29.6.21

PASSAT I PRESENT DE SANT PERE I EVOCACIÓ D'UN FERRER DE CATEGORIA

 


Avui és Sant Pere, abans era aquesta festa grossa, amb revetlla inclosa. Segons l'opinió de la gent gran del meu temps jove, la revetlla de Sant Pere era elegant, moderada i fina, en comparació amb el xaronisme excessiu de la de Sant Joan. De fet anaven plegades, més o menys. Sant Pere era com un complement, en el qual s'aprofitava la fusta sobrera de les de Sant Joan per fer unes fogueres menys ambicioses. Era festa de precepte, poca broma, cosa que no passava per Sant Joan. Les festes de precepte dels sants eren Sant Pere i Sant Pau, Sant Jaume, Sant Josep i Totsants. 

En èpoques en les quals les sortides nocturnes eren molt poc habituals entre la gent treballadora, encara menys pel que fa a les noies, les revetlles eren molt esperades. Quan treballava a Harry Walker, en alguna ocasió, havia agafat uns dies de festa entre Sant Joan i Sant Pere, per tal de fer alguna sortida amb amigues, en els inicis de la meva emancipació festiva.



Sant Pere ha estat un sant molt popular, present a les rondalles, del qual s'explicaven facècies diverses. Sovint va de parella amb Sant Pau, en una mena de parella còmica santificada semblant a allò del pallasso savi i el més curtet. El savi era Sant Pau però Sant Pere sempre se sortia amb la seva. Sant Pere i les seves claus també anava aparellat amb Jesús Nostre Senyor i es passejaven pel mon català el mateix que alguns déus clàssics, per tal de comprovar la bondat o l'egoisme dels homes. Nostre Senyor anava moderant els estirabots del seu company de viatge.

Una de les rondalles més populars amb Sant Pere com a personatge important, tot i que més aviat secundari de luxe, és El Ferrer de Figueres, empordanesa, recollida per Esteve Caseponce ja abans de la guerra i recuperada en aquelles boniques edicions il·lustrades per Elvira Elies, que és on la vaig llegir per primera vegada. La història passa a Figueres i en molts casos ens diuen, fins i tot, el nom i cognom del famós ferrer, un personatge espavilat, amb una dona que és una santa, i que rep la visita de la santa parella i, més endavant, la del dimoni, que el fa caure en el parany de vendre-li l'ànima a canvi de la producció sine diem de matèria primera, de franc.

Per no fer spoiler deixo aquí l'argument de la rondalla. Acaba bé, gràcies a l'enginy del ferrer, fins i tot a l'hora d'anar a parar a l'altra vida, malgrat les reticències de Sant Pere, que el considera un carallot. D'aquesta rondalla i del mite del Comte Arnau en vaig llegir un estudi molt interessant al llibre de Prat i Carós, 'La mitologia i la seva interpretació', que em vaig comprar després d'assistir a una xerrada de l'antropòleg, avui  ja professor universitari emèrit, en una llunyana escola d'estiu de la meva primera joventut.

Tot i que avui costa creure en sants i dimonis si aquestes rondalles s'expliquen amb grapa agraden molt als infants i els fan riure d'allò més. Hi ha una tendència a llegir els contes a les criatures en lloc d'explicar-los, tot i que sempre queden narradors i narradores d'excel·lència, afortunadament. Un llibre clàssic dels meus temps explicava com s'havien d'explicar els contes, jo crec que no calen tants llibres sobre coses òbvies però, vaja, tot ajuda. 

Sant Pere i molts altres sants, uns més que no pas uns altres, han esdevingut persones molts properes a nosaltres, catalans d'acollida, gràcies a aquestes facècies populars. Jo crec que Sant Pere, amb Sant Josep, responen a un perfil absolutament modern de senyors amb bon caràcter, generosos i responsables, tot i que Sant Pere té aquests brins de mal geni que també ajuden a sobreviure. A llegir rondalles, celebrar Sant Pere i que al cel ens puguem veure. 

26.6.21

RONDALLES ACTUALITZADES I ROBOTS DE BON VEURE

 


Ahir, divendres, al cinefòrum virtual de Tot Història vam parlar a l'entorn de la pel·lícula Ex Machina (2014). No havia vist abans la pel·lícula i, en ocasions, crec que això pot ser un avantatge, com en el cas dels llibres. També vaig intentar, cosa difícil avui, no llegir res sobre ella fins no haver-la vist. Tot ens condiciona, al capdavall, i cada dia costa més acostar-te a l'art, la literatura o el que sigui de forma lliure del tot i intel·lectualment virginal.

Ex Machina s'ha definit, en general, com a thiller psicològic de ciència-ficció. El seu director és Alex Garland, escriptor i guionista que es va estrenar com a director de cinema amb aquesta historia. De forma molt resumida se suposa que ens explica la història d'un jove programador brillant, convidat per l'executiu en cap de la seva empresa a viatjar a la llunyana i solitària casa d'aquest per realitzar un Test de Turing a un robot humanoide. La prova, proposada el 1950 per aquest matemàtic, que els ignorants en aquests temes hem conegut gràcies al cinema, rau en com arribar a esbrinar si una màquina té un comportament intel·ligent i pot pensar.

La ciència-ficció és un camp molt extens que permet dolls d'especulació i imaginació. En aquest gènere, que té les seves devocions, tant en literatura com en cinema, hi podem trobar coses molt diferents, sovint relacionades amb un futur més o menys previsible que, de fet, reflecteix gairebé sempre les nostres pors col·lectives i individuals del present. Hi ha persones que han escrit ciència-ficció a partir de coneixements seriosos sobre el camp de la ciència i d'altres que han escrit llibres remarcables sense necessitat de tenir aquests coneixements. Les utopies i les distopies s'han adscrit al gènere, no sempre de forma prou raonada, de la mateixa manera que hi ha qui t'assegura que, per exemple, Crim i càstig, és novel·la negra. I és que les etiquetes sembla que ajuden a vendre, tot i que de vegades fan un efecte contrari i no desitjat.

Ex Machina és una història que es presta al debat, ja recurrent, a l'entorn de la intel·ligència artificial, la consciència, la rebel·lió del robot enfront del seu creador, i un munt de temes que suren per la pel·lícula. Compta amb un repartiment limitat però brillant i efectiu, Domhnall Gleeson, Alicia Vikander, Oscar Isaac i Sonoya Mizuno en un paper menor, però rellevant. Tots i totes estan molt bé, segons la meva subjectiva opinió. Opinar sobre la versemblança de la història em sembla inútil, i també m'ho sembla intentar especular sobre la intel·ligència i consciència de les màquines i els robots. 

La narració beu en moltes fonts, en la tradició més ancestral, al capdavall el déu tradicional cristià fa homes, perquè es deu avorrir, i àngels que se li rebel·len, se li enfronten, i fins i tot el voldran matar. Té elements de rondalla de por que evoquen Els tres pèls del dimoni o Barba Blava. I en alguns casos fa pensar en pel·licules de culte, com ara La huella, original i remake, amb dos homes d'edat diferent immergits en un estrany joc amb previst final tràgic i, en els dos casos, en una mansió claustrofòbica, rareta i solitària, que també ens pot recordar la de Parásitos o la de Rebeca. El sistema electrònic que permet observar el que sigui evoca el Gran Germà, fins i tot en les seves derivacions frívoles televisives. I podem entrar, així mateix, en el tema de Frankestein o fins i tot en allò d'Hildegard i la seva mare abusiva. Això de l'aparença humana que, a sota, no és res més que un conjunt de connexions o, com a V, un llangardaix terrible es, així mateix, un tema molt ben aprofitat. 

