29.6.21
PASSAT I PRESENT DE SANT PERE I EVOCACIÓ D'UN FERRER DE CATEGORIA
26.6.21
RONDALLES ACTUALITZADES I ROBOTS DE BON VEURE
Ahir, divendres, al cinefòrum virtual de Tot Història vam parlar a l'entorn de la pel·lícula Ex Machina (2014). No havia vist abans la pel·lícula i, en ocasions, crec que això pot ser un avantatge, com en el cas dels llibres. També vaig intentar, cosa difícil avui, no llegir res sobre ella fins no haver-la vist. Tot ens condiciona, al capdavall, i cada dia costa més acostar-te a l'art, la literatura o el que sigui de forma lliure del tot i intel·lectualment virginal.
Ex Machina s'ha definit, en general, com a thiller psicològic de ciència-ficció. El seu director és Alex Garland, escriptor i guionista que es va estrenar com a director de cinema amb aquesta historia. De forma molt resumida se suposa que ens explica la història d'un jove programador brillant, convidat per l'executiu en cap de la seva empresa a viatjar a la llunyana i solitària casa d'aquest per realitzar un Test de Turing a un robot humanoide. La prova, proposada el 1950 per aquest matemàtic, que els ignorants en aquests temes hem conegut gràcies al cinema, rau en com arribar a esbrinar si una màquina té un comportament intel·ligent i pot pensar.
La ciència-ficció és un camp molt extens que permet dolls d'especulació i imaginació. En aquest gènere, que té les seves devocions, tant en literatura com en cinema, hi podem trobar coses molt diferents, sovint relacionades amb un futur més o menys previsible que, de fet, reflecteix gairebé sempre les nostres pors col·lectives i individuals del present. Hi ha persones que han escrit ciència-ficció a partir de coneixements seriosos sobre el camp de la ciència i d'altres que han escrit llibres remarcables sense necessitat de tenir aquests coneixements. Les utopies i les distopies s'han adscrit al gènere, no sempre de forma prou raonada, de la mateixa manera que hi ha qui t'assegura que, per exemple, Crim i càstig, és novel·la negra. I és que les etiquetes sembla que ajuden a vendre, tot i que de vegades fan un efecte contrari i no desitjat.
Ex Machina és una història que es presta al debat, ja recurrent, a l'entorn de la intel·ligència artificial, la consciència, la rebel·lió del robot enfront del seu creador, i un munt de temes que suren per la pel·lícula. Compta amb un repartiment limitat però brillant i efectiu, Domhnall Gleeson, Alicia Vikander, Oscar Isaac i Sonoya Mizuno en un paper menor, però rellevant. Tots i totes estan molt bé, segons la meva subjectiva opinió. Opinar sobre la versemblança de la història em sembla inútil, i també m'ho sembla intentar especular sobre la intel·ligència i consciència de les màquines i els robots.
La narració beu en moltes fonts, en la tradició més ancestral, al capdavall el déu tradicional cristià fa homes, perquè es deu avorrir, i àngels que se li rebel·len, se li enfronten, i fins i tot el voldran matar. Té elements de rondalla de por que evoquen Els tres pèls del dimoni o Barba Blava. I en alguns casos fa pensar en pel·licules de culte, com ara La huella, original i remake, amb dos homes d'edat diferent immergits en un estrany joc amb previst final tràgic i, en els dos casos, en una mansió claustrofòbica, rareta i solitària, que també ens pot recordar la de Parásitos o la de Rebeca. El sistema electrònic que permet observar el que sigui evoca el Gran Germà, fins i tot en les seves derivacions frívoles televisives. I podem entrar, així mateix, en el tema de Frankestein o fins i tot en allò d'Hildegard i la seva mare abusiva. Això de l'aparença humana que, a sota, no és res més que un conjunt de connexions o, com a V, un llangardaix terrible es, així mateix, un tema molt ben aprofitat.
