries generacionals, a cada bugada es perd un llençol, però allò que es perd és la joventut, l'entusiasme incondicional, la càndida i crèdula innocència. I ha de ser així, i tothom s'ha de poder equivocar i ensopegar, altrament la vida seria tota una altra cosa. 

MÉS ENLLÀ DEL CONFINAMENT

Amb el tema del virus, el confinament i la resta, el món exterior, que ja era mig bandejat de les nostres dèries, ha quedat definitivament llunyà. Com que els de fora de l'àmbit europeu no podran entrar-hi i, de fet, nosaltres no podem anar ni al barri del costat ni a casa de la tieta, coses greus, guerres oblidades i els pobres refugiats i fugitius de virus més tràgics ja no surten a la tele ni es planteja com i quan els hem d'acollir. L'altre dia parlaven a la tele, com de passada, de les mides, tèbies i apressades, que es prenen amb la gent que dorm al carrer, en 'confinar-los', per posar un altre exemple.

Fa poc vaig escoltar una d'aquelles notícies que potser en d'altres moments hauria provocat més sensacionalisme, una pobre iaia amb alzheimer, molt gran, havia estat violada i apallissada de forma reiterada, en una residència barcelonina. Alguna treballadora va avisar la filla, la qual va posar una càmera per a comprovar el tema. Pot semblar un cas puntual, però no és pas el primer ni serà el darrer. Potser hi ha homes maltractats, a les residències i les llars, però els casos de dones son molt més nombrosos i, a més a més, compten amb l'abús sexual com a lamentable pinyol dels fets. Si alguna dona pensa que envellir l'enretira del perill de violació, està ben equivocada.

Aquestes iaies, així com les prostitutes estossinades de mala manera per mafiosos, en ocasions ni tan sols identificades, no compten en les llistes de violència de gènere però també s'hi podrien incloure i hauria de ser així. El pitjor és que, malgrat que la majoria de personal de les residències és admirable, considerant que la feina és dura i els sous, escassos, i fa el que ha de fer i sovint, més i tot, aquest cas no és pas una excepció. La cura dels vells i velles ha passat, de forma majoritària, a persones nou vingudes, en aquests darrers anys, cosa que també ens hauria de fer pensar en com és que no motiva al jovent de casa, aquesta tasca, amb un mercat laboral quantitativament important.

Ahir em vaig entretenir a espigolar per la xarxa i he trobat molts fets semblants, sobre maltractaments a gent gran, a Catalunya, Espanya i el món mundial, uns quants de relativament recents i tots ben documentats. Les condemnes als maltractadors acostumen a ser ridícules, en general, si no és que han matat algú de forma evident. Per aquests fets no es demana gaire responsabilitat a les autoritats sanitàries, que jo sàpiga. Es castiga els culpables directes i poca cosa més. Les notícies s'interpreten segons el moment en el qual surten als mitjans. Fa anys, quan manava el senyor Pujol, hi va haver el cas d'una residència on es van descobrir unes situacions d'higiene absolutament fastigoses i ens van passejar el seu director emmanillat i hi va haver un gran rebombori, malgrat que amb el temps tot s'oblida.

L'aleshores president Pujol, en ser interpel·lat, va dir, fugint d'estudi, com tenia per costum, que els primers responsables dels  vells ingressats eren els parents. Potser sigui cert, no diré que no, però els parents, fills, nebots i la resta, poden no ser perfectes o tenir problemes diversos, com passa en el cas dels alumnes de l'escola, i no ens podem rentar les mans dels temes fent referència al sentimentalisme filial i les responsabilitats dels altres. Quan la família falla o no pot arribar a tot arreu, en un mon suposadament civilitzat, hi ha d'haver d'altres suports.

El tema de les residències, afegit als casos de maltractament a les llars, ha anat conformant un goteig constant, i en això hi podem incloure públic i privat. Criatures i vells son gent indefensa però, com resulta, potser, natural, els infants ens desvetllen més tendresa i, les seves penes, reaccions més viscerals, tot i que també intermitents, depén del context de noticiari i de la difusió mediàtica.

Alguns assassinats de velletes han passat, al principi, desapercebuts, si el crim no ha estat visiblement violent. Cas de l'infermer d'Olot o d'un assassí santanderí de fa anys. Les víctimes amb demència i molts anys no tenen credibilitat, ni futur en el quan demanar venjança o justícia. Un altre cas escandalós van ser les violacions d'unes quantes senyores molt grans, en una nit de Nadal, per part d'un guillat que feia temps que treballava al centre i semblava normalet. Quants casos hauran passat desapercebuts després de la mort de les víctimes? 