El director ha tingut molta grapa a l'hora d'aconseguir que amb pocs decorats, poca gent i poca acció tot mostri la seva coherència, que no vol dir versemblança. Algunes veus feministes han incidit en això de què el savi bevedor, masclista, esportista i, potser, guillat, però no pas més que molta gent de pes, tan sols faci senyores, senyores joves i de bon veure. Pero, al capdavall, en el mon típic masculí ja fa anys que existeixen les nines inflables i coses més estranyes. I, al capdavall, aquesta roboteta de bon veure, gairebé angelical, acabarà per alliberar-se dels senyors i de l'espai i guillarà, amb talons de pam i mig i vestida de noia elegant, amb faldilleta, en un interessant final molt obert, que provoca més especulacions i força derivacions teòriques a l'hora de debats distrets i profunds.

Sobre la pel·lícula, amb força premis i reconeixements, es pot llegir i escoltar de tot. Té la seva màgia perversa i és lògic que existeixin opinions per a tot els gustos. O que s'ironitzi sobre qui, per exemple, neteja una casa tan gran i complexa. És  clar que la intel·ligència artificial pot fer de tot però, normalment, no s'entra a fons en temes domèstics ni quotidians, en aquestes històries. A nivell personal i des de la meva ignorància irreversible no crec pas que les màquines arribin a tenir consciència ni intel·ligència, al menys com hem entès, fins ara, aquests dos conceptes tan fràgils i relliscosos. I és que hi ha humans -i humanes, no discriminarem- que no tenen o no semblen tenir ni una cosa ni l'altra. 

24.6.21

UNA FI DEL MÓN NO ÉS LA FI DEL MÓN, PERÒ POTSER ES PITJOR I TOT

 


Com que ahir no vaig sortir de revetlla em vaig mirar la tele. L'imprescindible segon canal va emetre un documental impressionant, al volt de la figura d'Unamuno, personatge que la pel·lícula d'Amenábar va recuperar fa un parell d'anys. No sé si el dia de la revetlla era el més adient per a un excel·lent documental que podia representar un mal tràngol, força incòmode, però imprescindible. Molta gent estava ja de gresca en aquell horari i amb ganes d'oblidar tragèdies i pandèmies. Llegeixo a la web de la televisió que es podrà recuperar tan sols fins al dia 8 de juliol, cosa que no entenc, la veritat, però les seves raons deuen tenir.

Tot i que l'eix conductor era la figura d'Unamuno el documental anava molt més enllà. Hi sortien imatges terribles que jo no havia vist mai. I això que el tema de la guerra civil l'hem patit durant tota la vida, primer amb el triomfalisme dels vencedors, present en la nostra vida quotidiana, en els silencis de la gent gran i en un munt d'històries properes que anàvem reconstruint com un estrany trencaclosques. I després a través de relats reivindicatius de l'altra banda o de les altres bandes, -ja que no és que hi hagués dues espanyes, n'hi havia unes quantes-, no sempre objectius ni ponderats. 



Una coneguda de la meva edat em comentava, fa relativament poc temps, que sentia a parlar més de la guerra ara que quan era joveneta. Sentir-ne a parlar no vol dir, però, que s'expliquin les coses de forma objectiva i seriosa. Tot s'ha reconvertit sovint en una mena de rondalla de bons i dolents, amb justificacions estranyes i invertint el sentit del relat, fins i tot. S'obvia que a Catalunya es va viure més temps l'abús dels qui serien els vençuts, també dividits entre ells, per cert, i les comparacions sobre el que van fer uns o altres intenta silenciar víctimes i crueltats, corrupcions i tragèdies. De fet els silencis de la gent gran del meu temps infantil no eren, tan sols, a causa de la por, que també, sinó, així mateix, a causa de la constatació del que podia arribar a fer la gent, molta gent, fins i tot potser ells mateixos, en moments complexos i violents com aquells. 

A la pel·lícula d'Amenàbar li ha passat una mica com al llibre d'Aramburu, no convenç ningú del tot perquè tothom té, al darrere, passats emboirats, simpaties estranyes, mitificacions i explicacions oportunistes. Però el documental d'ahir no era cinema de ficció, Millán Astray de veritat és molt més horrible i inquietant que Eduard Fernández, per bon actor que aquest sigui. Amenábar va ser prudent amb la visió de la violència però el documental mostrava, sense rabejar-se en la morbositat, rastelleres de morts, pobles destruïts, catifes de cadàvers de totes les edats, proclames terribles a favor del feixisme, amenaces contundents. 

La mort d'Unamuno no s'aclaria, al documental, ni potser no es podrà aclarir mai del tot. La gent de la meva edat en va viure l'abducció per part de la intel·lectualitat de dretes, que va segrestar el seu cadàver i la seva memòria. Unamuno és l'home que dubta però que, en un moment determinat, té prou coratge per enfrontar-se a l'absurd d'una repressió ignorant i indiscriminada que pren la mort com a bandera i la violència salvatge com a mètode.

La visió de la realitat, com en el cas dels nazis o del que sigui, sempre és més difícil d'entomar que qualsevol pel·lícula. I sempre és més còmode veure nazis alemanys o estalinistes llunyans que no pas feixistes propers o menjacapellans suposadament incontrolats. Hem vist moltes més cremes de llibres nazis que no pas d'aquells bibliocaustos hispànics dels quals fa relativament pocs anys que en sentim parlar una mica a fons. Freud creia que si els nazis cremaven llibres no cremarien persones però anava ben errat i va haver de sortir rabent del seu país. Cremar el que sigui, llibres, imatges, fotografies, material urbà que no ens ha fet res, és un símptoma que hauria de preocupar molt més, a nivell general, i no situar-se mai en una mena de mística revolucionària del signe que sigui. És més fàcil destruir un monument o una estàtua que no pas explicar-la i situar-la en el seu context històric. La ingenuïtat humana arriba a pensar que cremant el que sigui s'esborra el passat i es fa, ai, justícia.

La guerra civil va ser horrible, però no estic d'acord amb discursos que escolto, encara avui, sobre el caïnisme hispànic, atiant una mena de complex d'inferioritat espanyol que comparteix absurd amb lectures cofoïstes de tota mena. Les guerres mundials van veure violències iguals i pitjors, tan civils com les nostres, ja que als diferents països, i fins i tot als llogarrets del mapamundi, la gent del poble ha estat dividida  sovint en bàndols i faccions. Quan es critiquen, amb tota la raó, els colonialismes, s'oblida que als països colonitzats ja hi ha havia disbarats i exterminis abans d'arribar els occidentals a sucar-hi pa, estossinar innocents i treure'n rendiment. Els explotadors nou vinguts, com sol passar, va saber aprofitar a fons les divisions pretèrites.

És l'espècie humana, què hi farem. El periodisme europeu de l'època de la guerra, tan amic de les passions literàries calentes del sud, va reblar el clau sobre la sang calenta dels peninsulars, com potser fem nosaltres quan intentem explicar violències africanes, ja que un consol absurd és creure que som millors que els altres, més civilitzats i evolucionats, encara que això de la igualtat humana vagi fent forat, amb molts problemes.

De vegades m'estranya que els humans no ens haguem, encara, extingit del tot, malgrat tants esforços esmerçats, des del principi dels temps, en estossinar-nos per raons de tota mena. Paradoxalment, no hem parat de créixer. En ocasions les raons de les violències ens les volen fer semblar positives, en nom de fraternals ideals i no pas de grolleries totalitàries. El pitjor és que els morts no parlen i que els supervivents intenten reinventar-se i arranjar això que en diuen el relat, per fer-lo suportable. 

Unamuno no era un home d'una peça, és la imatge de l'home que dubta, que canvia d'opinió, que és covard a voltes, amb la seva inevitable vanitat intel·lectual, humà, al capdavall, com la gran majoria de persones. Els herois incombustibles i de conviccions incombustibles no crec pas que existeixin i, en tot cas, em fan molta angúnia, perquè acaben esdevenint perillosos, puristes robespierres. Unamuno és un personatge que hem de recuperar i llegir després d'aquestes tardanes reivindicacions del seu tergiversat i reutilitzat discurs del paranimf. 