El director ha tingut molta grapa a l'hora d'aconseguir que amb pocs decorats, poca gent i poca acció tot mostri la seva coherència, que no vol dir versemblança. Algunes veus feministes han incidit en això de què el savi bevedor, masclista, esportista i, potser, guillat, però no pas més que molta gent de pes, tan sols faci senyores, senyores joves i de bon veure. Pero, al capdavall, en el mon típic masculí ja fa anys que existeixen les nines inflables i coses més estranyes. I, al capdavall, aquesta roboteta de bon veure, gairebé angelical, acabarà per alliberar-se dels senyors i de l'espai i guillarà, amb talons de pam i mig i vestida de noia elegant, amb faldilleta, en un interessant final molt obert, que provoca més especulacions i força derivacions teòriques a l'hora de debats distrets i profunds.
Sobre la pel·lícula, amb força premis i reconeixements, es pot llegir i escoltar de tot. Té la seva màgia perversa i és lògic que existeixin opinions per a tot els gustos. O que s'ironitzi sobre qui, per exemple, neteja una casa tan gran i complexa. És clar que la intel·ligència artificial pot fer de tot però, normalment, no s'entra a fons en temes domèstics ni quotidians, en aquestes històries. A nivell personal i des de la meva ignorància irreversible no crec pas que les màquines arribin a tenir consciència ni intel·ligència, al menys com hem entès, fins ara, aquests dos conceptes tan fràgils i relliscosos. I és que hi ha humans -i humanes, no discriminarem- que no tenen o no semblen tenir ni una cosa ni l'altra.
24.6.21
UNA FI DEL MÓN NO ÉS LA FI DEL MÓN, PERÒ POTSER ES PITJOR I TOT
https://www.rtve.es/alacarta/videos/documaster/palabras-fin-mundo-unamuno/5942546/
23.6.21
DIVAGACIONS ETÈRIES PER A UNA REVETLLA SINGULAR
21.6.21
HOMENATGE A BENET I JORNET, A L'OMBRA D'EN MANELIC
M'assabento avui de l'homenatge que es va fer ahir, diumenge, a Benet i Jornet, precisament el dia després de l'acte de dissabte, a càrrec del grup que no s'apagui l'aire, reivindicant l'espai i el monument a Guimerà, amb l'estàtua d'en Manelic, lloc on també es va fer l'homenatge d'ahir.
Confesso que no me'n vaig assabentar i, com jo mateixa, m'imagino que molta altra gent, altrament algun comentari hauria escoltat dissabte ja que en algun moment vam mencionar Benet i a l'acte del dia 19 hi havia moltes persones vinculades al mon del teatre.
Es fan moltes coses a la ciutat i és fàcil que ens en passin unes quantes per alt. Llàstima també que no hagués arribat prou informació a les associacions veïnals de l'entorn. Diuen que hi havia cinquanta persones però n'hi podia haver hagut moltes més amb una mica de promoció prèvia.
En tot cas, m'alegro que es faci un acte d'aquest tipus davant de l'estàtua d'en Manelic i tant de bo això no sigui un bolet. El lloc es va mencionar en els mitjans com a Jardí de les Estàtues o de les Escultures, no es va recordar en cap moment que havien estat els Jardins d'en Manelic i que en èpoques passades havien acollit actes culturals diversos.
Pel que he llegit, la filla de Benet i Jornet va protestar en algun moment dels homenatges previstos a escriptors que havien mort durant la pandèmia, autors en castellà, per cert, en comparacio amb l'oblit de la mort de Benet. Sembla que l'ajuntament va entomar la crítica i el repte i va programar aquest acte institucional i amb molt 'bon rotllo', que diuen.
Tenir fills o nebots que et reivindiquin és una sort per al record i la posteritat. En tot cas em sap greu no haver sabut d'aquest homenatge abans ja que hauria tornat a Montjuïc i a contemplar en Manelic, malgrat que ja no sigui el titolar dels jardins que foren seus. I segurament molta gent del Poble-sec, barri veí del d'origen del dramaturg, m'hauria acompanyat.
20.6.21
PLANY D'EN MANELIC, DE MONTJUÏC ESTANT
Monòleg d’En Manelic, des de la posteritat
Alguns guillats encara em reivindiquen,
alguns actors i actrius em fan reviure,
tot i que matar llops, avui, no toca,
i ja no saps ben bé com pots ser lliure.