Per una banda ens allarguen la vida fins extrems surrealistes i absurds i, per l'altra, ens obliden quan ja no podem ballar la conga ni consumir el que sigui. En el llibre que comentava ahir es parla molt d'aquest tema, tractaments dolorosos, operacions agressives, quimios llargues, a persones molt grans, que no tenen possibilitats de sobreviure gaire més. L'eutanàsia està bé però no cobrirà tots els supòsits, com tampoc això de les darreres voluntats expressades de forma fefaent en un document. Els sistemes no poden detectar tots els psicòpates guillats, amb possibilitats de fer mal a gent indefensa, els quals potser no ho son sempre ni en tot moment, de guillats. Però, com es fan les revisions, en aquests centres? Tanta cura en vigilar-nos i controlar-nos en mols aspectes de la vida quotidiana i, en canvi, aquest tema, greu, a causa del gran nombre de vells i velles que poblen els nostres països ben peixats, sembla que no inquieti com caldria.

Una meva cosina havia tingut cura de la seva mare, que va morir molt gran i amb moltes complicacions. Però la malalta tenia el cap clar. En canvi el seu pare va desenvolupar un alzheimer complicat, agressiu, no era possible tenir-lo a la llar i va haver de cercar residència. De la primera se'l va endur al cap de poc temps, l'anava a  veure constantment, matí i vespre i va detectar brutícia i deixadesa. Finalment va trobar el lloc adient. Però les residències son cares, en general, i de públiques i més econòmiques n'hi ha poques. La gent com el senyor Pujol, avui ell també, un vell, té possibles per pagar ajudes diverses i residències correctes però aquestes persones son minoria. 

Vull fer constar que no tinc una mania especial al senyor Pujol, fins i tot el vaig votar en alguna ocasió. I considerant com el tracta determinada premsa, en comparació qualitativa i quantativa, pel que fa al volum del guany familiar, amb d'altres, com ara, per posar un exemple recent, la família reial, doncs, mira, qui sigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. Però aquella resposta ha quedat gravada en el disc dur de la meva memòria selectiva.

El llibre que comentava ahir parlava de corrupcions mèdiques diverses i sucoses. Tenim tirada a fer la vista grossa amb els nostres o amb nosaltres mateixos i a ser molt crítics amb la resta, sobretot amb els polítics. Però el cert és que la corrupció és un fet en la nostra societat i va de baix a dalt i conforma una mena d'estranya xarxa de connivència general. Qui roba un ou, roba un bou, deien, a casa. Sobretot quan no el roba perquè té gana sinó per estranya cobdicia. 

La gent no vol que sigui dit que es fa vella, però aquests dies ens hem ensopegat amb la trista realitat, els més grans de seixanta, de setanta, de vuitanta, som grup de risc, un grup molt nombrós, estadísticament parlant. I la gran majoria de difunts i difuntes a causa del virus, afegit a d'altres problemes, son d'aquesta edat. Gent gran que s'ha de protegir, diuen ara per la ràdio, tot i que aquesta protecció no sigui sempre igual ni en tot moment, ep.

Aquest tema de les residències i de la indefensió en la qual ens podem trobar en algun moment ens hauria d'empènyer a incidir en coses que no ens agraden o que semblen molt llunyanes. Encara més, ara, tancats a casa, sí o sí, i piconats de forma insistent amb el tema que ens ofega i aclapara per totes bandes. Encara que puguem llegir llibres  de franc, mirar pelis, escoltar música, pintar quadres, parlar pel mòbil o tocar el piano. Quan no hi ha llibertat personal, la resta no és ben bé el mateix, la veritat.

SERVITUDS MÈDIQUES I DOGMES PRESCINDIBLES

Antoni Sitges-Serra (Barcelona, 1951) és catedràtic de Cirurgia de la UAB i cap del Departament de Cirurgia de l’Hospital del Mar. Ha tingut diferents càrrecs professionals, ha publicat centenars d’articles científics i gairebé cent llibres. Va publicar articles a El Periódico des del 1997 al 2017, és fundador i vicepresident de Federalistes d’Esquerra, una associació cívica partidària de la reforma federal de la Constitució Espanyola i ha escrit llibres de poemes i anecdotaris. És, doncs, una d’aquestes persones de gran cultura i interessos polièdrics, una espècie que avui sembla en extinció, la dels savis de cultura científica i humanística a la vegada, amb curiositat constant i esperit crític.

És estrany que aquest llibre, Si puede, no vaya al médico (Debate), no hagi provocat debats espinosos a l’entorn dels molts temes que toca, relacionats amb la pràctica actual de la medicina. Hi ha moltes idees, pràcticament revolucionàries al llibre, que posen en quarantena molts dels tòpics admesos a l’entorn de la malaltia i la salut. Com ara la pressió a l’entorn de la innovació al preu que sigui, que sovint comporta riscos innecessaris per als pacients, o fins i tot la mort prematura, a més d’una despesa inútil i que afavoreix un munt de fatxenderia amb vernís suposadament científic. Hi ha molt d’això que en diuen avui postureig en el món de la medicina. I en molts altres, és clar, però els riscos són d’una altra volada. L’afany de protagonisme i de guany econòmic ha generat situacions dramàtiques, més o menys maquillades, de les quals Sitges-Serra ens n’explica molts exemples.