Resulten preocupants les crides actuals, que revifen de tant en tant, a l'entorn de lluites, llibertats i la resta. La pau, ni que sigui una mica galdosa, és molt fràgil, i escalfar els ànims excessivament, en nom del que sigui, em fa angúnia, que voleu que us digui. Unamuno, expliquen, va dir allò de que vencerien i no convencerien però, malauradament, les persones som molt fàcils de convèncer sobre coses ben estranyes, en un gran nombre d'arrauxades ocasions històriques. La retòrica buida és molt agraïda, sembla. Potser el títol del documental, això de les paraules per a una fi del mon, sigui també una mica retòric. El mon no es va acabar i trigarà en acabar-se, no cal patir. De moment.


https://www.rtve.es/alacarta/videos/documaster/palabras-fin-mundo-unamuno/5942546/

23.6.21

DIVAGACIONS ETÈRIES PER A UNA REVETLLA SINGULAR

 


M'agrada aquest pi del Jardí Botànic, en aquest indret hi havia hagut un dels barris de barraques del passat. Tot canvia i no sempre empitjora, moltes coses milloren però existeix una tendència apocalíptica que crec que s'agreuja amb el pas del temps i que és ancestral. Al capdavall, en envellir, agrada pensar que has viscut coses que el jovent d'avui no viurà ni sabrà ni entendrà. Cadascú és fill de la seva etapa vital, del lloc on creix i viu i, és clar, de la seva família. Tots aquests elements responen a l'atzar i ben poques coses es trien, a la vida, malgrat aquelles explicacions doctrinals sobre el libre albedrío. 

Es fa difícil viure al marge de la capriciosa actualitat, de vegades tinc la sensació de que tot és una mena de teatre de titelles en el qual els que mouen els fils son invisibles i desconeguts. Però potser ni tan sols hi ha ningú que mogui els fils, qui sap. Malgrat els esdevenimens seriosos lligats a la política sembla que el tema central del present és la revetlla i l'evolució de la pandèmia que ens volen fer suposar que està més o menys controlada. En aquest teatre de titelles hi ha ninots més afortunats que uns altres, hi ha de tot, vaja. Una vegada vaig llegir en algun lloc que quan neixem tots som iguals i que és l'únic moment de la vida en el qual tots som iguals, més o menys.

Ahir acabava el curs escolar, per als infants tot és nou, per als joves també, però no tant. Quan era una mestra en actiu eren aquests dies estranys que més aviat em produïen una mena de tristor, un curs s'acabava, els alumnes de tot un any, de vegades de dos, s'acomiadaven. Els més grandets se n'anaven a l'institut. El temps de l'EGB encara era més emotiu i aquella colla d'adolescents donava molta vida a les escoles però avui ja és un record nostàlgic, tot plegat. Fèiem dinars i sopars de final de curs, gresques de mestres disbauxats, sobretot en els setanta, quan tanta gent jove ens vam aplegar a les escoles atapeïdes de criatures i amb pocs recursos. 

Tot canvia, de forma inevitable, i encara gràcies si no hem d'entomar tragèdies col·lectives més espinoses que no pas això de la pandemia. De vegades, quan algú em diu que el barri, la ciutat, els costums o les tendències han canviat comento que més he canviat jo. La vellesa, per molt que es facin volar coloms, és el que deia Cortez en la seva cançó 'la més dura de les dictadures'. Tenim l'espècie humana absolutament sobrevalorada, encara avui, quan el tema religiós, al menys per aquests verals, ha anat de baixa, i l'esperança en l'eternitat ha quedat en poca cosa.

Jo encara compto els anys per cursos. L'inici de l'estiu és un temps estrany, la gent s'escampa, ve un llarg període de llargues tardes, abocat, com tot, a la decadència tardorenca. Diuen que per l'octubre tornaran a fer viatgets de l'Imserso. Qui sap. El futur, fins i tot el més proper, és imprevisible i atzarós, a nivell personal i a nivell particular. Com diu la famosa, repetida i mal citada frase de Francisco de Rojas, no hi ha ningú prou vell que no pugui viure un dia més ni ningú tan jove que no pugui mori demà. Però el jove, en general, no pensa que ha de morir relativament aviat, amb poques  excepcions. Quan navego en aquesta mena d'eteris pensaments realistes sempre hi ha algú que em titlla de pessimista, em diu que no és vell qui no vol ser-ho i, a més a més, acostuma a tenir una tieta de gairebé cent anys que està com una flor de primavera. Santa innocència.

21.6.21

HOMENATGE A BENET I JORNET, A L'OMBRA D'EN MANELIC

 


M'assabento avui de l'homenatge que es va fer ahir, diumenge, a Benet i Jornet, precisament el dia després de l'acte de dissabte, a càrrec del grup que no s'apagui l'aire, reivindicant l'espai i el monument  a Guimerà, amb l'estàtua d'en Manelic, lloc on també es va fer l'homenatge d'ahir.

Confesso que no me'n vaig assabentar i, com jo mateixa, m'imagino que molta altra gent, altrament algun comentari hauria escoltat dissabte ja que en algun moment vam mencionar Benet i a l'acte del dia 19 hi havia moltes persones vinculades al mon del teatre.

Es fan moltes coses a la ciutat i és fàcil que ens en passin unes quantes per alt. Llàstima també que no hagués arribat prou informació a les associacions veïnals de l'entorn. Diuen que hi havia cinquanta persones però n'hi podia haver hagut moltes més amb una mica de promoció prèvia.

En tot cas, m'alegro que es faci un acte d'aquest tipus davant de l'estàtua d'en Manelic i tant de bo això no sigui un bolet. El lloc es va mencionar en els mitjans com a Jardí de les Estàtues o de les Escultures, no es va recordar en cap moment que havien estat els Jardins d'en Manelic i que en èpoques passades havien acollit actes culturals diversos.

Pel que he llegit, la filla de Benet i Jornet va protestar en algun moment dels homenatges previstos a escriptors que havien mort durant la pandèmia, autors en castellà, per cert, en comparacio amb l'oblit de la mort de Benet. Sembla que l'ajuntament va entomar la crítica i el repte i va programar aquest acte institucional i amb molt 'bon rotllo', que diuen.

Tenir fills o nebots que et reivindiquin és una sort per al record i la posteritat. En tot cas em sap greu no haver sabut d'aquest homenatge abans ja que hauria tornat a Montjuïc i a contemplar en Manelic, malgrat que ja no sigui el titolar dels jardins que foren seus. I segurament molta gent del Poble-sec, barri veí del d'origen del dramaturg, m'hauria acompanyat.

20.6.21

PLANY D'EN MANELIC, DE MONTJUÏC ESTANT

 

Avui anava a escriure sobre l'acte d'ahir davant de l'estàtua del Manelic, el tercer que se celebra en aquest indret, però m'ha vingut un doll d'inspiració i he escrit un poema sense pretensions, dedicat al personatge i fent-lo parlar en directe.


Monòleg d’En Manelic, des de la posteritat



Alguns guillats encara em reivindiquen,

alguns actors i actrius em fan reviure,

tot i que matar llops, avui, no toca,

i ja no saps ben bé com pots ser lliure.

Els Sebastians fan bitlles i fortuna,

les Martes explotades son legió,

i els Manelics, pobrets, encara gràcies

si tenen feina a algun escorxador.



Amb monument bonic i reeixit,

a Montjuic van fer-me un homenatge,

amb música i poemes, i vaig ser

català universal, gran personatge.

Fins i tot el pessebre casolà

posava un Manelic a la muntanya.

avui és més famós el caganer

que aquest humil pastor de mala ganya.