Els Sebastians fan bitlles i fortuna,
les Martes explotades son legió,
i els Manelics, pobrets, encara gràcies
si tenen feina a algun escorxador.
Amb monument bonic i reeixit,
a Montjuic van fer-me un homenatge,
amb música i poemes, i vaig ser
català universal, gran personatge.
Fins i tot el pessebre casolà
posava un Manelic a la muntanya.
avui és més famós el caganer
que aquest humil pastor de mala ganya.
Entre flors, platabandes i arbres bells
vaig saber de tragèdies i de festa,
la Terra Baixa, ja us ho havia dit,
és un mal lloc per a la gent honesta.
I així vaig anar fent, fins que un bon dia
es pot ben dir que em varen expropiar,
entre disseny i entre fatxenderia
un raconet ben just em van deixar.
I de ben poc que no se m’estossina
i em transformen en ferros rovellats,
que aquest és el destí de tots els homes,
fins i tot dels herois imaginats.
Encara bo que no van gosar fer-ho,
em van deixar un espai molt reduït,
entre pedrots estranys i avantguardistes,
i em van tapar la vista a l’infinit.
Si vaig ser símbol de revolta i rauxa,
d’amor i llibertat i grans passions
avui m’he convertit en tot un clàssic
d’aquells que encaren suren pels racons.
I per aquests verals contemplo irònic
l’esperit vivent de l’Àngel Guimerà
que al de Joan Miró li fa brometa
i li reclama el lloc que va ocupar.
De tant en tant algú encara em visita,
recorden el meu triomf universal,
llegeixen les paraules inventades
i em fan feliç de forma temporal.
I, de moment, al menys, em deixen viure,
en aquest lloc petit de Montjuïc,
i escolto alguna iaia que a la neta
li recorda qui era en Manelic.
16.6.21
M. C. ESCHER A LES DRASSANES, UN MOTIU MÉS PER ANAR AL MUSEU MARÍTIM
Les més de 200 obres originals ofereixen una retrospectiva dels enigmàtics esbossos i els paradoxals dissenys d’aquest autor, començant pels seus primers gravats i dibuixos realistes inspirats en la natura i el paisatge d’Itàlia. L’exposició incideix en la tessel·lació i en la transformació de figures que il·lustren com la metamorfosi es va convertir en un element del seu art, combinant fantasia i geometria. Escher va crear imatges inesgotables, executades amb un detallisme i una precisió del tot excepcionals, i va arribar a la representació de l’infinit. La comunitat científica internacional ha valorat l’obra de M. C. Escher com un símbol de la interrelació entre art i ciència. Tot i que el seu coneixement de les matemàtiques era principalment visual i intuïtiu, Escher va inventar mons infinits, que no deixen indiferent ningú, amb clars referents a una natura absolutament naturalista però susceptible de transformar-se en inesperats elements abstractes.
INCERTESES, RECORDS I COMENTARIS
14.6.21
L'ENIGMA IBER, AVUI
9.6.21
VIDES DE DONA, AL CINEMA I AL COSTAT DE CASA
He llegit fa poc un llibre interessant, una mica irregular, inspirador i divertit: Vidas de mujer que el cine cuenta. És un d'aquells llibres que em van regalar per Reis i va quedar una mica oblidat en aquestes piles de llibres que esperen ser llegits i que, en els darrers anys, m'aclaparen una mica perquè la meva velocitat lectora ja no és la d'abans.
El llibre l'ha escrit una senyora amb una brillantíssima carrera en l'àmbit judicial, avui fiscal emèrita, Ángeles García, que deu ser, més o menys, de la meva quinta. Fa un repàs llarg per la història del cinema fixant la mirada en la figura de la dona i en com l'ha reflectida aquest setè art tan lligat a la nostra memòria sentimental.
Sense proposar-s'ho el llibre esdevé un catàleg molt pràctic a l'hora, per exemple, d'endegar cinefòrums o d'escriure sobre societat i cinema. El llibre et fa fixar en detalls i situacions que no havies analitzat, no és un llibre acadèmic ni obra d'un expert en el tema, és un assaig escrit sense complexos i des de la visió, molt personal, de l'autora. Es pot llegir d'una tirada o no i tenir-lo com a consulta, recordes títols diversos i en descobreixes molts altres, i, en molts casos, canvies la teva mirada tradicional sobre algunes pel·lícules de culte.