La medicina, determinada medicina, és avui un negoci, lligat a interessos comercials, dels grans laboratoris, però també a la conveniència política d’assolir clientelismes. Així, per exemple, s’han tornat obligatoris els cribats, gairebé inútils, a l’entorn del càncer de mama o de pròstata. Hi ha corrupteles conegudes, i no tan sols pels metges, qui més qui menys ha sabut casos a l’entorn de les comissions i regals acceptats a canvi d’introduir medicaments no sempre contrastats, al capdavall tenim molts visitadors mèdics a prop nostre. També, qui més qui menys, ha tingut notícies sobre articles escrits per negres a sou, destinats a engruixir currículums i, sovint, condicionats pels grans laboratoris.

Trobem aspectes inquietants, en camps com ara la medicina destinada a la dona, que en un determinat moment va produir problemes de gruix amb tractaments destinats a endarrerir la menopausa. Tenim el cas de les mamografies inútils, o el tema de la cirurgia estètica promocionada, així com l’afavoriment social de l’endarreriment de la maternitat, que comporta riscos però que també provoca guanys a través dels tractaments in vitro.

Un altre aspecte de l’excés mèdic es l’allargament de la vida, a tot preu, l’excessiva medicalització i hospitalització de la gent gran o les intervencions excessives a edats en les quals l’expectativa de vida, i de vida digna, és inexistent. Qui més qui menys ha viscut situacions d’aquest tipus en el si de la pròpia família. Sitges-Serra ens colpeix perquè dóna una veu autoritzada a moltes coses que havíem intuït, a través de l’experiència vital, nostre o de gent propera. Les veus sàvies i fonamentades, amb coneixements professionals, sempre ajuden a reblar les nostres conviccions.

Vivim malament amb la mort, avui. Paradoxalment, però, vivim molt millor que els nostres avantpassats però això no ens consola. Anar al metge quan no cal, quan no tenim símptomes ni malalties evidents, no fa res més que col·lapsar els sistemes sanitaris, avui un pou sense fons. Cada capítol d’aquest llibre ofereix un munt de possibilitats de reflexió sobre els dogmes del nostre temps i les seves corrupteles, que suren en tots els camps professionals, però que en el sanitari son més lamentables. La formació dels nous metges és tot un repte, i no va pels camins que caldria. Es menysté la praxis que funcionava bé, a la recerca d’aquesta sacralitzada innovació tecnològica. Sitges-Serra incideix en els pros i contres de la medicina pública i privada, i tot i que es manifesta a favor de la pública també en critica les mancances i limitacions. És aquest un llibre imprescindible, va més enllà del tema central, ja que aplega moltes referències culturals de tot tipus i defensa la necessitat d’una formació humanística al costat de la formació estrictament mèdica.

No s’ha d’estar pas d’acord en tot el que planteja el llibre. Les referències al feminisme o a la gent jove d’avui potser mereixen matisos més acurats. En ocasions sembla, així mateix, tot i que no es digui ben bé així, que el metge d’abans tenia uns valors que s’han perdut, però els qui ja tenim tants o més anys que l’autor hem conegut professionals de tota mena, i sabem que la formació d’abans tenia moltes mancances, malgrat la població minoritària que accedia als estudis universitaris. Existia en alguns metges l’afany pel guany, amb d’altres paràmetres i en d'altres contextos, i la professió mèdica, en ocasions i segons on, estava excessivament sacralitzada i era intocable. És possible també que els independentistes se sentin al·ludits amb algunes referències a l’entorn de com aquest tema ha perjudicat l’atenció deguda a la sanitat.

Però això son detalls sense importància, en el conjunt d’un llibre excel·lent, crític amb el que cal i defensor d’allò que funciona. Estem davant d’un sistema que cal canviar i, per això, calen professionals amb ètica i valors evidents, capaços d’entomar reformes serioses i endegar controls que evitin disbarats i corrupció. Però cal que els consumidors de salut no ens deixem entabanar per les novetats, fent demandes absurdes o creient de forma devota que les revisions excessives, o les proves de tot tipus, ens faran longeus o immortals. Estem ara vivint una situació complexa i molts dels factors de la nostra mala educació es palesen de forma evident, com ara l’exigència de proves inútils o l’assistència als serveis d’urgència, sense necessitat.

És aquest un llibre per tenir, consultar i regalar. Tot i que, a més a més, hauria de ser un llibre que motivés un debat seriós i perllongat sobre la nostra societat i el nostre consum mèdic. I no tan sols mèdic, l’educació pateix així aquesta sacralització de la innovació, per exemple, i moltes bones pràctiques s’han menystingut i bandejat. L’ètica afecta els professionals de la medicina però ha d’arribar a molts sectors. Per molt ben pagats que estiguin molts joves amb futur haurien de negar-se, per exemple, a fer de redactors ocults d’articles mèdics. O arqueològics. Sempre es pot dir que no i intentar fer les coses de forma honesta, tot i que no sigui gaire fàcil, en determinades circumstàncies.

 Publicat al blog cultural Llegir en cas d'incendi (16/03/2020)