Entre flors, platabandes i arbres bells

vaig saber de tragèdies i de festa,

la Terra Baixa, ja us ho havia dit,

és un mal lloc per a la gent honesta.

I així vaig anar fent, fins que un bon dia

es pot ben dir que em varen expropiar,

entre disseny i entre fatxenderia

un raconet ben just em van deixar.



I de ben poc que no se m’estossina

i em transformen en ferros rovellats,

que aquest és el destí de tots els homes,

fins i tot dels herois imaginats.

Encara bo que no van gosar fer-ho,

em van deixar un espai molt reduït,

entre pedrots estranys i avantguardistes,

i em van tapar la vista a l’infinit.



Si vaig ser símbol de revolta i rauxa,

d’amor i llibertat i grans passions

avui m’he convertit en tot un clàssic

d’aquells que encaren suren pels racons.

I per aquests verals contemplo irònic

l’esperit vivent de l’Àngel Guimerà

que al de Joan Miró li fa brometa

i li reclama el lloc que va ocupar.



De tant en tant algú encara em visita,

recorden el meu triomf universal,

llegeixen les paraules inventades

i em fan feliç de forma temporal.

I, de moment, al menys, em deixen viure,

en aquest lloc petit de Montjuïc,

i escolto alguna iaia que a la neta

li recorda qui era en Manelic.



Fa anys vaig inventar un monòleg d'un altre personatge barceloní molt estimat per mi, La dama del Paraigua, el podeu llegir clicant aquí:

http://plaerescriure.blogspot.com/2012/08/monoleg-plany-de-la-dama-del-paraigua.html

16.6.21

M. C. ESCHER A LES DRASSANES, UN MOTIU MÉS PER ANAR AL MUSEU MARÍTIM

 






La Sala Gran de les Drassanes Reials de Barcelona acull, des del 29 d’abril al 26 de setembre de 2021, l’exposició “Escher”, que recull un nombre important d’obres d’aquest artista inclassificable. L’entrada a l’exposició no serveix per visitar la resta del Museu i tampoc no s’inclou en la gratuïtat dels diumenges per la tarda. 

Paga la pena recollir informació sobre aquest autor, abans d’anar a les Drassanes, en l’obra del qual es mostra el poc sentit que té tot allò de ser de lletres o de ciències, excusa que esgrimeixen, sobretot, els de lletres, quan topen amb alguna dificultat matemàtica o geomètrica.

M. C. Escher va néixer als Països Baixos l’any 1898. Ja a escola van copsar els seus dots artístics, va tenir la sort d’anar a parar al sí d’una família afectuosa i intel·ligent. Va rebre classes de l’artista gràfic Samuel Juessurun de Mesquita, assassinat ja gran, amb la seva família, als camps d’extermini i injustament oblidat durant anys. 

Escher viatjaria a Roma, on acabaria per residir, captivat per Itàlia, els seus paisatges i la seva arquitectura. A Itàlia va conèixer la seva dona, Jetta Umiker, amb qui tindria tres fills. Quan el feixisme italià va començar a ser un pes feixuc i el seu fill gran va haver de dur l’uniforme pertinent, la família va decidir traslladar-se a Suïssa, on viurien un parell d’anys.



L’any 1936 va viatjar a Espanya, on el va impressionar la decoració mural de l’Alhambra, repetitiva, geomètrica i acurada, que seria, per a ell, una gran influència. Mes endavant la família es va traslladar a Bèlgica, i el 1941, amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, s’instal·laria de nou als Països Baixos. El clima holandès, fred i humit, contribuiria, paradoxalment, a fer-lo experimentar i treballar de forma intensiva. Les seves obres mes conegudes son d’aquest període. Ja gran es va traslladar a una residència per a artistes, al nord d’Holanda, on podia disposar d’un bon estudi. Allà va morir, l’any 1972.

L’interès per Escher i la seva obra s’ha incrementat amb el pas del temps, i no ha parat de créixer. Tot i que beu en fonts anteriors desenvolupa a fons una mena d’espais i mons impossibles, que juguen amb la percepció i la perspectiva i ens ofereixen transformacions estranyes, plenes de misteri i de poesia. A nivells diferents l’obra d’Escher agrada tothom, avui. S’ha imitat i fins i tot frivolitzat en alguns casos, i ha tingut un gran pes en camps com la publicitat, en el qual el mateix artista va treballar, o el cinema.



L’exposició ha estat comissariada per Mark Veldhuysen, CEO de la M.C. Escher Company i Federico Giudiceandrea, col·leccionista italià i expert en la figura de l’artista. Aquesta exposició es presenta a Barcelona gràcies a l’acord entre el Consorci de les Drassanes Reials i Museu Marítim de Barcelona, Evolucionarte i Arthemisia, una de les empreses més importants del món en l’àmbit de l’organització i producció d’exposicions, i la col·laboració de The M.C. Escher Foundation.




Amb aquest esdeveniment cultural el Consorci de les Drassanes Reials i Museu Marítim de Barcelona avança en la consolidació de les Drassanes de Barcelona com a equipament cultural emblemàtic de la ciutat, vinculat al seu entorn i amb capacitats per a esdevenir un dels punts de referència de la vida cultural a la ciutat i al país. El Jardí del Museu, amb un molt bon restaurant en el seu interior, es un dels llocs més màgics i agradables de la ciutat, pel meu gust. En aquests dies de calor resulta un indret fresc, amb el seu bonic estany amb el pescador de pops i algunes tortugues residents.

Les més de 200 obres originals ofereixen una retrospectiva dels enigmàtics esbossos i els paradoxals dissenys d’aquest autor, començant pels seus primers gravats i dibuixos realistes inspirats en la natura i el paisatge d’Itàlia. L’exposició incideix en la tessel·lació i en la transformació de figures que il·lustren com la metamorfosi es va convertir en un element del seu art, combinant fantasia i geometria. Escher va crear imatges inesgotables, executades amb un detallisme i una precisió del tot excepcionals, i va arribar a la representació de l’infinit. La comunitat científica internacional ha valorat l’obra de M. C. Escher com un símbol de la interrelació entre art i ciència. Tot i que el seu coneixement de les matemàtiques era principalment visual i intuïtiu, Escher va inventar mons infinits, que no deixen indiferent ningú, amb clars referents a una natura absolutament naturalista però susceptible de transformar-se en inesperats elements abstractes.




L'estatua del pescador de pops, de l'estany, que em té el cor robat, així com una altra de semblant, amb un noi pescant, tenen la seva pròpia història, per cert: 

Al Museu Marítim es conserven dues escultures de nens pescadors, molt semblants, que van ser presentades a l'Exposició de Belles Arts de Barcelona de 1894.

Una d'elles (El pescador de pops) està situada a l'estany del pati d'entrada i va ser realitzada per l'escultor napolità Edoardo Rossi. Mostra un nen assegut en una pedra que tracta de treure's un pop enganxat al seu braç.

L'altra escultura (A Santa Llúcia. Noi pescant) està situada a prop d'un dels accessos. Va ser feta originalment en guix, l'any 1890, i, com que no fou reclamada per l'artista, la Junta de Museus la va fer fondre en bronze. És obra del també napolità Raffaele Marino.


L'adquisició d'aquestes obres es deu a la fama que havia assolit, als darrers anys del segle XIX, l'escola escultòrica napolitana, especialitzada en realisme de caràcter anecdòtic.

INCERTESES, RECORDS I COMENTARIS

 

Pensava comentar avui alguna cosa sobre l'exposició dedicada a M.C.Escher de les Drassanes però ho deixare per a un altre dia. L'amic Francesc m'ha enviat un email interessant-se per la meva situació en comprovar que de les meves entrades havien desaparegut els comentaris. Resulta que potinejant per la configuració del blog els vaig deixar per moderar, cosa que volia que fos temporal, i que després ja no em vaig recordar més del tema. M'estranyava no rebre cap comentari, aquests dies, però com que fa tanta calor vaig inferir que potser els blogaires resistents que em visiten no estaven per a escriure gaire.