En aquests darrers anys hi ha hagut un rellevant rebrot feminista que, com sempre que es parteix de situacions absolutament injustes socialment acceptades i defensades, pot haver caigut en nous dogmatismes, no diré que no. Al capdavall això ha passat amb moltes coses. Copso algunes inquietuds masculines, però també femenines en casos puntuals, que incideixen en allò de 'ara s'estan passant'.
Hi ha una tendència en determinades situacions en triar una dona per davant d'un home, una tendència que, ben analitzada, sovint no va més enllà d'un cert folklorisme: noms de carrers, pregons de festa major, premis locals... Se suposa, des de la crítica raonada, que s'ha de triar una dona quan ho mereix. Però una anàlisi seriosa del passat demostra que molts homes guardonats o distingits amb tota mena de reconeixements tampoc no s'ho mereixien gaire. La vida no és pas justa sempre i en tot moment. És curiós comprovar que, quan, per exemple, els partits polítics, han cercat dones per quedar bé n'han trobat de ben brillants i preparades.
Una vegada, en una escola on vaig estar, fa anys, amb una majoria de mestres de parla castellana, funcionaris típics, vaig dir alguna cosa sobre Catalunya i el català i la postguerra. La directora, bona persona però curta de mires, va protestar, dient que a la resta d'Espanya també havien patit molt. Els catalans, a l'hora de reivindicar, també ens estàvem passant, segons ella. Podria posar molts exemples, una vegada em van voler demostrar, amb xifres, que a les guerres havien mort més homes que dones. Oh, és clar, anaven al front manats per homes, precisament. Entrant en aquests debats inútils pot ser que acabis donant la raó a alguns plantejaments de l'extrema dreta sobre, per exemple, denúncies falses d'algunes dones sobre maltractaments o violacions.
Alguns premis grossos, grossos pel que fa a calerons, la resta és faramalla, el d'Honor, els Planeta, els Nobel, s'han donat a molts més homes que dones. Una vegada vaig comentar a un amic, amb ironia, que ara s'havien de donar determints premis i reconeixements tan sols a dones, fins que no hi hagués paritat, tot i que em confomaria en arribar a una tercera part. Diria que es va inquietar i molestar. No crec que cap associació amb majoria masculina hagi protestat mai a fons quan tot anava a parar als senyors, càrrecs, premis i la resta. En el cas, per exemple, del Premi d'Honor, tan sols recordo una tímida referència de Benet i Jornet, en pau descansi, quan li van donar a ell, i ja em va semblar un exotisme.
L'interès dels homes per llibres de dones és molt feble, ja vaig comentar que en un curs recent online en el qual vaig col·laborar, sobre la dona a la literatura catalana, no es va apuntar cap home, llevat del fet que l'organitzador era un xicot. He participat en cursos sobre temes d'història, en general, i sempre hi havia senyors, tot i que en determinades activitats culturals la majoria d'assistència femenina, avui, és ben evident. Rebecca Solnit, una feminista actual, molt interessant, al llibre Els homes m'expliquen coses narra una divertida anècdota, en una festa cultural un conegut li recomana un llibre de tema feminista, doncs resulta que l'autora del llibre és la mateixa Solnit, quan el senyor s'adona de la relliscada fa l'orni i, a sobre, resulta ben evident que no s'ha llegit el llibre.
És clar que les generalitzacions sempre son injustes i, de vegades, també en broma, cosa que no tothom entén, quan es fa referència a determinats capteniments dels homes, jo afegeixo, parafrasejant allò que deien alguns homes, quan feien referència a la manca de castedat femenina i posaven totes les senyores al mateix sac: menys el meu pare i el meu germà.
Aquests temes sovint es debaten sense ironia ni humor intel·ligent, ens tornem massa seriosos, darrerament. Admeto que ja costa fer broma sobre el que sigui, hem canviat, en molts aspectes per millorar, els acudits sobre quecs, sords, deficients psíquics, jueus, negres, sogres, homosexuals o dones lletges ens grinyolen molt, avui. No fan gràcia, al menys, a mi. Allò de la correcció política s'ha estès com una taca d'oli i de vegades, però aixo no vol dir que no parteixi d'una realitat. A mi em feia riure molt l'Eugenio i quan el torno a sentir, en gravacions retrospectives, em fa angúnia el munt de disbarats que s'amollen en les seves rastelleres d'acudits, amb poques excepcions.
Mentre les referències insultants a l'homosexualitat avui van minvant i es condemnen, encara és molt freqüent escoltar puta o fill de puta com a insult groller, fins i tot en el teatre. Admeto que costa trobar insults de gruix originals i contundents pero la normalització d'alguns mots, sense que desvetllin inquietud, em costa d'entendre.
Per tot arreu sura el passat, tan injust, tan absurd, tan difícil d'entendre si no admetem que les mentalitats canvien i que l'empatia amb els avantpassats és molt difícil. En l'acte que comentava fa uns dies, a l'entorn de la reivindicació sobre la reparació del Monument a la Sardana, la soprano, en acabar alguna cançó tradicional, no es va poder estar de comentar el masclisme de la tradició quan, per exemple, el mariner fill del rei d'Anglaterra salpa i s'emporta la noia que volia seda, per les bones. Potser son aspectes obvis que no cal ni comentar però em temo que no ens en podem estar de fer-ho, en determinades situacions.
Aquestes evidències no volen dir que, avui, no es pugui gaudir amb la cançó tradicional, amb les òperes on maten dones per gelosia, amb les pel·lícules on la dona té com a objectiu un bon matrimoni i, si no l'aconsegueix, ha de dedicar-se a les seves tasques domèstiques, feliç i contenta. Es com si volguéssim eliminar totes les Hazañas bélicas del repertori. La història és com és i, per sort, al menys de moment i en una part de la societat mundial, sembla que la mentalitat ha anat canviant força i que les dones accedeixen, si volen i tenen interès, a estudis i llocs de treball impensables fa quatre dies.
El llibre d'Ángeles García té el mèrit de ser la veu de la veïna, de la veïna culta i preparada però no pas especialista en cinema, tot i que hi entén a dojo. És una mica allò del poema de León Felipe, del romero, que al capdavall quan no se sap l'ofici és quan es fa millor. Et fa palesar obvietats, com ara que en una sèrie nòrdica i moderna, com Borgen, que a mi em va encantar, la professionalització a temps complet de la protagonista provoca problemes familiars diversos, separació matrimonial i traumes de la fillada. Sempre sura per tot arreu, el de sempre.
Avui han sorgit moltes dones directores, en el mon del cinema, un gran nombre de les quals en països emergents, païso amb molts més problemes que a casa nostra. No sempre van juntes la qualitat cinematogràfica i el missatge ètic i reivindicatiu, és clar. El que no s'ha de fer es posar-se nerviós quan noies d'avui recorden que homes com Picasso van ser abusadors i maltractadors. El que no es pot fer és amagar-ho, com tampoc no s'han d'amagar les tendències feixistes de grans personatges, poetes, literats, artistes en molts àmbits. Tampoc de les dones, evidentment. Hauríem de ser tots prou grans per entendre que hi ha matisos i, fins i tot, èpoques vitals lligades a mentalitats, costums, tradicions i tendències polítiques, fins i tot.
Les biografies son poc amables si son serioses, l'espècie humana és com és i encara gràcies que sembla que, de tant en tant, amb alguns salts enrere, evoluciona i tot. De vegades és divertit comparar entrades a la viquipèdia, per exemple, en català i castellà. A cadascuna s'explica el que convé, sense dir mentides, però obviant allò que no toca, una manera de fer recurrent i oportunista, com allò de Sartre que no volia explicar els crims estalinistes, que coneixia a la perfecció, per tal de no desmotivar la classe obrera comunista. Una amiga, amb allò del centenari del Jaume I, em va comentar que havia llegit que aquest rei nostrat i mitificat també havia fet molts disbarats i s'havia quedat parada. En els primers temps de la democràcia sovint sorgia allò de la llibertat i el llibertinatge. En un acudit Perich definia el llibertinatge com a llibertat espanyola.