En els més de deu anys de blog he vist desaparèixer molta gent, la gran majoria per voluntat pròpia o cansament, se suposa que els blogs van tenir el seu moment d'èxit i ara s'han situat en un àmbit diferent, amb tanta oferta i amb les noves tendències. També hi ha gent que ha desaparegut perquè ha mort o no està bé, la vida passa i no sempre s'arriba a una llarga  vellesa. Per això no es pot evitar una certa preocupació quan algú que has seguit durant anys i que, en molts casos, has acabat per conèixer personalment, no publica de forma definitiva. De vegades, si tens l'email i t'interesses per ells, reps l'amable resposta d'algun amic o familiar, també pot ser que t'assabentis per d'altres indrets de la xarxa del seu traspàs.

No és tan diferent de la sensació que tens al barri quan gent que veies sovint, més o menys coneguda, desapareix del mapa quotidià, al capdavall les xarxes no son res més que un lloc més on ens trobem, xerrem i coincidim. Ahir esborrava missatges del gmail i em vaig adonar que no havia esborrat encara antics xats, alguns de fa molts anys, uns quants amb l'amic Sani Girona, per exemple. També, per casualitat, em van sortir per google fotos les imatges d'una jornada d'informàtica per a mestres, amb gent de la professió que ja no recordava, de fa més de deu anys. Em va venir al cap altra gent que vaig conèixer i que sé que ja no son en aquest mon, el Ramon, la Jaka... d'uns quants no en sé res, em costa entendre determinats silencis sobtats de gent que havia estat molt activa amb els seus blogs, amb qui havíem endegat trobades diverses. 

L'altre dia el meu germà em va fer una comparació molt adient, parlant dels somnis i de com s'hi barregen situacions i personatges, deia que eren una cosa semblant a aquests reculls de fotografies que t'ofereix el facebook de tant en tant, on surt de tot, de forma atzarosa. La memòria i el record responen a l'atzar, al caprici d'uns mecanismes que encara no acabem d'entendre.

Avui he intentat respondre els comentaris que tenia pendents, si algú veu que me n'he deixat algun ja m'ho dirà, avui no en tenim tants com en el passat, ja remot, de la febre blogaire. Tot passa en aquest mon, ja ens ho deien, però no te n'acabés de fer ben bé el càrrec fins que les pèrdues no s'acumulen i ja no saps ben bé quantes criatures de la família o dels amics van arribant a aquest incert i arriscat i sobrevalorat planeta, vet-ho aquí. 

14.6.21

L'ENIGMA IBER, AVUI

 



L’exposició ‘L’enigma iber. Arqueologia d’una civilització’ es podrà veure al Museu d’Arqueologia de Barcelona fins al gener de 2022. Hi ha temps, doncs, de fer una visita i repetir, o d’aprofitar les moltes activitats que a l’entorn de l’exposició s’han programat. Des d’un punt de vista seriós però clar i didàctic s’incideix en el tema de la cultura dels anomenats pobles ibers, un mosaic divers i complex de civilitzacions que van viure a la península ibèrica durant una llarga època, entre l’edat del ferro i els segles VI-I aC, amb especial atenció a les comunitats que es van situar en l’actual territori català.


L’exposició planteja moltes preguntes i explica les recerques recents però els pobles ibers son encara un gran misteri. Tenim indicis, suposicions, però poques certeses sobre el seu origen, la seva organització social, sobre tot pel que fa a les classes humils. La seva llengua encara no ha estat interpretada malgrat algunes pistes pel que fa a la numeració o a determinades, poques, paraules. Els pobles ibers, a més a més, van rebre moltes influències exteriors que van influir força en la seva cultura i probablement eren poc homogenis.

Amb motiu de l’exposició el MAC ha editat un interessant catàleg en català, amb textos en castellà i angles, que recull articles d’especialistes en diferents aspectes de la cultura ibèrica. S’han organitzat cicles de conferències que continuaran durant la propera tardor, així com tallers familiars i visites guiades. S’incideix en el coneixement de la Ruta dels ibers, en funcionament des de 2008, que aplega més de vint-i-un jaciments i museus del país, estructurada en sis grans itineraris i que compta amb una web explicativa.



L’exposició reuneix prop de cinc-cents objecte de diferents museus i institucions. Algunes peces emblemàtiques que no son originals compten amb una rèplica molt ben feta, com ara les populars dames d’Elx i Baza.

Els àmbits en què es divideix l’exposició segueixen un fil conductor bàsicament cronològic: a la recerca dels ibers, el mosaic iber, els primers ibers, el temps dels prínceps, Iberia endins, entre Roma i Cartago i la fi d’un mon. En aquests àmbits trobem incorporats sis enigmes, de caràcter temàtic, sobre qüestions que encara no ens son prou conegudes, malgrat els avenços dels darrers anys. Un de molt important és el tema de la llengua, un altre el de les creences o l’antiga polèmica sobre una ciutat ibèrica a Barcelona, o la relació amb Anníbal, en el seu pas pel Pirineu, l’indret del qual encara no es coneix.



A banda d’aquesta interessat exposició el Museu del carrer de Lleida té un encant especial, una mida humana i propera i en poques ocasions et topes amb un excés de públic, sobretot si es tria amb cura l’horari. Aquest cap de setmana, quan hi vaig anar, hi havia moltes famílies amb infants, cosa que també fa il·lusió. Sempre s’hi redescobreix, més enllà de les exposicions temporals, algun tresor que no havies percebut o havies oblidat, el mateix que quan rellegeixes un bon llibre. 

És un d'aquells espais que he visitat molt sovint, des de ben joveneta, ha patits alts i baixos, un cert oblit en algunes èpoques o canvis inexplicables d'orientació. Ara sembla haver consolidat el seu paper i el seu espai a la ciutat. Hi havia dut sovint alumnes, sobretot de l'antiga EGB, la ubicació a Montjuïc fa que sigui un espai adient per a les sortides escolars. Fa anys van editar uns materials didàctics molt interessants, que ens van ser molt útils. Parlo d'un passat que ja sembla remot i suposo que l'oferta educativa continua excel·lint.

Tan sols vaig ensopegar-me amb un inconvenient, habitual des de fa anys als museus i exposicions: la manca de seients còmodes on poder, per exemple, gaudir d’informacions audiovisuals que has de copsar a peu dret. Considerant que la gent gran (per no dir 'vella', que els contemporanis se m'enfaden) conformem un grup important en això que en diuen consum cultural potser pagaria la pena un replantejament d’aquesta qüestió, de la qual m’he queixat en diferents ocasions i en diferents llocs. 

Sovint experts relacionats amb el tema i gent diversa m’ha donat la raó però en aquest cas, com, per exemple, en això de demanar més zones d’ombra gratuïtes a la platja, tinc la sensació de què és allò de predicar en el desert. En aquest museu, a més a més, no es compta amb una cafeteria amb cara i ulls, un servei que fa més agradable les visites a espais d'aquest tipus i possibilita el descans i l'aturada amable. M'imagino que hi ha problemes d'espai i potser el que dic sigui una frivolitat, però crec que una bona remodelació trobaria una solució adient, el mateix pel que fa a comptar amb una botiga més ben assortida.

9.6.21

VIDES DE DONA, AL CINEMA I AL COSTAT DE CASA

 



He llegit fa poc un llibre interessant, una mica irregular, inspirador i divertit: Vidas de mujer que el cine cuenta. És un d'aquells llibres que em van regalar per Reis i va quedar una mica oblidat en aquestes piles de llibres que esperen ser llegits i que, en els darrers anys, m'aclaparen una mica perquè la meva velocitat lectora ja no és la d'abans.

El llibre l'ha escrit una senyora amb una brillantíssima carrera en l'àmbit judicial, avui fiscal emèrita, Ángeles García, que deu ser, més o menys, de la meva quinta. Fa un repàs llarg per la història del cinema fixant la mirada en la figura de la dona i en com l'ha reflectida aquest setè art tan lligat a la nostra memòria sentimental.

Sense proposar-s'ho el llibre esdevé un catàleg molt pràctic a l'hora, per exemple, d'endegar cinefòrums o d'escriure sobre societat i cinema. El llibre et fa fixar en detalls i situacions que no havies analitzat, no és un llibre acadèmic ni obra d'un expert en el tema, és un assaig escrit sense complexos i des de la visió, molt personal, de l'autora. Es pot llegir d'una tirada o no i tenir-lo com a consulta, recordes títols diversos i en descobreixes molts altres, i, en molts casos, canvies la teva mirada tradicional sobre algunes pel·lícules de culte.

En aquests darrers anys hi ha hagut un rellevant rebrot feminista que, com sempre que es parteix de situacions absolutament injustes socialment acceptades i defensades, pot haver caigut en nous dogmatismes, no diré que no. Al capdavall això ha passat amb moltes coses. Copso algunes inquietuds masculines, però també femenines en casos puntuals, que incideixen en allò de 'ara s'estan passant'. 

Hi ha una tendència en determinades situacions en triar una dona per davant d'un home, una tendència que, ben analitzada, sovint no va més enllà d'un cert folklorisme: noms de carrers, pregons de festa major, premis locals... Se suposa, des de la crítica raonada, que s'ha de triar una dona quan ho mereix. Però una anàlisi seriosa del passat demostra que molts homes guardonats o distingits amb tota mena de reconeixements tampoc no s'ho mereixien gaire. La vida no és pas justa sempre i en tot moment. És curiós comprovar que, quan, per exemple, els partits polítics, han cercat dones per quedar bé n'han trobat de ben brillants i preparades. 

Una vegada, en una escola on vaig estar, fa anys, amb una majoria de mestres de parla castellana, funcionaris típics, vaig dir alguna cosa sobre Catalunya i el català i la postguerra. La directora, bona persona però curta de mires, va protestar, dient que a la resta d'Espanya també havien patit molt. Els catalans, a l'hora de reivindicar, també ens estàvem passant, segons ella. Podria posar molts exemples, una vegada em van voler demostrar, amb xifres, que a les guerres havien mort més homes que dones. Oh, és clar, anaven al front manats per homes, precisament. Entrant en aquests debats inútils pot ser que acabis donant la raó a alguns plantejaments de l'extrema dreta sobre, per exemple, denúncies falses d'algunes dones sobre maltractaments o violacions.

Alguns premis grossos, grossos pel que fa a calerons, la resta és faramalla, el d'Honor, els Planeta, els Nobel, s'han donat a molts més homes que dones. Una vegada vaig comentar a un amic, amb ironia, que ara s'havien de donar determints premis i reconeixements tan sols a dones, fins que no hi hagués paritat, tot i que em confomaria en arribar a una tercera part. Diria que es va inquietar i molestar. No crec que cap associació amb majoria masculina hagi protestat mai a fons quan tot anava a parar als senyors, càrrecs, premis i la resta. En el cas, per exemple, del Premi d'Honor, tan sols recordo una tímida referència de Benet i Jornet, en pau descansi, quan li van donar a ell, i ja em va semblar un exotisme.

L'interès dels homes per llibres de dones és molt feble, ja vaig comentar que en un curs recent online en el qual vaig col·laborar, sobre la dona a la literatura catalana, no es va apuntar cap home, llevat del fet que l'organitzador era un xicot. He participat en cursos sobre temes d'història, en general, i sempre hi havia senyors, tot i que en determinades activitats culturals la majoria d'assistència femenina, avui, és ben evident. Rebecca Solnit, una feminista actual, molt interessant, al llibre Els homes m'expliquen coses narra una divertida anècdota, en una festa cultural un conegut li recomana un llibre de tema feminista, doncs resulta que l'autora del llibre és la mateixa Solnit, quan el senyor s'adona de la relliscada fa l'orni i, a sobre, resulta ben evident que no s'ha llegit el llibre. 

És clar que les generalitzacions sempre son injustes i, de vegades, també en broma, cosa que no tothom entén, quan es fa referència a determinats capteniments dels homes, jo afegeixo, parafrasejant allò que deien alguns homes, quan feien referència a la manca de castedat femenina i posaven totes les senyores al mateix sac: menys el meu pare i el meu germà.

Aquests temes sovint es debaten sense ironia ni humor intel·ligent, ens tornem massa seriosos, darrerament. Admeto que ja costa fer broma sobre el que sigui, hem canviat, en molts aspectes per millorar, els acudits sobre quecs, sords, deficients psíquics, jueus, negres, sogres, homosexuals o dones lletges ens grinyolen molt, avui. No fan gràcia, al menys, a mi. Allò de la correcció política s'ha estès com una taca d'oli i de vegades, però aixo no vol dir que no parteixi d'una realitat. A mi em feia riure molt l'Eugenio i quan el torno a sentir, en gravacions retrospectives, em fa angúnia el munt de disbarats que s'amollen en les seves rastelleres d'acudits, amb poques excepcions.

Mentre les referències insultants a l'homosexualitat avui van minvant i es condemnen, encara és molt freqüent escoltar puta o fill de puta com a insult groller, fins i tot en el teatre. Admeto que costa trobar insults de gruix originals i contundents pero la normalització d'alguns mots, sense que desvetllin inquietud, em costa d'entendre. 

Per tot arreu sura el passat, tan injust, tan absurd, tan difícil d'entendre si no admetem que les mentalitats canvien i que l'empatia amb els avantpassats és molt difícil. En l'acte que comentava fa uns dies, a l'entorn de la reivindicació sobre la reparació del Monument a la Sardana, la soprano, en acabar alguna cançó tradicional, no es va poder estar de comentar el masclisme de la tradició quan, per exemple, el mariner fill del rei d'Anglaterra salpa i s'emporta la noia que volia seda, per les bones. Potser son aspectes obvis que no cal ni comentar però em temo que no ens en podem estar de fer-ho, en determinades situacions.

Aquestes evidències no volen dir que, avui, no es pugui gaudir amb la cançó tradicional, amb les òperes on maten dones per gelosia, amb les pel·lícules on la dona té com a objectiu un bon matrimoni i, si no l'aconsegueix, ha de dedicar-se a les seves tasques domèstiques, feliç i contenta. Es com si volguéssim eliminar totes les Hazañas bélicas del repertori. La història és com és i, per sort, al menys de moment i en una part de la societat mundial, sembla que la mentalitat ha anat canviant força i que les dones accedeixen, si volen i tenen interès, a estudis i llocs de treball impensables fa quatre dies.

El llibre d'Ángeles García té el mèrit de ser la veu de la veïna, de la veïna culta i preparada però no pas especialista en cinema, tot i que hi entén a dojo. És una mica allò del poema de León Felipe, del romero, que al capdavall quan no se sap l'ofici és quan es fa millor. Et fa palesar obvietats, com ara que en una sèrie nòrdica i moderna, com Borgen, que a mi em va encantar, la professionalització a temps complet de la protagonista provoca problemes familiars diversos, separació matrimonial i traumes de la fillada. Sempre sura per tot arreu, el de sempre. 

Avui han sorgit moltes dones directores, en el mon del cinema, un gran nombre de les quals en països emergents, païso amb molts més problemes que a casa nostra. No sempre van juntes la qualitat cinematogràfica i el missatge ètic i reivindicatiu, és clar. El que no s'ha de fer es posar-se nerviós quan noies d'avui recorden que homes com Picasso van ser abusadors i maltractadors. El que no es pot fer és amagar-ho, com tampoc no s'han d'amagar les tendències feixistes de grans personatges, poetes, literats, artistes en molts àmbits. Tampoc de les dones, evidentment. Hauríem de ser tots prou grans per entendre que hi ha matisos i, fins i tot, èpoques vitals lligades a mentalitats, costums, tradicions i tendències polítiques, fins i tot.