En tot cas, deixem que els excessos del feminisme radical facin via, son excessos de poca volada, que, malauradament, la realitat demostra que no son pas tan excessius. En el llibre de cinema que he citat no hi ha radicalitat sinó feminisme constructiu i lúcid, comprensiu amb un passat que ja no es pot canviar, i força ironia. Al cinema de postguerra li devem molts somnis, les sales de barri eren un lloc amable, de socialització veïnal i malgrat que ens venien una imatge edulcorada de l'amor i de la família, amb poques excepcions, ens en vam sortir prou bé. O així m'ho sembla. El feminazisme encara no existeix, i ni tan sols en cap llibre ni sèrie de ciència ficció s'ha plantejat, de moment, que jo sàpiga, estossinar els homes per fer lloc al planeta i, a tot estirar, deixar una mica de semen congelat si no es vol acabar del tot amb la nostra espècie, molt sobrevalorada, ben mirat. No fa gaire temps vaig escoltar un biòleg de pes que, davant de la pregunta de què passaria si l'espècie humana se n'anava en orris, va comentar, amb envejable ironia, que potser els bacteris estarien molt contents.
https://www.llegir.cat/2021/06/critica-vidas-de-mujer-que-el-cine-cuenta-maria-angeles-garcia/
6.6.21
EL DARRER ATAC, PER ARA, AL MONUMENT A LA SARDANA DE MONTJUÏC
Ahir vaig pujar a Montjuïc per assistir al tradicional acte reivindicatiu que cada més organitza el grup Que no s'apagui l'aire, reclamant l'arranjament del Monument a la Sardana, que porta temps amb els vuit sardanistes mutilats de forma salvatge, sense que els responsables municipals semblin disposats a arranjar-lo d'una vegada. A nivell individual, tant jo com d'altra gent que conec, hem enviat queixes a l'ajuntament, responen de forma amable, tot s'ha de dir: que ho tenen present, que ho faran quan puguin... No en diuen procrastinació, d'aquesta manera de fer?
Aquest monument ja ha patit atacs diversos, l'any 2014 el van mutilar encara més a fons però l'arranjament va ser més ràpid i eficient. A causa de la simbologia del conjunt les sospites fan pensar que al darrera hi ha evidents qüestions ideològiques. Tot i amb això, que no negaré pas, he vist malmetre tot tipus de monuments, i mai no s'han aclarit les autories de les bretolades. Per citar de memòria recordaré quan fa anys li van tallar el cap a la Raquel Méller del Paral·lel. Darrerament va desaparèixer una estatua de bronze d'una font de les Drassanes, era la imatge d'un noi i en van deixar els peus. En aquest cas es pot pensar que la intenció era aprofitar el metall. Qui sap. A la Plaça de les Naves, del Poble-sec, hi ha una estàtua de Borrell, una mare i un nen, ara és una còpia ja que l'original, de marbre, el van trinxar, literalment parlar, quan feia poc temps de la penúltima remodelació de l'espai.
El Monument a la Sardana es troba en una de les antigues entrades del Parc d'Atraccions de Montjuïc, lloc que moltes vegades he recordat, un lloc d'entreteniment popular, ben situat, molt estimat per la gent i força enyorat pels qui en vam gaudir. La història del seu final va ser lamentable, mal explicat, una d'aquelles tristes històries sense sentit que responen a interessos econòmics maquillats amb rotllos de tot tipus sobre la necessitat dels canvis.
En aquell cas es va parlar de Montjuïc com a zona verda per definició però els mateixos poders públics han fomentat intervencions diverses en un sentit ben diferent, com ara el macro hotel de Miramar o l'exagerat telefèric turístic actual, veus autoritzades com ara la de l'historiador Oriol Granados i d'altres ja van escriure sobre el tema en el seu moment, sense èxit. Un recull d'hemeroteca seriós i comentat sobre el que s'ha fet o deixat de fer a Montjuïc al llarg del temps ompliria enciclopèdies. Tampoc no negaré algunes millores puntuals però la manca d'una idea global sobre la muntanya ha contribuït a la proliferació d'alguns disbarats irreversibles i la cosa no és d'ara, ve d'anys i panys.