Les biografies son poc amables si son serioses, l'espècie humana és com és i encara gràcies que sembla que, de tant en tant, amb alguns salts enrere, evoluciona i tot. De vegades és divertit comparar entrades a la viquipèdia, per exemple, en català i castellà. A cadascuna s'explica el que convé, sense dir mentides, però obviant allò que no toca, una manera de fer recurrent i oportunista, com allò de Sartre que no volia explicar els crims estalinistes, que coneixia a la perfecció, per tal de no desmotivar la classe obrera comunista. Una amiga, amb allò del centenari del Jaume I, em va comentar que havia llegit que aquest rei nostrat i mitificat  també havia fet molts disbarats i s'havia quedat parada. En els primers temps de la democràcia sovint sorgia allò de la llibertat i el llibertinatge. En un acudit Perich definia el llibertinatge com a llibertat espanyola. 

En tot cas, deixem que els excessos del feminisme radical facin via, son excessos de poca volada, que, malauradament, la realitat demostra que no son pas tan excessius. En el llibre de cinema que he citat no hi ha radicalitat sinó feminisme constructiu i lúcid, comprensiu amb un passat que ja no es pot canviar, i força ironia. Al cinema de postguerra li devem molts somnis, les sales de barri eren un lloc amable, de socialització veïnal i malgrat que ens venien una imatge edulcorada de l'amor i de la família, amb poques excepcions, ens en vam sortir prou bé. O així m'ho sembla. El feminazisme encara no existeix, i ni tan sols en cap llibre ni sèrie de ciència ficció s'ha plantejat, de moment, que jo sàpiga, estossinar els homes per fer lloc al planeta i, a tot estirar, deixar una mica de semen congelat si no es vol acabar del tot amb la nostra espècie, molt sobrevalorada, ben mirat. No fa gaire temps vaig escoltar un biòleg de pes que, davant de la pregunta de què passaria si l'espècie humana se n'anava en orris, va comentar, amb envejable ironia, que potser els bacteris estarien molt contents.


https://www.llegir.cat/2021/06/critica-vidas-de-mujer-que-el-cine-cuenta-maria-angeles-garcia/

6.6.21

EL DARRER ATAC, PER ARA, AL MONUMENT A LA SARDANA DE MONTJUÏC

 


Ahir vaig pujar a Montjuïc per assistir al tradicional acte reivindicatiu que cada més organitza el grup Que no s'apagui l'aire, reclamant l'arranjament del Monument a la Sardana, que porta temps amb els vuit sardanistes mutilats de forma salvatge, sense que els responsables municipals semblin disposats a arranjar-lo d'una vegada. A nivell individual, tant jo com d'altra gent que conec, hem enviat queixes a l'ajuntament, responen de forma amable, tot s'ha de dir: que ho tenen present, que ho faran quan puguin... No en diuen procrastinació, d'aquesta manera de fer?

Aquest monument ja ha patit atacs diversos, l'any 2014 el van mutilar encara més a fons però l'arranjament va ser més ràpid i eficient. A causa de la simbologia del conjunt les sospites fan pensar que al darrera hi ha evidents qüestions ideològiques. Tot i amb això, que no negaré pas, he vist malmetre tot tipus de monuments, i mai no s'han aclarit les autories de les bretolades. Per citar de memòria recordaré quan fa anys li van tallar el cap a la Raquel Méller del Paral·lel. Darrerament va desaparèixer una estatua de bronze d'una font de les Drassanes, era la imatge d'un noi i en van deixar els peus. En aquest cas es pot pensar que la intenció era aprofitar el metall. Qui sap. A la Plaça de les Naves, del Poble-sec, hi ha una estàtua de Borrell, una mare i un nen, ara és una còpia ja que l'original, de marbre, el van trinxar, literalment parlar, quan feia poc temps de la penúltima remodelació de l'espai.



El Monument a la Sardana es troba en una de les antigues entrades del Parc d'Atraccions de Montjuïc, lloc que moltes vegades he recordat, un lloc d'entreteniment popular, ben situat, molt estimat per la gent i força enyorat pels qui en vam gaudir. La història del seu final va ser lamentable, mal explicat, una d'aquelles tristes històries sense sentit que responen a interessos econòmics maquillats amb rotllos de tot tipus sobre la necessitat dels canvis. 

En aquell cas es va parlar de Montjuïc com a zona verda per definició però els mateixos poders públics han fomentat intervencions diverses en un sentit ben diferent, com ara el macro hotel de Miramar o l'exagerat telefèric turístic actual, veus autoritzades com ara la de l'historiador Oriol Granados i d'altres ja van escriure sobre el tema en el seu moment, sense èxit. Un recull d'hemeroteca seriós i comentat sobre el que s'ha fet o deixat de fer a Montjuïc al llarg del temps ompliria enciclopèdies. Tampoc no negaré algunes millores puntuals però la manca d'una idea global sobre la muntanya ha contribuït a la proliferació d'alguns disbarats irreversibles i la cosa no és d'ara, ve d'anys i panys. 



Personalment crec que l'eliminació del Parc va tenir a veure amb la intenció de promocionar de nou el Tibidabo, amb el senyor de la Rosa pel mig i connivència política de tota mena, una mena de conxorxa econòmica que no he pogut esbrinar mai del tot. El procediment habitual és no renovar concessions, deixar que tot es malmeti, fins que la mateixa gent demani que l'espai se suprimeixi de tant degradat com està. Tot va començar amb l'eliminació del transport públic que hi arribava, per exemple.

Aquest dissabte calorós el sol es va amagar una mica, cosa que va afavorir l'acte, sobri i breu, amb referències històriques sobre la sardana a càrrec de l'historiador Solé i Sabaté, en l'intent de desmentir els disbarats que s'amollen sobre la dansa, per part de la modernitat ignorant, i un bonic i breu recital de cançons tradicionals catalanes, amb cloenda i cant de Els Segadors. 

En aquest enllaç podeu escoltar com va sorgir aquest grup reivindicatiu, per sort de tant en tant sorgeixen iniciatives d'aquest tipus, al marge dels canals oficials, que tot ho volen controlar. 

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/sardanes/que-no-sapagui-laire/audio/1097426/

El tema de la sardana ha patit un menyspreu progressiu, els programes de televisió son ja inexistents i residuals i els de ràdio es mantenen en horaris tradicionals poc adients per a la promoció seriosa, com ara els matins dels diumenges. Ara toquen castellers i futbol femení, es com allò dels prestatgets literaris que deia Calders, en lloc de sumar tenim tendència a la resta o sostracció.

Copio alguns enllaços d'interès sobre el monument, la seva història i els seus patiments i d'altres aspectes relacionats amb el meu estimat i malmès Montjuïc. 


http://www.elpuntavui.cat/article/2-societat/5-societat/787833-el-monument-a-la-sardana-de-montjuic-mutilat.html

http://www.endrets.cat/indret/1898/monument-a-la-sardana-montjuic-ca.html

https://www.lavanguardia.com/vida/20070403/51322574711/la-montana-de-montjuic-esta-en-peligro.html


Copio també el preciós poema de Miquel Desclot, un dels meus poetes preferits, que ha inspirat el nom d'aquest coratjós gup reivindicatiu. Per cert, se m'acut que potser, en el fons, tot té a veure també amb la mania a l'art figuratiu per part de determinada modernitat, el mateix que es té mania, avui, a la poesia que té ritme i rima. 


El campaner de Taüll
porta una barba tan blanca
com la del bon Pirineu
i una cabellera llarga;
té un didal de mar als ulls
i el xaloc a la mirada;
és tan alt com el cloquer
i més vell que la campana.

Un pit-roig al finestró
l'ha desvetllat a trenc d'alba
i el campaner de Taüll
ha enfilat, corrents, l'escala,
calçat amb esclops de sol,
a dir el seu somni d'albada
al tornaveu de la vall.
I ha desfermat la campana.

Qui l'ha sentit de primer
ha estat el vell del vilatge
d'Erill la Vall, que no dorm,
i després el vell de Caldes
i després el de Boi,
que són gent de la contrada,
i s'ajunten amb delit
a la crida inesperada.

Així s'encenen al vent
la gent de Ponts i Oliana,
la d'Andorra i de Bellpuig,
la de Portbou i l'Escala.
De Ripoll i la Bisbal,
la de Berga i de Terrassa.
La d'Amposta i el Masnou,
la de Valls i Vilafranca...

Les batallades, a peu,
també fan la serralada
i incendien Perpinyà,
Argelers, Ceret i Prada...
I se'n van a Manacor,
a Maó i a Eivissa, en barca,
i a Gandia, Vinaròs
i Guardamar, en tartana.

El campanam revoltat
fa tremolar tot el mapa,
que s'agita com un mar
i que aixeca grans onades.
I el campaner de Taüll,
des de dalt de la muntanya,
campaneja com un foll
perquè no s'apagui l'aire.

 

2.6.21

QUAN ANÀVEM A LA FIRA DE MOSTRES A AGAFAR BARRETS I PAPERASSA


El primer de juny, en d'altres temps, quan jo era petita i joveneta, començava la Fira de Mostres. No queda bé dir, avui, res de bo de l'alcalde Porcioles però, entre les seves ombres especuladores hi ha també la lluminària d'una Barcelona, mare o àvia de l'actual, en la qual es van arranjar espais diversos, com el mateix zoo, i es va començar a promocionar el turisme i se la va titllar de 'ciudad de ferias y congresos'. De fet el Mirador de l'Alcalde és de l'alcalde mencionat, però això de treure el nom del rei, el duc, l'alcalde o qui sigui és un recurs recurrent per esborrar del mapa referents incòmodes i quedar bé amb poc gasto. Recordo la seva presència en la inauguració del Mirador, en unes festes de la Mercè d'aquelles d'abans, el lloc m'agrada, amb aquell terra tan original, les seves vistes i els seus brolladors.

Jo havia vist, durant la processó del Corpus, com gent de tota mena i condició, de forma espontània, aplaudia l'alcalde, que hi anava mudat i amb el corresponent ciri gros a la mà, devia ser allò de l'eròtica del poder. Molta gent dels primers ajuntaments, arquitectes emblemàtics i d'altres professionals de prestigi, havien treballat a la Casa Gran en els temps del senyor Porcioles, Maragall mateix intentava reivindicar el seu record en algun moment. El mon és com és, ambigu, amb matisos, i perdre els matisos sí que és perdre identitat, com es va constatar ahir, per exemple, en el programa a l'entorn de l'exitosa exposició sobre les fotografies trobades del senyor Campañà.

Més enllà de polítiques, alcaldes i matisos, els primers dies de juny eren una gran festa popular car la majoria de gent 'del poble' anàvem a la Fira, la fiera campionaria, com repetíem a escola, ja que hi havia cartells on la mencionaven en diferents idiomes i la referència italiana ens feia molta gràcia. La gent privilegiada aconseguia 'vales' per entrar sense pagar, no era difícil, com tampoc ho era aconseguir-ne per a consumicions de productes diversos.

Els anys d'or d'aquella fira van ser els seixanta, després tot es va diluir en salons especialitzats i fins i tot, amb els anys, van fer desaparèixer, encara no entenc el perquè, l'emblemàtica Torre de la Llum, símbol del conjunt i centre de la Plaça de l'Univers, per malnom Plaça de la Gana, car allà era on es consumien els berenars diversos i es canviaven vales per espècies. Un producte estrella eren els gelats, aleshores encara, més enllà dels cornets de barri, un luxe. També era habitual el consum d'entrepans, els frankfurts tenien molt d'èxit, aleshores. 

Les criatures i el jovent tendre teníem la dèria gairebé malaltissa d'arreplegar paperassa, fos com fos, fent cues desordenades, si calia. Propagandes diverses, que feien una olor profunda de paper nou, amb fotografies boniques, que servien per jugar i retallar i que acabaven a Cal Drapaire, en gairebé tots els casos. Un producte estrella eren les bosses publicitàries, on podies desar els papers, i els barrets de cartró publicitaris, amb cresta de gall el d'Avecrem o de xinès antic el del Flan Chino El Mandarín. Te'ls lliuraven si compraves petits lots de productes d'aquelles marques. Així mateix podies aconseguir globus, que en un passat remot es deien bombes. Recordo d'altres propagandes molt encertades, una vegada els del Frigo donaven uns bloquets en els quals les fulles eren de sabó. O les flors de Can Corrons, uns ventalls de cartró en forma de flor que feien olor. Recordo també uns ninots de cartró amb uns forats per on podies passar els dits i fer veure que eren les cames.

A l'escola els devien donar entrades i les monges ens hi portaven, quan ja érem una mica grandetes, i ens deixaven molta llibertat per voltar. Una vegada, devíem tenir uns tretze anys, una amigueta es va empitofar bevent vi gràcies a uns vales que li havia donat un seu parent que tenia una botiga de barri. La monja ni se'n va adonar. Avui sortirien al diari la monja, l'oncle imprudent i aquell que va servir vi a la nena, hem arribat a uns extrems proteccionistes surrealistes que contrasten sovint amb una realitat que no es pot encotillar com voldrien els responsables. De tota manera sempre passen coses de les quals els adults no ens assabentem ja que els infants i els joves tenen el seu mon, els seus riscos i els seus secrets, cada generació els específics de l'època.

Després hi anàvem amb colla, ja d'adolescents més espigades, i era fàcil fer coneixences amb xicots de la nostra edat, entre aquelles multituds, un alicient evident per fer-hi cap. La fira durava uns vint dies, de vegades menys, i, pel que fa al temps, que sembla que sempre hagi estat per l'estil, res d'això. Hi havia anys en què feia molta calor i d'altres en què feia fresca i havies de dur una 'rebequeta'. I anys de pluja, també. De tota manera la calor, com en el cas del Corpus, era el més habitual. La Fira de Mostres i L'Ou com Balla i les processons eren el preludi de l'estiu, l'olor dels fulletons publicitaris de paper couché anava barrejada amb una sentor de maquinària encatifada i de gent sorollosa i suada. Sempre et trobaves algú conegut, per allà dins, i en anys privilegiats s'hi anava més d'una vegada.

La Fira de Mostres i el Parc d'Atraccions de Montjuïc van ser espais de lleure popular transversal, avui perduts en la memòria de la gent modesta. No és que sigui nostàlgica o, si de vegades ho soc, és perquè ja soc gran i aleshores era jove. Ara hi ha espais i llocs de lleure que els joves d'avui recordaran quan siguin vells, com ha passat sempre. Demà dijous, per la tarda, organitzada per l'Associació de la Casa de la Premsa del carrer de Lleida, fan una xerrada online sobre la història de la Fira de Mostres i un debat sobre el futur de tots aquells espais o del que en queda. Veure'm. O potser ja no ho veuré perquè sovint les coses canvien i els projectes s'allarguen en un futur gairebé infinit i que no podem ni imaginar. 

Per cert, he mirat pel blog i veig que fa deu anys vaig escriure sobre el tema i, més o menys, vaig dir el mateix que avui, coses de la vida i dels records persistents

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2011/06/de-quan-anavem-la-fira-cercar.html