Personalment crec que l'eliminació del Parc va tenir a veure amb la intenció de promocionar de nou el Tibidabo, amb el senyor de la Rosa pel mig i connivència política de tota mena, una mena de conxorxa econòmica que no he pogut esbrinar mai del tot. El procediment habitual és no renovar concessions, deixar que tot es malmeti, fins que la mateixa gent demani que l'espai se suprimeixi de tant degradat com està. Tot va començar amb l'eliminació del transport públic que hi arribava, per exemple.
Aquest dissabte calorós el sol es va amagar una mica, cosa que va afavorir l'acte, sobri i breu, amb referències històriques sobre la sardana a càrrec de l'historiador Solé i Sabaté, en l'intent de desmentir els disbarats que s'amollen sobre la dansa, per part de la modernitat ignorant, i un bonic i breu recital de cançons tradicionals catalanes, amb cloenda i cant de Els Segadors.
En aquest enllaç podeu escoltar com va sorgir aquest grup reivindicatiu, per sort de tant en tant sorgeixen iniciatives d'aquest tipus, al marge dels canals oficials, que tot ho volen controlar.
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/sardanes/que-no-sapagui-laire/audio/1097426/
El tema de la sardana ha patit un menyspreu progressiu, els programes de televisió son ja inexistents i residuals i els de ràdio es mantenen en horaris tradicionals poc adients per a la promoció seriosa, com ara els matins dels diumenges. Ara toquen castellers i futbol femení, es com allò dels prestatgets literaris que deia Calders, en lloc de sumar tenim tendència a la resta o sostracció.
Copio alguns enllaços d'interès sobre el monument, la seva història i els seus patiments i d'altres aspectes relacionats amb el meu estimat i malmès Montjuïc.
http://www.elpuntavui.cat/article/2-societat/5-societat/787833-el-monument-a-la-sardana-de-montjuic-mutilat.html
http://www.endrets.cat/indret/1898/monument-a-la-sardana-montjuic-ca.html
https://www.lavanguardia.com/vida/20070403/51322574711/la-montana-de-montjuic-esta-en-peligro.html
Copio també el preciós poema de Miquel Desclot, un dels meus poetes preferits, que ha inspirat el nom d'aquest coratjós gup reivindicatiu. Per cert, se m'acut que potser, en el fons, tot té a veure també amb la mania a l'art figuratiu per part de determinada modernitat, el mateix que es té mania, avui, a la poesia que té ritme i rima.
El campaner
de Taüll
porta una barba tan blanca
com la del bon Pirineu
i una cabellera llarga;
té un didal de mar als ulls
i el xaloc a la mirada;
és tan alt com el cloquer
i més vell que la campana.
Un pit-roig al finestró
l'ha desvetllat a trenc d'alba
i el campaner de Taüll
ha enfilat, corrents, l'escala,
calçat amb esclops de sol,
a dir el seu somni d'albada
al tornaveu de la vall.
I ha desfermat la campana.
Qui l'ha sentit de primer
ha estat el vell del vilatge
d'Erill la Vall, que no dorm,
i després el vell de Caldes
i després el de Boi,
que són gent de la contrada,
i s'ajunten amb delit
a la crida inesperada.
Així s'encenen al vent
la gent de Ponts i Oliana,
la d'Andorra i de Bellpuig,
la de Portbou i l'Escala.
De Ripoll i la Bisbal,
la de Berga i de Terrassa.
La d'Amposta i el Masnou,
la de Valls i Vilafranca...
Les batallades, a peu,
també fan la serralada
i incendien Perpinyà,
Argelers, Ceret i Prada...
I se'n van a Manacor,
a Maó i a Eivissa, en barca,
i a Gandia, Vinaròs
i Guardamar, en tartana.
El campanam revoltat
fa tremolar tot el mapa,
que s'agita com un mar
i que aixeca grans onades.
I el campaner de Taüll,
des de dalt de la muntanya,
campaneja com un foll
perquè no s'apagui l'aire.